Emili Puig transmet bona part de les seves sensacions, dels seus sentiments. Deixa entreveure coses clares però encara no les pot dir del tot perquè deu anys després d’aquella detenció la seva causa encara està oberta i ben poc s’ha avançat. Entre línies es pot llegir que el futbol no interessava al costat d’un bàsquet que arribava a l’elit. O que Puig no era del grat d’algun polític perquè havia estat col·laborador d’algun altre. Des d’aquell 2013 que té feines per arribar a final de mes o que si volgués obrir un compte corrent nou segurament no podria.
Espera que ara que l’Alt tribunal ha vingut a dir que ja n’hi ha prou i ha posat un termini de sis mesos prorrogables per sis mesos a la Batllia perquè resolgui la situació, la seva situació es pugui anar aclarint i se li pugui restituir una part d’allò que li van ‘prendre’. L’altra, mai més li podran tornar. Lamenta que se’l volgués matar civilment. I fora d’enregistrament admet que hi ha qui canvia de vorera, literalment, per no haver-lo de trobar pel carrer. Ell, per ara, prefereix no parlar de noms i tampoc no vol anar a parlar amb aquells que el van ‘liquidar’ en vida.
L’hauria de felicitar per l’última sentència o no?
El cert és que durant aquests últims dies, hi ha bastanta gent que sí que m'ha felicitat, però jo no ho trobo tampoc que sigui una victòria, de moment. Per desgràcia, doncs, la causa encara està oberta. Sí que és veritat que aquesta última resolució del Tribunal Constitucional ens ha tornat a donar la raó per tercera vegada consecutiva, aquest últim cop pel tema de la dilació de la Justícia, però no deixa de ser un pas més en aquesta lluita que porto des de fa més de deu anys.
Com recorda el dia D?
Home, la veritat que el dia D jo ho recordo com… com un cop molt fort. Un cop molt fort personal, sobretot, pel moment i com es va viure. I... i molt dur. Molt dur, perquè són coses que et passen a la vida que no te les esperes i que et fan replantejar moltes coses.
“Després de tants anys, jo encara avui no trobo una explicació al que va passar. I el que és evident és que quan et passa una cosa així, doncs et replanteges moltes coses de la vida i de la gent que es pot tenir al teu voltant”
Una de les primeres coses que vostès -vostè amb la seva defensa- van al·legar és que aquell mateix dia no els van explicar en cap moment, pràcticament, perquè l'havien anat a buscar.
No, la veritat que no. O sigui, en el moment de la detenció, cap dels dos agents que van procedir a la mateixa em van donar el motiu. I en dependències policials, tampoc.
Es podia esperar vostè allò, en aquell moment...
No...
En aquella època o potser millor una mica abans, d'una manera o altra, vostè havia sigut un home proper al Govern. Hi havia treballat. Llavors, aquell Govern amb el qual vostè havia col·laborat més o menys, en algunes de les decisions que va adoptar en relació al seu cas fins i tot es va acarnissar. S’ho esperava? Ho va entendre?
El que va passar jo personalment no m'ho esperava, perquè un parell de dies abans de la detenció, jo i el meu lletrat ens vam personar a la Batllia per posar-nos a disposició seva. Per si calia que diguéssim o declaréssim alguna cosa en relació a la presumpta causa que s’estava instruint contra mi.
O sigui, vostè ja sabia que hi havia alguna cosa.
Sí. La veritat és que després de certs moviments que va efectuar en aquell moment el Govern, doncs nosaltres ens vam posar a disposició de la Justícia per col·laborar en tot moment. D’aquí que encara fos més sorprenent l’atac tan virulent que vaig patir.
I com s’explica, aquest atac?
Després de tants anys, jo encara no li trobo una explicació. Jo personalment no li trobo una explicació. El que és evident és que, com comentava abans, quan et passa una cosa així, doncs et replanteges moltes coses de la vida i de la gent que es pot tenir al teu voltant. I em va fer veure que almenys en aquell moment, en aquells moments, per mi al país hi va haver una inseguretat total. I tinc molt clar que hi va haver algú que va decidir, doncs, la meva mort pública, professional i personal.
