Amb tot, quan se li pregunta de forma genèrica per tot allò que s’assegura en mitjans estrangers o anònims de la seva persona o de les actuacions dels governs de què ha format part, Espot manté que té la consciència molt tranquil·la, que no hi ha res de cert i que, sobretot en relació amb la intervenció de Banca Privada d’Andorra (BPA), del ‘cas BPA’, tot s’ha explicat -defensa la versió oficial, és clar- i no hi ha res més. Certament, tant aquests fets com la incertesa sobre el resultat el fan anar de corcoll.
S’allarga en les explicacions. En les de la tasca feta i en les de les propostes de futur que voldria poder endegar. S’allarga i n’és conscient. Xerra i molt tot i que suposadament és un home introvertit. O almenys així se l’ha apreciat sempre. Té ben apresa la lliçó i costa agafar-lo desprevingut. O dit d’una altra manera, mira de tenir resposta per a tot s’acabi combregant més o menys amb el seu missatge. Amb allò que diu. No es tracta de fer una entrevista estricta sinó una xerrada per destensar un ambient que pot estar carregat. Això sí, amb certa pressa, que s’ha de fer, com aquell qui diu, entre acte i acte.
No voldria parlar gaire de programa programa programa i sí repassar alguns dels aspectes que ha anat repetint en les reunions de poble. Però digui’m: ¿si hagués de triar una de les 300 accions fetes que contemplen al programa i una de les les 360 propostes de futur que hi anoten quines serien?
Ostres… (Pensa) Quan parlo d’un fet, i ja sé que no serà el més rendible electoralment, però també penso que hem de fer pedagogia, el procés de reestructuració del deute que s’ha fet, que és molt important, perquè al final són 30 milions d’estalvi a l’any en pagament d’interessos i per tant són 30 milions que podem destinar cada any a transport públic gratuït, a donar més ajuts a les persones tenen més dificultat, a fer polítiques de foment de l’habitatge a preu assequible…
“Els responsables polítics, quan estan en el càrrec, almenys parlo pels de la meva bancada, són capaços d’agafar distància i de no pensar només en la seva situació personal o familiar. I al final molts propietaris, molts en som, hem defensat amb ungles i dents la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer”
El deute, vaja.
És una mesura estructural però que té un impacte social, mediambiental, educatiu, sanitari… molt important. I…
Proposta de futur?
(Torna a pensar) Si em permet, faria el paquet amb les propostes en matèria d’habitatge. Anem realment fins a les últimes conseqüències de tot el que es pot fer per fomentar el lloguer a preu assequible. Des de les promocions públiques, les concessions público-privades, més ajuts als propietaris privats, el programa per als pisos buits, el programa per donar una rendibilitat mínima als propietaris que facin lloguer a preu assequible… si se suma tot, realment és un programa molt ambiciós. És evident que és la problemàtica més gran que tenim plantejada.
I per què no s’ha fet tot això abans?
És que s’ha fet molta cosa. Miri’s el relat de fets en matèria d’habitatge. Però també hem de ser conscients que les polítiques en matèria d’habitatge no tenen un resultat a curt termini molt sovint. Però s’ha fet molta cosa. I fins i tot crec que la situació seria molt pitjor si no s’hagués fet tot el que s’ha fet. Però de vegades la realitat ens supera. El creixement econòmic que estem experimentant, només amb el creixement de població de l’últim any, hauríem d’haver posat 800 habitatges nous. És molt difícil. Molt difícil a més a més quan el sector privat no acompanya. Perquè no els surt rendible actualment fer habitatge de lloguer. I aquest és el gran error del PS, pensar que tot es resoldrà a través per la palanca pública. Ara hi han afegit la palanca públicoprivada una mica forçats per les circumstàncies. Però això no ho resoldrem fins que no explotem les tres palanques, i sobretot la dels propietaris privats.
Li ho poso fàcil. ¿Quants propietaris d’immobles s’han assegut aquests darrers anys al Govern o als escons del Consell General? ¿Per què no són els primers en donar exemple? Els que estan dirigint el país podrien posar pisos al mercat a preu assequible si ho volguessin.
Els responsables polítics, quan estan en el càrrec, almenys parlo pels de la meva bancada, són capaços d’agafar distància i de no pensar només en la seva situació personal o familiar. I al final molts propietaris, molts en som, hem defensat amb ungles i dents la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer perquè sabíem que era una mesura que potser ens enemistava amb una part de l’electorat, fins i tot de l’electorat fidel nostre, però que era necessari per pal·liar la problemàtica i la urgència social que teníem en matèria d’habitatge. A partir d’aquí s’ha d’acompanyar amb tot un seguit de mesures de foment prop del sector privat de la construcció d’habitatge a preu assequible. No per ajudar-los per ajudar-los com diuen alguns és que sinó no ho faran. I evidentment ho han de fer sota unes determinades condicions. I no han de ser ajuts a canvi de res sinó que han de ser ajuts a canvi que ells posen al mercat lloguer a preu assequible i no només exerceixin una activitat econòmica sinó que a més a més facin una funció social. I els que fan una funció social des del sector privat mereixen ser ajudats. Almenys aquesta és la nostra filosofia.
