El seu quart treball discogràfic el va visualitzar a Islàndia el gener del 2022. Davant de Groenlàndia es va tancar en una casa mig desfeta. Una residència artística. Un projecte personal, íntim. L’ofereix al públic en general dos anys i mig després, quan la feina i altres imponderables li ho ha permès. Les plataformes digitals faran el llançament dels vuit temes que configuren ‘The meaning of now’ dimarts. Dijous, a l’Auditori, acompanyat de magnífics músics -Jordi Claret (violencel), Uixi Amargós (viola), Roser Loscos i Carlos Monfort (violins), Christopher Aguilar, Elisa Mas i Maria Soler (veus), tot amanit pel productor Àlex Gámez-, presentarà en concert el treball.
Si la música calma les feres, Landry Riba amaina ramats sencers. Assegura que en cap reunió per l’acord d’associació amb Europa ningú l’ha burxat per la seva faceta musical. I això que els tècnics d’una delegació i de l’altra, els polítics, s’analitzen, s’estudien… i està segur que quelcom s’ensumen. Però tan hi fa. Negociar amb la Comissió Europea és “un repte majúscul” i per això va acceptar situar-se a l’aparador polític. No té, apunta, cap altra necessitat d’anar més enllà. La música és una altra cosa. Hi posa el coll i les barres. I el que faci falta. Si n’hi ha que es canvien el cotxe cada tres anys, ell circula amb vehicles de segona mà que cerca només quan el que té ja no rutlla prou i prefereix fer inversions fortes en la música. Que sí, que la música li costa calés. Però ell no ho diu pas així. Ni ho diu, ni ho sent.
Si no estigués on està, hom podria pensar que és una mena de romàntic, de filòsof de la música. Això ara. Res a veure amb aquelles èpoques de jazz o de rock progressiu. El monjo no sempre fa l’hàbit. Malgrat que tancar-se disset dies en un casalot perdut a Islàndia enmig d’una tempesta de campionat i amb foscor permanent, o és per a valents o és per a sonats. O per a en Landry Riba i la seva voluntat de tornar als projectes discogràfics. A la música ambiental. La música clàssica contemporània.
‘They were trapped in the dream of a dog…’, ‘Tales from behind the mirror’ i ‘Mountain Songs’ són els precedents en solitari de ‘The meaning of now’. Gravat al Forn, a Incles, a Palafrugell o a Badalona. Buscant sempre el detall del detall. Se’l pot escoltar en plataformes o en vinil. Editat per la discogràfica andorrana SEMM. N’està encantat. En parla meravelles. “Si ho fan d’allò més bé, et treuen feina i a sobre són de casa, molt millor.” Se’l nota satisfet. Content. Agraït a la música. Immers del tot en el que fa. Vaja, que es coneix d’allò més. Encara que sigui perquè amb la música que fa -ara- s’ha de rumiar, s’ha de donar tombs, per nassos.
Disset dies tancat en un llogarret d’Islàndia, a les fosques i amb tempesta. No m’estranya que li surti el que li surt. Tanta introspecció… la música ha de servir per a moments de calma i reflexió…
Sí, jo crec que aquest disc… perquè va ser sense... jo no sabia que em trobaria un temps horrorós. Sabia que estaria sol, sabia que…
“Els referents que em marquen més són islandesos, també casualment, i per tant tenia un punt de curiositat per saber si aquell so especial, aquella atmosfera, aquella textura que trobo en aquell tipus de música que escolto és degut a que s’han format d’una determinada manera, utilitzen un material determinat o és el lloc, que fa que s’acabi tenint aquests colors, aquestes textures”
I anava a composar.
Sí, sí, sí. Anava a composar. Però vaig sortir amb una llibreta com aquesta, que no és aquesta, però és com aquesta (mostra un petit quadren), vaig sortir amb una llibreta com aquesta en blanc, d’aquí, i amb una mica el neguit de dir: ‘Bé, a veure què passarà quan arribi allà.’ Portava el baix, la targeta de so, l’ordinador, un teclat petitet i una gravadora. No portava res més. Bàsicament perquè no podia. No podia traginar molt material. Però la idea era aprofitar aquells dies. El meu objectiu era portar entre 10 i 12 peces, més o menys acabades. Però clar, el neguit era, ‘i si arribes allà i el primer dia no surt res, i el segon no surt res, i el tercer no surt res, tu què fas allà a 17 dies, de nit serà…Però bé, mira, fes-ho’. I no, la sorpresa va ser arribar allà i que els que gestionen la casa em diguessin: ‘ve tempesta, per tant t’anirem trucant a veure si tot va bé’. I bé, dius: ‘val’. I el primer dia dius: ‘Hòstia, això què és?’ Perquè és que hi havia molt soroll, hi havia molt vent, la casa és una casa molt vella, hi entrava el vent per totes les escletxes, i dius: ‘això vols dir que…' I al final et dius: ‘Bé, doncs si ha de ser així molts dies, incorpora-ho.’ I la primera peça va sortir una mica posant això al cap, i la segona, i ja està. I al final doncs fas que allò que t’està rodejant, que no ho tenies planejat per res, que inicialment sembla un obstacle, acaba sent el que serà el fil conductor de tot el procés.
