Hem sentit moltes vegades la frase de: “als joves d’avui no els interessa res”. Vostè que es mou en entorns educatius, amb què es troba?
(Silenci) És difícil donar una resposta perquè aquests coses són complexes. Per no banalitzar la qüestió, especialment després de la pandèmia crec que es nota una certa baixada energètica per part dels joves, com un estat una mica més passiu, més depressiu. Sabem objectivament que hi ha hagut un augment dels problemes de salut mental lleus i moderats, i amb tot equip de Versembrant, és cert que hem notat un augment no sé si de la passivitat, o de no estar motivats per a res, o d’un cert desencís. Però més enllà d’estigmatitzar-los o culpar-los d’això, jo el que tinc ganes de reforçar amb aquesta conferència i que ja fa temps que ho intentem amb Versembrant, és que el món adult sigui conscient de quines son les causes, en el fons, d’aquest procés. I és un procés no només de desencantament en relació amb la democràcia, sinó que també i en alguns casos, especialment amb els homes i els nois, hi ha un cert alineament amb valors ultraindividualistes, ultraliberals i molt antifeministes. Hi ha com un còctel que crec que tothom està veient, però a l’hora de diagnosticar-ne les causes no sé si estaríem d’acord.
I què en diria?
Fa poc vaig fer un vídeo al meu Instagram que ha tingut bastant ressò al voltant d’això, era una reflexió o primer de tot un desmentiment sobre la idea que és per culpa dels discursos que els nanos estan tirant cap aquí. Al final, diagnosticar que té a veure amb la proliferació de discursos extremistes, redueix la qüestió a una cosa així com que potser caldria fer discursos en el sentit contrari. I jo crec que aquesta mirada obvia la realitat material i cultural dels nanos. No és un discurs, és una cosa que ells viuen en el seu dia a dia. Obvia el fet que com a éssers humans ens creem i ens desenvolupem a través de la cultura i amb activitats pràctiques.
Què vol dir?
Per dir-ho menys teòricament, si els nanos ja no viuen la realitat dels esplais, de la cultura en el lleure, dels claustres democràtics, de les cooperatives juvenils de serveis, d’institucions col·lectives culturals i artístiques, si no les poden gaudir i viure, perquè no es tracta d’explicar-les, sinó que hi puguin participar, com volem que es desenvolupin com a persones que no siguin individualistes? Si és que no els estem oferint cap horitzó real, concret i pràctic perquè ells visquin la idea de l’altre no com un rival, sinó com una garantia del seu propi desenvolupament. I això els éssers humans no ho aprenem amb discursos, ho aprenem vivint-ho.
“No els estem oferint cap horitzó real, concret i pràctic perquè ells visquin la idea de l’altre no com un rival, sinó com una garantia del seu propi desenvolupament”
És una realitat que ha canviat.
A Catalunya, que conec millor la situació que a Andorra, tenim cooperatives de treball, hi ha institucions encara, i no estic parlant d’institucions estrictament polítiques, crec que encara romanen espais de socialització i d’una pràctica cultural, social i col·lectiva que permet als nanos viure la col·lectivitat i viure la democràcia en el fons, des d’un punt de vista viu. Pel que he vist, a Andorra crec que encara és més difícil això. I aquesta és una de les idees que intentaré treballar, que no els podem convèncer d’una cosa que no els hem deixat viure. Per tant, hi ha d’haver esforços a mitjà i llarg termini per reconstruir aquest vincle, que és un vincle comú, cultural i que es pot plasmar en moltes coses, perquè llavors des d’allà, els nanos visquin efectivament que allò que estàs proposant és una alternativa real i no una mena de moralisme adult.
Però sembla que als joves els motiven més els discursos dels youtubers, no?