“Jo crec que en tot cas, pel que a mi respecte, mai no he dit que les coses anessin millor del que estan anant. Ara bé, de la mateixa manera que no hem de ser triomfalista tampoc hem de ser derrotistes i donar una imatge distorsionada de com està anant el nostre país”
Parlen de propostes i no de promeses. Però de vegades trobem propostes com la del vial de Sant Julià que vostès l’han mantingut al calaix. Ara sí però durant molts anys…
Per una raó molt concreta. I això ratifica que no tots fem promeses sinó que fem propostes. El més fàcil era fer fa quatre anys, per intentar treure vots, particularment a UL, prometre el vial. Però sabíem que que no ho podíem fer, que no teníem la capacitat financera i pressupostària de fer-ho. Fins i tot podria anar una mica més enrere: quan sento el senyor Gerard Alís en el debat parroquial que ens imputa l’absència del vial de Sant Julià vull recordar que qui va sepultar aquest projecte va ser el Govern Bartumeu, això per començar, quan va fer la revisió de tots els projectes d’infraestructures de l’etapa liberal. Inclòs aquest. Crec que és important recordar-ho. A partir d’aquí sempre hem pensat que aquesta infraestructura era necessària. Ara bé, també creiem que aquestes infraestructures tal i com es van planificar als anys 2000 són susceptibles de redimensionar. És el cas del vial de la Massana, que hem redimensionat i crec que serà igual d’efectiu. Ara sembla que el PS vol recuperar inicial, que és una absoluta disbauxa econòmica i un absolut atemptat mediambiental.
Per què ho diu?
Només cal mirar els renders dels viaductes que es construirien. Però és igual. Nosaltres, la mateixa filosofia que hem volgut aplicar en el vial de la Massana l’hem estat aplicant en el vial de Sant Julià. I volem reivindicar que en les últimes legislatures s’han fet passes en aquest sentit. Recordem quan va començar Demòcrates i com està ara la situació. Tenim un doble vial amb dos carrils amb gairebé tota la totalitat del tram. Només queda un tros, queda el més complicat. És aquest tros que s’ha de fer a través del túnel de Rocafort. I aquí fins ara nosaltres no ho podíem fer o dins de les prioritats establertes ens va semblar que era interessant tirar endavant abans altres propostes o altres projectes i ara, gràcies a la bona gestió pressupostària i financera dels últims dotze anys i, particularment, dels últims quatre anys, i ho torno a lligar amb la qüestió de la reestructuració del deute, tenim més recursos disponibles per poder-ho tirar endavant. I ara no només ho prometem sinó que ho farem. Per tant, ho podem dir.
I es preveu fer durant la propera legislatura.
Durant la propera legislatura, sí, sí.
És que hi ha informes ben recents que encara diuen que en els propers deu anys més enllà del vial de la Massana, res de res.
No sé ara quins són aquests informes. Però nosaltres, durant aquesta darrera legislatura, ja hem demanat un preestudi, un càlcul aproximat de costos i d’alternatives. Volia tenia el convenciment que abans de foradar la muntanya no hi havia alternatives més econòmiques i més viables. La conclusió és que no. Es podrien trobar altres solucions. Però des d’una perspectiva d’impacte ambiental i visual serien pitjor i, per tant, farem el túnel de Rocafort.
En els seus discurs que ha anat repetint en les reunions de poble es remunta al 2011, parla d’una Andorra desmotivada, sense rumb, versus el creixement actual. Bona part de la ciutadania deu pensar que ara està igual o més desmotivada, que no sap quin és el rumb d’Andorra i que el creixement econòmic el veu passar de llarg.
Jo crec que no tota la ciutadania. Una part.
“Les persones que apel·len al canvi, al final són els que estaven governant quan jo ni tan sols em dedicava a la política. I les propostes que posen damunt la taula em temo que ens poden portar, no en aquella situació perquè evidentment hi havia un factor exogen que no controlàvem cap de nosaltres, però que poden comprometre el creixement econòmic i, per tant, la disponibilitat de recursos per fer polítiques a favor de la ciutadania”
Ja li dic, una part. I, en gran part, ciutadans que no voten i, per tant, que no el podran castigar a les urnes.
És que jo crec que s’ha d’agafar el meu discurs en la seva globalitat. De la mateixa manera que jo parlo de creixement econòmic i de la importància del creixement econòmic, jo després dic que no hem de caure en l’autocomplaença. Ja sabem que no es suficient, que hi ha gent que ho passa malament, que no arriba a final de mes, que té dificultats per arribar a un habitatge assequible i per tant nosaltres som la garantia que trobarem el mínim comú denominador i tancarem el cercle virtuós entre mantenir tot equilibrant-lo, el creixement econòmica i, sobretot, destinant-lo particularment ajudant aquestes persones. Això no se soluciona parant el creixement econòmic ni incrementant els impostos ni cap de les solucions que ens poden oferir, des del meu punt de vista i ho dic amb el més absolut respecte i cortesia, els principals partit de l’oposició.
