És un home inquiet i estudiós amb una gran capacitat d'anàlisi. Forma part de diverses associacions, tant de caràcter científic com de militància lingüística en la preservació del català. Quan l’any 1982 van començar les primeres classes de la nova diplomatura de català a la Universitat de Perpinyà, ningú tenia clar que aquells estudis, hereus dels diplomes que ja atorgava el Centre de Recerques i d’Estudis Catalans sense el reconeixement de l’Estat francès, acabarien amb l’obtenció d’un títol de llicenciatura. S’han arribat a formar més de 3.000 alumnes, segons els càlculs efectuats pel catedràtic Joan Becat, un dels artífex de la diplomatura de català. Aquesta formació ha estat clau no només per preparar professors de català, sinó també per cobrir llocs de treball a l’administració i als mitjans de comunicació. Ara, una de les activitats és la traducció al francès de llibres d'autors andorrans o catalans.
La traducció francesa de 'L'últim estiu a Ordino' inaugura la col·lecció Pere Verdaguer de la Universitat de Perpinyà. Perquè va triar aquest llibre?
La col·lecció es diu Lligams – Pere Verdaguer. Aquest llibre va ser objecte d’un màster de traducció fa uns anys a la universitat de Perpinyà per part de la seva traductora Michele Petrescou-Frara. Uns
quants vàrem jutjar que el resultat mereixia més que un senzill títol de màster. Per tant, quan vaig començar la direcció de l’editorial universitària (Presses Universitaires de Perpignan, PUP), d’una banda vaig tenir la idea de proposar una col·lecció traducció de novel·les catalanes per a francòfons –cosa bastant original en el marc universitari però que la universitat va acceptar– i de l’altra, vaig iniciar una classe-taller de traducció de novel·les que podria alimentar la col·lecció. Els estudiants s’hi van engrescar perquè veien el resultat del seu treball. Vàrem decidir a les PUP de fer una col·lecció de butxaca per a reduir costos i d’associar-nos amb una editorial privada, el Trabucaire de Perpinyà. És evident que el treball dels estudiants s’ha de llegir, rellegir, polir, harmonitzar, afinar, rellegir, i rellegir de manera a obtenir un resultat que no faci visible els diversos traductors inicials. Això és la meua feina i la de lectors diversos, catalanoparlants, però aquí sobretot francòfons. Però tret del primer número de la col·lecció, els altres volums portaran la menció del grup de traductors JPD & Tradnocat, que significa que un servidor JPD ha treballat amb altres traductors nord-catalans i el seu nom apareixerà a l’edició.
Quins propers llibres té previst editar?
Ja hem traduït i està a punt de sortir enguany 'Licantropia' de Carles Terès (Lycanthropie). Ja estan traduïts i en fase de preparació 'L’escala del dolor' de l’Albert Villaró i 'La Germandat-Complot contre les dones' de David Miró (entre 2023 i 2024). També està previst 'Digues un desig' de Jordi Cabré.
A la Universitat de Perpinyà hi ha l'Institut Català Transfronterer. Quines són les seves funcions?
Molt senzillament és la facultat d’estudis catalans de la Universitat de Perpinyà. Es troba a mig camí entre estudis de filologia i humanitats. És l’únic lloc a França on se pugui fer estudis superiors únicament en català. A Tolosa o altres indrets que potser els andorrans coneixen estudiar el català sempre va acoblat amb altres llengües i en particular el castellà. A Perpinyà es pot estudiar sola, cosa normal perquè era llengua vernacle.
“El marc institucional francès que és poc obert a les seues llengües patrimonials”
Ha augmentat l'ensenyament del català? Ha costat però la Bressola [Associació cultural creada a Perpinyà el 1976 per a promoure una xarxa d'escoles associatives que practiquen la immersió lingüística en català a les comarques de la Catalunya del Nord] va poder fer créixer la seva oferta educativa.
L’oferta ha augmentat molt en els últims 25 anys i la implicació institucional és esperançadora. Però no ens il·lusionem pas, la feina ha de ser permanent en un món de l’ensenyament de llengües que és competencial i un marc institucional francès que és poc obert a les seues llengües patrimonials. El és més important és que es desenvolupi, com s’està fent, l’ensenyament del català en les línies
bilingües de l’ensenyament públic és aquí que es toca més gent i més gent diversa. És aquí que arribem a totes les localitats.
Un dels problemes per a l'ensenyament del català és la manca de professors?
Sí i no. Sí perquè sempre en necessitem més i sobretot més formats i que a dia d’avui l’ensenyament fa goig com a ocupació laboral entre el jovent; no, perquè cal tenir suport institucional i voluntat dels pares per obrir classes en un espai on la transmissió de la llengua es fa principalment per aquest canal de l’escola. A vegades la gestió del que tenim és més important que l’augment permanent de mitjans. Construïm i consolidem amb el que tenim i progressem.
