Quin balanç fa d’aquests 4 mesos al capdavant del comú?
Molt content, és molt agraït estar al comú de Canillo per l’equip que he trobat, pels projectes que hi ha en curs i els que es podran realitzar perquè el comú està en una situació financera molt favorable per poder fer actuacions i projectes. I també perquè, evidentment, el creixement de la població de Canillo i la necessitat de més serveis i de més equipaments fa que hi hagi uns projectes a fer interessants i amb una clara dimensió de reconversió turística cap a l’estiu. Per tant, repte per la població, repte pel turista i repte per l’administració, d’adaptar-nos a tota aquesta nova dinàmica de nous residents i de canvi de perfil del turista. Per tant, molt content.
En arribar al comú han detectat necessitats o problemàtiques que des de fora no havien vist?
De la parròquia en general no hi ha res que cremi i que s’hagi de corregir de forma immediata. Sí que en arribar ens vam trobar amb inversions executant-se, com el Palau de Gel i aquí vam haver d’insistir molt perquè es pogués obrir en uns terminis molt raonables, perquè hi havia retards amb l’obra, i vam haver de córrer molt i forçar una mica la màquina per poder tenir el Palau obert el 26 de gener, cosa que anava més per llarg.
I a nivell intern?
Una cosa que preocupava molt és el tema informàtic. Teníem una situació a informàtica que donava moltes incidències i que estem en curs de poder reconduir canviant el sistema, que realment era una preocupació important pels empleats del comú. A part d’això, el projecte és molt viu, cada setmana hi ha reptes nous. Ara estem en un clar repte de Campionats del Món pel 2029 i aquest projecte traspassa la parròquia, és un projecte de país. Coses com aquestes són un repte continu, com una temporada d’hivern dolenta com la que hem tingut, com ens hi podem adaptar, fer-hi front, salvar la temporada al màxim possible, com ha sigut el cas. Ha sigut un inici molt intens, amb un nou pressupost a executar, amb obres per acabar, amb una temporada d’hivern complicada i amb projectes que treballem per poder tenir més activitats i més instal·lacions operatives aquest estiu.
I han pogut solucionar el conflicte territorial amb Encamp.
És una solució que s’ha treballat molt, hi hem posat molta voluntat les dues parròquies, i aquí penso que hem d’agrair un resultat que és positiu per Canillo, per Encamp i per Andorra. Avui en dia la gent tampoc entendria un nou conflicte judicialitzat amb una altra parròquia per temes territorials que posats en perspectiva, evidentment, són molt menors a altres problemes que hi pot haver al país. I això és una cosa a la qual hem dedicat voluntat, ganes i temps perquè es resolgués de la millor manera possible i sense necessitat que la Justícia dirimeixi sobre conflictes territorials. És un èxit de negociació, és un èxit de resultat, i penso que també és una cosa a destacar d’aquest inici de de mandat.
“Ens autoexigim el que l’oposició ens hauria hagut de demanar perquè sinó pots entrar en l’autocomplaença i això no es bo pel comú ni per la parròquia”
Com és treballar sense oposició?
Jo sé com era treballar amb oposició al Govern. Desconec com és treballar amb oposició al comú, però penso que igualment seria molt diferent, perquè l’oposició en un comú, amb projectes participatius, que la pots implicar, no ha de ser tan exposat. I amb una voluntat de diàleg com la que hauríem tingut, jo crec que hauria sigut molt menys complex o exposat que el que vaig viure al Govern. És una situació molt còmode, però sí que ens obliguem, també nosaltres, a tenir uns calendaris molt marcats i a autoexigir-nos el que l’oposició ens hauria hagut de demanar. Perquè sinó, pots entrar en l’autocomplaença o l’autocomoditat, i això no es bo pel comú ni per l’equip ni per la parròquia. Llavors sí que estem, diria, quasi forçant les coses per complir terminis, complir pressupostos, complir objectius, i començar el mandat amb aquesta exigència que l’oposició no ens pot fer, perquè no hi és, però sí que el poble ens farà, i alhora nosaltres ens autofem, perquè necessitem fer-ho.