Anava a Islàndia per alguna cosa en concret? Del cul del món d’Andorra -l’entrevista es fa a l’estudi de Riba, al capdamunt del Forn de Canillo- al cul del món d’Europa.
Sí, perquè buscava... els meus referents són tots músics nòrdics, casualment, no perquè els busqués especialment, però allò que et crida l’atenció algun compositor, vas a mirar d’on és, i curiosament sempre és de cap amunt. I especialment els referents que em marquen més són islandesos, també casualment, i per tant tenia un punt de curiositat per saber si aquell so especial, aquella atmosfera, aquella textura que trobo en aquell tipus de música que escolto és degut a que s’han format d’una determinada manera, utilitzen un material determinat o és el lloc, que fa que s’acabi tenint aquests colors, aquestes textures. I al final doncs, bé, una manera de saber-ho és provar-ho, experimentar-ho.
“És un disc que és més fosc, és més... sí, molt més introspectiu d’alguna manera, però perquè així va ser el procés, i alguna cosa que és així perquè era allà. Jo crec que si hagués agafat els mateixos disset dies però m’hagués quedat aquí, hauria sortit una altra cosa molt diferent. Segur”
I quina conclusió n’ha tret?
Jo no crec que no hagués aconseguit les mateixes textures de les peces que escolto habitualment, però sí que el lloc ha modulat molt el resultat final, moltíssim. És un disc que és més fosc, és més... sí, molt més introspectiu d’alguna manera, però perquè així va ser el procés, i alguna cosa que és així perquè era allà. Jo crec que hagués agafat els mateixos disset dies però m’hagués quedat aquí, hauria sortit una altra cosa molt diferent. Segur.
Allà va composar, si no vaig errat, deu peces, deu temes, dels quals vuit configuren el disc.
Sí, al disc hi ha vuit peces de les deu que vaig portar. Això ja va ser una tria que vam fer amb l’Àlex (Gámez), amb el productor, que al final doncs quan et poses en mans d’un productor també és per confiar en el seu criteri. I al final va dir que n’hi havia una d’instrumental que li semblava una mica que no, i que ell no la posaria, i n’hi havia una altra amb veu, i sembla que dues peces amb veu, vist tot el que he fet fins ara, tampoc no ho veia. ‘Dos amb veu, he vist tot el que has fet fins ara, no les veig. Deixa’n una.’ Doncs ja està. Una que està allà, al calaix, per si un dia… però ja està feta.
Perquè normalment les seves composicions són instrumentals.
Sí, bàsicament sí. Si hi havia alguna cosa de veu, és recitada, i aquí la primera encara és recitada, i després hi ha una veu que va gravar la Maria Soler, que és mezzosoprano, i aquí en lloc de posar-hi lletres, simplement vaig treure una corda, vaig treure un violí, i el vaig canviar per una veu lírica. I després sí que hi ha una cançó que és amb una veu més pop, per canviar una mica. Però aquí també buscava… bé, tenia ganes de fer una cançó un punt més lleugera, però amb corda, i va sortir aquesta cançó.
Això era el gener del 2022. De llavors amb ara hauran passat dos anys i mig. Tot pel que triga el procés de producció i tot plegat? O per alguna altra cosa?
No, perquè dels discos anteriors, el que més m’havia costat, que va ser el ‘Mountain songs’, el vaig tancar en vuit mesos, des de la composició fins a tenir-lo en mà. Vuit mesos. Aquí he estat dos anys i mig, bàsicament, per l’agenda professional que tinc. No hi havia manera de fer-ho tot seguit. Per tant, al gener vaig fer això, al tornar, més o menys entre gener i maig, vaig treballar jo sol fent una maqueta, diguéssim, de com ho veia tot més o menys, buscant el productor, que ja sabia qui havia de ser, però que acceptés el projecte, llavors ja vam fer la tria, al setembre vam gravar les cordes… I aquí hi va haver un ‘impasse’ de temps important, al final de la tardor ’22 i tot el primer tram del ’23, a nivell de feina va ser molt bèstia en el meu cas, i llavors anàvem fent cosetes, veu i guitarres ho vam gravar en aquell moment, però molt puntual. I al final sí que esperàvem el moment que hi hagués una mica més d’espai per poder portar tot el material a l’estudi a Badalona i fer tota la part electrònica, perquè jo havia d’anar baixant. Per tant, aquí requeria molta implicació, a més que pogués ser seguit, perquè quan treballes amb aquests sintetitzadors antics, un cop has trobat el so, has d’intentar començar i acabar. Si no ho pots fer en un dia, aquell ‘catxarro’ no l’has de tocar massa, perquè no tornaràs a trobar aquell so, per tant no ha de passar un mes.
Vaja, falta de temps.
