Quin balanç fa d’aquest primer any de legislatura?
Doncs penso que el balanç és positiu. S’ha afrontat d’una forma molt important el principal repte que teníem a l’inici de la legislatura, que és l’habitatge. Evidentment no tot ha vist els seus fruits perquè, com sap, s’està treballant ara amb una llei òmnibus i tinc la confiança que sortirà un projecte de llei molt positiu per acabar de posar sobre la taula les solucions que manquen afegir a les que ja s’han posat. D’altra banda ja tothom ha pogut llegir, qui ha volgut, el text de l’acord d’associació. Com a resultat, el que vaig veient és que aquells que el llegeixen, els empresaris, els assalariats, els autònoms, van veient que realment és un projecte que pot ser molt positiu per al país. No culminarà fins aquí un anyet, però també soc molt optimista perquè la Secretaria d’Estat ha fet molt bona feina, se’ls ha de felicitar, i ara falta que aquelles persones a qui els inquieta, que són la majoria, puguin resoldre els dubtes per acabar de formar-se una opinió objectiva que des del meu punt de vista ha de ser positiva.
Li agafo el fil de l’acord d’associació, el valora positivament? Ho dic perquè el seu seu cas hem vist també una evolució en el posicionament, perquè va començar en el ‘no’.
A veure, el 2015 jo havia arribat a qualificar la meva posició i la del meu grup parlamentari, no com a euroescèptics, però sí euroinquiets o europreocupats, no ho recordo exactament. Per què? Perquè malgrat entendre que la situació geogràfica del nostre país i que les nostres relacions comercials són amb Europa i per tant, des del mandat del Jaume Bartumeu i de l’Albert Pintat que s’inicia la prospecció de com ens hem de relacionar amb els veïns, i la Comissió Europea ja ens diu de les cinc opcions que Andorra planteja, l’única que ens sembla vàlida és l’acord d’associació... En aquell moment, i això ha canviat, no podíem encara parlar d’aspectes concrets que ara s’han aclarit. En aquell moment que només hi havia l’acord marc, només podíem parlar de la nostra relació institucional amb la Unió Europea.
“La part de la represa del cabal comunitari és la part que se’ns fa més costa amunt, però tampoc és un daltabaix”
Què no els agradava i s’ha arreglat?
Ens inquietaven una sèrie de coses que tenien molt a veure amb la sobirania d’Andorra i que a dia d’avui han millorat molt. Per exemple, l’esborrany d’acord marc del 2015 no incloïa la creació del comitè d’associació, i ara sí. Què és el comitè d’associació? És la reunió d’alt nivell per tractar de temes polítics. El 2015 només preveia el comitè mixt, com tenim amb els altres acords vigents, que és més tècnic. Nosaltres volíem una relació de tu a tu amb la Unió Europea i es reclamava que era indispensable que l’acord preveiés un comitè d’associació. I aquest punt ja s’ha salvat. Després demanàvem l’existència d’un comitè interparlamentari. No estava previst i ara sí que està previst. A més a més, ambdós comitès amb presidències rotatòries i amb garanties democràtiques que no s’imposa res. És a dir, hi ha d’haver acord de les parts, si no, no es pot tirar res endavant. I després, un tercer aspecte que també s’ha solucionat, que ens semblava important pel nostre teixit econòmic i social, que és justament que els principals actors econòmics i socials tinguessin una taula de diàleg amb els principals homòlegs de la Unió Europea per poder discernir aspectes ja més vinculats a la seva problemàtica del dia a dia de les empreses, dels autònoms, dels assalariats, dels drets dels treballadors, etcètera. I això també s’ha solucionat. En aquell moment que només teníem l’acord marc, aquests tres punts ens preocupaven molt. I ara aquests punts estan a dins, estan escrits, no és que siguin una hipòtesi, sinó que això és una realitat. I aquí s’ha de sumar un fet que no tenim i que ara tindrem, que en anglès es diu ‘decision-shaping’.
Què suposa?
