Primer any des de la conformació del Consell General. Quin balanç fa?
A nivell personal, extremadament positiu. És una tasca molt honorable. Em gratifica molt que una persona com jo, que fa 30 anys que estic al país i, finalment, soc un estranger, hagi arribat al Consell Genera. Vaig adoptar la nacionalitat andorrana al voltant del 2005. El meu primer passaport me'l va firmar l'Albert Pintat. Soc andorrà gràcies al matrimoni amb una andorrana. Per tant, estic molt orgullós de poder tenir aquesta representació al Consell General amb un perfil com el meu, que no deixa de ser el d’una persona que no ha nascut a Andorra i que no té uns antecedents familiars al país. En qualsevol cas, em considero afortunat per representar el meu país. Des de l'any 2005 vaig renunciar a la nacionalitat espanyola i ho vaig fer amb ple convenciment perquè volia entregar-me al lloc que m'ha acollit i on he estat aquests últims 30 anys de la meva vida. Tenim un idil·li constant. Andorra és el meu país i així ho transmeto a la meva família i als meus fills, als qui estic involucrant molt en el que són les arrels del país, amb les tradicions, amb l'himne... La meva tasca és bastant sacrificada, perquè estic sol i m’ho haig de fer tot jo. Estic a quatre comissions legislatives, més les que van caient com la taula d’habitatge i altres.
Com és això de treballar sol com a conseller?
Per una part, gaudeixo de la independència. Això és una cosa positiva per mi. A mi no em mana a ningú. No estic immers dins d'unes directrius de partit perquè jo al Consell General represento la força liberal, que consensuo amb la meva executiva en temes que puc tenir algun dubte, però en general soc molt autònom. Tinc molt clara quina és la meva ideologia i fins a on puc arribar. També, per altra banda, la feina és feixuga. Dono pel que dono. Estic a mig temps i també treballo; haig de compensar la meva faceta com a conseller, la meva feina i la meva vida familiar. Acostumat a treballar hi estic i no m’espanta. La meva vida és divertida. Una cosa bona per mi és que s’autoritzés que la Cristina Rico pugui anar a la comissió de la CASS.
“Amb Demòcrates, tant Cristina Rico com jo ens hem encarregat de fumar la pipa de la pau, però entenem que vam ser maltractats perquè no es van complir els pactes; és el joc polític, feta la llei, feta la trampa i allò que es va signar no es va respectar”
Com és la coordinació amb el partit?
Molt permeable amb el que són els càrrecs de president i vicepresident. Ens reunim setmanalment i hi ha una permeabilitat en tot. Pregunto i em pregunten.
Vostè havia d’estar inicialment amb la majoria, però es va optar per passar a l’oposició. Se’n penedeix?
No. Va ser la decisió encertada i no en tinc cap dubte. Si haguéssim entrat a la majoria, seríem un número i un titella i és una cosa que no podem permetre. Vam tenir el problema de no tenir una mica de fortuna amb la llista nacional. Encara que només haguéssim tret un conseller i amb el Marc Galabert, hauríem pogut fer grup. Jo prefereixo estar a l'oposició, una oposició lleial, amb uns principis que m’atorgaven el fet de poder-me presentar en unes condicions de compartir programa encara que fos a nivell parroquial.
Amb Demòcrates encara hi ha enuig per no complir el pacte a Ordino?
Hi ha hagut molta discussió, però les coses, un cop han passat, han passat. Jo, personalment com a conseller, tinc una relació magnífica amb el cap de Govern i amb el president del grup parlamentari, les dues persones amb qui tenim, tant la Cristina Rico com jo, més contacte. Ens hem encarregat de fumar la pipa de la pau. Entenem que nosaltres vam ser maltractats perquè no es van complir els pactes i això ells ho han reconegut. Vetllaven per la seva majoria absoluta. Això és el joc polític, feta la llei feta la trampa, i allò que es va signar no es va respectar.
Però s’ha fumat la pipa de la pau...
Sí. Quin sentit té que estem emprenyats? Finalment, el nostre objectiu era incorporar un conseller més.
I això, de cara a futur -i ja sé que queda molt- vol dir que ja no es tanca la porta a fer altres pactes?