Potser llavors estan fent un discurs més realista durant la campanya que al llarg de la legislatura, que semblava que volien fer veure que tot estava anant millor del que ha anat?
Jo crec que en tot cas, pel que a mi respecte, mai no he dit que les coses anessin millor del que estan anant. Ara bé, de la mateixa manera que no hem de ser triomfalista tampoc hem de ser derrotistes i donar una imatge distorsionada de com està anant el nostre país.
I com està anant? Perquè de desencantament n’hi ha a cabassos.
El PIB va créixer un 14% l’any passat, s’han fet 70 milions de superàvit en un any en què s’ha implantat el transport públic gratuït, els ajuts a l’habitatge de lloguer, els ajuts a l’ensenyament superior, els ajuts a l’estudi… en el qual s’ha donat un ajut a la calefacció de 50 euros per llar, al qual el Govern, per llei, ha incrementat els salaris de fins a 4.000 euros entre un 7 i un 0,5%, al qual s’ha apujat un 20 i escaig per cent el salari mínim els darrers anys… no es pot dir que no haguem intentat donar resposta ni haguem encarat les dificultats de la ciutadania i que no som conscients de les dificultats d’aquesta ciutadania. I de la mateixa manera no podem dir, o no pot ser, el que alguns discursos pretenen, fer semblar que estem en la més absoluta recessió econòmica. I és per això, no per posar el retrovisor, sinó per fer un exercici retrospectiu i de memòria, m’agrada fer referència a una situació que jo vaig viure en pròpia pell estant al front del Govern.
Digui digui.
És que crec que el 2011 la situació era bastant més dura i complicada del que ho és ara.
Però escolti, era un tema global, no a una mala gestió interna.
Evidentment responia a un tema global.
No ho sembla quan fa els seus discursos.
Venia del sotrac d’una crisi financera. Però també penso que durant dos anys com a mínim no es va voler agafar el toro per les banyes i gestionar la situació i posar les bases, en tot cas, per revertir-la. Però és igual, això ja està fet i ja està. Jo l’únic que dic és que compte, que són les mateixes persones que hi havia en aquell moment, les persones que apel·len al canvi, al final són els que estaven governant quan jo ni tan sols em dedicava a la política. I les propostes que posen damunt la taula em temo que ens poden portar, no en aquella situació perquè evidentment hi havia un factor exogen que no controlàvem cap de nosaltres, però que poden comprometre el creixement econòmic i, per tant, la disponibilitat de recursos per fer polítiques a favor de la ciutadania. Simplement és això. És una qüestió de model i de visió de país.
El problema potser és que qui ho està passant més malament i pel qual s’han hagut de dissenyar aquesta bateria d’ajuts són les persones que majoritàriament viuen el dia a dia del país i per als qui els hi va millor són aquells que hi venen només a fer negoci i prou? Grans inversors, ‘youtubers’… en canvi el senyor que treballa al supermercat, la cambrera de l’hotel no estan passant malament.
El senyor que treballa al supermercat o la cambrera de l’hotel, tota aquesta gent també es beneficia d’una activitat econòmica que funcioni. És el que vinc a dir, tots estem molt més interconnectats. Aquí no hi ha classes de persones o grups o col·lectius que viuen en compartiments estancs. De la mateixa manera que l’economia global està interconnectada, amb més raó ho estem al nostre país.
“Jo ja entenc que hi ha una part de la ciutadania que ho està passant malament. I la nostra obligació és donar-los resposta. I crec que ho estem fent i ho farem amb més intensitat si cal. Però la solució no és tallar i tancar la porta a aquells que prosperen més que nosaltres”
Què vol dir?
Això el que no vol dir és que tota la inversió estrangera sigui bona o que no l’haguem de canalitzar. Però la inversió estrangera està ajudant a moltes empreses, i petites empreses del país, a sobreviure, a poder pagar el seu crèdit tou, a poder tenir i contractar persones… i aquestes persones tenen a final de mes uns diners per poder pagar els seus lloguers, per poder anar al supermercat… Anem en compte. Jo ja entenc que hi ha una part de la ciutadania que ho està passant malament. I la nostra obligació és donar-los resposta. I crec que ho estem fent i ho farem amb més intensitat si cal. Però la solució no és tallar i tancar la porta a aquells que prosperen més que nosaltres. Sinó aprofitar aquesta prosperitat per extreure’n els recursos públics per ajudar a la gent que ho està passant malament des d’una perspectiva redistributiva. Aquesta és la nostra filosofia. ¿Això vol dir que màniga ampla i porta oberta a qualsevol tipus d’inversió estrangera?