Si algú, per exemple, té inquietud perquè no hi ha ningú que fiscalitzi que està fent aquesta majoria al comú, què els diria? Es pot fer oposició des de dins mateix?
Sí, però quan ho dius no és creïble que es faci. El que és creïble és que es demostri amb fets. Si un ciutadà vol tenir informació del que estem fent o d’un projecte concret, estem plenament oberts a col·laborar, a explicar i a transmetre. De fet, tant és així que hem volgut forçar una comissió nova, que no existia, que es diu Participació Ciutadana, Comunicació i Innovació. Aquesta comissió també té la vocació de ser un vincle real entre el comú i el ciutadà de Canillo, perquè sovint la comunicació és unilateral, del comú cap a fora i és important que la comunicació també sigui bilateral, del ciutadà cap al comú i del comú cap al ciutadà. I per això cal establir eines o procediments per fer-ho possible. Informàticament hi ha molta eina per poder-ho fer i ara estem buscant un cap de comissió perquè en ser de nova creació no hi havia cap tècnic a nivell de funcionariat. Estem en curs de resoldre l’edicte i de contractar una persona.
Quines són les prioritats més concretes que es marquen en aquest inici de demandat?
Dels projectes nous a curt termini, diria que són diversos amb diferents vessants. D’entrada, tenim un projecte social i local que és donar més i millors serveis a la població de Canillo. I per això cal continuar amb allò que es fa bé. Mantenir l’estructura del Punt Jove o l’Esplai i la llar d’infants. Funcionen molt bé, penso que som exemple per a moltes parròquies, amb el Punt Jove en particular. Té molta interacció, hi ha molts usuaris, i això no és evident amb joves de 12 a 18 anys i en una parròquia petita encara menys. Per tant, les persones que ho estan portant han aconseguit, i els vull reconèixer la seva labor, ser atractius i que el jovent tingui interès a participar d’activitats del Punt Jove i és una cosa molt positiva a conservar i continuar.
I per la gent gran?
La gent gran és un nucli, a Canillo, molt cohesionat i el personal del comú que se’n ocupa són persones molt implicades. Al servei Com a Casa fins i tot hi ha persones d’altres parròquies que hi pugen per estar-s’hi durant tot el dia fent activitats lúdiques, de joc, físiques, culturals o de passeig. És molt, molt interessant i aquí el nou repte serà com ampliar aquest servei i poder donar cobertura a necessitats residencials de persones que poden ser més dependents o amb menys autonomia. Hem de preservar que es puguin quedar a casa seva el màxim de temps, però el dia que no sigui possible hem d’evitar que hagin d’anar a altres parròquies a viure perquè aquí no hi haurà cap estructura que els doni acolliment. Llavors, un projecte que volem començar aquest any és estudiar la possibilitat de tenir un centre residencial o pisos tutelats, hem de mirar quin és el millor model, però el que volem és que la gent de Canillo es pugui quedar a Canillo fins al final de la seva vida.
I això ho lideraria el comú, es treballaria amb privats o com es planteja?
A manca de projectes privats, el comú té l’obligació de buscar un lloc i fer un projecte. Després potser serà en concessió o no, ja ho miraríem, però l’important és que hi hagi aquest servei a Canillo. No podrà ser medicalitzat al màxim perquè no tenim estructura per fer-ho, però si que com a mínim, un servei de pisos tutelats per poder dormir i acollir aquestes persones que són més dependents.
“El que volem és que la gent de Canillo es pugui quedar a Canillo fins al final de la seva vida”
Tenen clar on podria fer-se?
Ha de ser a Canillo poble perquè és on hi ha més demanda d’aquests serveis i després hi ha dues possibilitats: o fer-la nova o reconvertir algun antic edifici. De terrenys el comú té els que té. El Càmping Pla és el que més s’ha parlat i com a opció, opció B diria, és un bon lloc. Però crec que l’opció A seria un lloc que pugui tenir una utilitat de reconversió d’algun edifici antic. A Canillo en tenim uns quants, ja sigui una estructura hotelera en desús o que tingui poc ús o edificis que s’han de rehabilitar perquè s’han envellit o no tenen un ús òptim. Llavors l’opció A per a mi seria aquesta, buscar un edifici existent i reconvertir-lo. Si l’edifici a més fos d’ús hoteler, és fàcil, perquè passar d’habitacions d’hotel a pisos tutelats o a habitacions és molt senzill. Ja hi ha cuines, ja hi ha menjador, inclús seria un lloc per centralitzar altres serveis. El Com a Casa podria anar allà, el casal de la gent gran podria anar allà, i per tant estaria tot agrupat en un lloc cèntric.