Trobar aquest espai de temps ens ha costat molt, això és el que ha fet que tot això es dilatés. I vam acabar el procés a finals de maig d’aquest any. I aquest estiu ha servit per acabar tenint la part física, un format físic.
“Si planteges fer una residència artística per composar un disc, és que el cos quelcom t’està demanant. El cos o la ment. Però el cos t’està demanant alguna cosa, si no, no ho fas. I ja venia d’enrere, perquè perquè t’acceptin en una residència has de postular, has de presentar un projecte, te l’han d’acceptar… hi ha tot un procés”
Els tres discs anteriors, per això, els seus propis, van anar bastant ràpids, si no m’ho he mirat malament. Del 2014 a 2017, més o menys. Llavors, en canvi, del 2017 fins al 2022, no s’hi torna a posar. No sé si també per una qüestió professional.
Sí, no han sigut cinc anys sense res, perquè és veritat que els tres primers van ser 2014, 2015 i 2017. El 2018 vaig publicar un projecte amb el Jordi Claret [un dels seus instrumentistes de referència]. Va ser una cosa molt rara perquè ens vam ajuntar aquí amb el Jordi i vam enregistrar gairebé 20 hores d’improvisació baix-violoncel. Un format una mica rar, amb ‘loopers’ i altres històries. I d’aquestes 20 hores vam guardar, crec que són nou peces, vam seleccionar nou trams, i vam fer un disc. Això va ser el 2018. I el 2021 el Nil Forcada em va demanar de fer la banda sonora de la seva pel·li i això també va ser un procés molt llarg, perquè mentre ell rodava i tot plegat jo vaig tenir molt temps. I es va editar el 2022, però només en format digital. I allà és una hora i mitja de música, i tinc editades sis peces, que és menys de mitja hora. Però és veritat que disc, com a tal, des del 2017. O el 2018 aquell [amb Claret], però meu, des del 2017 no havia estat en situació de dir: ‘Vaig a tornar a començar un procés d’aquests.’ Que quan m’hi poso m’agrada tancar-lo. Si començo m’agrada tancar el procés.
I el que ha acabat composant el disc, el que forma el disc, és allò que vostè volia? Reflecteix el treball que pretenia en Landry? El que buscava en aquells dies de reclusió? El que cercava a Islàndia?
No, no anava a buscar res, absolutament res.
I vostè tampoc necessitava res? Passava per un moment de crisi? Estava exultant?
Si planteges fer una residència artística per composar un disc, és que el cos quelcom t’està demanant. El cos o la ment. Però el cos t’està demanant alguna cosa, si no, no ho fas. I ja venia d’enrere, perquè en una residència has de postular, has de presentar un projecte, te l’han d'acceptar, hi ha tot un procés. Per tant, això ja venia, podríem dir, de l’estiu 21, de dir: ‘Tinc ganes de fer un disc nou.’ Però una cosa és tenir les ganes de fer-lo, l’altra és tenir la idea. La idea no hi era, no sabia per on acabaria sortint, però allò que el cos t’està demanant… ‘expressa el que sigui però tampoc tens molt clar el què’. Simplement una cosa que va per dins. I allà va anar fluint, però va anar fluint pel que deia abans, per l’ambient que em vaig trobar, pel lloc on estava, per tot plegat.
“Ara seria diferent encara que estigués al mateix lloc, quasi segur. Jo crec que en aquell moment hi havia una necessitat d’introspecció forta. També molta curiositat. De dir: ‘No sé com reaccionaré estant tants dies a prendre pel sac de la primera població una mica amb cara i ulls’”
Això fa que sigui diferent als altres tres projectes?
Sí.
Molt diferent més enllà de la negror aquella que deia?
Molt, molt, no. És a dir, es retroba perfectament el què, i si algú analitzés les estructures que utilitzo, diria: ‘Això em recorda el primer o al segon…’ Per tant, jo crec que la petjada és molt similar, però és diferent com s’ha gestat, com s’ha parit, i al final hi ha diferències importants que li canvien una mica el color, que li canvien la qualitat final: I aquí jo crec que ha estat la feina del productor que ha portat tot això un pelet pel damunt del que havíem fet fins ara.
Però pel que diu, es refereix a l’execució tècnica. Allò que expressa en composar, si s’hi hagués de posar de nou i tornés a anar a Islàndia, el cos el portaria cap al mateix lloc?
Ara seria diferent encara que estigués al mateix lloc, quasi segur. Jo crec que en aquell moment hi havia una necessitat d’introspecció forta. També molta curiositat. De dir: ‘No sé com reaccionaré estant tants dies a prendre pel sac de la primera població una mica amb cara i ulls’, i el tema del temps no l’havia previst de cap manera, de la meteo. Per tant, no saps com et trobaràs, com reaccionaràs, si sabràs ser metòdic, en el sentit de conservar un horari, quan és de nit tota l’estona. I al final, dius, ‘ho he pogut gestionar’, i a més vaig tornar amb l’objectiu assolit. L’altra cosa és que tu vens content, vens relativament satisfet amb el que has fet, però després hi ha la prova de foc. Quan has trobat un productor és dir-li si passa el filtre o no passa el filtre. Potser està molt bé el que has fet, la teva aventura, però et poden dir: ‘Això és impublicable. No se’n pot fer res, d’això’. Al final ho vaig enviar a l’Àlex…
Al productor.