Sembla que diuen que ara no.
No. Creiem que s’ha de ser més selectiu. I per fer-ho necessitem un instrument molt important que es diu acord d’associació, que ens permetrà la diversificació de la nostra economia i entretant tenim una sèrie de propostes que segons quines inversions en matèria especulativa potser no les pararem de soca-rel perquè creiem que que pot ser contraproduent però serem més taxatius i conseqüents. Les gravarem amb una taxa addicional que revertirem en beneficis per a la ciutadania.
…
Entenc la desesperació i les dificultats de la ciutadania. Però, si em permet, deixi’m demanar-li a aquesta ciutadania que es llegeixin tots el programes i que diguin qui els posa damunt la taula propostes més ambicioses a favor d’ells del que ho fem nosaltres. Jo ja entenc que aquesta gent que ho passa malament tingui tendència a voler provar una altra cosa. Però el que hem de mirar és quines són les propostes concretes que porta cadascú al programa. És a dir, què pot fer el PS, què pot fer Concòrdia, què pot fer Andorra Endavant. Què porten al programa que al final arribin amb major mesura a final de mes o que hi hagi més habitatge de lloguer assequible. Llavors jo crec que també hem de ser conscients que per molt que fem discursos i es parli d’alternança, i de que els altres ho faran millor i que el Govern no ha fet res, hi ha una part del problema que per molta ambició política que s’hi posi, per molts recursos que s’hi posin, perviurà. Perquè està passant a tot arreu.
Què vol dir ara?
Que independentment del signe polític dels governs, es pot intentar millorar, es pot intentar ajudar més, es pot intentar resoldre la problemàtica més ràpidament, i és el nostre objectiu, però de la mateixa manera que hem de reconèixer que el 2008 una part de la problemàtica no era imputable al Govern de torn, també hem de reconèixer que ara hi ha una part de la problemàtica que tampoc no és imputable al Govern de torn. Hi ha una situació internacional que impacte en Andorra i que no té res a veure amb una bona o mala gestió d’aquest Govern.
“Estem patint un fenomen similar al que s’està experimentant en d’altres països on poc a poc deixa d’haver-hi aquesta classe mitjana que sustentava l’economia i que podia desenvolupar un projecte de vida, que es podria comprar una casa, que tenia una feina i sabia que aquesta feina seria de per vida, que tindria una jubilació garantida… Jo ja ho veig que a Andorra tenim aquest fenomen. Però hi ha coses que podem revertir i coses que no podem revertir”
¿M’està dient que llavors no seria correcte dir que n’hi ha uns pocs que cada vegada tenen més i uns altres, que són molts, que cada vegada han d’acudir més a l’ajut públic per poder viure el dia a dia?
Que en una economia globalitzada, i Andorra no és aliena a aquesta economia globalitzada, s’està laminant la classe mitjana, això és una evidència, s’està veient a tots els països del món, i amb molta més cruesa en aquells llocs on no hi ha polítiques redistributives, que no és el cas d’Andorra. Però jo crec que si mirem globalment els índexs de pobresa i precarietat, jo crec que estem molt més ben situats que molts més països que el nostre entorn. Jo crec que no hi ha més bosses de pobresa o de precarietat ara que fa deu anys, o vint anys. I això és gràcies també a l’estructuració d’un sistema de protecció social que és pioner al món, els agradi o no a alguns, ho vulguin reconèixer o no, i que està funcionant relativament bé.
Cada dia marxa gent del país.
Nosaltres estem patint un fenomen similar al que s’està experimentant en d’altres països on poc a poc deixa d’haver-hi aquesta classe mitjana que sustentava l’economia i que podia desenvolupar un projecte de vida, que es podria comprar una casa, que tenia una feina i sabia que aquesta feina seria de per vida, que tindria una jubilació garantida… Jo ja ho veig que a Andorra tenim aquest fenomen. Però hi ha coses que podem revertir i coses que no podem revertir. Aquells que es jubilaven als anys 70 o 80 que tenien garantida una jubilació digna de per vida. Però també és veritat que hi havia un sistema de Seguretat Social en què aportaves més o menys el mateix que et tornaria el sistema, perquè l’esperança de vida també era molt més baixa. És cert que ara si no fem una reforma profunda no tenim garantides aquestes pensions futures, però això també parteix d’una premissa bona, que és que des del 1968 que es va crear la CASS hem incrementat en més de 15 anys l’esperança de vida. Per tant també ho hem de posar tot una mica a la balança.
Vaja, que hi ha coses bones i dolentes.