“És evident és que les persones que estaven al capdavant de la política esportiva del país en aquells moments van ser els principals actors de què passés tot el que va passar”
Perquè… si el club anava malament, que ja m’explicarà vostè si anava o no malament, ¿era culpa seva? ¿Vostè va robar? ¿Vostè va...?
Jo no vaig robar res i mai se m’ha acusat d’això, i la situació que tenia el club era coneguda, i els que més ho coneixien era la gent que estava a Govern i els responsables, en aquells moments, de la política esportiva del país.
Fins i tot des del propi club, els altres dirigents, no tinc la sensació que li fessin gaire costat.
No, la veritat que no, però jo penso que… Jo crec que amb el que va passar i tot el rebombori que es va muntar en aquell moment, jo crec que tothom va intentar salvar, entre cometes, doncs, la seva persona. En aquell moment es va anar per mi i la justícia, entre cometes, mediàtica, va acabar de fer la feina a nivell del meu linxament personal.
Professionalment, jurídicament, legalment, o digui-l'hi com vulgui, què és el que va fer o què no va fer que li permetés a la Justícia, a la policia, almenys, de portes en fora, venir-lo a buscar, detenir-lo i tenir-lo després més o menys un mes i mig a la presó?
A dia d'avui, el que he de dir, és que del que en aquell moment se'm va acusar, que és d’administració deslleial i falsejament de comptes, jo en soc plenament innocent.
Vostè va assegurar que la seva defensa, pocs dies després de la detenció, va portar tot de paperassa que tenia per casa i la situació havia quedat aclarida. ¿Potser no tenia les coses on les havia de tenir?
Jo penso que això, més que res, és un tema anecdòtic, perquè és veritat que tothom que té una feina pot ser que algun dia s’emporti alguna cosa a casa per acabar de treballar. Segur que molta gent s’ha endut a casa una carpeta de papers del que sigui. Però jo penso que d’aquí a iniciar tot el procés que es va iniciar crec que no era pas necessari.
Parla de linxament, de mort pública, de mort civil. Per què?
Doncs la veritat és que m'agradaria saber-ho, jo ara mateix no ho sé, i durant tot aquest temps m'ho he preguntat molts cops i no tinc la resposta.
I per què deu anys i encara no sabem què passa?
Jo m'imagino perquè… El cas ara mateix encara està en instrucció. I el que és evident o com a mínim és el que jo penso, que si realment hi hagués arguments o hi hagués fets que avalessin la celebració d’un judici ja s’hauria pogut fer perfectament durant tot aquest període de de temps. I que si no es fa o no s’ha fet és perquè realment el que va passar va ser desproporcionat en relació al que passava en aquell moment.
“La situació que tenia en aquell moment el club, sobretot a nivell econòmic, venia principalment per tota una sèrie de reduccions o de subvencions que no es van acabar pagant i que el club havia de rebre”
Però és que no és que la instrucció estigui oberta, és que pràcticament, més enllà del que va fer la primera instructora, perquè també hi ha hagut diverses instructores, és que gairebé no s’ha mogut res. Deu anys després hi ha el mateix, per bé o per mal, del que hi havia el dia que el van detenir, com aquell qui diu.
Jo penso que no hi havia res. Ja en el primer posicionament que va fer el Tribunal Constitucional sobre la meva causa, va dir molt clarament que l’actuació havia sigut desproporcionada i que no hi havia motiu per haver procedit a la meva detenció.
Durant aquests deu anys, i havent deixat com han deixat les responsabilitats públiques algunes de les persones que en aquell moment certament van avalar la seva detenció o fins i tot la van impulsar amb alguna actuació davant la fiscalia, potser ha pogut parlar amb algunes d’elles.
No. I penso que encara no és el moment de fer-ho si mai ho faig. Tinc molt clar les persones que van ser i les persones impulsores de tot. Però crec que no ha arribat el moment que jo hagi de parlar amb elles, sobretot perquè la causa continua oberta.
I té la intenció de fer-ho si mai el cas es tanca amb la seva absolució?
