“Quan vaig arribar a Barcelona, el primer que vaig fer va ser buscar una escola de teatre d’amagat”

Com va ser el seu primer contacte amb el teatre?

El meu primer contacte real amb el teatre va ser quan estava estudiant al Lycée Comte de Foix. Al migdia, em quedava a dinar a l’escola, i com que soc una persona molt inquieta, i no em podia quedar sense fer res fins a l’hora de les classes, vaig apuntar-me al club de matemàtiques i el club de teatre. Ho vaig fer una mica per casualitat, perquè eren dues activitats que em semblaven interessants. Però gràcies al club de teatre vaig conèixer la meva millor amiga, Núria Vázquez, i vam començar a crear textos i a fer cursos juntes. I així va ser com em va enganxar al teatre, i vaig descobrir que era el que realment m’apassionava. Després de l’experiència al Lycée sabia que el que volia fer era teatre. 

I això era una cosa que a la seva mare no li va fer gaire gràcia.

Quan li vaig comentar la meva idea a la meva mare, em va dir, com moltes mares farien, que necessitava fer una carrera amb futur. Li vaig explicar que havia estat investigant i que hi havia una escola de teatre a París molt bona, però ella em va dir que, pagaria tot el que volgués, però que havia de fer alguna altra carrera més “seriosa”. Així que vaig pensar a estudiar alguna cosa que tingués un component d’emoció, i vaig acabar estudiant criminologia i psicologia a Barcelona. Feia psicologia al matí i criminologia a la tarda.

“La meva mare em donava diners per viure, però el primer que pagava era l’escola de teatre i les classes de Kung Fu”

Però, tot i això, no va deixar el teatre i continuava anant-hi a l’esquena de la seva mare.

Sí, el primer que vaig fer quan vaig arribar a Barcelona va ser buscar una escola de teatre d’amagat. La meva mare em donava diners per viure, però el primer que pagava era l’escola de teatre i les classes de Kung Fu. Anava molt justa de diners, menjant llentilles cada dia [riu], però estava molt feliç i vaig aprendre moltíssim.

Durant aquesta època compaginava les carreres amb les classes de teatre a l’escola de Nancy Tuñón.

Era una època una mica boja, anant amunt i avall tot el dia, però quan ets jove, et sents amb molta energia i jo necessitava tenir el cap ocupat. Vaig començar teatre a l’escola de Nancy Tuñón, i amb un company de classe, el Santi Güell, vam crear un duo còmic. Just en aquell moment una altra amiga, la Rosa Sánchez, em va comentar que estava molt atabalada amb les classes perquè eren molt feixugues emocionalment i que tenia ganes de fer alguna cosa còmica. Li vaig explicar que amb un amic estàvem fent una comèdia i la vaig convidar a un assaig. Quan vam arribar, el Santi em va dir: “Meri, n’ets conscient que tot el que tenim escrit és per un duo còmic?” [riu]. Jo ni m’ho havia parat a pensar, però el que vam fer va ser adaptar-ho i convertir el duo en un trio. Vam fer dos o tres espectacles i va ser molt interessant i enriquidor.

I, com va acabar a la companyia La Cubana?

La Rosa era una gran seguidora de La Cubana. Quan estàvem fent la promoció de l’espectacle que havíem fet que es deia ‘El sentido del actor’, sense que dir-nos res, va agafar els nostres currículums i els va enviar. Com que aquesta companyia cuida molt el procés de selecció, tres anys després ens van trucar. A mi em va avisar el Santi molt emocionat, gairebé no entenia res del que em deia, i anava repetint “els de la Cubana, ens volen veure!”. Vam fer uns càstings molt llargs i molt potents, i al final em van agafar a mi. El procés de creació de la Cubana és molt difícil i hi ha molta gent que acaba caient perquè es bloqueja o es posen nerviosos, i hi va haver moltes persones que ho van deixar.

Va estar molts anys a La Cubana, treballant en moltes produccions.