Bé, segurament no. Però ara és preguntar-me una cosa que no té cap sentit. A nosaltres se'ns va obrir la porta perquè poguéssim entrar al grup parlamentari demòcrata i clarament els vam dir que moltes gràcies, però que no, que teníem un mandat i aquest és estar vetllant una mica. A més, crec que a ells també els va bé perquè tenir un conseller liberal és molt poc i té molt poca veu i molt poca visibilitat, però que, d'alguna manera, a vegades també els hi ha tocat el crostó amb coses que són eminentment ideològiques. Nosaltres doncs estem cridats a supervisar una mica aquestes decisions que es prenen. Jo estic còmode; a mi em diuen al partit que soc un electró lliure. Malgrat la càrrega que suposa, tenir llibertat és una feina gratificant, sobretot quan estàs acompanyat de 27 consellers que es preocupen per tu i t’acullen. Jo em sento estimat i això ho vull remarcar. Sempre m’han atès perfectament i estic encantat.
“El problema de l’habitatge no és d’avui, és estructural. Quan vam obrir-nos optem per obrir-nos a la inversió estrangera, el Govern hauria d’haver-se plantejat que calia resoldre un problema que ens venia a futur: el creixement de la població i l’eventual falta de pisos assequibles. Tot el que estem fent ara, fa 10 anys que ho hauríem d’haver fet”
M’ha fet un balanç personal, però també li demano un de més polític...
Hem entrat en una legislatura amb un tema estrella que és l’habitatge i també el de la inversió estrangera. Aquí hi ha una mena d'escenari motivat bàsicament pel programa electoral del partit que està governant en majoria absoluta. A nosaltres, i a mi en particular, no ens agrada en absolut la intervenció de l’Estat en matèries de la societat civil, hem tingut diverses diferències en el que són les decisions del Consell General amb relació a diverses lleis. Però vam votar la intervenció en el tema dels lloguers perquè vam considerar que, en els últims deu anys, no s’han fet els deures. Ho explico de forma senzilla. El problema de l’habitatge no és d’avui, és estructural. Quan optem per obrir-nos a la inversió estrangera a l'època de Toni Martí, experimentem un creixement continuat del país. És llavors que el Govern hauria d’haver-se plantejat que calia resoldre un problema que ens venia a futur: el creixement de la població i l’eventual falta d’habitatge assequible, de lloguer, emmarcat dins d’una forquilla de gent amb un poder adquisitiu mitjà. Això és una política obligada en qualsevol país que opti pel creixement. Créixer, sí, però a la vegada, procurar invertir com a Estat en models d'habitatge assequible, sigui directament, a través de polítiques publicoprivades, actuant sobre els pisos buits que aleshores ja teníem o amb els habitatges d’ús turístic. Tot el que estem fent ara, fa 10 anys que ho hauríem d’haver fet. Aquest és un problema que vivim ara però que hauríem hagut de preveure amb una mica de visió de país, pensant en les futures generacions. És innegable que si tu tens un creixement important al país, has de procurar tutelar tota una sèrie de polítiques amb relació a l'habitatge assequible. I, ara, ens trobem amb un problema gran i que hem de resoldre, però qualsevol solució no és immediata sinó que ens portarà uns tres anys. Jo vaig votar la congelació dels lloguers perquè em vaig plantejar que, efectivament, es resolia una cosa perjudicant alguna altra, però amb l’objectiu marcat que, en el 2027, podem tenir, com a mínim, alguna mena de solució en haver passat tres anys invertint en pisos assequibles i tindrem un parc públic que ens donarà la possibilitat, ni que sigui de forma gradual, liberalitzar el mercat. És el gran objectiu: hem d'alliberar el mercat de lloguer. És innegable.
Vostès van estar al Govern quatre d’aquests deu anys. En aquesta reflexió hi ha un me a culpa?
Sens dubte, clar. Totalment compartida i sempre he parlat en plural perquè soc conscient que nosaltres hem estat a Govern i hem descuidat això, efectivament, tot i estar en càrrecs importants a nivell ministerial. Encara que, com també dic, no és un problema dels últims quatre anys. Si anem a buscar això, també et diria que gràcies al Govern liberal, en l'última legislatura es va activar l'Institut Nacional de l'Habitatge i vam fer les primeres compres d’immobles. Vam activar el que després ha evolucionat amb la ministra Marsol.
