Vostè és dissenyador industrial i interiorista. Com va ser fer el pas i començar a escriure?
Sempre he escrit una mica… quaderns de viatge, una mica de poesia. Però mai m’havia plantejat escriure un llibre perquè és una feina feixuga. L’any 2006 per unes circumstàncies personals difícils, vaig començar a escriure per abstreure’m. Hi ha aquell aforisme oriental que diu que per sentir-se realitzat en la vida, ‘s’ha de plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre’, com que la resta ja ho havia fet, em faltava el llibre [riu]. Jo sabia el que volia explicar, però per poder fer-ho vaig haver de buscar tot el context perquè el llibre ‘s’aguantés’ i em vaig passar gairebé tres anys llegint. Vaig fer una primera versió i li vaig deixar llegir al meu germà que em va dir uns quants canvis que faria; el vaig tornar a revisar; després el vaig passar per les mans d’una correctora. En total, aquest manuscrit potser s’ha revisat o reescrit unes quatre vegades com a mínim. Però amb tot aquest procés fas un llarg aprenentatge que en acabat et serveix perquè les següents coses que escrius siguin més fàcils. L’últim manuscrit que he fet l’he acabat amb menys d’un any, i he notat que escric més despresa i em costa menys, perquè com tot a la vida, és un aprenentatge.
“Jo volia explicar la carrera americana, volia explicar com funcionava tot aquest tipus de comerç, el tràfic d’esclaus, com una persona assumia el comandament d’un vaixell, quins estudis feia”
El llibre que presenta, ‘L’illa en flames’, tracta sobre la guerra de Cuba, un tema que tampoc no se n’ha parlat massa.
Tinc un cert efecte a Cuba per moltes raons. Durant una època determinada, per feina em vaig desplaçar a Cuba unes sis o set vegades i vaig poder veure l’ambient. A mi el que m’interessava explicar era un fenomen molt curiós que es va donar a Catalunya a principis del segle XIX. Hi ha un moment que el rei Carles III, que era un dèspota il·lustrat, va fer una sèrie de coses que són de caràcter una mica progressista, i una de les coses que fa és que deroga un decret pel qual no es podia comerciar directament amb Amèrica. És a dir, tot el negoci que generava el saqueig del continent americà era una cosa de la corona espanyola, i quan aquest senyor deroga això, dona llibertat perquè la gent, en lloc de passar pels seus sistemes de control, puguin anar directament a vendre el que vulguin a Amèrica. Llavors entre 1830 i 1860, de la zona d’entre Blanes fins a Sitges surten més de 800 embarcacions de transport per poder negociar amb Amèrica. Això tradicionalment se’n deia la carrera americana, però és una cosa que si no ho busques específicament en els llibres normals d’història, no hi figura. Jo volia explicar la carrera americana, volia explicar com funcionava tot aquest tipus de comerç, el tràfic d’esclaus, com una persona assumia el comandament d’un vaixell, quins estudis feia… Però explicar tot això, com si fos un doctorat, era una cosa molt feixuga.
I va decidir donar-li un fil narrador.
Exacte. El fil narrador és l’ascens social que representa aquesta gent que portava aquests vaixells, que no eren capitans ben bé sinó que el títol oficial era de pilot de segona. Aquesta gent després d’acabar els estudis, que es feien a l’escola nàutica d’Arenys, havien de fer tres viatges. El que manava on havia d’anar i el que determinava el rumb era el capità, però el que traçava la carta i el que deia això ho hem de fer així era el pilot. Llavors, quan feien els tres viatges tenien el grau suficient i l'experiència per poder actuar com a capità en un vaixell. Jo explico la història de l’ascens d’un personatge, de com arriba a tenir la propietat del seu vaixell. És un capità endeutat per què compra el vaixell en una subhasta, pagant a terminis i quan arriba a Cuba es troba que ha esclatat la guerra -era la tercera perquè els cubans van fer tres guerres per poder treure’s de sobre els espanyols. La pega que van tenir és que a l’última, que és la que explico en el llibre, van canviar els espanyols pels americans sense ells voler. Els americans estaven iniciant la seva era colonial i feia molt temps que tenien les mans posades a Cuba i el que van fer va ser entrar a la guerra, sense que ningú els ho demanés. Jo estimo que van dinamitar un vaixell americà i van tenir l’excusa per entrar en guerra. Cuba va passar de mans dels espanyols a mans dels americans amb una mena de protectorat fins que Fidel Castro va fer la revolució dels Barbuts.
