40 anys de vida.... Com arriben a aquesta fita?
Es diu aviat. 40 anys d’uns pioners que van voler preservar el patrimoni, les cases antigues. Per això ens diem Velles Cases Andorranes. El primer president va ser el Claude Van Dyck, que era el marit de la Mercé, la pubilla de casa Cristo. La primera vegada que va venir a Andorra va quedar meravellat. Ell venia d’Europa, que estava devastada per la Segona Guerra Mundial i Espanya trinxada per la Guerra Civil. I, en canvi, aquí ho teníem tot. I ens deia que ho havíem de preservar. Arran d’això, va néixer l’associació l’any 1984 amb l’objectiu de preservar el patrimoni i les tradicions, tot allò que ens fa ser el que som, que ens fa ser andorrans. Era l’objectiu inicial.
Què tenen previst per l’acte de celebració?
Tenim un documental dels 40 anys de l’associació en el qual fem parlar els primers socis, tant els que són vius com els que no hi són, amb imatges de vídeo. També farem una visita a Sant Joan de Caselles, també amb el síndic general, el cònsol de Canillo i el conseller de Cultura d’Escaldes. Estem confirmats uns 80 socis.
“Tenim futur, perquè cada vegada més la gent està més sensibilitzada pel tema patrimonial; ara molta gent anònima, si veu que estan fent unes obres a una borda, ens avisen i nosaltres truquem al comú i ho demanem, o al ministeri; però queda feina a fer encara, no tot són flors i violes”
Quin és l’estat de salut de l’associació?
Ara tenim bon múscul. Som uns 240 socis, que es diu aviat.
Algun partit polític no en té tants de militants...
L’estima al patrimoni uneix (riu). Tenim futur, perquè cada vegada més la gent està més sensibilitzada pel tema patrimonial. Ara molta gent anònima, si veu que estan fent unes obres a una borda, ens avisen. I nosaltres truquem al comú i ho demanem, o al ministeri. Però queda feina a fer encara, no tot són flors i violes.
Això li anava a demanar. Es fa prou per preservar el patrimoni?
Sempre es pot fer més. Nosaltres som una associació, però des de les institucions públiques s’hauria d’ajudar més a protegir entorns. Ja es fa, però sempre es pot fer més. Crec que cal posar més facilitats a l’hora de preservar el patrimoni i no tantes pegues i barreres burocràtiques.
Parleu de patrimoni immoble però també us preocupa el natural...
Evidentment. A l’inici també era un objectiu, però els darrers anys en haver-hi altres associacions que se n’ocupen, ens hem centrat més en l’immoble, però clar que ens preocupa tota la transformació que ha tingut el país en els últims anys.
Aquesta transformació, ja no només dels últims anys, sinó també de les darreres dècades, potser s'hauria de fer d'una altra manera?
Segurament. No amb tanta improvisació, sinó tenint uns plans de desenvolupament i d’urbanisme clars i que no canvien cada dos per tres.
“Els entorns de protecció no poden ser un genèric, sinó que cada monument o cada bé protegit ha de tenir un a la carta; s’ha d’anar cap a aquesta línia”
Com s’haurien de fer els entorns de protecció?
Uns entorns a la carta. No pot ser un genèric, sinó que cada monument o cada bé protegit tingués una protecció a la carta. No és el mateix el pont de Sant Antoni de l’Aldosa, que està allà sol, que Sant Jaume d’Engordany o Sant Romà dels Vilars que les tenim al costat de les urbanitzacions. S’hauria d’anar per aquesta línia.
Per tant, el debat no hauria de ser si 10 o 100 metres de separació...
No. Caldria que es fes a la carta segons la necessitat del bé en qüestió. Seria una manera de preservar-lo i que tothom hi sortís guanyant.
Amb algun bé ja existent, poca cosa es pot fer ja perquè s’ha construït en tot l’entorn...
Esperem que els andorrans de futures generacions puguin revertir aquesta situació.
Hi ha algun monument o bé que us preocupi especialment?
Ara tenim el molí que està sota el vial de Meritxell, just a Molleres. És força desconegut, de Govern, i està força malmès. Entrarem una carta al ministeri mostrant la nostra preocupació perquè s’ha de protegir i preservar. I després tenim Casa Rossell. Cal donar-li un ús. Tenir partides pressupostàries per arreglar-la i restaurar-la. També estem una mica preocupats.
Fa molts anys que es va rebre l’herència?
30.
I no s’ha fet res?
L'han tancat, l'han rehabilitat i l’han cuidat, que està bé, però cal donar-li un ús a la casa pairal. Amb la borda i l’era ja s’ha fet, però falta això.
Justament, vinculat a la preservació del patrimoni, hi ha el debat sobre el creixement. Ara hi ha a tràmit la llei òmnibus. Com la veieu?
Si el creixement és sostenible, no ens preocupa, però clar, el paper ho aguanta tot, sembla tot molt bonic. Però, a la pràctica, com anirà? No t’ho puc contestar.