Parla vostè de liberalitzar el mercat... però algú li pot dir que a la situació actual s’ha arribat, justament, per un mercat liberalitzat...
El mercat l'hem de liberalitzar. D’això, en tinc el ple convenciment, però sempre que tinguem polítiques d'acompanyament amb l'habitatge assequible. Els lloguers han d’estar al mercat. Què passa ara? Que no tenim lloguer, ni assequible ni no assequible, perquè el promotor no es juga els seus diners en un país on la política de rendes està congelada i on hi ha, en aquest aspecte almenys, una inseguretat jurídica important. El promotor ara no es posarà a fer pisos de lloguer perquè té por que li bloquegin la possibilitat que no pugui posar els preus que ell pot treure per rendibilitzar els diners que invertirà per unes polítiques que són totalment intervencionistes. Tenim pocs pisos de lloguer, però és que se n'estan fent zero. Aquest és el problema ara mateix. Estructural, que no ve d’ara, que ve de molt enrere. I cal liberalitzar el mercat, per descomptat, amb aquestes polítiques d'acompanyament, sens dubte. I les hem de fer, les estem fent ja, però no donaran el fruit d'un dia per l'altre, sinó que necessitem un recorregut mínim de tres anys.
“Tinc el ple convenciment que hem de liberalitzar el mercat de lloguer, però sempre que tinguem polítiques d'acompanyament amb l'habitatge assequible”
Sobre la taula hi ha ara aquesta llei pel creixement sostenible i pel dret a l’habitatge que, amb la lletra que s’ha conegut fins ara, vostè ja ha comentat que no la comparteix gaire...
A veure. Aquí, ens omplim la boca d’aquesta llei, però, per ara, no hi ha res. Fins que no la vegi no podré opinar. Realment, la roda de premsa on es va, d'alguna manera, visualitzar aquestes grans actuacions, aquesta mena de llei òmnibus que pretenen fer, amb quatre ministres i el cap, fent una posada en escena d’una sèrie d’actuacions per la sostenibilitat del país... Em fa l’efecte que, ara per ara, el més calent és a l’aigüera, i la roda de premsa obeïa, entenc, a altres consideracions.
A quines?
És evident que a apaivagar una mica les eventuals mogudes que podria haver-hi l'1 de maig; donar una mica de tranquil·litat també a la gent que, efectivament, està en una situació complicada, i s'entén.
Es parla de “cessió temporal obligatòria” de pisos que estiguin buits... Com a liberal, li sona bé?
No, en absolut. És un tema que atempta a la propietat privada. Aquí hi ha la gran dicotomia de l’habitatge digne, que és un dret constitucional, igual que ho és el de la propietat privada. No hi ha d’haver enfrontament; han de conviure tots dos i per fer-ho hem de ser una mica imaginatius. La cessió obligatòria temporal és un tema que hem d'analitzar. A veure, si jo tinc un pis buit i Govern m'ofereix unes garanties perquè jo el cedeixi i pugui obtenir uns rendiments, entenc que això és un plantejament adequat. Ara bé, si jo no el vull cedir perquè aquell pis em compleix altres expectatives, la meva llibertat individual s'ha de respectar. Evidentment, aquí haurem de ser prou hàbils i buscar seduir tota aquesta gent que té aquests pisos buits, analitzar-ne el motiu i trobar una solució que sigui un win-win, que a ells els hi beneficiï i que a la societat andorrana també. Hem d'anar per aquesta línia.
Entenc, doncs, que el que a vostè li grinyola és la paraula “obligatòria”...
Sí, em grinyola. Vaig llegir fa uns dies un article de premsa del nostre amic el notari Rodríguez Miñana i ell ens diu que aquesta cessió obligatòria és una expropiació en tota regla. Per tant, haurem de ser molt curosos i molt respectuosos. Ara bé, aquests pisos, molts d’ells sense connexió amb FEDA, on hi ha darrere hi ha una societat o tenim la incertesa de quina persona física està realment darrere i que hi ha aquesta opacitat, que fins i tot tenen deutes amb la comunitat de propietaris, que quan se’ls vol contactar no apareixen... doncs aquí hem de buscar un equilibri entre la necessitat que tenim d'aquest pis i la possibilitat de fer intervenir algun òrgan judicial. Amb la llei a la mà podem fer moltes coses. Ara bé, d'entrada pensar en una cessió obligatòria em sembla una mica fora de to. Per què s’anuncia en roda de premsa? Li haurem de preguntar a Govern per què fa aquesta campanada.
