Això ja s’acaba...
Sí. Demà toca el relleu.
Què sent en aquests moments?
Doncs, una barreja de sensacions: nervis, tristesa, il·lusió i, també, alegria.
“Conec l’aspirant a ser el nou hereu; va ser hereuet quan la meva germana era dama: em fa il·lusió passar-li el relleu; és transpassar-li una gran resposnabilitat”
Tristesa i alegria a l’hora. Expliqui’s...
Bé, tristesa perquè, al final, ho haig de deixar. I alegria perquè, al cap i a la fi, ja toca. Han estat dos anys.
Com ha anat tot plegat?
El primer any, realment, ho gaudeixes molt. El segon, potser, és més repetitiu i a mi m’ha costat més.
Per què?
En el meu cas, perquè vaig començar a treballar. Llavors, ha estat més complicat compaginar tot plegat.
I quina nota li posa a l’experiència de ser hereu?
Un 9. I, que quedi clar, bàsicament perquè sempre penso que tot, qualsevol cosa, es pot millorar.
Per tant, i tenint en compte que tan fa dos anys com ara, només hi ha hagut un candidat a hereu, què li diria als joves de la seva edat?
Jo ho recomano amb força. És una experiència molt bonia. Aprens cultura, tant del món com de la teva parròquia i el país. I també gaudeixes de moltes festes. A banda, fem pinya i això també és molt especial.
Dos anys donen per moltes anècdotes, imagino. Me n’explica alguna?
Buff... Hi ha tantes, que no sabria quina escollir.
Va, una propera, una dels darrers temps....
La més recent que recordo va ser durant la passada festa major. Tots vam estar molt units i ho vam gaudir més, perquè no tens els nervis del primer any. Jo em vaig disfressar de dona i vam fer una foto amb les bandes, jo i les pubilles.
Aquest diumenge, li toca passar el relleu al nou (esperem) hereu.... Què sent?
Molta il·lusió. A més, conec qui és l’aspirant perquè va ser hereuet quan la meva germana era dama. És com traspassar-li una gran responsabilitat.
Comentaris (1)