Quin balanç fa d’aquest primer any de legislatura?
[Silenci] Penso que hem adreçat moltes de les qüestions que són importants, moltes de les crisis que viu el país i particularment la de l’habitatge i la de la construcció desmesurada però han estat debats sense adreçar del tot aquestes dificultats. Hem parlat molt i hem actuat poc com a Consell General i des de Concòrdia ho vivim amb molta inquietud. El fet que a la majoria de parròquies se segueixi construint tant com fa un any, que el preu de l’habitatge sigui el més elevat que hi ha hagut mai al nostre país per aquelles persones que accedeixen a un nou lloguer o que intenten comprar-se un immoble de propietat. És una situació delicada, és una situació que requereix valentia, i les solucions estan clares.
“Hem parlat molt i hem actuat poc com a Consell General i des de Concòrdia ho vivim amb molta inquietud”
Deia que s’ha parlat molt i actuat poc. Ve de la manera de funcionar al Consell o és simplement aquesta falta valentia que exposava?
Falta valentia. I hi ha també un fals discurs del consens. El Govern i la majoria tenen la responsabilitat d’actuar. Fins ara les propostes que s’han fet des de Concòrdia al Consell General, la proposta de pujar les plusvàlues immobiliàries tant que faci impossible l’especulació, per exemple, és una proposta que vam fer quan es va presentar el pressupost, DA la va tombar. Des de Concòrdia vam proposar una llei d’inversió estrangera que limitava la compra a un sol immoble com a segona residència per a cada persona estrangera i que creava un estricte sistema de quotes, DA la va tombar. Vam proposar una moció en el debat de l’habitatge que vinculava al Govern i que obligava a la posada al mercat dels pisos buits. Això va ser el mes de novembre o desembre, DA la va tombar. I vull ser molt clar en això. Totes aquestes mesures que haurien frenat l’especulació immobiliària, que haurien baixat els preus del mercat, fins ara han estat impedides per la majoria i pel Govern. Nosaltres vam viure com un avenç la roda de premsa en la qual el Govern ofereix algunes d’aquestes mateixes mesures que nosaltres ens han tombat, però demanem al Govern que actuï. I que actuï ja. Cada dia la situació del país empitjor. Com deia, les solucions són clares i no estem fent res per evitar-ho.
Que el Govern anunciï mesures com les que vostès proposaven, no sé si ho veuen una mica com una manera de desactivar-los com a oposició?
Si és així, benvingudes siguin. Tant de bo, tant de bo DA s’apropés tant a les polítiques de Concòrdia que ja no tingués raó de ser Concòrdia. Però això no està passant. És una bona cosa que el partit que governa comenci a adoptar el discurs del nostre partit. I, evidentment, si les mesures que proposa el Govern s’assemblen a les nostres, els donarem suport. Però fins ara el que tenim són declaracions públiques i no actuacions concretes. I m’agradaria afegir que aquestes declaracions, molt abans de les accions que finalment es duguin a terme, més contundents o més moderades, això ho hem de veure encara, però aquest anunci anticipat el que fa és que s’especuli encara més. És un avís. Aquell que vulgui especular, aquell que vulgui construir el màxim, que ho faci ara, perquè després serà més difícil. I això pensem que és irresponsable i incomprensible. Si el Govern vol frenar aquesta situació, que presenti una llei. Però si anticipa les mesures i diu que farà una llei que contingui aquestes actuacions tant a l’avança, el que està fent és empitjorar la situació abans de poder-la millorar. Nosaltres creiem en moltes de les mesures que el Govern ha proposat, però ha passat un mes i encara no s’ha entrat a tràmit parlamentari la llei. I hem de veure, finalment, quin és el contingut.
Si tot això anés endavant, seria suficient per revertir la situació?
Hem de veure exactament com es plantegen les actuacions. Algunes ens han semblat positives, com per exemple les limitacions sobre els HUTs. És a dir, que els HUTs tinguin una llicència que és de caràcter temporal, que quan caduca l’has de renovar. Ens ha semblat també bé el plantejament del sistema de cessió temporal i obligatòria dels pisos buits. i ha altres mesures que ja des d’ara ens semblen tèbies, com per exemple el fet de limitar la compravenda de la inversió estrangera immobiliària a dos immobles per persona estrangera. Per què dos immobles? És a dir, dues residències secundàries? Tornem a parlar d’especular. I jo crec que la nostra inquietud i el que hem d’evitar és dur a terme solucions parcials perquè tot segueixi exactament igual i per calmar els ànims de la ciutadania. Pensem que és un moment per ser ambiciosos i valents. En tot cas estem a l’expectativa del text definitiu.
