És un inici de lliga gairebé immillorable, no?
Sí, ho hem guanyat tot, menys un partit que vam empatar contra l’Osasuna. Va ser una llàstima perquè creiem que era un partit important, no només pel rival, sinó perquè és un derbi a casa, i va ser un duel que vam dominar bastant i podríem haver-lo guanyat. Tot i així, tenim les idees bastant clares i, a poc a poc, va sortint la idea de joc que tenim.
Al darrer partit va ajudar l’equip amb el gol del triomf, i ara es veu frenada per una petita aturada...
El passat cap de setmana jugàvem contra el filial del Real Madrid, i tant el nostre partit com el Barça B-Osasuna es van ajornar perquè els clubs tenien jugadores al Mundial sub-17 i algunes altres que estan lesionades. Per temes de plantilla es va decidir suspendre.
A la cita mundialista hi xiularà l’andorrana Ainhoa Fernández... Per casualitat, sap quan debuta?
Sí, així és. Però no sé si ja li hauran dit quan comença. Quan vaig parlar amb ella encara no li havien assignat cap partit.
Tornant a vostè, quin és l’objectiu del club en aquest curs? Tornar a la màxima categoria?
La veritat és que no hem parlat sobre un objectiu clar, però sí que volem estar a dalt el màxim temps possible. A partir d’aquí, ja es veurà més endavant. Tant des de l’equip com personalment, creiem que és massa d’hora per posar-nos un objectiu com és el de pujar de bon principi. Som un equip amb bastantes cares noves, i l’objectiu principal ha estat entendre’ns i conèixer-nos aprofitant la pretemporada. A partir d’aquí, hem d’entendre també el que vol el cos tècnic, el que volem fer al camp i que es pugui veure reflectit en el marcador, que és el que importa. No ens hem fixat un objectiu inicial perquè és massa d’hora, d’aquí a final de temporada pot passar de tot.
“Els anys que vaig estar a Barcelona va ser com viure un somni. Per mi era impensable jugar allà, encara que fos amb el filial. Crec que vaig aprendre moltíssim del futbol, tant dels entrenadors com de les companyes, ja que vaig tenir la sort de coincidir amb jugadores que ara mateix estan al top mundial”
Per què va escollir l’Alabès?
L’Alabès ja era un equip que portava temps darrere meu. L’any passat van estar picant a la porta per si volia venir. I aquest any, personalment, volia fer un canvi d’aires. Crec que m’ha anat bé en el tema futbolístic, per tornar a agafar minuts i confiança, i he escollit l’Alabès perquè és un club que sap el que és estar a Primera, i a Segona també han fet un equip amb molts fitxatges per estar a dalt a la taula. També pel cos tècnic. L’entrenadora, l’Andrea Esteban, fa anys que està aquí i ha estat un motiu més per a prendre aquesta decisió. Alguns poden dir que és un club més petit, però està fent les coses bé i es pot veure també al masculí, que està lluitant i traient partits, uns valors que comparteixen amb tota la base. A part d’això, a Vitòria es viu molt bé i es menja molt bé (riures). Tot sumava perquè cregués que és una bona oportunitat venir aquí.
Vostè que va créixer al futbol base blaugrana, la pregunta és obligada: fa molt fred fora del Barça?
Jo no ho he vist així, perquè els anys que vaig estar a Barcelona va ser com viure un somni. Per mi era impensable jugar allà, encara que fos amb el filial. Crec que vaig aprendre moltíssim del futbol, tant dels entrenadors com de les companyes, ja que vaig tenir la sort de coincidir amb jugadores que ara mateix estan al top mundial. Potser he après un estil que és el clàssic del Barça, però també m’ha ajudat a arribar on estic ara. Em va ajudar a arribar a Primera amb el Rayo, allà vaig aprendre unes altres coses. A Vila-real he après un altre estil, i ara aquí a l’Alabès és una altra cosa diferent. No ho veig com una limitació, sinó al contrari, allà on vas aprens nous estils, noves formes, noves idees dels entrenadors o entrenadores. Tot suma. Com diuen, l’experiència és un grau.
Rayo Vallecano, Vila-real i Alabès. Ha hagut de passar pel fang i lluitar per mantenir la categoria...
Sí, d’estar en un club com el Barça on l’exigència sempre és guanyar, passo al Rayo que és totalment contrari. No només l’estil de joc, sinó les condicions del club i tot. Però vaig aprendre moltíssim, va coincidir amb un any que baixaven quatre equips a Segona, i tot i això ens vam mantenir. Alguna cosa faríem bé. A més, vaig tenir bastanta participació, especialment a la segona part de la temporada, marcant gols i tot. Em va ajudar molt. I després al Vila-real també, amb la Sara Monforte d’entrenadora, que té un altre estil de joc, estàvem a baix de la classificació però aprenies d’ella. Amb l’esport ja se sap, vas passant per llocs, per èpoques, i de tot n’has d’aprendre.