“Em grinyola que es parli de cessió obligatòria de pisos buits; hem de ser curosos i respectuosos; prou hàbils per seduir tota aquesta gent que els té, analitzar-ne el motiu i trobar una solució que sigui un win-win, que a ells els hi beneficiï i que a la societat andorrana també”
Va ser un globus sonda?
Per mi sí.
I com aterrarà finalment el globus? Molt canviat, molt desinflat?
No, perquè tothom, d'alguna manera, està alineat amb què s'ha de buscar una solució als pisos buits, jo el primer, però dins d'aconseguir aquesta complicitat o seduir aquesta gent, perquè, finalment, tenir un pis buit no té massa sentit. Quan fas una inversió en un immoble el que vols és treure algun rendiment. La majoria de gent, crec, està espantada amb l'Agència Tributària Espanyola i té la sensació que si s’acullen al model 720, és posar-se-la al darrere. Com a país, això no es competeix; el que hem d'intentar és seduir aquells propietaris i buscar una solució guanyadora per als dos cantons.
Una altra mesura anunciada fa referència als habitatges d’ús turístic, com la valora?
Crec que han de complir una sèrie de requisits mínims i ordenar una mica la tipologia i on han d’anar. La moda de tenir un pis i dedicar-lo a usos turístics ha d'anar una mica en consonància amb el respecte que has de tenir en la comunitat on vius i cal també una mica d’ordenament per no viure la disbauxa que, sense anar més lluny, hi ha a Barcelona. Hem d’evitar el que es coneix com a gentrificació i vetllar per la convivència pacífica i tradicional que hem tingut en aquest país. Jo la gentrificació ni la veig ni la vull ni la desitjo pel meu país. No ho veig malament si això ho aconseguim fent una normativa clara i reduint la possibilitat que hi hagi aquesta especulació que va orientada al curt termini i a l’especulació de lloguer per setmanes o dies.
En aquest punt, doncs, la música de la llei no li sona pas malament...
No, ordenar està bé sempre que legislem amb seny i ho fem a llarg termini i sobretot amb un escenari, amb una posada en escena on es vegi que hi ha seguretat jurídica. El que no podem estar fent és contínuament canvis de lleis. Per exemple, al febrer vam aprovar l'impost sobre inversions estrangeres i a la roda de premsa diuen que no es permetrà fer promocions immobiliàries, que el màxim seria comprar dos pisos... Aclarim-nos. No pot ser que es faci aquest impost a la inversió estrangera amb un 10% de gravamen i al cap de dos mesos s’anunciï que no es deixarà fer compres. Això és un contrasentit i despista. Tampoc ser si ho permetrà l’acord d’associació. Ho hem d’ordenar però amb una mica d’ordre. No podem anar fent pedaços contínuament a nivell legislatiu que donin la imatge que són un país del tercer món. La seguretat jurídica és prioritària. Hem de ser eficients i garantistes des d’aquest punt de vista.
“No podem anar fent pedaços contínuament a nivell legislatiu que donin la imatge que són un país del tercer món; la seguretat jurídica és prioritària”
Hi ha qui ja parla de dur la llei al TC. Hi donaria suport?
Jo crec que ens avancem molt. Molts sovint, aquestes campanades que sonen són per donar-te notorietat. Nosaltres quan tinguem la llei l'analitzarem. Entenc que passarà per una comissió legislativa i que la treballarem i si es veu indicis d’inconstitucionalitat, intentarem esmenar-la. Quan no ha entrat res encara al Consell General, parlar d’aquest tema és fer-ho gratuïtament. Què vols denunciar? Una roda de premsa?
Una roda de premsa que, per cert, es va fer sense informar prèviament al grup de treball de l’habitatge. Vostè va dir que es plantejaven la continuïtat. Quina ha estat la decisió final?