Han fet millores en el transport públic.
És una cosa en la qual ens hem implicat molt des del comú aquests mesos. Vull agrair al secretari d’Estat de Transports, el David Forné, que hem col·laborat molt bé i s’ha implicat molt per donar cobertura a una necessitat que va sortir en campanya i que és que hi ha molt poca freqüència en hores punta, com les 7 del matí, que moltes persones es quedaven a la parada d’autobús en ple hivern, perquè l’autobús ja anava ple des de Soldeu o el Pas de la Casa. O que el bus lliure, el que agafen els estudiants, ja no parava ni a la parada i els pares havien de portar la canalla a l’escola i això és una cosa que s’ha solucionat aquest últim mes ampliant una freqüència, amb un bus nou que surt a les 7.05 hores de Canillo i un altre a les 6.40 hores de Soldeu. El Govern aposta fortament pel transport públic gratuït, cosa que està molt bé, però alhora hi ha de posar mitjans i Canillo és una parròquia que ha crescut moltíssim en població. Hem passat de 3.500 a 6.000 persones en 10 anys, un 80% de més i això vol dir més necessitat de serveis, de transport i d’altres serveis socials.
En l’àmbit turístic, quines són les prioritats?
L’objectiu d’aquest mandat és ‘Canillo tot l’any’. I això vol dir que no només l’hivern ha de ser un pulmó per a la parròquia o per al país, també ho ha de ser l’estiu. I de fet aquí recullo els fruits dels antics comuns que van apostar per invertir en infraestructures turístiques d’estiu: el Roc del Quer, el pont tibetà, la vall d’Incles. Són tres productes molt, molt bons i òptims per fer de Canillo un lloc no només de pas, sinó també d’estada i d’atracció turística. I hi afegeixo el Mon(t)Màgic. I ara el Palau de Gel amb l’Splash. S’ha anat fent una oferta turística de muntanya i familiar, cosa que encaixa molt amb el que volem i el que necessitem a Canillo i a Andorra. A més, és complementària d’altres parròquies. I aquest estiu tenim el projecte del jumping al pont tibetà, que ara estem treballant per fer-ho possible, i complementarà molt l’oferta d’experiència. Perquè al final el que volem és un turisme d’experiència. El turista que es mou avui en dia busca aquesta adrenalina o una nova experiència lúdica, esportiva o el que sigui. I aquí tenim aquesta possibilitat. Entre l’Splash, més el pont tibetà amb el jumping i altres activitats que estem mirant, seria una nova estructura turística.
Van bé de terminis amb el jumping?
Sí. Tot i que hi ha un tema que sí que és latent: hem de mirar com portar la llum al mig del pont. Ho estem mirant. És a dir, el tema sensible és com arribar a fer un cablejat de llum de llarga distància per donar cobertura a aquesta activitat perquè al mig del pont no hi ha instal·lació elèctrica. És un tema que no ha de fer retardar l’obra, però hi estem a sobre perquè no tingui cap incidència més a nivell de terminis. El pont és molt llarg i el problema és d’abast, de dimensionament del cable i de gestió.
Mantenen la idea d’obrir el pont tibetà tot l’any?
Sí. Hi haurà moments puntuals de l’any que no es podrà obrir per mal temps o per mal accés, però l’objectiu seria obrir tot l’any i que porti vida també fora de temporada alta.
“Volem mirar si podem ampliar la passarel·la del Roc del Quer i fer-la més espectacular o una estructura penjada amb malla de corda”
Amb la prova que s’ha fet aquest any s’ha vist que funciona?