Sí. I em va dir que hi havia feina però que la base era bona. ‘Treballem-hi’. I finalment, no ho hem canviat tant.
I que sigui un projecte molt introspectiu, per la base inicial d’Islàndia, d’aquells dies, del seu cos, que sigui una cosa molt seva fa que el baix, que és el seu instrument primer, torni a tenir molt protagonisme en aquest treball. En d’altres era gairebé secundari.
Potser té un punt més de protagonisme que en altres. Potser, si l’hagués de comparar, potser l’assimilaria més al primer, que li vaig voler donar un punt de protagonisme al baix, que no als altres, en què ha estat més diluït. Aquí, tret d’una cançó que, de fet, la vaig gravar amb baix, però després ha acabat sent guitarra perquè necessitava que fos un so més agut, i una que la faig amb el contrabaix, en la resta el baix està a tot arreu, de principi a final. És veritat que, en aquest sentit, l’instrument torna a recuperar una mica de terreny en relació als altres.
“El baix potser té un punt més de protagonisme que en altres discs. Potser si l’hagués de comparar, pot ser l’assimilaria més al primer, que li vaig voler donar un punt de protagonisme al baix, que no als altres, en què ha estat més diluït. Aquí, tret d’una cançó que ha acabat sent guitarra perquè necessitava que fos un so més agut, i una que la faig amb el contrabaix, el baix està tot arreu, de principi a final”
I el baix és el fil conductor, marca la sonoritat del treball?
Jo crec que el fil conductor és l’ambient més que un instrument concret. És l’ambient i la presència, a parts iguals, del baix, però de les cordes, també, i de com sonen les cordes. Tot això fa que el disc aquest és una mica diferent i que aquesta petjada o aquesta signatura és constant. Hi ha petites variacions en els temes, però sí, tret de la peça 7, que és aquesta peça més pop, les altres si les escoltes al final dius que això fa part d’un únic projecte. No les veus com separades. Això té molt a veure amb el fet haver-ho escrit en un període de temps molt curt, perquè en altres àlbums, doncs avui en fas una, potser la segona ja no la fas fins al mes que ve, quan vas trobant el moment, però aquí que dius tinc tants dies per fer això, també és una altra dinàmica. I jo crec que hi ha una lògica, o es percep unes connexions més fortes entre peça i peça.
I ara que portem una estona parlant-ne… per què ‘The meaning of now’.
Perquè per mi cada peça d’aquestes, si l’escolto, la toco, torno allà. I aquell moment, si no fos per la música, aquell ara ja ha passat, mai tornarà a ser. Va ser i deixa de ser. Però gràcies a la música, en aquest cas, per mi segueix sent d’alguna manera. Per tant, és simplement el fet de dir, a través del disc tinc la capacitat de compartir aquell moment amb tothom que l’escolti sabent que ningú el viurà com el vaig viure jo, i ni tan sols jo el tornaré a viure mai més igual. És el sentit d’aquell moment. Aquell moment no tornarà a ser mai més i ni d’aquí un minut tampoc tornarà a ser mai més. És aquest...
El títol és posterior a l’estada? Va sortir després?
Va sortir durant. Cada peça és quelcom molt concret d’aquella estada. El primer tema és del primer dia, el mal temps… De fet, hi ha una veu recitada, i el que diu, ho vaig escriure aquell dia, i parla d’això, del moment. Ara és la pluja picant els vidres, és el vent arrencant el sostre, ara és aquesta música. I llavors vaig dir: ‘Ja està, ja ho tinc.’
“‘The meaning of now’ perquè a través del disc tinc la capacitat de compartir aquell moment amb tothom que l’escolti sabent que ningú el viurà com el vaig viure jo, i ni tan sols jo el tornaré a viure mai més igual. És el sentit d’aquell moment. Aquell moment no tornarà a ser mai més i ni d’aquí un minut tampoc tornarà a ser mai més”
I la veu recitada és en català o és en anglès?
En anglès.
S’hi sent molt, a l'anglès, oi? No és una crítica. Però els títols solen ser sempre en anglès, la seva pàgina web només és en anglès…
De fet, vaig començar… Ho tenia bilingüe, al principi de tot, però existia una ràdio als Estats Units, que es deia Pandora, que ara la van ‘xapar’, però inicialment hi vaig començar a posar música i funcionava per uns… com que llogaves uns crèdits per sonar més o menys en aquella emissora. Era una emissora independent i molava molt com estava pensat el projecte. I va anar molt bé, perquè tenia gairebé fixes unes 2.000 persones que anaven escoltant la música. I llavors, a poc a poc, tenia molt més ‘feedback’ d’aquest grup de seguidors als Estats Units que aquí, més local. I ho vaig anar migrant tot a poc a poc. Tenia molta més interacció amb aquest agent i ho vaig deixar en anglès tot.