El PS va marxar. Jo no. Em vaig limitar a dir que era una comissió morta o agònica, perquè quan es prenen determinades decisions en un àmbit que pot afectar a la inversió estrangera, que l'hem estat treballant en comissió, a l'habitatge, etc., i surten amb aquestes decisions totalment unilaterals, que ho poden fer perquè són el Govern i tenen majoria absoluta... parlem de lleis i el legislatiu és el Consell General. La llei ha d’entrar aquí. A la taula hi soc, però no ens reunim des d’aleshores. Abans, el reglament d’accés als pisos el vam analitzar i li vam poar pegues i ens van escoltar i adaptar amb tems que havíem dit. I lligat a això, està el debat sobre l’Institut de l’Habitatge. Si algú es mira la llei, l’òrgan té tota una sèrie de competències fora del que seria el cicle dels quatre anys de les eleccions generals i dels eventuals diferents governs. Sempre he dit que considero estratègic el que hi hagi un Institut Nacional de l'Habitatge que prengui decisions a llarg termini i que vagi més enllà dels cercles polítics.
Ara no té cap...
Sense cap i, fins on jo sé, sense un contingut clar. I sobretot, el que era l'esperit fundacional, que era desenvolupar els reglaments, analitzar els temes d'inversió, dedicar-se a buscar solucions publicoprivades o fer un fons públic, ha quedat sense contingut. Ara ho ha agafat la ministra i encara amb més motiu perquè no tenim director.
És un error?
És un error per part de la ministra Marsol no comptar amb l'Institut Nacional de l'Habitatge? Sens dubte, perquè atempta al seu principi fundacional. I, insisteixo, les polítiques públiques d'habitatge s'han de fer amb independència dels partits polítics que governin en el moment. Han de ser a llarg termini. No podem canviar de criteri cada quatre anys perquè això és desastrós. Ja sé que pot ser difícil pensar que si tens la cartera d'habitatge t’hagis de sotmetre a les directrius que en un moment determinat es van prendre en una legislatura anterior, però és l'única manera que puguem assolir unes polítiques i uns objectius de l'habitatge assequible dignes i que responguin al creixement que estem tenint.
Hi veu voluntat de consens a la majoria?
Fins ara, la política era compartir i mà estesa, ho havíem anat consensuant tot, però ara fa temps que no en sé res, més enllà del reglament i que ja tenim obres en marxa. Som un país petit i entenc que la càrrega a nivell d’estructura administrativa i funcional, no estem per fer un Institut Nacional de l'Habitatge amb una gran quantitat de gent que només engreixi l’aparell de l’Estat, però entenc que calen organismes que vagin més enllà del que seria, insisteixo, el cicle polític. Amb el problema que tenim, més que mai, crec que se l’ha de dotar del que té per llei, que segueix vigent.
“Amb la reforma de les pensions hem de mirar molt més enllà; per les generacions futures, pels meus fills, pels teus, fins i tot pels nets; hem de buscar solucions garantistes i que seran també dinàmiques, perquè alguna que adoptem ara d’aquí deu o quinze anys no sigui vàlida i haurem de tornar-la a modificar”
Aquí ha faltat, doncs, consens...
Pel que he sentit del director, deia que no estava còmode, que no se sentia valorat i que no estava bé amb la ministra, però més enllà de personalismes. L’Institut, com a tal, ha de subsistir i fer allò per què realment està concebut. Jo he transmès aquest convenciment a la ministra i al cap de Govern. Si ens emmirallem a llocs propers, a Catalunya l’altre dia llegia que l’Ajuntament de Barcelona liberalitza sòl públic, la Generalitat el finança i l’Incasol [l'Institut Català del Sol] el gestiona. Doncs aquest és el model que entenc que ha de prosperar: els comuns han de liberalitzar sòl, Govern ha de finançar i ja s'ha de gestionar a través de l'Institut Nacional de l'Habitatge i hem de buscar les col·laboracions publicoprivades necessàries, via concessions. El privat, que és realment qui coneix, qui entén i qui valora, ha de construir. Un model que, crec, hem de posar ja. Ara, sol, el privat no fotrà res. Aquí ha d’haver-hi un acompanyament de l’administració. Si amb els pisos de lloguer normal ja hi ha risc i no hi ha seguretat jurídica i ja no surten els números, imagina amb els de lloguer assequible menys. La gratuïtat d’aquest sol és el que et permet treure lloguers assequibles.