“Si mai teniu el llibre a les mans veureu que al darrere hi ha una bibliografia molt extensa, perquè vaig llegir moltes coses diferents per poder situar l’acció en els moments concrets”
Per poder fer un llibre d’aquestes característiques cal molta contextualització.
Si mai teniu el llibre a les mans veureu que al darrere hi ha una bibliografia molt extensa, perquè vaig llegir moltes coses diferents per poder situar l’acció en els moments concrets. Quan fas un llibre amb un fons històric, s’ha de ser el més rigorós possible i sobretot quan és un fons molt proper perquè estem parlant de 1895 al 1898, per tant, fa relativament poc, encara que faci una mica més de 100 anys. D’altra banda, jo he navegat molts anys de la meva vida, i les navegacions sempre m’han agradat. Tinc molta documentació i em fascina el que ha sigut la navegació en la història de la humanitat, llavors amb aquesta història jo vaig voler explicar tot aquest context i vaig voler buscar què més hi pots posar de ‘salsa’ en una novel·la que té un fons marí: persecucions, abordatges, accions bèl·liques, desembarcaments, contraban… Posar-li una mica d’espurna perquè la gent s’entretingui, perquè en el fons el llibre és un entreteniment, el que passa és que allò que el sosté és la part històrica, que és rigorosa i està documentada i ben explicada.
Com es va sentir quan va acabar d’escriure la novel·la?
Alliberat [riu], perquè quan hi ha l’últim moment de dir: ‘ja estic, ara ja no el toco més’. Tots els que escrivim amb processadors de textos, cada vegada que tornem a engegar, tocaries aquí i allà, canviaries això, i vas modificant. De fet, una vegada em van dir que tiraven endavant i van fer la correcció final, em vaig tornar a revisar tot el llibre una vegada més. El dia que em van dir que ja entrava a màquines, em vaig sentir alliberat, perquè ja el teníem en vies de publicació.
“Escriure no és la meva primera ocupació ni és la manera com jo em guanyo la vida, llavors una mica com a repte de veure si ho feia més o menys bé, em vaig presentar a diversos concursos”
Quan va començar en el món de l’escriptura es va presentar a diversos premis.
Jo vaig començar a presentar-me a coses perquè el que no estava disposat a fer era autopublicar-me, vaig dir que si ho hagués hagut de fer m’estimava més que el manuscrit es quedés al calaix. Escriure no és la meva primera ocupació ni és la manera com jo em guanyo la vida, llavors una mica com a repte de veure si ho feia més o menys bé, em vaig presentar a diversos concursos. Em vaig presentar durant un parell d’anys al concurs de la Biblioteca Nacional de contes de Nadal, i al final vaig guanyar el primer premi; també vaig guanyar un tercer premi en els contes de terror de la Biblioteca d’Encamp, que és un gènere que no m’interessa en absolut, però era per posar-me el repte i veure si n’era capaç; aquest any he guanyat l’accèssit del Premi Miquel Martí Pol, per una poesia… En realitat han sigut com reptes i també una manera d’intentar crear-me una certa carrera literària, que reforcés una mica la resta de coses. Entremig, quan em vaig presentar al premi Martí Pol, la novel·la ja estava a correcció i ja sabia que la publicaria. En realitat no he sabut mai, com és que van saber que jo tenia un manuscrit, potser és que li vaig explicar a més gent de la que jo em penso. Jo he seguit escrivint, tinc tres manuscrits més acabats, algun d’ells l’he presentat al Premi Literari Nostromo, als Premis Odisea de Literatura i també m’he presentat al premi de novel·la curta Manuel Cerqueda. Ara tinc un segon llibre que és una novel·la negra d’ambient nàutic total que l’estic presentant a uns certàmens que hi ha al Maresme (Festival Premià de Mar).
