Segon any consecutiu que participa al Festival de Jazz d’Escaldes. Què destacaria d’aquesta cita?
L’any passat va ser la primera vegada, no la primera que tocava a Andorra, però sí al festival, i va ser una experiència molt bonica. Vam actuar amb el Marco Mezquida i va ser molt bonic. Aquest any estic en projecte propi, que es diu ‘Temblor’, que és un projecte nou que estem girant amb música original meva i alguna versió, però és un projecte més íntim i més original. És diferent del que he fet anteriorment perquè encara que sigui jazz se surt molt del gènere i acaba sent més obert. Jo crec que l’any passat va funcionar tan bé, que tant de bo que aquest any també agradi. Tinc molta curiositat perquè com que també va ser un format íntim i va agrada molt, a veure aquest any com va.
El projecte és força diferent. Del duet amb el piano passem a un trio amb instruments molt diferents. Què trobaran els assistents?
És diferent relativament. És un format molt més curiós, molt més inusual que un duo, no és amb piano, és amb percussió, violí i mandolina, i tenim una sonoritat diferent però no deixa de ser el clima íntim, de format petit. No té bateria, no és un jazz molt fort, no se’n va a un terreny de més volum, sinó que segueix en aquest clima de caçó. De fet, el duet que fem amb el Marco és un jazz que també té molt de cançó, però és veritat que ara, en haver-hi música original meva, és entrar en un altre terreny.
El format del festival d’Escaldes convida al format íntim?
Jo crec que accepta moltes coses el format, perquè l’espai és gran i les propostes són múltiples i a més és un festival internacional. Aleshores jo crec que dona molta llibertat a l’artista per portar el format que prefereixi. Podria ser perfectament un quintet, una cosa més exclusiva, o una cosa més gran. Però la veritat és que el format íntim l’he fet perquè volia. Ara estava treballant en aquest nou projecte i el que em venia de gust era justament el format íntim. L’últim disc que havia fet era ‘Loopholes’, que era un quintet de fusió amb funk, hip-hop i coses més de ‘groove’. Aquest any hem enregistrat ‘Febrero’ i ara farem gira. És una Camerata de moltes persones i format molt gran i el que em venia de gust, realment, era treballar en un projecte de petites dimensions però per una qüestió musical.
“El format de ‘Temblor’ no és gens característic del jazz però el gènere també viu de la diversitat”
‘Temblor’ és una combinació de trompeta, veu, violí, mandolina i percussions. D’entrada són instruments que no fan pensar en el jazz, però potser el gènere permet aquesta exploració?
Sí, el jazz és un gènere que té molta història i s’ha fusionat amb tots els altres gèneres i viu també de la novetat i la innovació. Aleshores aquest format no és gens característic del jazz ni de cap altre estil que jo hagi conegut, o sigui que realment és un format molt curiós. Però crec que això no és un cosa que impossibiliti per a res el jazz, sinó tot el contrari. Jo crec que el jazz viu també de la diversitat.
Deia que han estat treballant aquest projecte durant l’últim any. Quin recorregut li veu?
La veritat és que hem tingut molta sort perquè tenim moltes contractacions ja, molts concerts programats per aquest any i encara no tenim disc. Em fa molta il·lusió poder començar a pensar en enregistrar-ho cap a finals d’any i en algun moment trobar singles. Ara fa poc hem estat al Japó i a la Xina i hem fet gira per Àsia amb aquest mateix projecte, i ha sigut molt xulo tenir tant de recorregut sense tenir encara disc.
Justament li volia demanar per aquesta experiència asiàtica. En un cas com el seu, amb certa projecció internacional, com valora l’èxit assolit, perquè pel que he vist la rebuda va ser realment bona.