“Moltes jugadores estan anant cap a Anglaterra, i això és el que se n’haurien d’adonar, que si la gent vol anar cap allà serà per algun motiu, que crec que no només és econòmic, sinó també esportiu”
Com veu el nivell de la lliga actualment? El Barça continua sent molt superior als altres...
Tant de bo, a poc a poc, els equips poguessin fer-li la competència al Barça, perquè crec que elles han estat qui han fet un gran pas cap a la professionalització per estar en condicions semblants a les del masculí, i han vist que surten els resultats. Ara faltaria que els altres s’hi anessin apropant. No només per part dels clubs, sinó que moltes jugadores ja ho han comentat: la lliga hauria de fer un pas endavant en millorar les condicions, que tot fos més professional. S’ha vist en altres lligues com la d’Anglaterra, que han volgut apostar-hi, i s’ha notat en què la gran majoria juguen en estadis de gespa natural, que habitualment són pel masculí, en els salaris, els patrocinis... Tot ajuda, i els clubs han de ser els primers a voler fer aquest pas, però la lliga també ha de ser el principal impulsor.
Últimament hi ha èxode de jugadores espanyoles cap a la Premier, veritat?
Moltes jugadores estan anant cap a Anglaterra, i això és el que se n’haurien d’adonar, que si la gent vol anar cap allà serà per algun motiu, que crec que no només és econòmic, sinó també esportiu: hi ha més espectacle, la gent va als estadis, s’ho passa bé i animen. Això també s’hauria d’impulsar aquí a Espanya. Seria bonic i serviria perquè creixessin els aficionats.
En el pla individual, és complicat sobreviure com a davantera?
Una de les coses que he après durant aquests últims anys i encara ho estic fent és que potser sí que toquem menys pilota, però també fem una altra feina molt important que no es té tant en consideració. Som les primeres a pressionar, en fer que el rival perdi o s’equivoqui amb la pilota, fem moviments perquè altres companyes puguin rebre soles i que la marca ens segueixi a nosaltres... És cert que l’objectiu que ens posa tothom és que marquem gols, però crec que també fem altres coses. Llavors, òbviament, s’ha d’estar preparada perquè l’ocasió arriba. Sempre en tens una o dues dins l’àrea, i s’han d’aprofitar.
Llavors, s’obsessiona gaire amb el gol?
He passat per èpoques. Amb el Vila-real, per exemple, no arribàvem gaire a dalt, teníem dues o tres ocasions i sabíem que les havíem de marcar. Però amb el temps vas aprenent que no pots viure d’això. Una davantera no pot viure només de marcar gols, i menys en el meu cas, crec que puc fer altres coses com rebre d’esquena, pressionar, altres moviments... Tot el que ajudi a l’equip. Sembla que, a poc a poc, es van considerant més les posicions individuals, però no ens hem d’oblidar que som un esport d’equip i els punts ens els emportem totes.
On sí que deu patir més és amb la selecció. Allà ha d’estar preparada per totes les posicions...
Sí, allà jugo de davantera, al mig a vegades... Una mica de tot. És un estil diferent, tenim un objectiu diferent, però m’ajuda a viure altres experiències, ja que mai se sap on acabaràs. Intento també que, des de la selecció, em vagin ajudant a entendre altres situacions que potser no he viscut tant amb els equips.
El passat diumenge, la selecció masculina va acabar amb una ratxa de dos anys sense guanyar. El vostre combinat tampoc s’imposa des del 22 de setembre de l’any passat. Què es pot fer millor en aquest sentit?
Jo tampoc ho veig tan greu. Hem de ser conscients de contra qui hem jugat. A la Nations League vam coincidir amb seleccions que aspiraven a pujar de grup (Moldàvia, Letònia i Malta). Sabíem que el seu objectiu era estar a dalt, que tenen el coeficient FIFA que tenen, les jugadores que tenen, i nosaltres som les que som. En això sí que hem de ser conscients. Que traguéssim una victòria fora de casa en el primer partit oficial després de molt temps encara no ho valorem el que s’hauria de valorar. Jo, personalment, a vegades em paro a pensar i m’adono del que vam fer. A casa, a l’últim partit contra elles, vam aconseguir un empat i acabar terceres al grup. Entrem al següent classificatori sense estar en l’últim bombo de seleccions, i crec que això, per ser Andorra, que som potser dels més petits, n’hem de ser conscients.
“Som un equip molt jove. A algunes d’elles els costa entendre que estem encaixant molts gols. Jo sempre intento parlar-hi perquè puguin treure les coses positives d’aquests partits i que no es desmotivin, que al següent partit puguem anar amb més ganes per posar la cara, fer front al rival, i cada cop aguantar més”
Entenc que s’han de conformar amb aquests petits premis.