En algunes coses anem pitjor però en moltes altres coses hem anat a millor i la societat ha prosperat. I de vegades, i per això m’agrada fer un exercici retrospectiu, hem de tenir capacitat de memòria i recordar que el sistema de xarxes i de protecció que tenim és infinitament millor que al 2008. Bona prova d’això és que tot i les crisis que hem tingut, ara no marxa la gent. I al 2008 massivament gent que tenia la seva família aquí, que havia desenvolupat el seu projecte de vida aquí, va haver de marxar per manca de suport social suficient. Per tant, també hem de ser capaços de reconèixer que hem millorat. Això vol dir caure en l’autocomplaença? No. Perquè hi ha una part de la ciutadania que ho està passant malament. I per això portem al programa que passarem el salari mínim al 60% del salari mitjà, que hem de fomentar molt més la concertació social perquè hi hagi una revalorització de salaris com a conseqüència d’un pacte entre empresaris i treballadors com a tots els països del món. Per això farem una inversió mai vista en matèria d’habitatge. Per això portem una sèrie de mesures tendents a limitar el creixement urbanístic que perjudica l’habitatge a preu assequible. Per això mantindrem el transport públic gratuït…
Llavors no marxa la gent. ¿Potser perquè ara el problema ja fins i tot toca a ciutadans andorrans, nacionals?
Van marxar també molts andorrans el 2008. O, en tot cas, pares d’andorrans. Jo crec que molt menys del que marxaven. Molt menys. El creixement vegetatiu de la població ho evidencia. Tenim molta gent que ve que no pas gent que marxa. I una part de les problemàtiques que tenim també existeixen, en part, a Espanya, també a Portugal perquè estan tenint creixement econòmic… el procés de gentrificació s’està experimentant a tot arreu.
“L’acord d’associació amb la UE és com un edifici. Si tu el veus amb les bastides al davant i no veus com quedarà al final, amb el seu revestiment bonic i ben pintat, al final penses… tens dubtes. I aquesta és la situació amb què ens trobem. I hi ha determinades temàtiques que són clau, que són les que aixequen més suspicàcies, que no estan tancades”
La sensació aquesta de cansament, d’esgotament de model, doncs, la tenim només la gent del carrer i no aquells que dirigeixen les institucions?
Aquesta pregunta és capciosa perquè pressuposa que els que estem al capdavant de les institucions estem desconnectats de la realitat, i jo crec que no és així. Estic connectat permanentment en la realitat. A través de les xarxes socials, a través de les meves visites diàries, connecto amb la ciutadania. I amb la ciutadania que està amb més dificultats, que acaba recorrent a l’últim esglaó que és el cap de Govern. I evidentment que percebo que hi ha gent que passa dificultats, que ho està passant malament. Ho percebo. Però això no ens ha de portar a la conclusió que tot és un absolut desastre perquè crec que no ho és. I crec que segons com s’hagués governat els darrers anys la situació seria molt pitjor. Jo crec que hem tingut la valentia, sense trair el nostre ideal polític, la nostra ideologia política, perquè creiem que és la que permet un major creixement econòmic, de fer moltes polítiques socials.
Per exemple?
Si el Govern no hagués injectat durant la pandèmia més de 300 milions d’euros, no hauríem tingut l’efecte rebot que hem tingut en l’economia. Moltes empreses pel camí haurien caigut, molts llocs de treball s’haurien perdut. I llavors sí que molta gent del país hauria marxat. Un exemple, un senyor que em vaig trobar a l’associació de l’Alto Minho que té una empresa d’impermeabilitzacions amb quatre treballadors i que encara està pagant un crèdit tou. I que em deia que si es para la inversió estrangera es queda sense feina. I si es queda sense feina no pot pagar el crèdit tou. I aquest no és el gran propietari o que té la gran empresa de construcció. Això és classe mitjana, persones treballadores. Per tant, compte amb el que fem i amb les conseqüències que poden comportar les nostres decisions.
I aquí és quan vostè diu que tenir descontents a dreta i a esquerra li fa evident que estan centrats i que no ho deuen fer tan malament. És així?
No és que estiguem o no estiguem malament, és que és el que penso que hem de fer.
“Si Andorra vol aconseguir tot el que ha d’aconseguir, ha d’estar oberta al món. I per això aquests discursos de l’autarquia, d’estar tancats al món, són absolutament contraproduents i irrealistes. Necessitem els nostres territoris veïns, necessitem els nostres països veïns, i Andorra no pot viure aïllada del món”
Que estan centrats, vaja.
El que està clar és que quan tu fas polítiques de centre segurament no satisfàs al cent per cent a cap dels sectors de la societat. És veritat. Al final quan vam adoptar la pròrroga forçosa dels contractes de lloguer amb un increment d’entre el 2 i el 5% evidentment els propietaris no els va va agradar la pròrroga i els llogaters van trobar que entre un 2 i un 5% era un increment massa important dels lloguers. Quan tu decideixes incrementar els salaris fins a 4.000 euros als propietaris no els agrada perquè no els agrada que intervinguis en les seves decisions de política salarial i segurament aquell que cobra 4.000 euros que li han pujat un 0,5% en un context inflacionari del 7,1% li sembla que aquesta pujada ha estat insuficient. Però al final no s’està mai en el centre. No és mai cent per cent adequada. Però movent-se en aquest centre és on tu intentes trobar les decisions més justes i equitatives. Al final, la majoria de la gent és així. I tant propietaris com treballadors entenen que no poden assolir la totalitat de les pretensions.