És el com es modelen les decisions. És a dir, quan la Unió comença a fer algun tipus de normativa, ja sigui un reglament o una directiva, ara es preveu que els Estats associats hi puguem dir la nostra i aportar les nostres inquietuds abans que es comencin a redactar. I això és un avenç important, perquè avui, ja sigui amb l’acord monetari, o amb l’acord duaner o l’acord veterinari, no ho tenim. Per tant, amb l’encaix de l’acord d’associació, on sí que ho tindrem si la ciutadania vota favorablement, abans que es comenci a treballar una nova directiva de la matèria que sigui, sempre i quan aquesta estigui dins de les 4 llibertats i dels annexos, l’opinió d’Andorra serà tinguda en compte, com és el cas d’altres petits estats que estan a l’espai econòmic i que, segons ens diuen, el 60% de les seves demandes es tenen en compte. Ara podríem dir que el 100% de les demandes no es tenen en compte perquè no hi ha la taula de diàleg prèvia. Per tant, quan en un entorn on jurídicament sempre ens estem emmirallant amb els nostres veïns perquè volem tenir relacions comercials, volem tenir relacions per si has d’anar a un hospital d’urgències o si has d’anar estudiar i per tant, has de fer una normativa que sigui homologable, és molt interessant que aquesta normativa homologable tu hi puguis participar en la fase de modelatge. I això et dona un plus de sobirania perquè tens alguna cosa a dir, sobretot si ho compares amb un moment on no tens res a dir. Llavors, aquests elements ens fan bascular del 2015 amb un acord institucional que no preveu l’estatus que el nostre estat ha de tenir, a un model actual, redactat i tancat, en el qual es tenen en compte totes les demandes que fèiem.
I què és el què menys li agrada de l’acord?
Ja estem treballant amb la llei de represa del cabal comunitari i la cosa que menys ens agrada és que evidentment hi haurà un volum de normativa que Andorra haurà d’incorporar o transposar. I això evidentment no és immediat, no és d’avui per demà, serà molt progressiu, però evidentment és un volum de feina pel dia a dia de la vida de l’empresariat, de la gent que vol anar a prestar serveis a fora d’Andorra, que s’hauran d’adaptar progressivament a normativa europea. Volem un mercat de 500 milions d’habitants? Sí, perquè la nostra economia ha de canviar, però això vol dir complir les normes. I aquesta part de represa dinàmica del cabal comunitari, és la part que se’ns fa més costa amunt, però tampoc és un daltabaix. Volem estar homologats a la Unió Europea per poder-hi viure, treballar i tenir relacions i això té un preu que és el cabal comunitari.
“A mitjà o llarg termini l’acord amb la UE significa una millora per l’economia i la societat”
Aquest canvi de parer que han fet vostès, creu que també el poden fer els que ara mateix estan en el ‘no’?
La meva recomanació és que les persones que tinguin inquietuds aprofundeixin en la lectura, ja no diré del text perquè és molt dens, però sí dels resums, i que ho analitzin d’una forma objectiva. Dit això, cada persona té les seves inquietuds, les seves prioritats i els seus interessos. Què vull dir amb això? Un treballador que pugui veure que amb l’acord d’associació tindrà millors drets, més possibilitats de treballar a altres llocs de la Unió Europea tot i ser andorrà, ho veurà d’una manera més positiva. En canvi, hi pot haver algun col·lectiu a qui li preocupi que l’obertura pugui portar competència en el seu sector. Però com ja s’ha vist, s’està treballant perquè els col·lectius, sobretot professionals liberals, trobin un resguard en la normativa interna de manera que l’obertura a la UE no signifiqui que vingui gent a Andorra a canibalitzar el seu sector. És cert que qualsevol tipus d’empresa pot veure que l’obertura li significa una mica més d’amenaça, però com ho va significar l’obertura del 2012 a la inversió estrangera. Tinguem clar que tots els professionals i empresaris que hagin volgut venir, molts d’ells ja ho han pogut fer. Ara bé, portat a llarg termini, com que significa un establiment de bases pel canvi de model econòmic i de retruc social, vol dir que malgrat que al principi pot haver-hi una mica de canvi, a mitjà o llarg termini, i això s’ha demostrat en tots els països que s’han integrat a la UE, acaba significant una millora ja no d’un cas particular d’un professional, sinó del conjunt de l’economia i de la societat d’un país.