Ha sigut un èxit total. 2.000 persones en una setmana dolentíssima de mal temps, ha sigut un èxit total. A més amb fotos noves del pont nevat, molt maco. Ha sigut una molt bona decisió.
I el Roc del Quer? Amb què pensen?
És diferent. És un turisme més de pas, que s’ha mantingut tot i l’increment fer-ho de pagament. Aquí es demostra que monetitzar una activitat fa que es posi en valor i moltes vegades la dignifiques. I això és el que s’ha d’aconseguir. A més, hi ha un projecte que volem mirar si podem ampliar aquesta passarel·la i fer-la més espectacular, amb la sortida cap al buit. Hem de mirar si amb un semicercle de vidre, no només com un entrant cap al buit, sinó potser també un petit circuit al Roc del Quer. Seria una cosa maca de treballar-hi.
Sortiria de la mateixa passarel·la que hi ha ara?
S’ha de mirar si fem una cosa al marge o integrar-ho. Es pot integrar perfectament, perquè podries fer una cosa similar a un semicercle i fer la volta. Hi ha possibilitat de fer coses, fins i tot una estructura més penjada amb una malla de corda per tenir més la sensació de buit per sota de l’estructura. Són coses que podem treballar i que amb poca cosa més tindríem nous atractius turístics.
Si es fan nous atractius, generes més interès a la gent perquè vingui. Això no va en la direcció contrària a la voluntat d’apostar més per la qualitat que per la quantitat?
És una pregunta molt interessant perquè és un tema de debat actual, del creixement del país. Jo crec que no hem de barrejar les coses a nivell de temporades. Tenim saturació en certs moments de l’any, que és al mes d’agost i temporades puntuals de l’hivern, vacances escolars o festius o caps de setmana i la resta del país no se satura amb turisme, se satura potser amb residents. Està claríssim. Llavors, aquí busquem activitats per fer durant tot l’any, i que ens permeten una generació de riquesa durant tot l’any. No hem d’oblidar que el turisme d’Andorra és molt estacional. A Canillo no hi ha comerç i som 6.000 habitants, que vivim del turisme essencialment. Llavors, és important que aquests habitants tinguin altres activitats o possibilitats per fer a la parròquia. No vol dir créixer més en població, però sí que vol dir que creixi més en diversificació de negocis i d’activitats. I l’Splash és un exemple d’activitat que ens aporta diversificació més que creixement. I a més a més, en el que estem tots d’acord és en intentar baixar la ràtio d’excursionistes sobre visitants, no de turistes sobre visitants. Una reconversió cap al turista es fa amb l’oferta i l’oferta, perquè sigui atractiva, l’has de millorar, l’has d’ampliar i fer-la diversa. I actualment, a Canillo hi tenim, diria, quatre coses úniques a Andorra i potser úniques al Pirineu i alguna a Europa: el pont tibetà, l’Splash que és únic a Andorra, la pista de gel, única a Andorra i el Roc del Quer és un atractiu nou de mirador d’alçada.
“Si ara un veí vol plantar una palmera a la vall d’Incles, la pot plantar i això no ha de ser possible”
Parlava de l’Splash. Té dades de com està funcionant?
Els caps de setmana funciona molt bé. Entre setmana és fluix. Està clar que hem de pensar si és operatiu ampliar l’horari d’obertura perquè potser hi ha franges horàries que hem de treballar més el tema de grups, escolars que podrien pujar. Però bé, és massa prematur per fer una balanç. S’ha obert fa dos mesos i hem de veure com va l’estiu, que a l’estiu l’aigua sempre és més atractiva que a l’hivern.
En el cas de la Vall d’Incles. Quines idees tenen? Pateixen per la massificació?