El que és evident que el creixement dels darrers anys ha estat excessiu..
Sí. I, ara, potser, cal posar una mica el fre i aixecar el peu de l’accelerador i mirar què cal fer. A nivell urbanístic, ara hi ha comuns que ens han contactat, com a entitat col·laboradora, per als entorns de protecció dels nuclis històrics. Això és d’agrair. Que ens diguin que compten amb nosaltres, que vulguin saber el nostre punt de vista i com ens podem ajudar.
“A Casa Rossell, la casa pairal, cal donar-li un ús; fan falta partides pressupostàries per arreglar-la i restaurar-la”.
Justament, ara hi ha diferents projectes a aquestes zones com ara a la Massana o a les Bons. Com els veieu?
Molt positiu. Aquests projectes són positius sempre que es mantingui el patrimoni. Com et deia, avui dia tornem a tenir aquesta sensibilitat per conservar el que és antic, no com fa 20 o 30 anys. Comencem a tenir-la i si no fem burrades als cascs antics ho valorem molt positivament. Que sigui per molts anys.
Havia faltat durant molts anys...
Potser perquè tenim altres prioritats. I és ara que descobrim el patrimoni, que és un llegat que rebrem dels nostres avantpassats i que hem de deixar als nostres hereus. I què els deixarem si no conservem el que tenim? Ciment, totxos i deutes? Cal que el que hem llegat ho conservem i ho puguem cedir a les nostres properes generacions. La paraula ‘heritatge’, en anglès, és herència i és patrimoni. Ve d’aquí, és un llegat. Ho veiem així des de la junta actual, a qui vull agrair tota la tasca que fem.
Quins projectes tenen en cartera?
Acabar el Fargo. Ja el tenim gairebé. Ara tenim una part de la subvenció de 17.000 euros i en falta una altra que són 24.000 o 25.000 euros. Amb això ja ho tindrem gairebé finalitzat.
Quan el podrem veure complet?
No vull donar dates, perquè com que és feina artesana i això vol dir ‘piano piano’. No és un industrial que et diu que demà ho tindrà. Crec que abans d’acabar el mandat d’aquí a dos anys espero que estigui ja disponible.
“El creixement dels darrers anys ha estat excessiu; potser cal posar una mica el fre, aixecar el peu de l’accelerador i mirar què cal fer”
I què se’n farà després?
El custodiaran entre el comú d’Escaldes i Govern. Suposo que el faran servir per fires, per exhibicions, que la gent el pugui veure i fer-se fotos. Serà un reclam. Ara ja li ha passat la història de transportar viatgers i ara té la d’estar recuperat i ser un testimoni d’aquella Andorra dels anys 50. I, després, també tenim el projecte Stopelsteine, les llambordes per honorar la memòria de la gent que va ser deportada als camps d’extermini nazis. Van passar aquell horror. Estem molt avançats i suposo que l’any vinent o el 2026 ja podrem veure’l fet una realitat, amb les llambordes col·locades.
Quantes teniu previst?
De moment, en tenim deu de preparades i altres aniran sortint. Cal tenir en compte que no només és posar-les sinó també demanar permís a la família, fer una mica d’història de la persona, escollir el lloc... Això és important i no sempre és senzill perquè, potser, la seva casa ja no existeix i has de trobar un indret idoni i digne. No la posaràs a la sortida d’un bar. Tot ha de ser molt digne perquè parlem de gent que va morir i que va viure l’horror nazi. Aquí vull donar les gràcies a l’escola andorrana de segona ensenyança de Santa Coloma, que amb el projecte Pas han trobat una altra amb la feina dels alumnes de batxillerat, que estan molt implicats.
Això és important, també, en un moment en el qual malauradament, sembla que tornen les ideologies que van impulsar els camps, no?
Ens oblidem del que va passar i, sí senyor, això és importantíssim. És honorar la memòria i fer viure la història una altra vegada.
Una altra iniciativa són els premis Pere Canturri...
Vam començar l’any passat. I el 2025 els tindrem a donar, per fomentar que el sector privat cuidi el patrimoni. Un reconeixement a la persona que ho fa.
Claude Benet va tenir el projecte del Fargo com a gairebé una obsessió durant la seva presidència. Quin serà el seu Fargo?
El meu Fargo serà conservar tot el que es pugui, que ara estem en un moment clau de construcció esbojarrada. Hem de preservar el que es pugui i sensibilitzar la gent jove. Com ho podem fer? Quan érem petits, al col·legi ens donaven uns retallables amb la Casa de la Vall, Sant Roma de les Bons o Santa Coloma. Totes estaven fetes amb maquetes 3D. La meva il·lusió seria tornar-les a oferir a la canalla, que les poguessin retallar, pintar i dibuixar-les i després que vagin al monument i el puguin conèixer i estimar. En això, també estem treballant amb el ministeri per donar aquesta eina a la canalla i sensibilitzar-la. Si no estimes una cosa, no la protegeixes ni l’estimes.
Comentaris