És optimista amb el resultat del referèndum?
A mi m’agradaria pensar que a poc a poc tothom va entenent què vol dir. És a dir, és un canvi sobretot jurídic. No ens canviarà d’avui per demà, però sí que és una condició necessària perquè Andorra pugui evolucionar en positiu. Jo no vull pensar, si el 2012 la UE ja et deia l’‘statu quo’ no és la via, si l’acord sortís que no i mantinguessin aquesta postura, amb quina problemàtica ens podríem trobar amb el pas de viatges per les fronteres i ja no dic amb el pas de mercaderies i ja no et dic amb les franquícies. Jo penso que tothom al final ha de dir: ‘des de la meva esfera personal i familiar o empresarial, com m’afecta?’ I analitzar si estaran pitjor, millor o igual. Jo crec que tots estarem igual i a mesura que avancin els mesos i els anys estarem millor. No hi haurà un canvi d’avui per demà ni de bon tros, però és una condició necessària perquè evolucioni el teixit comercial, empresarial i social i que al final, que és el que hem d’acabar veient, que la renda per càpita pugui millorar. Perquè si el nostre model econòmic continua sent el mateix dels últims 44 anys, que és el del comerç que tots coneixem, cada cop som una mica menys competitius i atractius. Per tant, cal evolucionar.
Anem a un altre dels reptes de la legislatura: l’habitatge. Estan plenament alineats amb les mesures del pla de xoc presentat pel Govern?
Internament, evidentment, hi ha tantes opinions com consellers, ministres i cònsols. Hi ha molt debat i ja s’ha vist que independentment del partit que pugui ser un, hi ha debats que a vegades són parroquials o sectorials. Jo em quedo amb la confiança que la llei que acabi sortint serà una llei consensuada per tots i que tindrà les mesures que realment seran les que calen perquè el sector i la problemàtica evolucionin d’una forma favorable i no hi hagi tensió en matèria d’habitatge per a les persones que viuen a Andorra. Cada cop tenim més dades, cada cop tenim més referències, cada cop tenim idees més evolucionades perquè evidentment la idea amb una solució concreta que tens el primer dia, al cap de tres mesos l’has pogut madurar, l’has pogut evolucionar, has pogut comparar què passa en altres països amb legislació similar i al final si ningú surt amb una priori i tothom sap veure la bonança de les futures normes des d’un aspecte global, jo no tinc cap dubte que hi haurà un consens amb totes les matèries.
Del que va anunciar inicialment el Govern, vostès què canviarien?
A veure, l’esperit és molt positiu i evidentment, com en tota la vida, hi ha una escala de grisos. Hi ha alguna mesura a la qual digui no rotundament? No. Hi ha matisacions a fer? Sí, però no ja de Ciutadans Compromesos, sinó que qualsevol partit les pot fer. A nosaltres la que més ens va inquietar i va sortir als mitjans, és la dels pisos buits. Pensem que per als pisos buits cal incentivar que surtin al mercat de lloguer o de compravenda. Crec que en aquell moment es va portar el titular de la mesura a un punt de màxims que ningú vol que sigui una limitació de la propietat privada. Sinó que el que buscarem, almenys per la nostra part, és que hi hagi un incentiu que pot significar incentius també fiscals perquè a Andorra no hi hagi propietats tancades i aquests propietats es puguin gaudir i fer-ne ús amb garantia jurídica per la propietat persones que potser ho necessiten.
La idea seria no arribar a la cessió obligatòria del pis?
Abans d’arribar a aquest final del camí hi ha moltes mesures d’impuls i d’incentiu que penso que són les que hem de treballar per aquests pisos tancats, ja sigui amb la taxa als pisos buits, ja siguin mesures d’impuls fiscals perquè aquests pisos estiguin al mercat. Jo crec que el gran repte no està en el final del camí, sinó en saber trobar mesures perquè aquestes propietats estiguin al mercat.
El cap ha estat clar i ha dit que no es faran modificacions que acabin desvirtuant la normativa.