O sigui que, en algun racó de món, coneixen al Landry Riba per la seva música, no per altres històries. Que potser a Andorra hi ha gent, és clar, que sap de la seva vessant musical, però segur que el coneixen més per la veterinària. I ara, per la política i l’acord d’associació.
Sí, sí, sí. Però miri, curiositat, eh, però dies enrere, una persona amb la qual tinc relació per qüestions de feina, per temes europeus que no musicals, em va dir: ‘T’hem ‘googlejat’ a l’empresa, i Google et torna com a músic. No et torna com a secretari d’Estat o el que sigui. Doncs sí, ja està bé. Depèn d'on busquis, et torna allò amb què en aquella zona geogràfica se t’associa, ni que sigui per la petjada digital. Per això, per mi, mantenir-ho en anglès és una mica per mantenir també aquesta connexió. Tot i que depèn del disc. En aquesta ocasió, amb el fet d’estar lluny, tampoc em vaig plantejar no fer-ho en anglès.
En islandès era més complicat.
Escolti, que dins del disc hi ha… Vaig gravar un senyor que estava explicant… Vaig donar per fet que explicava contes a uns nens. No entenia res. Però em va semblar molt entranyable l’escena en una benzinera, i ho vaig gravar. Vaig demanar a la senyora que estava a la caixa: ‘Què els està explicant?’ Diu: ‘Un conte, allò dels porquets, que ve el llop, que bufa…’ ‘Ah, sí, sí, sí, situat!’ I en el segon tema hi ha aquesta veu que sona de fons. Un senyor gran explicant aquest conte en islandès. Hi ha un tros també d’un programa de ràdio. Està tot en anglès, però les veus sonen en islandès, algunes.
Aquesta voluntat d’integrar el seu entorn sí que no defalleix en cap dels projectes.
A part que m’agrada, facilita molt la feina. Quan vam gravar les cordes, per exemple, vam decidir fer-ho en una borda a Incles. Ens vam tancar allà tres dies. Dormir, menjar, tocar… no fèiem res més. Gent que no es coneixia entre ella. Podria haver sortit molt malament i va sortir molt bé. Però vam posar 14 micròfons a la sala. Llavors, tot es colava. Les mosques, el moure’s… tot. I ho hem deixat tot. Per tant, se sent respirar els músics, se sent algun cop de l’arc que no controles bé. Però al final també és així. Per a mi tindria poc sentit posar el vent passant per una escletxa i editar, anar a esborrar, la inspiració del violinista quan va tocar. Per tant, si agafes la decisió d’incloure l’entorn, ja ho deixes tot. I això facilita la feina posterior i també li dona molta realitat.
“Ho hem deixat tot. Per tant, se sent respirar els músics, se sent algun cop de l’arc que no controles bé. Però al final també és així. Per a mi tindria poc sentit posar el vent passant per una escletxa i editar, anar a esborrar, la inspiració del violinista quan va tocar. Per tant, si agafes la decisió d’incloure l’entorn, ja ho deixes tot”
I torna a ser allò que l’ara de la gravació no serà mai l’ara del dia de concert.
No.
Perquè la mosca aquella no hi serà.
No. Per tant, el concert, inevitablement… Quan escrius un disc tens dos enfocaments possibles. Pensar: ‘I això com ho farem en directe.’ I per tant t’has de limitar a certes coses. Aquí, per exemple… sempre ho feia en trio de cordes. Violí, viola i cello. Però aquí vaig dir que per alguna peça necessitaria quartet. ‘Necessito sumar un violí. Però com ho farem en directe? Hauré de fer venir un violinista per un tema? O per dos o per tres?’ I al final dius: ‘Vaig a fer abstracció d’això, perquè no sé ni si podré fer un directe i vaig a fer el que surt’. Per tant acabes escrivint el que surt i de vegades quan acabes dius: ‘I això, en directe, com ho farem?’ Llavors cal buscar solucions tècniques o tecnològiques perquè es pugui fer. O perquè si assembli com més millor, però segurament no serà idèntic.
El conte dels tres porquets també el reproduirà en concert?
Sí, hi serà. Tot això va ‘samblejat’ i ho disparo jo des de l’ordinador. Toquem per sobre d’una base que és tot allò que no podem reproduir en directe, però que vull que hi sigui. El vent, la pluja, tot això hi és i hem de tocar damunt d’una base que reprodueix tot això.
“Una cosa és quan he de dirigir, entre cometes, a tothom, i l’altra cosa és quan he d’agafar el contrabaix i tocar amb un quartet de corda professional. Llavors sóc el cinquè element. Vas a jugar en una lliga en què ells fan això cada dia, perquè és la seva feina. I jo faig això, de tant en tant, perquè m’agrada. I en aquell moment t’ho agafes amb molt respecte i amb molta humilitat, i intentes no fer allò que no saps fer”
I el Landry, sense menysvalorar la seva capacitat musical, com porta el fet de manar un grup d’instrumentistes professionals de primer nivell quan vostè, pel que sigui, es dedica a una altra cosa?