El que tenen aquests discursos idealistes tan propis de la necropolítica neoliberal d’Elon Musk i de tots aquests youtubers i influencers, és que s’aprofiten que hi ha aquest terreny erm, podríem dir, d’allò col·lectiu, per fer una proposta a la qual els nanos s’hi poden agafar. L’altra cosa que intento és no criminalitzar els nanos perquè s’hi agafen, perquè això el que demostra és que els nanos necessiten imaginaris, necessiten poder estar projectant el futur. Si no tenen eines o espais comuns, col·lectius i democràtics des d’on projectar-se, ho faran des d’un altre lloc. Però la construcció humana sempre tendeix a generar plans de futur. A mi em pot semblar que el pla de futur que ofereix un tio que et diu que has d’invertir en criptos i que has de tenir una cartera financera diversificada és un pla de futur ingenu, antisocial, irresponsable ecològicament... A mi em pot semblar tot el que vulguis, però el que no li nego és la capacitat de generar un imaginari pel nano. I si el nano es vol vincular a la idea que ell, gràcies als seus esforços i a la seva potència individual és capaç de convertir-se en un nou milionari a través d’aquestes eines, qui soc jo per dir-li que és impossible? Si no li estic oferint una altra cosa! I si no existeix una altra cosa a la que es pugui agafar. Aquesta serà una mica la meva aportació perquè a part d’educador a Versembrant, la meva formació com a economista fa que sempre tingui tendència a cercar les causes més materials i socials i no pas individuals, no responsabilitzar l’individu, ser conscients que formem part de societats que tenen estructures que ens determinen, no al 100%, però sí ens condicionen molt el que podem aspirar a ser i per tant, que alhora que hem de generar imaginaris diferents, hem de generar realitats diferents on els nanos puguin fer aterrar aquests imaginaris, perquè sinó estem predicant en el desert.
“Els youtubers i influencers s’aprofiten que hi ha aquest terreny erm d’allò col·lectiu per fer una proposta a la qual els nanos s’hi poden agafar”
A mi em sorprèn que hi hagi adolescents i fins i tot nanos més joves que la seva única aspiració a la vida sigui ser youtuber i molt ric. Què ha passat perquè haguem simplificat tant?
Jo el que impugno és la idea que sorprengui. A mi no em sorprèn. Si un analitza historia del neoliberalisme tant des del punt de vista de les idees com des del punt de vista de l’impacte material que ha tingut a la societat, crec que no sorprèn. És a dir, des dels anys 30 del segle passat hi ha hagut economistes i pensadors que han defensat que allò col·lectiu és xacra, que la democràcia és una mala idea, que l’únic que importa són els mercats, que l’únic que importa són els individus i que la societat en realitat no és res. Això, durant 30 o 40 anys va ser la ideologia d’uns quants teòrics, especialment de l’escola austríaca. Però el problema és que el que va ser un caldo de cultiu d’idees teòriques ultrafinançades per la gent més rica del món, perquè això no ha sigut un procés espontani, quan va acabar aquest procés de l’època de la socialdemocràcia, del que s’anomenen els trenta anys gloriosos després de la segona Guerra Mundial, aquesta gent va aconseguir condicionar-ho absolutament tot, penetrar en absolutament totes les facultats, en tots els departaments d’economia del món, posant diners a mansalva, a totes les institucions europees... Quan estudies economia avui en dia estàs estudiant aquesta mirada. Per tant, ens sorprèn que els nanos tinguin aquesta mirada del món? Si el que era una ideologia minoritària a partir dels anys 70 s’ha convertit en la ideologia de la nostra època!
S’ha acabat la visió alternativa?
De forma voluntària, sistemàtica, han erradicat totes les institucions col·lectives que ens feien experimentar una vida diferent. No és que sigui un discurs i els nanos en el supermercat de les idees agafen i diuen, és que a mi em convenç més el que diu aquest youtuber que està fent pasta a Andorra que el que diu no sé quin cooperativista que treballa per no sé què. És que aquestes altres institucions han estat erradicades. Han erradicat la democràcia als centres educatius, s’han erradicat els sindicats perquè a la carrera d’economia estudies que els sindicat són una xacra... Jo he estudiat economia, sé de què parlo. Però també ha tingut conseqüències materials que ha estat la destrucció de la democràcia en els seus fonaments. Perquè la democràcia no és només un procediment que hi ha cada quatre anys, és un procediment substantiu, que té institucions concretes. Per tant, quina és la sorpresa? La sorpresa és que han aconseguit no només carregar-se tot el que té a veure amb les institucions col·lectives durant cinquanta o seixanta anys, sinó que a més a més, ara, en aquesta fase terminal del capitalisme, que està en crisi, estan aconseguint dir que tot el que va malament no té a veure amb aquests cinquanta o seixanta anys en què ho han destruït tot, sinó que encara convé destruir més. És a dir, és Elon Musk amb la serra elèctrica carregant-se més estat, carregant-se les pensions... És una derrota ideològica i material de l’esquerra sense pal·liatius.