No se sap mai. La veritat és que… Ara mateix, i de moment, la solució, que ha donat el Tribunal Constitucional és un termini d’un any per tancar la causa. Penso que això deixa la porta oberta a què hi hagi un judici si realment s’acaba fent i això marcarà sentència a favor o en contra meva. Però també pot ser que es decideixi l’arxiu, no cal descartar-ho.
Al que em referia és al fet que quan hi hagi la decisió final, si a vostè se l’absol, per la via que sigui, si anirà a buscar, ja dic, en positiu, en un to constructiu, aquells que vostè considera que van voler la seva mort civil.
Jo personalment no tinc interès. Crec que, com comentava abans, per mi la Justícia ara mateix no és Justícia, perquè una Justícia de tanta llarga durada només fa que causar-me un greuge molt important. I després, doncs, parlar amb la persona o les persones que van iniciar tot el procés, ara mateix a mi tampoc no m'aportaria res.
“L’estada a la presó? És com si vas pel carrer i et disparen. És una ferida que no et mata, perquè continues viu, però l’experiència viscuda allà forma part d'aquesta ferida. El que és evident és que, quan et passa alguna cosa així, doncs el xoc és molt fort. Anímicament t'enfonses i fins i tot arribes a pensar que potser sí que realment has fet alguna cosa malament”
De quins greuges parlem?
Són greuges de caràcter molt personal, perquè, vulguis o no, quan et passa una cosa així, com a persona, doncs et veus molt afectada en tots els àmbits de la teva vida personal i del dia a dia. Greuges professionals, perquè a mi des d'aquell moment se'm van tancar totes les portes, i la veritat és que continuen tancades. I després, públicament, el que és evident és que després que passés sobre mi aquesta famosa justícia mediàtica, jo per mi des d'aquell dia ja vaig estar condemnat.
O sigui, parlant planerament, vostè hi ha algun moment que s’hagi sentit o se sent com una mena d’empestat?
Pot passar. A nivell personal, quan et passen coses així, et replanteges moltes coses i et replanteges el tipus de relacions que pots tenir amb certes persones que pensaven que eres amic seu o que els havies ajudat en moments puntuals i que sempre havies intentat tirar endavant coses en positiu. I quan et passen coses així, veus realment amb qui es pot comptar. I relativament és poca gent. Sobretot pots comptar amb la família més propera o amb algun cercle d'amics reduït però molt proper.
Però vostè ha hagut de canviar de forma de vida? Li ha deixat d’agradar el futbol, per dir una ximpleria?
No, a mi no m'ha deixat d’agradar el futbol. Jo amb el futbol hi vaig tenir una primera etapa professional des de l’any 1996 fins a l'any 2000. Ja era gerent també del Futbol Club Andorra. I després una segona etapa que va acabar com va acabar. I tot plegat no vol dir que no continuï sent abonat del club o que no vagi als partits. Però sí que és evident que et fa replantejar d'altres coses perquè, vulguis o no, els greuges que m'ha causat tota aquesta causa contra mi, doncs continuen oberts. I en el meu dia a dia, doncs, vulguis o no, sí que m’afecta.
Vostè, a dia d’avui, no acaba de trobar mai feina fixa. O si volgués muntar una empresa tindria veritables problemes logístics perquè ningú li obriria un trist compte corrent… i tot això per aquella causa que no s’ha tancat.
Sí, és així. A veure, el que és evident és que Andorra és un país molt petit i ens coneixem tots, i com deia abans, el meu cas va tenir molt rebombori. I majoritàriament explicant coses que no eren veritat. I vulguis o no, per la gent que no et conegui personalment, sempre queda el dubte del que va passar fa deu anys.
No sé si voldria dir noms: amb qui està més dolgut?
No, jo penso que, com comentava abans, ara no és el moment d’entrar amb els noms en concret, però el que és evident és que les persones que estaven al capdavant de la política esportiva del país en aquells moments van ser els principals actors de què passés tot el que va passar. Perquè la situació que tenia el club en aquell moment també venia derivada d'unes certes... d'unes certes decisions preses per aquests gestors de l’esport que hi havia en aquell moment.
O sigui, en certa forma li van fer pagar a vostè les decisions de la política esportiva del país?