Jo crec que no és un tema… evidentment és una cosa que em passa pel cap. Una cosa és donar instruccions d’allò que tu has escrit. Jo ho he escrit així i a vegades ells et diuen això, aquesta posició… I llavors corregim, val, d’acord. Però tampoc soc de dir: ‘No, jo ho he escrit així, toques així, i no en parlem més.’ No, no. Ells han de poder estar còmodes, han de poder sonar com jo vull que soni, per tant, hi ha canvis. Discussions, per exemple, amb la mezzo soprano i que et digui: ‘Si vols que canti amb aquesta octava no puc ser jo, ha de ser una soprano.’ ‘No, vull que siguis tu.’ ‘Doncs s’ha de canviar.’ I fas un canvi i ja està. Coses d’aquestes van passant. I al final tu vas dirigint el teu projecte, però a mi m’agrada fer-ho…
Consensuadament.
Consensuadament i quan vam gravar les cordes, el primer que els vaig dir va ser: ‘Idees que tingueu, variacions que vulgueu fer, com que hem de fer sis o set repeticions de cada, tot hi cap.’ I al final vam fer fins i tot capes de recursos, que són sorolls, que també hi són. Però una cosa és això, quan he de dirigir, entre cometes, diguem-ne, a tothom, i l’altra cosa és quan he d’agafar el contrabaix i tocar amb un quartet de corda professional. Llavors sóc el cinquè element. Vas a jugar en una lliga en què ells fan això cada dia, perquè és la seva feina. I jo faig això, de tant en tant, perquè m’agrada. I en aquell moment t’ho agafes amb molt respecte i amb molta humilitat, i intentes no fer allò que no saps fer. Saps que estaràs allà, de fons, i que hi has de ser i no molestar. Però en cap moment ni ells m’han fet notar que ells són els pros i que jo… Sempre hi ha hagut una relació de tu a tu que és una passada quan veus qui són.
En aquest projecte seu, personal, musical, de música ambiental, de música contemporània clàssica o clàssica contemporània, vostè se sent més compositor o més instrumentista?
Hi ha moments per tot. I al final tot és una autoproducció. Per tant...
Allò que diuen, vaja: ‘Tu te lo guisas y tu te lo comes.’
Sí, però també és el que m’agrada. Comptar amb molta gent, perquè al final hi ha molta gent al voltant del projecte, però no estic dissociat de cap part del projecte. Miri, m’he agafat lliure de la feina el dia 2 (d’octubre) a la tarda per muntar l’escenografia. Estaré allà a l’auditori amb el tècnic de l’auditori i muntarem cables amb històries que vull penjar per allà. Em deien: ‘I això no ho pot fer algú altre?’ Sí, però prefereixo no arribar l’endemà allà i dir: ‘És que no era això.’ Ser-hi. Però això és un punt d’obsessió meva de ser-hi. No vull dir que no delegui, al contrari. No puc tocar el que toquen els altres músics. Ho han de fer ells. Però alimentar-me una mica de totes aquestes diferents etapes que té un disc, des que comences fins que el presentes, em sembla apassionant. I en la mesura que puc, encara que tardi molt temps tot el projecte, en la mesura que puc, prefereixo endur-me aquesta experiència que no delegar-la i veure només el resultat final.
Perquè al final, el procés més el resultat final, per a vostè que no viu d’això, és el seu premi?
Sí, és l’experiència d’haver compartit moments molt espectaculars amb aquesta gent. Es crea una relació.
Al final vostè hi perd calés.
Sí, jo hi poso diners. Tampoc diria que els perdo. Els hi poso.
És una inversió.
Sí, els hi poso, i m’és tant gratificant que ben posats estan. No hi posaria diners per anar patint. ‘Ho passo malament a l’escenari.’ Doncs escolta, no ho facis. ‘M’avorreix tremendament tot el procés de producció.’ Doncs no ho facis. Però és que jo, estar al costat de l’Àlex i veure com ell et diu: ‘Marxarem d’aquest so, arribarem a això altre’ i veure com es construeix quelcom que ell té dins el cap i que tu mai ho haguessis abordat així… Guau! T’estan alimentant per vena. Però si no et motiva, és que no hi has de fer res, allà. És la seva feina. Ja la farà i et donarà el resultat final i estarà bé. L’únic que no he fet és anar a la fàbrica a veure com planxen els vinils. Que hauria estat bé… però per la resta… si es pot fer, em sembla molt interessant.