“La sorpresa seria que en aquest camp erm on ni les institucions, ni res del que materialment volen els joves, ni en el món de les idees hi ha res que faci olor de democràcia, faci olor de col·lectivitat o de junts podem fer les coses, sorgeixin nanos que es revoltin contra això”
Vist així...
Per tant, sorpresa? Quina és la sorpresa? La sorpresa seria que en aquest camp erm on ni les institucions, ni res del que materialment volen els joves, ni en el món de les idees hi ha res que faci olor de democràcia, faci olor de col·lectivitat o de junts podem fer les coses, sorgeixin nanos que es revoltin contra això. A partir d’on? Qui els acompanya en aquest procés? Hi ha nanos que ja ho estan fent, hi ha moviments a Catalunya que s’estan organitzant per intentar construir una alternativa, però és que tampoc els podem exigir als nanos una heroïcitat que la nostra generació no ha fet. ‘Oh! És que no els interessa la política ni la democràcia!’ Però tu que has fet perquè els interessi? Però tu en quin sentit has cuidat la democràcia? Si tu has mirat per tu, si tu has construït la teva vida i la teva biografia contra els altres, si has pogut comprar tres pisos en comptes de dos els has comprat, ara què vens a demanar als nanos? Hi ha una lectura generacional d’estigma dels nanos que em fot pena perquè els nanos són una víctima d’aquest procés. Els nanos aquests masclistes són una víctima, no els veig com un botxí, ja sé que actuen com a botxí, però al final amb una mirada una mica sistèmica són una víctima, tenen una vida de merda, tenen uns ideals i unes aspiracions antihumanes, ja no només antihumanistes. Per tant, en lloc de fotre’ls tant la brasa, hauríem de ser conscients de quin ha estat aquest procés que estic intentat descriure. Qui en són els responsables i els culpables i què hem de fer per caminar cap un altre tipus de societat. Sinó, què passa? Que els donem a ells la responsabilitat de construir una cosa que nosaltres, generacionalment, hem destruït. No, remem amb ells cap a una altra direcció, però deixem de culpar-los.
Si em miro a mi mateixa en perspectiva, tornant a l’adolescència, sí que veig diferències. Recordo un dia a dia molt més polititzat, debats amb amics, grups musicals amb missatge polític, determinats festivals que et portaven a tota aquesta reflexió. Què passat?
El mateix. Es manifesta de moltes formes, però és el mateix procés que estava intentant descriure. Es poden sumar moltes més capes de complexitat, per això dic que donar respostes unívoques i intentar ser molt exhaustiu és molt difícil. Si vas analitzant sector a sector i àmbit a àmbit, t’adones que aquest procés d’individualisme extrem s’ha generalitzat. I els grups de música han deixat de construir aquests discursos perquè tampoc viuen una pràctica cultural i de producció col·lectiva. Perquè tampoc viuen un circuit de festes populars alternatives i autogestionades com existia abans, perquè també s’ha privatitzat i institucionalitzat. És a dir, ha estat un procés general de desmembrament de coses que podien ser alternativa i s’han acabat podrint. I aquí també, l’esquerra té responsabilitats perquè en un moment en què l’esquerra ha tingut certs altaveus i ha pogut condicionar, no ha sabut fer-ho, no ha sabut connectar o no ha sabut fer que la seva acció política hagi tingut una translació concreta a la vida de la gent. I efectivament, la situació és com la descriu, abans era molt difícil mantenir una posició liberal radical, antiestat, antidemocràcia i antisindical en una universitat com l’Autònoma de Barcelona, i avui en dia són, no sé si la majoria, però és el sentit cultural majoritari. I torno a dir, hi ha hagut un procés sistemàtic de construcció d’aquest tipus de marcs ideològics molt ben finançat, molt ben orquestrat per les persones que més recursos i més diners i actius tenen en la societat, perquè els és molt funcional a la seva acomodació que la gent pensem que la nostra vida ha de consistir en invertir per acumular actius. És perfecte per a ells, és el somni de qualsevol oligarca, burgés, gran propietari o rendista. En comptes de denunciar la concentració de la propietat, denunciar tot el que té a veure amb aquest sistema, et dediques a ser com ell, és el somni humit de qualsevol persona que té poder. Han aconseguit que això sigui una visió molt més normalitzada i en alguns àmbits majoritària, però no siguem ingenus, no ha sigut una competició justa entre diferents idees en un supermercat on els nanos podien triar. Ha sigut un procés de disciplinament ideològic per terra, mar i aire. I l’esquerra no ha sabut com respondre-hi.