Sí, sí, sí. Havia estat tocant per l’ambaixada de la Xina, però no havia tocat mai al Blue Note de Pequín, així que va ser molt xulo poder tocar en un club tan emblemàtic com el Blue Note. Ha sigut molt bonic també tocar en aquest format, que és el que presentem amb ‘Temblor’, i formar part d’aquesta gira. Ha funcionat súper bé. De fet, a la Xina hi havia anat amb la meva germana i un quartet, tocant swing i amb contrabaixistes xinesos, també va ser una experiència molt bonica perquè és un llenguatge que jo conec i que he fet més anys: el swing i el jazz antic, clàssic, i m’encanta. Reviure als escenaris tot això, tocar amb la meva germana i l’experiència de conèixer els músics de la Xina local sempre és molt interessant. A mi m’agrada molt, és molt enriquidor tocar amb músics diferents. I pel que fa al Japó, doncs fa moltíssims anys que hi vaig, uns set anys o així, i aquest any poder portar aquest projecte diferent, que és un projecte molt treballat, ha tingut molt bona rebuda. També va haver-hi l’extra que vam preparar una cançó en japonès, una cançó que es diu ‘Stay with me’, i em va encantar poder cantar en japonès una cançó que molt públic coneixia i crec que va ser molt bonic per la gent d’allà.
És un mercat a explorar, l’Àsia, en el món del jazz?
La veritat és que sí que té moltíssima rebuda. Al Japó, des de fa molt temps, hi ha un fenomen molt de fan. Aleshores, qui és fan d’una cosa la segueixen cada any i potser venen a cada concert i aquest fenomen tan incondicional és impressionant, s’hi bolquen moltíssim. Hi ha gent que fa un seguiment i tot l’any estan pendents del què fas, és especial el públic del Japó. Però sí que tenen interès. Crec que per a ells el jazz no és una cosa tan antiga com per a la gent d’aquí. La història no l’han viscut de la mateixa manera. Per exemple, a Espanya tenim jazz des dels anys 40, 30 fins i tot, tot i que poc, però a la Xina fa poques dècades que se sent el jazz. Aleshores és una cosa especial en aquest sentit, i l’escena és molt jove, tot i que a la vegada tenen accés a tots els músics i a la música de jazz d’avui en dia, i és interessant. Avui en dia tot està molt intercomunicat i molt globalitzat, però sí que és diferent i sí que sorprenentment hi ha molt públic. També m’han dit que, per exemple, a Rússia hi ha moltíssima audiència, però jo no hi he estat mai. De vegades l’Àsia sorprèn.
“Fa deu anys, quan jo començava, hi havia moda per allò vintage i el jazz tenia més públic jove”
Deia que al Japó hi ha molt públic jove. Vostè és també una artista jove, creu que és un gènere de gent jove o falta difusió?
Sí, tradicionalment és una música més de gent gran, perquè és quan el jazz era més popular. Als anys 80, potser 70, hi va haver aquest boom del jazz més electrònic, el jazz fusionat amb el rock, i en aquell moment omplia grans escenaris. Aleshores la gent que en aquell moment escoltava jazz, molts continuen seguint-lo i venen els meus concerts. Sí que és veritat que jo em trobo molt, des de sempre, potser pel fet de ser més jove, que han vingut moltes famílies, molts nens i nenes també i gent jove. En aquest sentit és interessant i hi ha gent que em ve a veure de totes les edats, però sí que en general, el públic el jazz és més gran. Potser fa deu anys, quan jo començava, hi havia molta moda per tot allò vintage i sí que es ballava swing i aleshores hi havia també més públic jove, però ara mateix... serà que jo em faig més gran, però hi ha molta més gent de la meva edat.
Potser costa arrencar els joves cap a aquests estils, que potser ara serien més alternatius.
Exacte. Sí sí, és curiós de definir-ho perquè sí que hi ha gent alternativa, que de cop escolta jazz, quan per alguns és més antic, aleshores tot és una miqueta relatiu. Per la massificació de les xarxes socials, quasi que les corrents ja no van per grups de persones o per comunitats, a vegades s’ha individualitzat una mica tot i aleshores, si a tu t’agrada el jazz o un artista particular de qualsevol gènere, pots ser-ne fan encara que ningú que coneguis o del teu entorn ho sigui. I sí que ve gent jove i els encanta el jazz.