No es tracta de desvirtuar res, la norma no està escrita, del que es tracta és que ningú s’espanti, que no es tracta de cap mena de limitació de la propietat privada, sinó que com deia, del que es tracta és d’impulsar que aquesta propietat estigui al mercat.
“El que busquem, per part nostra, és que hi hagi un incentiu, també fiscal, perquè a Andorra no hi hagi propietats tancades”
Però què es pot fer que no s’hagi fet fins ara? Són pisos que fa anys que estan tancats, semblava que amb el tema del model 720 s’havia de desencallar però tampoc va passar; s’ha aplicat un impost als pisos buit que tampoc ha acabat de donar fruits. Què pot haver-hi ara que realment faci que aquests propietaris es decideixen a posar els pisos a lloguer o la venda abans que el Govern els forci?
La gran diferència recau en una cosa que el Govern ja està fent, que és tenir dades. I mitjançant el Govern o els comuns, parlar amb els propietaris, que entenguin que amb garantia jurídica hi ha una sèrie d’opcions que, entre altres coses, els estalviaran pagar una taxa molt més alta pel pis buit. És a dir, quan tu en un inici pots parlar amb el propietari i tens la voluntat de fer-ho i explicar-li tota una sèrie de condicions interessants perquè aquest pis no estigui tancat i en pugui treure un rendiment, que a més té un doble avantatge, el propietari en traurà un rendiment i l’ocuparà una persona que amb l’aparició de més oferta al mercat de lloguer o de venda els preus dels pisos es moderaran. Aquí recau una de les coses diferents: si tu poses un impost als pisos buits, el propietari el paga i s’ha acabat. En canvi, penso que aquest detall de fer pedagogia, d’explicar de forma incansable que aquest pis et convé posar-lo al mercat, entre altres coses, perquè la taxa serà molt més alta, i aquí em paro, això pot fer que aquesta propietat surti al mercat. A vegades són petits canvis, perquè potser tenim propietaris que ni s’assabenten de les notícies perquè viuen lluny i potser no parlen ni català. Aleshores el primer que cal és que hi hagi una figura d’interlocució i he de felicitar a la ministra Conxita Marsol perquè em consta que està recopilant aquesta informació a través dels comuns i que hi hagi aquesta dinàmica de pedagogia perquè això estigui al mercat.
Ha faltat responsabilitat per part dels propietaris del país de ser més sensibles amb la qüestió? Perquè malgrat que els costos de construir siguin elevats, no hem vist ningú disposat a apostar pel lloguer assequible i intentar parlar amb l’administració perquè el projecte sortís endavant.
Aquí enllaça amb una de les propostes que hem fet internament perquè això, si més no, pugui ajudar a que sigui una realitat. I el que diu és evident: els costos són els que són, les taxes inherents al sector són les que són i són elevadíssimes, és el sector amb més gravàmens. I el pas dels anys demostra que com més taxes poses i com més impostos poses, al final qui hi va a viure ho acaba pagant tot. I pensem que s’han de posar mesures per impulsar que hi hagi més oferta al mercat de lloguer. Aquest impuls pot passar, per exemple, per una mesura que proposem: aquells promotors que facin habitatge de lloguer a preu assequible, per exemple, per aquests habitatges extra no tinguin repercussió al cost del sòl.
“Com més condicions i imposicions poses al sector, més s’encareix l’habitatge”
I com es fa?
Si un promotor vol fer 10 pisos de venda, i tu li dius, jo et deixo pujar una planta més a condició que n’hi hagi dos o tres de lloguer assequible. Automàticament li estàs dient al promotor que com que no té repercussió el preu del sòl, que és un dels factors de producció més cars, aquella inversió li resulta interessant. Entre cometes li han sortit com a bonificació dos pisos més pels quals només té el cost marginal de la construcció i no té el cost de cessió ni el del terreny. És una mesura que és factible si s’apliquen normatives urbanístiques una mica més actuals d’acord amb aquesta problemàtica. Hem de buscar mesures que propiciïn que no només es construeixin promocions de compravenda sinó que aquell promotor que té la capacitat d’inversió per fer compravenda li surti aquest extra i li generi interès perquè li surt un rendiment acceptable i, per tant, els farà i hi haurà ics pisos més al mercat. Salvarà el sector? No, però el que està clar és que si no hi ha una mesura d’aquest tipus ningú en farà.