I com es canvi aquest rumb? Com ho podem treballar?
Jo el que intentaré defensar en aquesta formació és que davant d’aquest escenari hi ha com a mínim dos eixos de treball importants a potenciar. Un, reconstruir aquestes institucions col·lectives que deia que han estat laminades sistemàticament. ‘O és que això porta molta feina i porta molts anys’. Sí, són des del meu punt de vista males notícies, no és una cosa que puguem fer de la nit al dia, però sense aquests espais on la col·lectivitat es viu és impossible engegar un procés merament ideològic per substituir aquesta visió de la societat.
“En un moment en què l’esquerra ha tingut altaveus i ha pogut condicionar, no ha sabut fer-ho”
I en segon lloc?
La batalla cultural i ideològica. I la batalla cultural per nosaltres no passa només per fer discursets i per la intervenció en la política institucional, sinó també per entendre que tot el món de les arts, la literatura, etcètera constitueixen el que Vigotski anomena psicotècnies del sentiment, és a dir, activitats que et permeten construir-te de forma diferent, construir-te amb uns altres horitzons. Per tant, utilitzar des de la perspectiva educativa però també social i d’intervenció institucional les eines que ens donen. Per exemple, nosaltres utilitzem el rap i la música, però altres utilitzaran el teatre o el que sigui per construir també aquests imaginaris d’una societat diferent. Perquè ja que ens costa practicar-la, sí que podem imaginar-la a través d’una cosa que s’anomenen les arts, que haurien de servir per això. Per tant, també intentaré explicar en què podria constituir una política de recuperació de les arts i de la literatura i d’aquestes psicotècnies del sentiment, per què són fonamentals. Jo crec que amb aquests dos eixos podrem avançar.
Al país tenim experiències de consells d’infants als comuns i un consell de joves al Consell General. Experiències com aquestes poden ajudar a despertar el cuquet?
Jo no soc qui per dir si pot funcionar o no i crec que ho hauria de conèixer molt més per dir-ho. D’entrada, aquests espais, com a mínim en el cas de Catalunya, sempre han estat espais una mica institucionals en el pitjor sentit de la paraula, és a dir, que són merament consultius, que són una mena de cant de sirena a la participació, però que en el fons no tenen una translació realment efectiva en el que els nanos viuen i senten. Si és un teatret participatiu, crec que no funciona. Ara bé, no ho conec, potser no ho és, potser s’assagen formes de participació i coneixença de la institució que són interessants, per tant no ho criticaré d’entrada.
És veritat que hi ha algunes propostes que acaben fer-se realitat.
Genial. Si és així, no és una mala notícia i té sentit.
Abans d’acabar li volia demanar també pel debat sobre el nivell educatiu, amb informes PISA que han aixecat alarmes tant a Catalunya, Espanya i Andorra. Quina influència pot tenir tot això amb el desencís o el desinterès que poden tenir els joves?
Això és un gran supertema per tancar. Primer de tot qüestionaria una mica el mètode d’anàlisi de PISA. Un pot compartir la preocupació per un cert descens de les capacitats i les competències en àmbits com les matemàtiques o la llengua i en altres habilitats més cognitives, i alhora qüestionar què està avaluant PISA. Això d’una banda. De l’altra, torna a tenir a veure amb el que deia abans, l’educació per a mi és un àmbit de la llibertat, és a dir, és una república, és un oasi a dins de la societat en la que estem. Primer de tot, en el cas de Catalunya, per exemple, intentem reconstruir l’ideal meritocràtic quan en realitat estem construint una societat que el fa impossible. Per tant, l’educació, tot i que és una molt bona idea i una cosa que hem de defensar amb ungles i dents, lluita contra tot el que hi ha a fora. Per tant, el que hi ha a fora la condiciona. La condicionen les pantalles, tots els instruments que fan que l’atenció mediada sigui super difícil de construir. Fan que el nano que està completament bombardejat per coses que passen simultàniament li sigui molt difícil construir la lògica de la successió. Com deia, en una societat en què tothom diu que t’has de buscar la vida i que tu contra el món, però que a més a més, si t’ho curres te’n pots sortir, l’escola té un paper raríssim perquè en el fons l’escola crítica el que hauria de fer és recordar als nanos que no se’n poden sortir tal i com estan construïdes les normes de joc en aquesta societat.
“Que pensem que la vida consisteix en invertir i acumular actius és el somni de qualsevol oligarca”
El ‘si vols, pots’ no sempre es compleix.