“No estic dissociat de cap part del projecte. M’agradar ser-hi. És un punt d’obsessió meva. No vull dir que no delegui, al contrari. No puc tocar el que toquen els altres músics. Ho han de fer ells. Però alimentar-me una mica de totes aquestes diferents etapes que té un disc, des que comences fins que el presentes, em sembla apassionant”
Repassant dades, les dades em deien que vostè va iniciar aquest projecte musical més personal el 2014. En certa manera, amb aquest disc celebra deu anys. És la celebració del desè aniversari.
Sí, 2014… encara que ja venia d’una mica més enrere. Allò sí que era com una necessitat vital de fer quelcom diferent. Portava molts anys…
De jazz, de rock…
Sí, rock molt progressiu, històries molt d’allò... la banda, la banda, la banda. Sempre a la banda. I que dius: ‘Tinc ganes de fer alguna altra cosa.’ I, no sé si va ser el 2012 o el 2013, o potser una mica abans i tot, no ho recordo. És que em va costar molt trobar l’estil. Potser va ser el 2011, perquè recordo que estava encara amb temes de fauna. Vaig tenir una pneumònia. Mai havia estat de baixa, i mai he tornat a estar de baixa. Però llavors vaig estar tres setmanes aquí (a casa, a l’estudi). I llavors vaig dir que potser era el moment de veure què sortia si jo feia alguna cosa. I vaig escriure i gravar bastantes coses, però és allò que res et fa el pes, res et fa el pes. I no va ser fins un parell d’anys després, que anava acumulant material, que vaig anar a gravar a l’estudi del Pere Revert, a Escaldes, una història que no recordo per qui era, posar el baix en una gravació, i li vaig dir: ‘Pere, tinc això. Ho pots escoltar i a veure què?’ I em va dir: ‘A mi em fa pensar, em fa pensar…’ I em va treure un disc de l’Ólafur Arnalds. I em va dir: ‘Jo crec que això pot anar cap aquí.’ I vaig escoltar aquest disc, i va ser l’absoluta revelació. Allò de dir: ‘He posat 36.000 notes més del compte, deu instruments més del compte…’ I vaig agafar els mateixos temes i els vaig començar a buidar, buidar, buidar i a deixar-hi l’essencial. I vaig pensar: ‘Ja està, és per aquí.’ I vaig aparcar tot allò que no vaig fer servir per res i vaig començar el projecte que va sortir el 2014.
Si diu que no acabava de trobar l’estil, això vol dir que el Landry Riba del 2012, del 2014, no era un usuari d’aquest tipus de música, de l’estil ambiental, per exemple.
No.
No era ni un consumidor d’aquesta música ambiental?
Per res del món. Ni la coneixia. No era per res les meves influències. El fet d’escoltar jo el disc i dir-me: ‘Aquí hi ha quartet de corda, com a mínim és un quartet.’ I seguir dient: ‘Vols dir que sabré escriure per formació clàssica?’ Perquè jo tinc formació clàssica però la tenia aparcadíssima. Proves i tal, i passes la partitura a un músic de clàssica i li demanes: ‘Això es pot tocar?’ I et diu: ‘Vigila amb això, amb això i amb això.’ I vas avançant. La cosa també és atrevir-te. La maqueta del primer disc la vaig enviar al propi Ólafur per dir-li: ‘Escolta, tu això m'ho pots produir.’ Al final, fa deu anys era un gènere musical de quatre gats. Ara està molt de moda. Vaja, quatre estan molt de moda. La resta, no. I em va dir: ‘Òndia ara no m’hi cap, però parla amb aquest.’ Ho vaig enviar a aquest i em va dir: ‘Ara estic de gira i em va fatal, però parla amb aquest altre.’ I el tercer va ser el bo. I amb aquest, allò que dius, aquí hi ha opció. M’hi trobava molt còmode. Semblava que podia sonar bé. I aquí es va obrir la línia i segueixo sentint-me igual de còmode. No he sortit. Consumeixo igual…
Consumeix altres coses, per això.
Sí, sí.
I no té res a veure amb tot això.
No, no. Però és veritat que escolto molt aquest tipus de música.
M’ha tret el tema de la formació clàssica. Per aquí no ho sàpiga, vostè no es que rasqui la guitarra, o el baix en aquest cas, de forma autodidacta, d’oïda. Encara que fos per manament dels pares, però vostè ha fet música de veritat. De conservatori, per dir-ho així. De la clau de sol, de la de fa, de les corxeres i les negres, les blanques i el tres per quatre i el metrònom.
Sí, sí, per obligació, perquè no m’agradava massa. Però els meus pares diguem-ne que em van obligar a acabar solfeig i, com a mínim, el mínim d’instrument, que tocava l’acordió.
“Ara, si no fos perquè els meus pares em van, d’alguna manera, forçar a fer tota una part del camí, a estudiar música, ara no podria escriure per a un quartet de corda. Per tant, eternament agraït també amb ells per la insistència aquesta. I això que ells mai no van estudiar música, i a casa la música no és una cosa que hi hagi estat massa present”
Ja és estrany que no fes piano.
