Jordi Casamajor // Investigador i divulgador d’art rupestre

“L’objectiu és inventariar-ho tot, des d’una petita creueta fins a un rupestre més important”

Nascut a Sant Julià de Lòria el 1971, Jordi Casamajor, és investigador i divulgador de l’art rupestre i del patrimoni megalític dels Pirineus. Llicenciat en belles arts, treballa com a docent a l’Escola Andorrana i a la Universitat d’Andorra. Des de fa un parell d’anys col·labora amb el ministeri de Cultura i el departament de Patrimoni Cultural realitzant un inventari de l’art rupestre del país. L’any 2020, va escriure el seu primer llibre anomenat ‘Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya’; ara ha estat el torn de la ‘Simbologia i el pensament màgic al Pirineu’.

jordi casamajor
jordi casamajor

L’investigador i divulgador d’art rupestre presenta en primícia la seva segona obra titulada ‘Simbologia i pensament màgic al Pirineu’, un recull de documentació i il·lustrat amb imatges de tota la recerca de símbols i objectes que va estar estudiant i organitzant al llarg dels anys.

Aquest dissabte presenta en primícia el llibre ‘Simbologia i pensament màgic al Pirineu’ a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà.

El llibre tracta sobre el meu camp d’investigació, de recerca o d’interessos personals. És una tasca que m’agrada molt fer, buscar gravats i objectes i també la recerca de símbols i objectes que ens parlen del nostre passat i de la nostra història. En aquest llibre he volgut plasmar tota la informació que he anat recollint i organitzant al llarg de vint anys, ordenar-la i presentar al públic, sobretot les idees i els conceptes dels pensaments i objectes màgics.

“Des que era jove, quan veia algun objecte amb aquestes significacions màgiques hi havia alguna cosa que vibrava dins de mi”

Com va començar el seu interès per aquesta temàtica?

Des que era jove, quan veia algun objecte amb aquestes significacions màgiques, sempre relacionades amb el Pirineu, hi havia alguna cosa que vibrava dins de mi. Vaig començar a parlar amb pastors i pagesos i vaig veure que aquests objectes i aquest pensament encara era viu en algunes persones. Ara, ja és molt difícil trobar a alguna persona que hi cregui. El llibre és una mica com si hagués anat ajuntant o recollint les últimes peces o si hagués pogut parlar amb els últims representants d’aquí al Pirineu que encara creien realment en la qualitat i la potència d’aquests objectes, sobretot amb els amulets o els objectes de protecció.

Pota de llebre clavada en una porta com amulet protector.
Pota de llebre clavada en una porta com amulet protector. Jordi Casamajor

En el llibre parla de creences ancestrals i simbologia del país.

La simbologia és una tema que a mi m’apassiona, està molt relacionat amb les arts rupestres i és una forma de llenguatge que es parlava a l’antiguitat. Sobretot la simbologia és un llenguatge que es comunica amb alguna cosa ancestral i amb les divinitats, i per això es fa servir molt en alguns pobles que tenien unes creences bastant complexes. En certa manera, la simbologia és el llenguatge que ens parla directament a l’ànima, és a dir, si mires un símbol, va molt més enllà que un simple dibuix, conté tot un conjunt de pinçaments i idees que jo crec que tenim interioritzades. La visió del símbol et desperta i ens interpel·la directament a l’ànima. Són una mica com arquetips que sabem perquè formen part del nostre passat i aquell llenguatge és molt pràctic i s’entén de manera molt planera. Un símbol mobilitza mil idees a la vegada, per això és molt més pràctic i molt més funcional. Per exemple, un dels símbols que surt al llibre, és la roseta sexafòlia del Pirineu, que és molt coneguda i utilitzada en moltes coses, com per exemple per decorar o els partits polítics. En el fons aquesta flor és un símbol solar que feien servir a l’època antiga i que representa el sol en constant moviment, el camí de la llum del sol fins a la foscor o el que ens porta vida. Aquest mateix símbol es pot interpretar de moltes maneres i condensa moltes idees i conceptes. Per això ho trobo molt interessant. Pels pastors i els antics habitants del Pirineu era com una divinitat, no deixa de ser una imatge d’un Déu i que després amb l’arribada del cristianisme s’ha utilitzat com a objecte decoratiu, però en la seva essència continua tenint la potència del que va ser en un principi, que són imatges sagrades.

Representacions antropomòrfiques sobre fusta.
Representacions antropomòrfiques sobre fusta. Jordi Casamajor

I el pensament màgic?

La segona part del llibre és el pensament màgic. Tot allò que no és racional i que per la nostra societat que, és totalment empírica, estem acostumats a trobar una resposta lògica. Doncs, pels pobles antics que jo evoco en el llibre i que a mi m’agraden tant, i per les cultures tradicionals del Pirineu antigues, no necessiten aquest pensament racional, ells tenen un altre tipus de concepció que és la màgia. I la màgia no respon a cap concepció de la raó. Són conceptes molt interessants que jo treballo en el llibre. Trobem per exemple una part molt important que jo relato tots els amulets, tots els talismans, els elements de protecció que es penjaven a les portes o als animals per protegir-los. Per exemple, agafar la Carlina, que és la flor groga i una creueta i posar-la per protegir un edifici, i ells hi creien totalment.