La Vall d’Incles té dos projectes, un turístic i un territorial. El territorial són dos vessants. El manteniment i conservació de la vall i la topologia de bordes que hi ha avui, perquè si la vall té un valor és pel que s’hi ha fet fins ara i si es massifica molt o bé es canvia l’estètica de la construcció tradicional cap a xalets urbans més que de muntanya, altera l’interès de la vall i l’estètica pròpia. I per això hem fet una moratòria des de fa un mes i mig per treballar amb un nou reglament de com hem d’ordenar i com hem de regular aquesta topologia de bordes. Sense abaixar en cap cas el nombre a fer-hi perquè es va regular molt bé amb el POUP, pferò no estava regulat el tipus de borda, el tipus de paret que s’ha de fer, el tipus de vegetació que s’hi pot plantar. Si ara un veí hi vol plantar una palmera, la plantarà i no ha de ser possible; les parets de pedra seca, el dall dels prats, el tancat de les propietats, tot això ha de fer part d’aquesta regulació que és de sentit comú. I això no ha de ser a gust del consumidor, sinó que ha de ser en consonància amb el que ha sigut la vall d’Incles a nivell de territori i de valor cultural i patrimonial. I això estarà fet a molt curt termini.
I el projecte turístic?
Estem valorant si cal tancar la vall una hora abans. Ara es tanca a les 9 del matí l’accés, cosa que fa que molts cotxes pugin de 8 a 9 per anar a fer excursions i quan baixen és quan hi ha molta gent a la carretera. També hem pensat que els comerços de la vall, com la restauració, que comuniquin als vigilants els vehicles que hi han de passar. Perquè ara un conductor diu que va a tal lloc i el deixen passar sense massa més control, perquè es fa confiança, però hi pot haver algun abús i cal controlar-ho millor. Però és un altre exemple del potencial que tenim. La vall d’Incles d’accés gratuït, i el volem mantenir gratuït, ara cal millorar l’entrada de la vall, hi ha uns colls d’ampolla que s’han de millorar estèticament i a nivell de circulació, però la resta és optimitzar aquest espai i conservar-lo el màxim possible.
I com es pot fer?
S’integrarà en un nou pla de patrimoni natural. Volem que la parròquia de Canillo sigui també emblema de protecció i conservació del territori fent-ne ús turístic, agrícola i ramader. Hi ha figures com un parc natural que permetria donar-hi cabuda. Hi ha el projecte de Medi Ambient, molt ambiciós, de fer el 30% d’Andorra zona de protecció i Canillo hi vol col·laborar, seria un parc natural que podria unir tot el solà de Canillo. A diferència de l’obac que és estació d’esquí, tot el Solà podria ser una gran zona de gestió forestal, patrimonial, natural, amb usos autoritzats i compatibles però que alhora sigui un producte de valoració turística i del territori.
Seria sota el concepte de parc natural?
El nom és el de menys, és el que s’hi fa i com es protegeix. El que volem és que la gent sàpiga on va, que valori la muntanya, que la mantingui, que no la deteriori i això amb un segell d’aquest tipus és més compatible. Per valoritzar-la i per protegir-la perquè això vol dir senyalitzar millor els camins, conduir les persones cap als llocs d’interès patrimonial i natural, refer els orris de muntanya que s’han malmès... coses així. És una cosa molt interessant de valoració del territori i de conservació i en línia amb això, la gestió forestal també és un projecte molt ambiciós perquè és la parròquia on hi ha més massa forestal d’Andorra i volem fer un projecte de biomassa per explotar la fusta de la muntanya, mantenir els boscos sans, amb salut i nets i alhora reduir el risc d’incendi i utilitzar aquesta matèria primera, aquest recurs forestal per crear energia neta. És economia circular total.
Volia parlar també de temes de territori i urbanisme abans d’acabar. Estaven pendents dels estudis de càrrega. Tenen resultats? Què diuen?
Sí, els tenim i els volem actualitzar amb dades 2023, perquè això es va fer amb dades del 2022 i volem que el 2023 sigui un any a incloure perquè ha sigut un any amb un creixement de població espectacular. I no volem que l’estudi un cop es publiqui ja quedi desfasat el primer any, perquè estem en un escenari de creixement molt important. Per tant, estem actualitzant aquestes xifres per poder-ho fer real a l’any 2024.
“Volem que la parròquia de Canillo sigui també emblema de protecció i conservació del territori fent-ne ús turístic, agrícola i ramader”
I el que tenen, què diu?