Un altre repte és la reforma del sistema de pensions. És possible assolir un acord entre tots els grups?
Hem d’anar irrevocablement a buscar un consens que vagi per aquí. Aquesta legislatura és un dels objectius. Ens queden 3 anys de mandat i d’alguna manera hem de ser capaços de trobar un acord.
De les mesures que s’han posat sobre la taula, hi ha alguna línia vermella per a Liberals?
Li seré franc. No. Jo no estic a la comissió; hi ha la Cristina Rico. M’han permès que algú en doni un cop de mà en aquesta qüestió. De línies vermelles, no pot haver-n’hi. Si veiem que hi ha temes complicats, haurem de veure la seva viabilitat. Si ens hem de jubilar dos anys més tard, ho haurem de fer. No hi pot haver línies vermelles si hi ha un conjunt de mesures que ens condueix a ser més garantistes amb el tema de les pensions. I hem d’anar tots en aquesta direcció i veure quines són les solucions, però, d’entrada, cap, perquè primer ho hem d'analitzar, estudiar i sobretot posar negre sobre blanc amb les línies d'actuacions que hem d'emprendre. I, a partir d'aquí, entrar-les en comissió i negociar-les. No ens ho podem permetre. Igual, allargar dos anys l’edat de jubilació és indispensable per tenir un sistema més garantista.
“Una organització com la CASS no es pot permetre un afer com el de les pensions d’invalidesa; aquí hi ha hagut una irresponsabilitat per part d'algú, hi ha culpables, ni que sigui per deixadesa. S’han fet les coses mal fetes i això no és acceptable ni tolerable”
Hi ha qui posa en relleu que, lluny d’entrar en dèficit, el sistema manté un superàvit molt important...
Estem parlant de pensions. Els que ara la gaudeixen estan satisfets perquè els hi estem pagant nosaltres, els qui treballem. Aquí sí que hem d’anar a llarg termini. Encara sort que tenim aquest superàvit, perquè estem en un creixement que ens porta a aquesta situació, però la crisi, puc assegurar, vindrà. És inevitable. El cicle econòmic no s’arregla: hi ha una època de bonança i una de crisi. Ara estem en una situació còmoda i bona, però això no ens ha de fer baixar la guàrdia. Hem de mirar molt més enllà; per les generacions futures, pels meus fills, pels teus, fins i tot pels nets. Hem de buscar solucions garantistes i que seran també dinàmiques, perquè alguna que adoptem ara d’aquí deu o quinze anys no sigui vàlida i haurem de tornar-la a modificar.
Parlant de la CASS, i de les pensions d’invalidesa, s’ha hagut de suspendre la comissió d’enquesta que havia d’analitzar l’afer...
Sí. Res a dir. Està judicialitzat el tema i és així de clar. Està anul·lada la comissió d'enquesta a nivell temporal perquè el tema està a la Batllia.
Es pot reprendre més endavant?
Sí, es pot reprendre; però no sé si tindria sentit. De moment jo estic satisfet amb la decisió que es va prendre i vaig ser una de les persones que, malgrat hi havia alguna veu que deia que havíem de seguir, penso que no té cap sentit. El tema està judicialitzat. Per tant, nosaltres, que som legisladors, estem al Consell General i hem de vetllar pel nostre país. Un tema que està al poder judicial, el legislador no té res a dir. S’ha acabat i no busquem protagonisme. Hi ha moltes situacions d'aquestes en què es vol treure algun tipus de rèdit o de visibilitat. A mi no m’agrada això i menys en un tema tan seriós. Per tant, està tot a la Batllia i que segueixi el seu curs.
No té por que es pugui allargar massa la investigació judicial?
Cert, és un risc. La por aquí hi és, perquè és un tema que crec que s’hauria de resoldre, però hi ha uns tempos obligats i unes compareixences. No m’agradaria que s’allargués massa. És un tema a caixa o faixa.
Com ha rebut tot el que ha passat?
Amb decepció, perquè una organització com la Caixa Andorrana de Seguretat Social no s'ho pot permetre. No pot haver-hi aquesta deficiència. No es pot al·legar que ha sigut una falta de recursos per no fer aquesta supervisió. Això no és de rebut. Aquí hi ha hagut una irresponsabilitat per part d'algú i el batlle decidirà. Jo ho he rebut negativament perquè això és inadmissible.