Hi ha contestació per l’acord d’associació amb la UE. I segurament acabarà trobant més oposició d’aquells que tenen més pes econòmic perquè Europa el que acabarà tocant de veritat és l’statu quo que molts poderosos no volen perdre.
No ho sé perquè és molt difícil que la gent es convenci d’un projecte que està per acabar. Això és com un edifici. Si tu el veus amb les bastides al davant i no veus com quedarà al final, amb el seu revestiment bonic i ben pintat, al final penses… tens dubtes. I aquesta és la situació amb què ens trobem. I hi ha determinades temàtiques que són clau, que són les que aixequen més suspicàcies, que no estan tancades. Però això és propi d’un acord que s’està negociant. Jo crec que hi ha aquest fet i crec que les coses, una vegada culminem la negociació es ressituaran, perquè crec que el resultat serà clarament positiu.
Però l’impacte real no se sabrà fins molt més enllà.
Certament, estem parlant d’un futurible. I la gent te molta nostàlgia i té moltes dificultats, i nosaltres també tenim moltes dificultats d’explicar de forma concreta quins seran aquests avantatges que comportaran l’acord d’associació si encara no tenim l’acord d’associació i no els estem veient, aquests avantatges, per tant, això no ens ajuda. A partir d’aquí jo reivindico que s’ha fet molta tasca. De transparència, d’informació, jo m’hi he implicat moltíssim. I si s’ha fet una feina encomiable des de la secretaria d’Estat d’Afers Europeus ha estat en aquest projecte. Hem fet més de cent reunions. Públiques, no públiques. Ara bé, també hem de fer una part d’autocrítica. I potser n’hem fet moltes i no les hem fet prou bé. I això ho hem anat reconduint. Ara mateix tenim una dinàmica ben establerta i esvaïm informacions absolutament partidistes i inexactes. A partir d’aquí estic convençut que anirà bé perquè el resultat de la negociació serà bo i hi haurà un procés progressiu d’adhesió al projecte.
N’està segur?
Segur. I tornant al que dèiem abans, aquest no és un projecte per a uns quants. Aquest és un projecte sense el qual nosaltres no aconseguirem una autèntica diversificació de l’economia en clau de valor afegit. És fàcil diversificar l’economia i ho hem experimentat aquests darrers anys. Però en sectors devoradors de recursos. I això no pot continuar així. I si volem realment diversificar la nostra economia en clau de valor afegit necessitem aquest acord. I reconec que és molt eteri alguna de les coses que se’ns demanen. Però és el que necessiten les empreses que ens portaran valor afegit, llocs de treball qualificat, oportunitats reals pels nostres joves ben formats, les que generaran molts beneficis i pagaran molts impostos i són les que ens permetran fer polítiques socials i no continuaran malmeten el nostre territori. Ho han aconseguit altres països. I sé que sóc pesat, però Liechtenstein ho ha aconseguit i és el model a seguir.
En fi, que l’acord d’associació i Europa són la mare de totes les solucions.
És l’instrument imprescindible perquè aquest país prosperi de manera sostinguda en els propers decennis. No en veig cap altre. I si algú en té un altre que me l’expliqui. Però tampoc no ho veig. L’statu quo, que és l’alternativa, és una depauperació per al nostre país. No podem només dependre del comerç i del turisme. No podem dependre només del sector bancari. Òbviament no podem dependre només del sector de la construcció i ho estem veient. Hem de crear nous sectors d’activitat.
“Evidentment que percebo que hi ha gent que passa dificultats, que ho està passant malament. Ho percebo. Però això no ens ha de portar a la conclusió que tot és un absolut desastre perquè crec que no ho és”
Per què tan sovint es recolzen en els de fora, en l’exterior, per resoldre qüestions de casa? Li ho dic perquè Europa és l’eina de la diversificació econòmica de futur. Parlem de l’avortament i també hem d’anar a fora. El tema d’habitatge que ens el resolgui l’Alt Urgell. I en una cosa més específica encara, els joves amb trastorns mentals els hem d’ingressar en centres catalans. ¿La crossa solucionadora sempre l’hem de buscar fora?