Ens indiquen que a 10 anys vista a Canillo no es preveu un problema de recursos naturals, i en particular d’aigua. Tenim la sort que tenim una parròquia amb molts recursos hídrics, que tot i la baixada de precipitacions permeten mantenir els cabals per l’assistència de la població local i turística, però això no és per autoconfiar-nos. Això és avui, i a curt i mitjà termini. Pot ser que a llarg termini hi hagi altres situacions més complexes, però l’estudi s’ha enfocat a 10 anys vista, i a 10 anys vista no hi ha problema d’abastiment de la població. Després hi ha mútues, hi ha societats veïnals de les aigües dels pobles i veïnats que aquí sí que alguna que potser haurà d’invertir més o ha de gestionar més els seus consums i hi pot haver alguna situació més fràgil que la del comú. Però al final, si mirem a nivell de parròquia no hi hauria problema pel que fa a l’aigua.
Però l’estudi no només parla de l’aigua, també parla de creixement de la població, de més serveis, de l’escola, infraestructures, transport públic, llars d’infants, gent gran, deixalles... Per això, aquí el comú ha d’anar invertint perquè amb algun servei estem una mica al límit de la seva capacitat. L’ampliació de serveis serà necessària, segur, a curt i mitjà termini.
Però potser no es pot mantenir aquest creixement urbanístic?
Hi ha exemples a Canillo de creixements urbanístics que considerem desproporcionats. I en particular, a la zona del Tarter. Hi ha hagut exemples recents d’edificacions que pensem que no són l’exemple a seguir. I això amb estudis de càrrega o no, potser haurem de canviar el criteri per donar més qualitat urbanística també en aquestes zones.
Es va fer revisió del POUP en l’anterior mandat, a curt termini es pot pensar en nous canvis per limitar la construcció?
El POUP va abaixar molt l’edificabilitat i l’essència és la que és. No la tocarem. Ara, adaptacions puntuals sí, i un exemple és el tema de la Vall d’Incles. Són exemples d’adaptacions que hem de fer al POUP per fer una parròquia més sostenible, més integrada i amb unes construccions més adaptades al que avui en dia el mercat valora i sobretot el territori necessita.
A nivell d’habitatge, estan treballant algun projecte concret? Terrenys per construir, algun tipus de cessió?
El comú de Canillo té molts pocs terrenys comunals per poder fer habitatge. De fet, el que va comprar fa poc, el càmping Pla ha tingut un cost molt gran i entenem que s’ha de destinar serveis per la població i a serveis turístics, i no a més habitatge residencial, que requeriria més serveis. Aquí hi ha dues línies de treball. Una, que volem agrair a la ministra d’Habitatge haver-nos facilitat una llista d’apartament presumiblement buits arran del consum elèctric inexistent. Ho estem filtrant. Hem vist que d’aquesta llista de més de 400 apartaments n’han quedat uns 120 i ara estem fent un treball de camp per saber si estan buits realment o per què estan buits. Perquè és tant important el què com el per què. I a partir del perquè, proposar mesures al Govern o coordinar amb els comuns per veure com podem incentivar posar aquests apartaments del mercat de lloguer. Els pisos buits és una línia que hem de treballar però abans d’anunciar el què, hem de saber quants i el per què.
I la segona línia?
Veure si podem treballar amb les estacions d’esquí per donar solucions als apartaments pels temporers. És un col·lectiu que satura molt el mercat de l’habitatge en l’època d’hivern i per tant pensem que si podem trobar alternatives pel seu allotjament tindrem més disponibilitat per la gent del país o de la parròquia per poder viure.
El Comú es planteja introduir l’impost sobre els rendiments arrendataris?
No, no s’ho planteja ni ho farà aquests quatre anys. No ho farem, perquè pensem que és un impost actualment innecessari a Canillo perquè tenim altres taxes que graven els apartaments llogats. I per tant, això és una cosa complementària que altres comuns no tenen. Canillo ho té i la situació financera del comú permet no haver de recórrer a noves figures impositives. Tenim un comú molt sanejat, amb més de 9 milions d’euros de tresoreria, un deute del 30% dels ingressos, cosa que és una situació optimíssima per poder treballar amb solvència, amb garanties i sobretot amb la voluntat de deixar el comú, quan sortim, igual de sanejat que l’han trobat.