Vaig començar-lo. Vaig començar a tocar piano. Deuria tenir vuit o nou anys i ja no recordo perquè vaig acabar tocant l’acordió. Però ni l’instrument em va entusiasmar…
Escolti, que l’acordió no deixa de ser de muntanya i permet contar històries.
Sí, cert. Però mai vaig connectar amb l’instrument i amb el solfeig tampoc. Perquè en aquella edat, la teoria musical tampoc és el que més… Allò ho fas a desgana i va ser fins als 17 anys. Quan vaig marxar fora, quan vaig anar a Toulouse, quan vaig fer 18 anys, el dia exacte no, però amb 18 anys, vaig agafar l’acordió i el vaig anar a canviar per un baix a Sant Julià, al Musical Andorrà. I vaig aprendre a tocar el baix de forma autodidacta. Mal afinat, vaig agafar vicis terribles… I quan vaig anar a Toulouse, al carrer per on passava per anar a l’escola, hi havia una escola de baix. Hi vaig entrar i vaig demanar: ‘A quant les classes?’ I vaig començar a estudiar música contemporània, però ja amb el baix. I em vaig adonar que l’avantatge de llegir música, de saber-la llegir, era brutal. Per tant, en molt poc temps, si hi havia un taller amb bateries, amb altres instruments, el profe de l’escola em deia: ‘Ves-hi tu perquè no et caldrà assajar, et donaran la partitura i toca.’ Allà va ser descobrir tota la música contemporània i vaig dir: ‘Buaaah, el que m’hagués perdut si m’hagués quedat amb la sensació de què a mi això a mi no m’agrada.’ I ara, si no fos perquè els meus pares em van, d’alguna manera, forçar a fer tota una part del camí, ara no podria escriure per un quartet de corda. Per tant, eternament agraït també a ells de la insistència aquesta. I això que ells mai no van estudiar música, i a casa la música no és una cosa que hi hagi estat massa present. Però bé, van insistir i van fer bé.
“Sí que m’ha passat pel cap dedicar-me professionalment a la música, més d’un cop. Però una vegada has viscut X vegades diverses històries, et planteges la teva relació amb la música d’una altra manera. La vaig a gaudir i m’hi implicaré fortament perquè m’agrada molt, però al final la vida professional serà una altra cosa”
I en algun moment, i ja no dic abans dels disset anys, potser després quan la descoberta de la música contemporània, no va pensar en algun moment: ‘I si faig d’això la meva professió’? O no ha arribat mai a tant?
Sí que m’ha passat pel cap, més d’un cop. Però també estava sempre molt lligat a allò típic, que muntes un grup nou, i com que és la novetat, fas molts concerts i no sé què, i dius: ‘Aquesta és la bona.’ I penses: ‘D’aquí a girar per tot arreu…’ Però és clar, et passa un cop, dos cops, tres cops, quatre cops, i mai surt. Llavors al final dius: ‘Mira no, això no va per aquí. Gaudeix-ho. I si algun dia surt alguna cosa bé, fantàstic, i si no surt mai res, doncs també.’ I al final et vas fent gran, i també apareix el típic mànager entre cometes, que et diu de deixar la feina, i de venir amb mi, i que farem no sé què… i jo mai no he fet aquest pas. Però sí que he estat amb gent que ho havia fet i s’havia quedat a dues veles i després torna-te’n cap a casa amb la sensació que has pres el pèl a tots. Ja els veus venir de lluny, aquests personatges. I un cop això ho has viscut X vegades, et planteges la teva relació amb la música d’una altra manera. La vaig a gaudir i m’hi implicaré fortament perquè m’agrada molt, però al final la vida professional serà una altra cosa.
I ja per tancar i sense cap ànim d’entrar en qüestions professionals que no és el cas, amb la pressió de la seva professió, en tot cas de la seva professió momentània actual, la música sospito, i més aquesta música introspectiva, fins i tot a l’hora d’escriure-la, que acaba sent una vàlvula d’escapament.
Sí, és vital. No sempre, eh. Però hi ha moments on...
Segurament més ara que quan era el veterinari de Patrimoni Natural.
Bé, sí, bé, hi ha moments… És diferent. Ara, en l’etapa concreta, el que estigui tocant, estigui composant o estigui produint, o estigui aquí entre botons, són moments on no hi ha res més. Realment, res més. Encara que durin poc, perquè alguns dies és mitja hora, demà serà una hora, el cap de setmana pot ser una mica més, però aquells moments de sortir de l’àmbit estrictament professional i entrar en un que no té res a veure, és una recàrrega de piles molt important. Hi ha qui diu: ‘En lloc de fer això, jo abans me n’aniria a la muntanya.’ I jo també hi vaig. Jo surto a córrer cada matí, però al final estàs trotant. Hi ha dies que tens melodies al cap, però molt sovint hi tens directives i reglaments. I en canvi aquí no. Això no em passa. Mentre tingui aquest efecte, també és important per a mi no deixar de tenir aquests moments, que no són molts, però sí que intento que siguin de molta qualitat.
Comentaris (6)