El que és evident és que la situació que tenia en aquell moment el club, sobretot a nivell econòmic, venia principalment per tota una sèrie de reduccions o de subvencions que no es van acabar pagant i que el club havia de rebre.
“Per mi la Justícia ara mateix no és Justícia, perquè una Justícia de tanta llarga durada només fa que causar-me un greuge molt important. I després, doncs, parlar amb la persona o les persones que van iniciar tot el procés, ara mateix a mi tampoc no m’aportaria res”
Això encara ho té clar. Avui, com aquell qui diu, si li haguessin de tornar a fer gestionar el club a mode del que feia fa deu anys, tindria encara clar quines eren les virtuts i quines les mancances?
Sí. Per sort, a nivell de cap estic bastant bé encara i ho tinc tot molt fresc. O sigui, jo sé exactament per què la situació del club era la que era i per què s'havia arribat en aquell moment en aquella situació.
Ara que parlava del cap. No li ho he demanat abans però… com va portar l’estada a la presó? A la Comella?
És com si vas pel carrer i et disparen. És una ferida que no et mata, perquè continues viu, però l’experiència viscuda allà forma part d'aquesta ferida. El que és evident és que, quan et passa alguna cosa així, doncs el xoc és molt fort. Anímicament t'enfonses i fins i tot arribes a pensar que potser sí que realment has fet alguna cosa malament, però per sort, jo a nivell de cap, doncs he aguantat fins avui i espero aguantar encara molt temps. De moment, he pogut anar superant totes aquestes proves que m’ha posat la vida. I que encara continuen.
Si hagués de dir alguna cosa a algú, a una institució o a una persona, no dic tant a qui li diria, sinó què diria després de deu anys de tot el que ha viscut o de tot el que li ha passat.
Jo diria que per molt que t'acusin d'alguna cosa no vol dir que siguis culpable. I aquest fet fa que que tothom, tot ciutadà, està exposat a que algun dia l'acusin d'alguna cosa, però això no vol dir que siguis culpable. D’aquí que vull ressaltar que de Justícia només n’hi ha una, però, pel moment, jo no m’hi he pogut expressar, davant de la Justícia.
En alguna instància o jurisdicció sí que deu haver fet alguna declaració.
Vaig declarar un cop.
“Quan et passa una cosa així et veus molt afectat en tots els àmbits de la teva vida personal i del dia a dia. Greuges professionals, perquè a mi des d’aquell moment se’m van tancar totes les portes, i la veritat és que continuen tancades. I després, públicament, perquè arran d’aquesta famosa justícia mediàtica, des d’aquell dia ja vaig estar condemnat”
Un cop només?
Sí. En deu anys, no està gens malament.
I canviaria alguna cosa allò que va declarar al seu moment?
No, perquè jo, com he comentat abans, tinc la consciència molt tranquil·la i sé que soc totalment innocent dels fets dels quals se m'acusa.
I ara el Tribunal Constitucional, a més, a banda de donar-li la raó, deixa clar que se l’ha de compensar pel dany sofert, inclòs el perjudici d’haver hagut d’abonar una fiança per poder sortir de la Comella. Una fiança que va tenir feina a aconseguir.
Els diners de la fiança continuen dipositats. Són 30.000 euros. Jo vaig haver de demanar un préstec per poder fer front a la mateixa. Un préstec al qual encara estic mirant de fer front, cosa que no és fàcil.
I com que no li està sent fàcil, el TC demana que es tingui en compte això.
Són coses separades. El tema de la fiança crec que s’ha de restituir. Però ja no només l'import, sinó tot el que hagi pogut generar aquest import durant deu anys. I després hi ha el tema de la indemnització, com em reconeix que tinc dret al Tribunal Constitucional i que puguem demanar la indemnització de l'import que sigui.
M’ho ha insinuat una mica abans, li torno a demanar i no li tornaré a insistir. He entès que em deia que arran de tot el que li ha passat, de deu anys cap aquí la visió del país que tenia ha canviat.
El que és evident és que… el que sí que hi ha és que si en algun moment algú vol anar per tu, doncs depèn del càrrec que ocupi aquesta persona, ho té molt fàcil.