Vostè té clar que hi ha algun culpable o culpables?
Home, encara que sigui per deixadesa, sí. Aquestes pensions s'han de revisar cada mes, no s’estava fent i se sabia. Per tant, és que s'han fet les coses mal fetes i no és acceptable ni tolerable. I més quan se sap que estan mal fetes. És de calaix. És una pena que el mateix consell d’administració no s’hagi assabentat fins ara.
Justament, un dels primers encausats és el nou director, el senyor Escoriza...
Sorprenent. Em sobta que qui hagi aixecat el tema estigui encausat. La batlle sabrà per què ho ha fet. No diré més perquè hem de ser enormement respectuosos amb el poder judicial
Ja diu molt...
Jo em vaig assabentar de forma totalment indirecta per una carta que vam rebre en el marc de la comissió. No sé exactament quin és el motiu, però bé, les coses són així. Serem respectuós amb el poder judicial i la Batllia i que facin el que hagin de fer.
Quin és el futur de Liberals?
Tenim tres anys per recompondre’ns i per lluitar dins d’una situació de precarietat total perquè no tenim un duro. El que pugui fer des del Consell a través de visibilitzar la nostra gestió, tot serà benvingut. És una tasca complicada és evident. Jo ara estic content perquè un liberal serà rector de la Universitat d’Andorra. Ell [Juli Minoves] és un liberal convençut i tenir-lo a les nostres files és molt gratificant. Té uns contactes internacionals bestials, és un honor tenir-lo al partit. És un actiu que hem de saber aprofitar.
S’ha fet autocrítica de com s’ha arribat a aquesta situació?
Sí. A nivell intern.
I què es diu?
Ho hem fet molt malament, sí, però aquí es queda. A la vida hem d’aprendre dels errors.
“A Liberals hem fet moltes coses malament, però no és qüestió de remoure el passat; el que hem de fer és mirar endavant i no repetir els errors que hem tingut. Hem de ser capaços de mirar endavant”
Què és el que més malament s’ha fet?
Moltes coses, però tampoc les podria dir ara. No és qüestió de remoure el passat. El que hem de fer és mirar endavant i no repetir els errors que hem tingut. Hem de ser capaços de mirar endavant. Jo estic molt content de la presidenta que tenim. És una persona molt activa, amb molta empenta i moltes ganes. I ens hem de plantejar si som capaços de recompondre el partit i tenir una bona candidatura d'aquí a tres anys. I si no la tenim, ens n’anem a casa. El que sí que tenim clar és que no mantindrem el partit per buscar el que no podem obtenir. Hi ha una frase que em fa molta gràcia, crec que és del pare del Toni Martí, del Dot, que deia que allà on no puguis anar a guanyar, no vagis a perdre. Si tu estàs convençut que pots fer alguna cosa, ves-hi. Ara, anar a perdre... Per què no ens vam presentar a les comunals? Perquè anàvem a perdre. No érem capaços d'articular una cosa congruent ideològicament i eficient o rendible pel que fa a possibilitats de guanyar.
Quants militants són?
Uns 120. Aquest any hi ha hagut moltes baixes.
No es pot negar, doncs, que la situació és complicada...
Sí, però políticament i ideològicament tenim un objectiu i dins de l’arc ideològic del país tenim molt a dir. La nostra ideologia és guanyadora. Una altra cosa és que com a partir no tinguem prou efectius per portar-la a la pràctica, però estic convençut que representem un sector ideològic imprescindible.
Es podrà mantenir el partit que defensa aquest sector?
Això és el que està per veure. Necessitem persones que s'impliquin, que ideològicament congreguin amb la ideologia del partit. Quan una formació va bé i té molta gent i calers, llavors tot vol anar cap allà, però quan estàs malament i has de fer una aposta personal i dedicar-li hores, ja no és tan senzill. Nosaltres, per completar l’executiva actual, ens va costar.
Per on passa la remuntada?
Crec que són petits passos que hem d'anar donant, també pensant que hi ha un sector jove que penso que és molt liberal. I treballar, treballar i treballar; intentar mirar per d’aquí a tres anys si som capaços de tenir alguna cosa que realment pugui engrescar la ciutadania a votar-nos.
Comentaris (3)