En el seu cas, les xarxes socials també li serveixen per expandir-se, donar-se a conèixer i fer comunitat?
Sí, jo crec que per a tothom, avui en dia, com a músic és més o menys essencial, la veritat. A més, és la forma que té la gent de seguir-me. A la gent que li ha agradat un concert, la manera que tenen, a part de mirar la pàgina web i veure quin és el proper concert, hi ha qui té interès a saber què estic fent, què estic treballant, què estic gravant o què presentaré properament i jo també puc anunciar-ho de viva veu perquè vaig vídeos explicant on tocaré i ensenyant trossets de les coses, fent anticipacions de concerts. Crec que això és mitja vida per la gent que em ve a veure.
Aquest any ha publicat ‘Febrero’, com ha funcionat? Està satisfeta de l’acollida que ha tingut?
És un disc que per mi ha sigut súper espacial, que m’ha fet molta il·lusió de fer. Va néixer la idea a Xile i ha sigut tot amb músics xilens i ha nascut en un projecte cultural d’allà i l’hem registrat allà. Ha sigut com un projecte que ha vingut de sorpresa i jo diria que ha sigut tot un procés emocional i una cosa molt bonica. Però sí que és veritat que és un projecte que mai no hem tingut una expectativa de girar-lo per molts llocs perquè és un format molt gran. El format petit, reduït, són 13 persones i el gran són 20, aleshores és un projecte molt delicat i molt mesurat per tocar a llocs que tinguin la capacitat per poder venir aquestes 20 persones. Hem fet la gira europea, que són 5 concerts només, però molt detallat i pas per pas. I venen fins i tot de Xile la Camerata perquè anteriorment l’hem presentat al Festival de Jazz de Barcelona, però amb Camerata del Liceu. Però en la gira, portem la Camerata des de Xile i estic súper satisfeta de poder tocar perquè realment és cansat poder girar el disc. Però tot i així sí que farem una petita gira, i en definitiva aquest disc crec que és el més bonic que he fet mai.
“Fora del circuit vocal i del jazz tradicional hi ha propostes increïbles que no tenen gaire reconeixement”
Darrerament han proliferat molts festivals a Catalunya. Les propostes de jazz o swing hi troben també l’encaix o falta més espai pel gènere?
El jazz més tradicional o més experimental sempre es busca la vida d’una forma que no es fàcil. Però en el meu cas he tingut molta sort perquè amb el que he fet sempre m’han encaixat en festivals d’altres característiques, com de música acústica, de músiques vocals. La veritat és que tinc molt avantatge en aquest sentit. Però no, definitivament el jazz més experimental, és difícil. És una alternativa, però hi ha molt alternativa. Al què diem alternatiu avui en dia crec que al final és un corrent. Però és veritat que a vegades sí que és música realment alternativa i no té un públic molt gran, però a Catalunya, per exemple, tenim músics molt, molt, molt bons. Té un planter i una història i unes ofertes molt bones perquè hi ha músics de tota manera. Fora del circuit vocal, per exemple, que no siguin cantants i que no siguin del jazz més tradicional, hi ha propostes increïbles. I malauradament és veritat que no tenen gaire reconeixement i això que són músics com pocs n’hi ha.
El festival d’Escaldes arriba a la 40a edició. A fora té certa anomenada?
Jo no el coneixia gaire però és veritat que portant tants anys i quan vaig estar-hi vaig veure que és una cosa súper consolidada, que té molta audiència, que té concerts a l’aire lliure, gratuïts i això indica que hi ha una inversió pública o privada, però se li dona una rellevància i hi ha molta confiança en aquest festival. Però crec que Andorra té aquesta característica que viu molt del turisme i de l’oci i és un moment com exclusiu, especial, d’oci... El jazz a vegades va relacionat amb la gent de poder adquisitiu, contradictòriament amb el fet que als músics els costa guanyar-se la vida, però és cert que certs estils de jazz, vocal i així, sí que tenen seguidors amb aquest perfil de gent gran i de diners, una mica com la música clàssica. Aleshores, en aquest context, crec que té molta lògica. No sé si té molt renom internacional, jo tampoc vinc de gaire lluny, però sí que sabia del festival de jazz i em va agradar molt venir-hi. Però és que molt a prop, a França, hi ha festivals que són súper coneguts, així que en aquest sentit França ens porta molt avantatge.