També ha coincidit amb un canvi de cicle, d’entrenador i el seu ‘staff’, i hi ha d’haver temps. Els canvis no són fàcils i si es vol una altra idea, tot l’equip s’ha d’adaptar. L’entrenador també s’ha d’adaptar a les jugadores, una mica de tot. Però crec que no es van fer les coses malament, ni abans ni després, en el tema futbolístic, per considerar que les derrotes van ser dures. Sí que és veritat que van ser-ho, perquè encaixar vuit gols ho és, però vam competir tots els partits. Sobretot a les primeres parts, que és allà on ens podem posar l’objectiu per lluitar el partit, ja que després el tema físic ens està costant i treballem en això, en fer un pas endavant a la segona part.
És complicat afrontar-ho quan estan sobre el terreny de joc?
Clar que és complicat, especialment quan comences a encaixar gols. Però jo crec que és més difícil mentalment, perquè veus que és un tema físic. A vegades fins i tot han estat errors nostres molt clars que podem evitar. Potser fa més mal això que veure que els altres equips són molt superiors. A poc a poc, estem aprenent. Nosaltres som les primeres que sabem quin és el nostre objectiu. Hem d’anar apujant el nivell, anar competint els partits, però també sabem que no podem guanyar tots els partits. Ens equivocaríem i seria més dur. També és veritat que som un equip molt jove. A algunes d’elles els costa entendre que estem encaixant molts gols. Jo sempre intento parlar-hi perquè puguin treure les coses positives d’aquests partits i que no es desmotivin, i que al següent partit puguem anar amb més ganes per posar la cara, fer front al rival, i cada cop aguantar més. Si aconseguim fer-ho durant 45 minuts, que al pròxim en siguin 50, 60... I així anar fent.
La setmana vinent tenen dos amistosos contra Gibraltar, poden servir per recuperar l’autoestima?
Contra Gibraltar ja ens vam enfrontar fa molts anys, i farà dues o tres temporades també vam jugar contra elles a casa, a Andorra. Ens va anar bé, vam guanyar, i potser sí que ens servirà per veure que contra seleccions més equiparades estem fent-ho bé. Amb una victòria podran veure que, tot i que les altres són bones, si nosaltres competim al nostre nivell, també ho fem bé. Evidentment no podem anar confiades. Elles hauran millorat molt més des de l’última vegada, no podem anar pensant que guanyarem fàcil ni res, perquè ens equivocaríem. És un amistós que també serveix per provar coses, noves posicions, noves jugadores, sistemes... Però crec que sí, poden ser bons partits per a nosaltres per guanyar confiança i que es vegi que anem fent les coses bé.
De totes maneres, vostè és la futbolista de més nivell del país. És un cas excepcional?
Tant de bo es pugui donar en més jugadores. També hi ha l’Iker, amb qui vaig coincidir l’any passat a Vila-real, quan jo estava a Primera divisió i ell a Segona tot i que també entrenava amb el primer equip. Jo soc molt conscient de saber d’on vinc, d’Andorra, un país on cada cop surten més nenes i hi ha molt talent, però en el moment que hi era jo eren molt poques. Només hi havia un equip juvenil i un sènior. I veure que he arribat a Primera, que he aconseguit marcar gols, i que he pogut jugar al Barça, gaudint d’entrenaments i amistosos amb el primer equip en el seu temps, soc conscient que no és fàcil. Però m’agrada veure que les nenes del país em van seguint i van veient que el camí és possible.
Sobretot si es treballa de valent. Té alguna cosa a veure que hagi estudiat educació física? He llegit que fa entrenaments en línia.
He estudiat CAFE, he fet també uns quants màsters de preparació física i readaptació, també de gestió, de nutrició, una mica de tot (riures). Aprofito ara que estic jugant perquè mai se sap quan s’acabarà, i aprofito per estudiar. Entrenaments en línia n’estic fent pocs, ho he deixat una mica de banda, però sí que estic ajudant a tres-quatre persones, ara que s’apropen les mitges maratons. Faig més contingut de coses que potser interessen més a la gent, i de mica en mica vull anar-li donant més canya.
Té pensat dedicar-se a això en un futur?
A mi m’encantaria. Ara em serveix per anar-me informant i anar veient algunes coses sobre aquest tema, ho faig ara que treballar no està dins del meu dia a dia. Però de cara al futur, si hagués de deixar el futbol, m’encantaria dedicar-me a la readaptació sobretot. M’agrada molt i cada cop ho veig més clar. Tinc el ‘mono’ de voler endinsar-me en aquest món. I si no, per exemple, la gestió esportiva també pot ser una opció important. Cada cop s’està veient més dones en aquest món, i crec que és important que hi siguin per donar un altre punt de vista.
Comentaris (1)