Hi ha nanos que s’ho curren molt i no arriben, no poden, i hi ha nanos que no foten brot i arriben i poden. Aquesta és la societat que tenim. Això seria una escola que construiria pensament crític . Però què tendim a fer? Els generem unes expectatives que després es foten d’hòsties amb el món que tenim allà fora. I l’extrema dreta, altra vegada, utilitza aquest desencís per dir-los: ‘és que t’estan enganyant, el problema és que t’has de buscar la vida tu’. Per què? Perquè resulta que et diuen que estudiïs una carrera i aquesta carrera no serveix per a res. Que no té raó l’extrema dreta quan diu això? En molts casos sí! Tots tenim amics que tenen una carrera acadèmica immillorable i s’estan menjant els mocs. Llavors, on està aquest pacte social redistributiu i aquest ideal meritocràtic en la realitat? No existeix, doncs els nanos diuen que si no existeix, el que necessito és que el meu pare tingui pasta i si no en té és un desgraciat, i m’he de buscar la vida jo sol i jo contra el món.
Calen canvis a les escoles?
Cal reconstruir una escola democràtica en el sentit que els nanos participin, tinguin veu, que els claustres segueixin tenint veu, on les psicotècnies del sentiment que permeten construir imaginaris estiguin al centre del fet educatiu, i deixar de pensar les escoles com un lloc on construir gent que sàpiga matemàtiques i llengua. No només, l’escola és un lloc on construir persones! I abandonar la idea de relegar les psicotècnies del sentiment com a meres maries, perquè això tampoc ajuda. Però bé, és molt difícil de sintetitzar amb una recepta de quatre coses, però per a mi la idea clau que s’ha de pensar és la relació contradictòria i antagonista que té l’escola pública i la seva funció en la societat mercantil, individualista i capitalista en la que vivim. Aquest és el problema de fons, i que demanem, per tant, a l’escola que salvi els nanos quan tota la resta d’instàncies de la societat no volen salvar-los. Són un munt de coses, però per acabar, és l’oportunitat de pensar la societat com un tot. L’escola no pot anar deslligada del món. La novel·la de la nació no pot anar deslligada de la novel·la de la persona que deia Unamuno, no pots construir individus que siguin millors si estàs desatenent la construcció d’una nació millor, és a dir, d’una col·lectivitat millor i per tant, per exemple, d’una economia diferent.
“Hem de deixar de pensar en les escoles com un lloc on construir gent que només sàpiguen matemàtiques i llengua, és un lloc on construir persones”
Tenim esperança? Hi ha missatge positiu, que tot això es pugui revertir i generar un cultiu i fugir d’aquesta terra erma?
Jo crec que estem en el moment més difícil dels últims anys i de les últimes dècades. I obviar això seria irresponsable. I sé que pot sonar pessimista aquesta mirada, però crec que en realitat, senzillament, és una anàlisi que hem de fer amb la màxima fredor possible i després de fer-la, viure amb entusiasme i amb alegria, perquè és la vida que ens ha tocat viure perquè és l’espai on estem i des d’aquí és on hem de fer, hem d’intervenir, hem de construir, generar, fer tot el que puguem i tot el que estigui a les nostres mans. Per tant, sí, jo crec que l’espècie humana és capaç del pitjor i del millor, ho hem demostrat en els últims dos segles. Per què no pensar que d’aquesta crisi, que sí que serà una crisi i generarà molt dolor, en pot sortir una alternativa republicana, diria jo, democràtica, que tingui present el que hem estat dient? Que entre totes, mirant totes per totes, i tots per tots, podem construir una societat menys consumista, més relaxada, menys estressada... Jo crec que tampoc és una bogeria i també és una altra cosa que intento defensar, que és aquesta república amb dos regnes que li dic jo, que és la idea que un cop domesticada una certa economia racional i per tant, no creixent infinitament, jo crec que ens quedarà temps per viure una vida. Hi ha elements per ser optimistes en el sentit que si tinguéssim a les nostres mans una economia tan productiva, i no estigués orientada a satisfer només els beneficis dels capitalistes, que ens permetria descansar més i tenir una vida molt més sana de la que van tenir els nostres avis. Ara, cal una revolució en la propietat, una revolució en qui domina l’economia d’aquestes societats, això sí. Però vaja, n’hem viscut i n’hem protagonitzat i podem tornar-ne a protagonitzar, per tant, sí, hi ha optimisme.
Comentaris (10)