Primer, hem de ser conscients que un país de 80.000 habitants i de 468 quilòmetres quadrats no ho pot tot. I no té massa crítica per tenir institucions, serveis, programes, per donar resposta de tots i cadascun dels seus ciutadans si vol donar-los l’atenció de més qualitat, l’atenció puntera, l’atenció més avantguardista en aquestes matèries. Hem de tocar de peus a terra. Després, hi ha un seguit de coses que fent-les fora potser donen més satisfacció també. I després hi ha coses que no podrem fer dins si volem mantenir la nostra estructura institucional. No vol dir anar a buscar les solucions a fora sinó aprofitar les sinergies. I vol dir que si Andorra vol aconseguir tot el que ha d’aconseguir, ha d’estar oberta al món. I per això aquests discursos de l’autarquia, d’estar tancats al món, són absolutament contraproduents i irrealistes. Necessitem els nostres territoris veïns, necessitem els nostres països veïns, i Andorra no pot viure aïllada del món. Potser ho podia fer fa vint anys, i encara, però ara no pot. Per tant, nosaltres hem d’obrir-nos al món mantenint allò que ens fa únics i per això és important mantenir la nostra estructura institucional i al mateix temps hem de saber obrir-nos al món en benefici d’Andorra. No per donar satisfacció als altres, sinó per donar satisfacció a Andorra i als seus ciutadans.
Si em centro en el tema de l’avortament, em sembla una anomalia que s’hagi de recórrer en gran mesura al país on radica el cap d’Estat que t’està frenant el mateix tema.
Sí, d’un Estat del qual ell no és cap d’Estat i que té una realitat institucional diferent de la nostra. Això és molt senzill. Al final són faves comptades. A Andorra, si volem mantenir la nostra estructura institucional, no s’hi podrà avortar. I els que vulguin dir el contrari no estan sent sincers amb la ciutadania. A partir d’aquí, hi ha per a qui això és absolutament irrellevant o secundari i per a qui, com nosaltres, és important. I no és important perquè sigui una mena d’idea romàntica o una entelèquia que vulguem mantenir i fa bonic. Mantenir la nostra institucional és no només fer honor a allò que durant set segles ens ha permès ser independent i neutral sinó que, a més a més, i aquells que governem ho experimentem cada dia, el fet de tenir dues institucions, ens agradi o no, més poderoses que el nostre país, ens dona moltes facilitats i molts ajuts.
“A Andorra, si volem mantenir la nostra estructura institucional, no s’hi podrà avortar. I els que vulguin dir el contrari no estan sent sincers amb la ciutadania. A partir d’aquí, hi ha per a qui això és absolutament irrellevant o secundari i per a qui, com nosaltres, és important”
Facilitats? Ajuts?
Vostè creu que tindríem hores d’ara un conveni de no doble imposició amb França si no haguéssim tingut un Copríncep que és president de la República francesa i de retruc ens hagués picat a la porta d’Espanya també per demanar el mateix? Vostè creu que tindríem el suport que tenim i aconseguiríem tan bon acord amb la Unió Europea perquè tenim el suport de dos països que pesen molt en aquesta UE com són França i Espanya? Clar que no. Però potser no fem prou pedagogia en aquest sentit i la gent de vegades no és conscient de la fortalesa, de l’apalancament que ens suposen els dos Coprínceps. I això de vegades vol dir haver de renunciar a algunes coses que certament són importants però que també es poden resoldre d’una manera no al 100% satisfactòria però sí al 98% satisfactòria amb solucions imaginatives.
Però qui frena, l’Església, no és una institució que lideri cap dels dos països veïns.
Sí, però és la nostra institució. La institució que va lligada al 50% d’un dels països i que t’ajuda pel que fa a l’altre país. Ja sé que és molt complex però és així. I una cosa no va sense l’altra. I després, no ho sembla, o potser no és tan evident, però el Copríncep episcopal ajuda molt al país, i en els moments de dificultat ha ajudat i té les seves xarxes d’influència a favor del nostre país i això no es pot desmerèixer. I al final, és el resultat de la història del nostre país. Al final, tenim el que tenim o tindrem una república.
I no seria una bona solució?
Jo crec que no, jo crec que no. Nosaltres mirem altres exemples de microestats que són repúbliques i tenen més dificultats que nosaltres per trobar el seu encaix en el concert internacional i tenen més dificultats per reequilibrar la força que tenen amb els seus països veïns molt més grans que ells.
Parlant de països veïns, creu que el Congrés espanyol el citarà a comparèixer per la derivada andorrana de la denominada ‘Operació Catalunya’?
No sé perquè m’haurien de citar, la veritat.
Com a mínim, com a president o cap de Govern del país atacat.
Tot això encara donarà per molt i nosaltres tenim la consciència molt tranquil·la d’haver fet les coses bé.
Li ho deia per tot això que s’està denunciant en mitjans televisius espanyols. Per la implicació del Govern en la caiguda de BPA, per exemple.