Vaig estar-hi catorze anys. Vaig aprendre moltíssim. Entremig vaig marxar un temps i vaig estar treballant amb les companyies Dagoll Dagom i els Comediants, però després vaig tornar a La Cubana. El meu darrer espectacle amb ells va ser ‘Gente Bien’ al Coliseu. En acabat, vaig rebre una trucada del Daniel Anglès, que em va convidar a fer un càsting per ‘La Familia Addams’. Jo en aquell moment no estava passant per un bon moment personal i li vaig dir que no, però el cap de dues setmanes em va tornar a telefonar i em va dir que no podia dir que no. Finalment, vaig acceptar, i em va passar directament al càsting final que es feia al Teatre Calderón de Madrid. Recordo molt el moment d’estar esperant al vestíbul per fer la meva prova com el personatge de l’àvia, i escoltar des de fora com una de les possibles actrius pel paper de la Miércoles feia la seva prova. En escoltar-la vaig pensar: “Com no agafin amb aquesta noia, no estàn bé, perquè és meravellosa”. Va resultar que era la Lydia Fairen que va acabar sent la Miércoles i just després del seu càsting vaig entrar jo i també em van agafar. Va ser una gran experiència. Vam estar més de dos anys i mig fent el musical, i vam fer més de 100 funcions. Va ser dur, però increïble. L’escenografia, els muntatges, les coreografies... tot era espectacular. I de la gira… la veritat és que l’escenografia es dilueix una mica, però la màgia segueix.

“És molt gratificant veure com, gent de fora del món del teatre, aconsegueixen fer coses que mai haurien imaginat”

Paral·lelament durant aquest temps continuava participant en les obres d’Impro Planeta i donant classes a Impro Training Center.

Sí, m’encanten. Cada trimestre tinc grups de 10 o 12 persones que no tenen res a veure amb el món del teatre. Hi ha professors, traductors, persones que treballen en videojocs… Gent de mons molt diferents, amb una mitjana d’edat entre els 30 i els 40 anys. És molt gratificant veure com, gent de fora del món del teatre, aconsegueixen fer coses que mai haurien imaginat, tot jugant i passant-s’ho bé. Per a mi és molt gratificant veure el que aconsegueixen. M’agrada moltíssim. 

Com és aquest món de la improvisació?

És molt curiós, perquè a nivell d’improvisació, jo, a les classes, potser hi ha només dos actors. La gent li té molta por. La improvisació està molt mal entesa, perquè la gran majoria de gent que la practica, ho fa com si fos un sinònim de riure, i estan molt equivocats. La improvisació és crear una història des del no-res. El fet de pensar-se que és anar a fer acudits, és un plantejament molt pobre que s’esgota ràpidament. No és la base de la improvisació real. La improvisació et permet tenir la “impunitat” de transitar per emocions, escoltar, ser generós i fer coses amb el que tens davant. No cal inventar grans arguments, perquè quan fas això estàs activant la teva part de directora i de guionista. Quan estàs actuant, el que has de fer és escoltar. Has de ser actor, no director. I això és el que ensenyem a Impro Training Center (ITC). És una pena, perquè la improvisació està poc valorada i s'hauria de potenciar més.

A més és una pràctica que pot ajudar a millorar la interpretació d’un actor o actriu.

Jo tinc les dinàmiques i els mecanismes tan entrenats que, en les obres de teatre, quan passen coses imprevistes, ho resolc en una mil·lèsima de segon. Coses que han passat tant a la Cubana com en els musicals. Quan alguna cosa de l’obra pot sortir malament, gràcies a tot el que m’he format en improvisació, sé com tirar endavant. Ho tinc molt entrenat de forma que no treballo des de la por o el nerviosisme si alguna cosa no funciona, sinó des de l’observació i de veure què es pot fer a partir d'allà. No entro en pànic, sé moure’m amb el que tinc davant.

Va arribar a un punt, però, que va decidir que no volia continuar fent funcions d’improvisació, però sí continuar amb les classes, no?

Després d’haver fet ‘la Familia Addams’, vaig tornar a Barcelona per continuar fent funcions amb la companyia Planeta Impro. Però, un dia que estava preparant-me per sortir a l’escenari, vaig pensar: “Ja és el moment de parar”. Ho vaig parlar amb el director, i li vaig dir que volia continuar amb les classes, perquè m’aportaven moltíssim i em feien feliç, però que no volia continuar amb les funcions. També arriba un punt on amb l’edat l’energia és més fineta i s’ha de prendre una decisió, així que vaig decidir continuar amb les classes, i altres tipus de projectes teatrals, com els musicals o obres amb més escenografia.