“A la Catalunya del Nord, mai hi hagut tants instruments per fer funcionar la llengua”
Quina és la situació del català a la Catalunya Nord i tot i ser historiador quin futur hi veu?
N’hi ha per fer tesis doctorals! He escrit molts articles des de fa 20 anys i un llibre sobre aquesta qüestió. Seria molt llarg d’explicar en una pregunta. L’any 2023, amb 475000 habitants a la Catalunya del Nord, la situació és la d’unes comarques que fa 100 anys eren al 100% catalanoparlant que havien rebut la llengua de les generacions anteriors amb uns milers d’habitants que sabien un poc el francès après a l’escola de la 3a república –i encara de manera passiva– a una població que és al 100% francòfona amb milers d’autòctons que saben el català de manera molt diversa (transmissió familiar, immigrants catalanoparlants, revernacularització per voluntat pròpia). El futur és magre sobretot aquí però si no fóssim optimistes ja podríem plegar i ja se sap que l’existència mateixa del català és un miracle (vg. Joan Veny, entrevista a Vilaweb de la setmana passada) o una aberració en el concert de les nacions europees. Ara bé, a la Catalunya del Nord, mai hi hagut tants instruments per fer funcionar la llengua (voluntat de la gent, enllestiment d’institucions polítiques, escoles en català), doncs també ens toca a nosaltres d’activar-los. Però la qüestió demogràfica és cabdal.
Ha estudiat l'evolució demogràfica i la catalanitat a la Catalunya del Nord. L'exili republicà va portar-hi unes 500 mil persones. Als darrers anys s'hi han instal·lat ciutadans àrabs, espanyols o fins tot francesos que han arribat des del centre i el nord del país. Com ha afectat tot això la integració social? Perquè a més a més al departament es constata una marxa de gent jove cap a altres zones.
Aquest també és tema per pàgines i pàgines. Sobretot que a mi m’apassiona. El recorregut de la població nord-catalana és singular perquè hem viscut com els altres catalans fins al segle XIX, però llavors les forces polítiques i econòmiques van ser més centrífugues que centrípetes , és a dir que a finals del segle XIX, el projecte polític republicà, els èxits econòmics i les pressions integradores francesos fan mirar els nord-catalans més cap al sud que cap al nord. La integració va per bon camí. A més en ser terra de frontera (la d’abans del 1659 o la de després del 1659), la immigració sempre ha estat una qüestió demogràfica local –com també a la resta de Catalunya. Dit això, cal recordar que aquesta immigració que durant segles fins al segle XIX havia estat de nord a sud del Pirineu, “francesos” poblaven Catalunya, doncs a partir d’aquell moment s’inverteix el corrent, són espanyols que van a França.
La ruptura més profunda amb el sud és el 1939 que fa que per primera vegada aquella Catalunya terra d’immigració i integració no aconsegueix engolir els qui hi venen. L’exili republicà va portar més de mig milió de persona a França però molts van tornar cap a Espanya. Aquesta ruptura és també la de l’equilibri demogràfic –que influeix molt en el de la llengua–: el territori entre Albera i Corberes comença a exportar els seus fills que cerquen l’ascens social i des de llavors importa gent: abans del 1939 venien sobretot gent del Principat pròxim, de l’Empordà a la Selva i a l’Alt Urgell), a partir de llavors van arribar republicans espanyols, treballadors nord-africans, andalusos, portuguesos, repatriats potes-negres i colonials d’Àfrica, jubilats del nord de França i d’Europa i els últims 25 anys, molta gent del nord francès amb problemes socials a la recerca d’una vida millor al sol mediterrani. Els “catalans” autòctons, hem passat a ser la minoria més important, ja barrejada amb aquestes altres poblacions esmentades. Ja es pot imaginar quina llengua han parlat entre ells.
Vindrà a fer una xerrada a Lycée Comte de Foix. Quines conclusions treu d'aquestes trobades amb els alumnes?
A mi m’encanten les trobades directes amb la gent. Explicar qui sem, què fem, tant a per parlar dels estudis com del país. Sempre en trec quelcom. Unes persones que s’interessen per allò nostre, unes que voldrien venir a estudiar a Perpinyà, uns intercanvis recurrents sobre la nostra situació tan especifica de ser “catalans de França”, que sovint la gran majoria dels catalanoparlants no coneix. A mi sovint me demanen com és que parli el català, doncs els hi responc “i tu?”: perquè soc tan català que un de Girona, Tortosa o Barcelona i jo a més amb totes les arrels al nord de la frontera de l’Albera.
Comentaris (7)