Parlo per mi i per totes les persones que formaven part d’aquell Govern. Tenim la consciència molt tranquil·la d’haver fet les coses com tocava. Ho he dit moltes vegades: nosaltres no teníem coneixement previ de la nota del FinCEN més enllà dels pocs dies abans on hi va haver la informació oficial en aquest sentit. En el cas del ministre d’Exteriors i del cap de Govern. Se sap perfectament quan en van tenir coneixement la resta de membres del Govern i això està seqüenciat i està plenament explicat i justificat i a part nosaltres sempre hem dit que per nosaltres va ser una mala notícia, va ser una situació molt difícil i crec que sort n’hi va haver que hi va haver els responsables polítics que van tenir la valentia d’agafar el toro per les banyes i salvar el sistema financer. Adoptar les normes que es van adoptar que van permetre salvar tots els dipòsits legítims, salvar els llocs de treball i no portar aquesta entitat bancària a la fallida. A partir d’aquí els processos judicials que es puguin substanciar en altres països estarem a disposició d’aportar tota la informació que calgui perquè no tenim res a amagar i plenament convençuts que vam actuar amb la màxima honestedat i la màxima integritat.
“Parlo per mi i per totes les persones que formaven part d’aquell Govern. Tenim la consciència molt tranquil·la d’haver fet les coses com tocava. Ho he dit moltes vegades: nosaltres no teníem coneixement previ de la nota del FinCEN més enllà dels pocs dies abans on hi va haver la informació oficial en aquest sentit”
I els processos judicials que s’estan substanciant al país? Amb un judici insofrible i també investigant-se la mateixa ‘Operació Catalunya’ com a causa de la intervenció de BPA?
El que ha d’entendre la gent és que els processos judicials van per un camí i les decisions governamentals van per un altre. I això es diu separació de poders. Això és un Estat de Dret i nosaltres el que hem de fer és respectar la feina dels tribunals. I els tribunals han de fer la seva feina. Els d’aquí i els de fora. I l’han de fer amb tranquil·litat i sense estar sotmesos a declaracions, a dilacions… i nosaltres no participarem en aquest exercici. I ens sotmetrem al que toqui. Com ha passat amb la querella que m’han interposat, que s’ha inadmès al Tribunal de Corts, que s’ha inadmès al Tribunal Superior de Justícia i que s’ha inadmès el recurs d’empara. Per tant està consumat tot l’iter judicial.
Les últimes: quin balanç fa del funcionament del Govern de coalició i quin escenari postelectoral preveu.
La coalició governamental ha funcionat molt bé i bona prova és que alguns ens donaven mesos de vida partíem d’una situació anterior complicada, fins i tot amb relacions personals difícils però vam ser capaços de posar les coses bé posant per davant el programa per davant i després les persones. I bona prova és que no s’han evidenciat dissensions importants fins que al final ja no veiem si un ministre era d’una formació política o era d’una altra o si un conseller era d’un partit o de l’altre. Hem treballat molt bé junts. No hi ha hagut problemes i a més ha estat útil i positiu a l’hora d’enriquir l’acció de Govern i exercir uns certa contrapesos que són positius.
Pocs contrapesos si tenim en compte les veus procedents d’alguna altra formació que concorre les eleccions que diu que ha estat pitjor aquesta coalició que una dictadura.
Aquestes afirmacions són susceptibles de ser molt ponderades i qui sustenta això hauria d’explicar-ho a aquelles persones que viuen en una dictadura i li explicarien què suposa. De fet, en una dictadura no es podria dir això. En fi, que la coalició ha estat una experiència positiva.
“Nosaltres, tot allò que sigui conformar majories àmplies no hi tanquem la porta. Però creiem que les coses han d’anar pas a pas i ara nosaltres, al que aspirem és, no només a revalidar la victòria, sinó a assolir la majoria absoluta”
I quins pactes postelectorals intueixen?
Nosaltres, legítimament, defensem i creiem que hem d’assolir la majoria absoluta perquè creiem que és el millor projecte polític, el nostre. Nosaltres ja hem fet l’exercici de contraposició que calia per assolir el projecte que considerem el millor pel futur del nostre país i per assolir el creixement necessari per als ciutadans i les ciutadanes del nostre país. A partir d’aquí, independentment o no que assolim la majoria absoluta i puguem obrir la porta a sumar persones d’altres formacions polítiques amb les quals hi ha moltes coincidències ideològiques i programàtiques? Doncs no hi tanquem la porta. Nosaltres, tot allò que sigui conformar majories àmplies no hi tanquem la porta. Però creiem que les coses han d’anar pas a pas i ara nosaltres, al que aspirem és, no només a revalidar la victòria, sinó a assolir la majoria absoluta.
Vaja, que no albira un escenari on s’hagin de fer contrapesos.
No, ara no. Nosaltres ja hem fet la feina que havíem de fer amb Ciutadans Compromesos, que està plenament integrat al projecte, i després de les eleccions ja veurem. Veig complicat, o veig més factible que aquestes confluències puguin donar-se amb Acció i Liberals, perquè al final són amb qui hem governat, però tampoc no tanquem la porta a ningú. Però en tot cas, nosaltres ara estem centrats en revalidar la majoria absoluta del 2015.
Comentaris (19)