Poc temps després va rebre una altra proposta teatral.

Em va contactar una altra vegada el Daniel Anglès. Em va dir que estava pensant en un altre projecte i jo li vaig dir que no calia ni que m’expliqués el que era, que si ell em veia per al projecte, ja li deia que sí directament. Confio molt en el seu criteri. Li vaig preguntar si m’havia d’apuntar a algun càsting o alguna cosa, però em va dir que no fes res que quan arribés la fase final del càsting, ja em trucaria i que hauria de passar-lo com tothom, però fins aleshores no calia fer res. Em van citar per fer el càsting, vaig passar-lo, i em van agafar per ‘Golfus de Roma’.

Ha estat molt temps de gira amb diferents produccions. Com es viu aquesta experiència?

La veritat és que sempre m’ho he passat superbé. Amb ‘Golfus de Roma’ vam anar a treballar a Mèrida, un lloc on no hi hauria anat mai si no fos per la feina. El que té de bonic fer produccions tan grans és que tens l’oportunitat de treballar a llocs increïbles. Amb la Cubana, també vaig treballar a llocs que mai m’hauria imaginat, o fins i tot amb els Comediants vaig estar a Rússia, a un festival de teatre. La part negativa és que sacrifiques molt de la teva vida personal. Jo recordo que, mentre em maquillava per fer una funció, vaig rebre una trucada on em van dir que un familiar havia mort. Vaig haver de sortir a l’escenari a fer riure a 1.500 persones tot i que tenia moltes ganes de plorar. Aquest tipus de situacions, malauradament, són molt habituals. Això en els musicals no passa perquè hi ha la figura del ‘cover’, que et cobreixen si estàs malalt o si hi ha qualsevol cosa. Això sí, moltes vegades quan un es posa malalt van caient tots els altres al darrere i els ‘covers’ no arriben a tot [riu].

“Quan creo alguna cosa, m’imagino que soc el personatge i com ho faria, és com si fes improvisació i després ho poso al paper”

Una de les seves altres passions és la direcció.

No vaig estudiar direcció, però és com si fos una cosa innata en mi des de molt jove. En l’àmbit actoral, hi ha actors que només amb un càsting ja poden veure l'escena completa, i jo soc així. M’agrada documentar-me, de mirar tot el que s’ha fet, i analitzar per què funcionen les coses i per què d'altres no. Vaig fer ciències pures, soc una persona molt analítica [riu]. Sempre puc explicar per què faig les coses d’una manera. Durant les èpoques de càsting em passa sovint que companys que treballen a Madrid em demanen ajuda. Em diuen que tenen un càsting i els dic com ho faria jo. Els ajudo amb el que puc. És una cosa innata que em surt. Dirigir musicals és molt interessant perquè la mateixa música ja t’explica alguna cosa. Estàs fent una escena, i la música entra a jugar, però els personatges han de continuar transitant mentre canten. També tinc alguns projectes que he escrit i m’agradaria realitzar. No soc dramaturga, però tinc moltes idees. Quan creo alguna cosa, m’imagino que soc el personatge i com ho faria, és com si fes improvisació i després ho poso al paper. Em resulta molt fàcil. De fet, moltes vegades m’ha passat a estar en projectes molt potents, que el director marxava, i es quedava l’ajudant i em demanaven com ho faria jo, perquè es nota que soc molt resolutiva.

De fet, aquí a Andorra va estar dirigint durant anys la companyia És Grata. Té plantejat tornar al Principat amb alguna producció, ja sigui dirigint o actuant?

Sí! De fet, just aquesta setmana vaig pujar a Andorra perquè vam fer la primera lectura d'Abracadabra, que és una producció de la Irina Robles i el Juanma Casero. Vam estar treballant des de les 10 del matí fins a les 10 de la nit. Va ser molt intens, però molt guai. A més, ho dirigeix el Joan Anton Rechi, que està fent un treball molt interessant. Jo soc la matriarca de l’obra, la mare, i hi ha un equip molt maco. És una producció de l’Escena Nacional, l’Escola l’Animal i el Govern en el marc de l'Andorra Crea. Comencem els assaigs el 3 de març, just després de VIVÄ, tinc una setmana entremig i cap allà.