“Tot remet a l’antigor, perquè tot i que alguns símbols es continuen utilitzant han perdut la seva essència i el seu significat autèntic”

Quina seria la contextualització de la temàtica del llibre en la societat o en la cultura d’Andorra?

Tot remet a l’antigor, perquè els símbols alguns es continuen utilitzant, però han perdut la seva essència autèntica. Els podem veure, però han passat ha format part de l’ornamentació i la decoració... Ara se'ls troba macos, són estètics, però amb el llibre pretenc aprofundir més enllà del seu grafisme que ens pot agradar més o menys. Els símbols són molt profunds; i és molt important dir el llibre no pretén ser un recull d'etnogràfic i antropològic del Pirineu perquè això ja està fet des de principis del segle XX. No vol ser un recull més, perquè això no tindria sentit. A mi el que em passava llegint aquests autors és que em feia falta molta imatge. Jo vinc del camp de les belles arts i quan els llegia les obres d’altres etimòlegs dels Pirineus, parlaven de molts objectes i moltes coses que anaven trobant. I per mi és fonamental veure-ho, no per creure-m’ho, sinó perquè la meva cultura és molt visual. En aquest llibre cada concepte, cada objecte i cada cosa que jo aporto té la seva fotografia al costat. Per mi era molt important, si no no tenia sentit, tornava a fer el que ja s'havia fet abans. De fet, el llibre “no aporta res nou”, perquè aquests temes estan ja molt treballats. En tot cas alguna part d’experiència personal, però sí que trobo molt interessant per mi que hi ha les fotografies d’absolutament tot els que es parla.

Aquests pensaments màgics i simbologia continuen passant de generació en generació o hi ha risc que desapareguin?

Ja estan perduts, perquè nosaltres ens ho mirem d’una manera científica i tenim una mirada museística. Una de les coses que parlo en el llibre són les pedres de llamp. Aquestes són destrals neolítiques que els pastors o els caminants el trobaven allà a terra, i com que són totalment simètriques i unes pedres molt polides, que els alguns pastors no ho atribueixen als pobles de la prehistòria perquè no ho coneixien i de seguida li van buscar un sentit màgic, perquè per ells, no pot ser que trobi la natura una pedra tan polida i diferent de les altres, per tant havia de tenir un origen diferent. Ells ho atribueixen a què quan cau un llamp porten una pedra d’aquestes, per això s’ha polit. Com que aquesta ve del llamp, si jo la recullo i la poso a casa meva a través de la màgia el llamp no podrà mai caure en una casa on hi sigui perquè ja estarà protegida. Això és pensament purament màgic, no té res de racional. Fa anys, vaig parlar amb algun pastor que quan li vaig demanar si en tenia o si les coneixia, i encara m’explicava aquesta mena de llegendes creient-s’ho. Les noves generacions això ja no s’ho creuen, poden conèixer les històries o la llegenda, però tenen una visió ja científica i racional.

L’any 2020 va publicar el seu primer llibre ‘Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Abans ha comentat que està treballant en l’inventari d’arts rupestres d’Andorra. Quins avançaments o descobriments ha fet o en quin punt es troba la investigació?

És una tasca llarga que no té pressa. Primer de tot estic molt content i orgullós que patrimoni cultural m’hagi encomanat aquesta tasca de l’inventari dels gravats. De moment he inventariat la parròquia d’Encamp, però no de manera exhaustiva, sinó els gravats més importants, però l’objectiu és inventariar-ho absolutament tot, des d’una creueta petita fins a un rupestre més important, i això és una tasca que em portarà uns anys, però la trobo fantàstica. M’ha costat uns anys arribar a què se’m reconegui per arribar a això, perquè porto tota la vida fent-ho com a freelance, i ara ho puc fer per l’administració i això vol dir posar-ho a l’abast de tots, i per això per mi és molt rellevant fer-ho.

El primer llibre va ser centrat en gravats rupestres, el segon la simbologia... Hi haurà un tercer? Té alguna idea sobre quina temàtica tocarà?

Estic preparant ja un tercer llibre que es titularà ‘Consideracions sobre l’art rupestre i popular’. Aquest encara l’estic escrivint, però torno als meus orígens, tot i que he de dir que tot aquest món màgic i isostèric dels objectes ho he trobat molt interessant.

El llibre es publica oficialment el dia 23 de setembre. Quines expectatives en té?

Són llibres molt específics tenen un públic reduït perquè són temes molt específics, però la meva idea no és fer un llibre científic, sinó un llibre de divulgació. Jo vinc del món de l’educació i això em permet tenir una idea que es pugui entendre per tothom, però sense restar-li rigor científic. Jo espero que es venguin. Són llibres que són interessants, a part que hi ha molta cosa gràfica i això per a mi veure les fotos és molt important. La nostra societat d’avui en dia és molt visual, fer un llibre d’aquestes característiques amb només text seria “una tabarra”, només per erudits, i la fotografia, encara que només sigui veure les fotos. En un llibre de simbologia. El que jo no trobava sentit és que estava llegint mil llibres de simbologia i em faltaven les imatges, i la simbologia és imatge. Més val una imatge que mil paraules, perquè això és la simbologia.

Etiquetes

Comentaris

Trending