Com és per a vostè el procés d’escriptura?
El problema greu que hi ha és que si tu realment et vols dedicar a escriure hauries de dedicar-hi unes quantes hores al dia per poder tenir una producció, i jo no tinc aquest temps. El que sí que sé és que ara m’assec i escric. El que faig serà més bo o més dolent, però no em costa, escric amb bastanta fluïdesa. La cosa complicada sempre és trobar una idea que et permeti desenvolupar un text, que pugui ser prou innovador, perquè avui en dia la novetat és molt difícil de trobar amb tot el que es produeix. L’altre dia vaig baixar a la Fira del Llibre d’Organyà, per veure el meu editor i per veure la gent, i hi havia tota una munió de llibres tremenda, que em va fer pensar: tota aquesta gent està escrivint, està publicant. Cada any, a Espanya, es publiquen uns 1.500 o 1.800 llibres, és una barbaritat. La meva pregunta sempre és: ‘hi ha tanta gent que llegeix?’.
I què diria?
Doncs molta més del que probablement diuen les estadístiques. És una cosa que a vegades se m’escapa. Però quan entres a les llibreries i hi ha una oferta gegant. De fet, jo, ara, a l’hora de comprar llibres em freno una mica perquè ja no tinc espai per posar-ne més, des de la pandèmia els vaig a buscar més a la biblioteca perquè ja no sé on posar-los. I em sap molt greu desfer-me dels llibres que tinc, encara que pensi que no els tornaré a llegir. Sap greu. La gent de la meva generació tenia una mena d’adoració estranya pels llibres i tenir una biblioteca a casa era com un somni. Jo ara tinc una biblioteca i tinc un problema [riu].
“Disposo de temps per poder fer les dues coses, i com que no em pesa i no em representa una càrrega, ho puc fer. Possiblement aniré evolucionant cap a l’escriptura, perquè estaré més a casa, tindré més temps per escriure”
La seva intenció és continuar escrivint i compaginar-ho amb la feina d’interiorista?
Sí. En primer lloc, jo ara estic pràcticament jubilat, o sigui que la meva feina com a interiorista és bastant més residual del que era fa 10 anys. Trio els projectes que vull fer i faig coses de relativament poc format i a més a més estic molt assistit. Puc combinar-m'ho bé de temps perquè m’organitzo com jo vull, però en l’interiorisme funciona d’una manera en què hi ha moments que no cal que estiguis al despatx, i altres en què potser tens tres obres que estan funcionant i fas una visita d’obra a cada una i ja has acabat. Disposo de temps per poder fer les dues coses, i com que no em pesa i no em representa una càrrega, ho puc fer. Com que estic pràcticament jubilat, possiblement aniré evolucionat cap a l’escriptura, perquè estaré més a casa, tindré més temps per escriure, i si escrius quatre o cinc hores al dia, pots produir moltíssim. A vegades escric molt, però després en llences la meitat o més, però tot això forma part del procés.
Ostres!
No es pot pretendre fer un llibre i sortir l’endemà i guanyar tots els premis, jo tinc molts treballs que he presentat i que no han guanyat. Per tant, per mi és una alegria que en un moment em vinguessin a buscar per publicar aquest llibre. Hi va haver un moment en el qual el segon manuscrit vaig estar a punt de penjar-lo a Amazon, i un dia parlant amb un amic meu em va dir que no ho fes perquè tot i que paguen, ells es queden tots els drets. Al final, jo tampoc soc ningú, la meva difusió si pengés un llibre a les xarxes... jo no sé els que podria vendre, perquè, pel moment, puc ser més o menys conegut al país perquè formo part del mobiliari urbà gairebé, i faig moltes coses, col·laboro a tertúlies, intento d’alguna manera promocionar-me i participar de la vida.
Comentaris