Fins ara ja s’han aplicat mesures fiscals per incentivar la construcció de pisos de lloguer i ningú els ha fet a preu assequible. Caldria haver condicionat des del minut zero que per acollir-se a aquestes mesures a més de pisos de lloguer havien de ser a preu assequible?
A pilota passada és molt difícil de dir, però com més condicions i imposicions poses al sector, més s’encareix l’habitatge. Jo del que parlo és al revés: posar mesures d’estímul. Una altra podria ser que la cadena impositiva que hi ha en un habitatge si aquell habitatge és comprat per una família del país, tingui una retroacció. És a dir, la càrrega impositiva que hi ha al llarg de la vida d’aquest bé immobiliari ha de tenir una afectació impositiva si el compra algú de fora, però si és per a persones del país, que puguin acollir-se a una bonificació per tal que aquell pis els resulti assequible.
Hem parlat molt de la inversió estrangera immobiliària. S’hauria d’haver frenat abans?
Això és una arma de doble tall. El titular, si dic el contrari, estarà mal vist, però aquí hi ha dues realitats annexes. Primer, és un sector que ocupa 11.000 assalariats i 6.000 autònoms. Avui dia és el sector econòmic amb més persones del país i s’ha de tenir en compte perquè vol dir que hi ha 16.000 famílies que el pare o la mare porta el pa a taula estant en aquest sector, construcció i immobiliària. I això no es pot perdre de vista, perquè de la mateixa manera que volem protegir el comerç, aquest sector avui ocupa més persones i el canvi de model econòmic i social no es pot fer de cop. Per tant, frenar-ho... el titular és molt maco, és un titular molt ‘concordià’: parem la inversió estrangera perquè sembla que ens estiguin fotent els pisos. Però si frenes la inversió estrangera, i no dic que no s’hagi de moderar, tens de rebot un número determinat, no petit, de generació de nou habitatge que no es farà. Per què? Perquè no hi ha mercat, perquè el mercat no és només la gent que viu a Andorra, també la gent que vol venir a Andorra. Per tant, si aquest mercat de nous pisos s’impedeix que es compri per part d’estrangers vol dir que al promotor no li surt interessant fer el bloc i per tant, automàticament tens un decrement de l’oferta.
“Separem el que és especulació de la inversió, perquè la inversió immobiliària fa que tinguem habitatge disponible”
Llavors...
Això no treu que no s’hagin de fer mesures, com l’última que vam fer d’afegir una taxa, que s’hagi de modular l’urbanisme per conservar el paisatge i el medi ambient, però limitar la inversió estrangera que com a titular és molt llaminer té dues implicacions immediates: les 16.000 persones que hi treballen i una reducció dràstica de l’oferta i per tant, l’encariment de l’habitatge. És molt pervers, però estem en un cicle econòmic amb creixement i per tant hi ha demanda. Et pots arribar a trobar que d’aquí uns anys estiguem en el cicle totalment contrari, com ja vam tenir el 2011. Però llavors hi havia gent amb problemes econòmics perquè no tenien feina i ho passaven malament. I un dia, el cap de Govern em va dir: val més gestionar l’abundància que no pas patir una crisi. Llavors, un dels reptes és gestionar l’abundància. Per tant, s’ha de controlar? Ja s’està fent. S’ha de prohibir? En absolut perquè sinó l’efecte pèndol pot ser molt més pervers amb gent que es queda sense feina i una escassetat d’habitatge que farà que es dispari molt més el preu.
Fins a quin punt hauríem d’haver posat més el focus en l’especulació que ha vingut de dins del país?
Hem de diferenciar especulació d’inversió.
Jo li pregunta per l’especulació. Tinc la sensació que ha sigut més fàcil culpar el de fora que fer autocrítica des de dins.