Actualment, està actuant juntament amb Mònica Pérez en la comèdia ‘VIVÄ’ al Teatre Aquitània de Barcelona.

És una obra molt divertida. La trama gira al voltant de dues cuidadores que tenen a càrrec una senyora gran, la Viviane. Una és cuidadora de dia i l'altra de nit. Arribo i m'assabento que la senyora s’ha mort. A partir d’aquí, totes dues no volen perdre la feina i comencen a prendre decisions, algunes més errònies que altres, però també n’hi ha que són més encertades. És una comèdia molt entretinguda, i la gent s’ho passa molt bé. Estic molt contenta perquè companys de la professió venen a veure’ns i ens diuen que és brutal que ens hàgim trobat i que fem un tàndem tan bo. Aquesta obra s’ha fet en molts llocs, com Mèxic, Uruguai i Xile. Ara mateix, també s’està representant a Nova York, al Teatro Latino. De fet, va venir l'actriu que la interpreta allà, Mireia, que és catalana i ens va dir: “Ostres, no té res a veure, ha donat una volta, té unes capes noves”. És molt, molt bonic, sobretot perquè estic amb la Mònica Pérez, que per a mi ha sigut una gran troballa. 

Un gran tàndem.

Mira que fa molts anys que ens coneixem, però moltíssims. M’agrada molt com treballa, és molt bona persona. M’agrada molt dir que a escena no pots mentir. Un actor actua com és. Si ets una persona generosa, seràs un actor generós i treballaràs amb el company. Si ets un egoista, seràs un egoista en escena i només miraràs de brillar tu mateix. No es pot mentir a l’escena. El que veus a l’escena sobre un actor et diu molt sobre com és aquella persona. I la Mònica sempre m’ha agradat molt. Ha sigut una sort trobar-la perquè em recorda molt la meva manera de funcionar.  Ens hem entès moltíssim. Recordo que en una funció ens va passar de tot: no funcionava l’àudio, la llum, i nosaltres vam continuar tirant endavant. Al final, la gent va sortir molt contenta, però ho vam patir [riu].

“Les arts marcials són una disciplina profunda, t’ajuden amb el que és la mobilitat corporal i també m’he adonat que he estat utilitzant tècniques de chi kung per calmar-me”

Ho comentava una mica abans, però una cosa que sorprèn de la seva trajectòria és que practica Kung Fu. Com et va començar a interessar aquesta disciplina?

El Kung Fu és una disciplina mil·lenària. És una de les arts marcials més antigues. Vaig començar a interessar-me arran de les pel·lícules, m’agradava Bruce Lee, m’agradava el Jackie Chan, i jo sabia que volia practicar Kung Fu. De petita, a Sant Julià no hi havia llocs per practicar-ho, així que la meva mare em va apuntar a judo. Quan vaig ser més gran, continuava tenint el desig de fer Kung Fu, però com no trobava res em vaig apuntar a un gimnàs. Un dia, mentre entrenava, vaig veure un home practicant Kung Fu en una sala. Em va dir que ja no donava classes perquè la gent només volia pujar de cinturons i que ja no li interessava. Després ja no el vaig tornar a veure, així que vaig començar a buscar-lo pels llocs on m’havia dit que entrenava, i quan finalment el vaig trobar, em va acceptar com a alumna. Anava a entrenar abans d’anar a classe a Lycée i vaig agafar una base física brutal. 

L’ha ajudat la pràctica de les arts marcials en la teva carrera com a actriu?

Les arts marcials són una disciplina profunda, t’ajuden amb el que és la mobilitat corporal i també m’he adonat que he estat utilitzant tècniques de chi kung per calmar-me. Per exemple, a ‘Golfus de Roma’, el meu personatge traïa a tothom i sempre tenia por. Quan transites per la por, la respiració es descontrola molt, però jo sortia d’una escena i en tan sols 15 segons, tornava a entrar a escena molt més tranquil·la, amb una energia totalment diferent. La meva companya, que estava esperant per sortir a escena, ja sabia que no em podia dir res, perquè simplement estava fent chi kung per baixar l’energia i poder entrar en un estat més equilibrat.