Per anar acabant i entrant en un terreny més personal. Haver estat mare l’ha canviat com a artista? En la manera de treballar, les composicions, la manera de tocar?
Jo crec que és una de les meves majors inspiracions, un canvi molt rellevant a la meva vida, si no el que més. Definitivament, ser mare és tota una aventura, ja no hi ha volta enrere i a partir d’ara tot tindrà a veure amb això i es transformarà. Jo estic súper bolcada amb el tema criança i amb el tema d’investigar i d’aprendre amb els nens i de passar temps amb ells. Per a mi ara és una gran prioritat. A banda, el món de la criança m’ha fet tenir molt creixement personal, descobrir coses de mi mateixa en general, com a persones i fins i tot com a animals perquè tenir nens és una cosa tan primària, tan mamífera, que realment et fa descobrir coses molt primàries de la nostra forma de pensar i de ser. I aleshores, en aquest sentit de creixement, crec que no hi ha volta enrere, incorpores al cos una forma de pensar que tant de bo en la música es noti aquest creixement o aquesta sensació d’haver entès mil coses, de tenir molt amor per compartir.
“Per als músics les xarxes socials són essencials, és la forma que té la gent de seguir-nos”
No deu ser fàcil compaginar la vida d’artista, amb gires arreu del món, amb ser mare.
Jo tinc moltíssima sort que els meus pares estan els dos jubilats i estan disposats i per tant, quan anem de gira s’han pogut quedar amb els nens. I això facilita moltíssim les coses. Per la resta, al dia a dia, el que faig, bàsicament, és fluir amb els nens. Crec que és el que més m’ha funcionat, donar-los els espais que necessiten i jo acomodar-me quan es pot. És el que més m’ha funcionat perquè és el que m’ha fet sentir millor, donar-los l’atenció que han de tenir. I aprofitar moments per inspirar-me en moments de calma. Crec que també la lactància és una fase que està molt desaprofitada, per exemple, si tens el telèfon a mà. Són moments de molta quietud, molt llargs i són moments en què segurament d’una altra manera no estaries estirada al llit durant 15 minuts sense fer res. Dones el pit però el nen potser s’està adormint i tu tens tot el temps per reflexionar o meditar i et queda un espai per a tu i per tant, ben aprofitar, si no mates el temps fent qualsevol cosa, et dones un espai per a tu i a mi se m’han acudit coses molt creatives. Per això convido a les mares, que a vegades ens posem molta pressió o volem fer moltes coses alhora i aprofitar un moment d’aquests per ser productives, però jo m’he trobat molt espiritual en la maternitat per tant, crec que per a aquelles persones que estiguin buscant això, s’ha d’aprofitar en comptes de productiva en altres coses.
Potser és productiu d’una altra manera.
Exacte. És que no sé massa com expressar-ho.
La última. Projectes de futur? Parlava d’aquest disc de ‘Temblor’ de cara a final d’any, però en què més treballa?
Estic fent el projecte ‘Febrero’ com a cosa principal i a banda d’això estan començant a sorgir brots de possibles nous discos, per exemple, una col·laboració amb els Barcelona Gospel Messengers; també arran d’haver tocat al Japó he tingut una idea de segurament fer un disc de música city-pop japonesa. També en algun moment enregistrarem ‘Temblor’ i ara tenim idees de fer algun projecte amb un altre música japonès... Hi ha moltes idees que estan sorgint i a veure si es fan o no perquè és un procés molt nou, però espero que sí. Almenys hi ha molts il·lusions ara.