Sí, té raó. Però hi ha un matís. Amb el del país la principal mesura és la plusvàlua. Si entenem l’especulació com una operació feta dins dels primers anys de vida del producte, com que s’està enriquint ha de pagar una plusvàlua més alta. I això crec que està més que admès per tothom. Una altra cosa és l’inversor, que n’hi ha de dos tipus, que vol aquell actiu per tenir-lo 10, 15, 20 o 30 anys i que probablement en un 99% dels casos acabarà el mercat residencial nacional. Per què? Perquè l’inversor estranger que avui es compra un pis a Andorra probablement avui el vulgui per anar a esquiar, però d’aquí uns anys, quan s’haurà fet gran, aquest pis acabarà al mercat de lloguer. És a dir, la inversió immobiliària també té aquesta virtut, malgrat soni lleig dir-ho. L’altre dia parlava amb un administrador de finques i li vaig demanar dels pisos que administra quants són d’andorrans i quants d’estrangers. I em va dir que de de cada deu, nou són d’estrangers i tots estan llogats. És a dir, n’hi ha de tancats, però la família normal, que amb el seu esforç i estalvi decideix comprar un pis a Andorra en farà ús uns anys, però aquell pis acabarà al mercat de lloguer. Per tant, torno a l’inici de la pregunta, separem el que és especulació del que és inversió. Perquè la inversió immobiliària ens fa que tinguem habitatge disponible, si no avui, en un futur.
I l’especulació en promoció, en origen?
Sí, pots trobar que hi hagi empreses del sector amb molt capital que són de fora i que fan pujar el preu del terreny perquè tenen més capacitat per als andorrans. És a dir, el promotor andorrà vol comprar un terreny per fer-hi una casa, però el de fora pot oferir un 3, un 5 o un 10% més. Això és una altra discussió i hauríem de mirar en números on arriba aquesta capacitat de sobreinversió.
Li volia demanar també per la reforma del sistema de pensions. Es podrà arribar a un consens?
Hi ha una diferència de base respecte al que tothom té assumit dins de l’arc parlamentari, que és que s’hauran d’apujar les cotitzacions. Però la primera diferència a salvar és qui ho ha d’assumir. Hi ha un partit que diu que això ho ha de pagar l’Estat i, per tant, indubtablement s’han d’apujar els impostos perquè això s’ha de pagar, i l’altra opció que diu que això ho ha de pagar per una part aquell que se’n beneficiarà, que és l’assalariat i l’altra part l’empresari que li dona feina. Ja veurem si aquesta diferència se salvarà. Ara bé, que les cotitzacions pujaran en un termini no llunyà i probablement amb un esglaonament que sigui al llarg d’una sèrie d’anys, jo crec que això es fa inevitable i arribarà.
Si es torna a fer una reforma de mínims, tocant només les cotitzacions, no ens tornem a quedar a mig camí i sense solució definitiva pel problema que hi ha?
Jo penso que si ens cenyim als estudis actuarials les reformes no seran de mínims, seran en tot cas amb més o menys anys per arribar a l’equilibri però que en el panorama dels pròxim anys, abans del 2030, revertiràs la situació que tenim que arriba un moment que s’exhaureix el fons. Ara està ben dotat, però pot arribar un moment que s’entri en dèficit i responsablement s’han de buscar les fórmules perquè el fons no tingui dèficit. És més, nosaltres en paral·lel a això, ja hem defensat alguna vegada que Andorra s’ha de dotar d’un fons sobirà, que el fons sobirà acabaria sent un complement del fons de reserva de jubilació com a mínim pels andorrans. Després hauríem d’entrar si també pels residents o no. És una idea que no està aprofundida però no seria descabellat que tots els residents fossin partícips d’un fons sobirà perquè aquest fons es dota amb les reserves que genera el nostre país, per exemple, amb els recursos provinents dels negocis de criptomonedes, o també del possible rendiment que en un futur pugui arribar a generar una eventual indústria del CBD medicinal, en cap cas d’oci. I si sabem portar les coses a 25 o 35 anys vista, hem de saber veure aquells sectors de negoci privats que poden lucrar un fons sobirà perquè d’aquí a una o dues generacions aquest fons tingui prou recursos per invertir-los i pagar, al final, uns dividends als seus fondistes, que són les persones del país.
Comentaris (37)