Des dels grups que donen suport a la majoria es parla que en la tramitació parlamentària aquest text es polirà o modularà. Penseu que això comportarà que es dilueixi l’essència del text inicial?
Nosaltres preferim no especular i esperem que el Govern tiri endavant allò a què s’ha compromès públicament.
“El que hem d’evitar és dur a terme solucions parcials perquè tot segueixi exactament igual”
Parlava fa un moment de l’especulació de la inversió estrangera, però no hi ha hagut també especulació per part d’empresaris del país?
Sí, i la solució principal per parar l’especulació immobiliària és apujar l’impost de plusvàlues i l’impost de transmissions patrimonials. Apujar tant aquests impostos que ja no sortiria a compte a ningú especular. I apujar-los per aquelles persones que ja tenen immobles de propietat. Seguir facilitant l’accés al primer immoble, però apujar els tipus de manera que per a la resta sigui una inversió que deixa de ser lucrativa, és a dir, prioritzar el dret a un primer habitatge. I això es pot fer immediatament i és canviar els tipus impositius d’una llei. Quan es diu que les solucions al problema de l’habitatge són molt difícils, que s’han de fer moltes coses, si es vol frenar l’especulació immobiliària de cop, avui, es tan fàcil com fer això i ja pares l’increment de preus.
Després hi ha altres mesures d’acompanyament per fer baixar els preus del mercat actual, però primer has de frenar el problema i després trobar altres solucions.
Com reben aquesta oposició tan frontal de propietaris i immobiliaris a aquestes mesures, quan segurament ells també haurien de ser part de la solució?
El problema de l’habitatge i el problema de la construcció fora de mesura i de sentit d’escala és un problema estructural i no un problema conjuntural. I per tant, calen mesures que ataquin el moll de l’os. Quan es construeix un edifici es crea un nou dret per al propietari i es crea un impacte sobre el medi natural que no és reversible. Per tant, hem de vigilar molt com construïm i on construïm i hem d’evitar caure en els mateixos paranys del passat i m’atreviria a dir fins i tot del present.
Quins serien?
Passar per davant l’enriquiment d’alguns propietaris del benestar de la població, fins i tot de les persones que acabin vivint en aquests nous immobles que es construeixen.
Tot i que la construcció es manté, hem vist alguns comuns que han aprovat moratòries. Creu que finalment alguna cosa comença a canviar?
Em semblen bones mesures per passar a la fase d’estudi dels plans d’urbanisme que implica l’aturament obligatori de l’assignació de llicències i per tant s’impedeix que es construeixi. Crec que és una bona mesura sobretot per aquelles parròquies on encara s’està construint molt.
Més enllà de mesures concretes, el gran debat que falta per abordar és el del creixement sostenible. Seguim pendents encara dels resultats dels estudis de càrrega, però com creu que s’ha d’abordar?
Hem d’evitar que el fet de no disposar dels estudis de capacitat de càrrega sigui una excusa per no actuar, perquè el problema el coneixem bé. Els estudis de capacitat de càrrega han d’orientar els nous plans d’urbanisme. Tanmateix és una proposta que s’ha executat malament. No entenem per què no s’ha fet un plantejament nacional dels estudis de capacitat de càrrega. No entenem per què, o no entenc jo, per què cada comú ha acabat adjudicant estudis que tindran criteris i paràmetres diferents. I a l’hora d’avaluar quin és l’ús possible dels recursos, d’avaluar quin és l’òptim desenvolupament dels serveis públics és molt important tenir en compte Andorra com a país. En realitat d’hospital en tenim un, en una sola parròquia, però això afecta també a totes les altres parròquies.
Però les competències d’urbanisme les tenen també els comuns.
Sí. S’estan fent estudis de capacitat de càrrega que segur que ens donaran informació que és interessant i important, però sense l’harmonització els criteris que permetrien una reflexió de caràcter nacional. I massa sovint el pensament parroquial acaba entorpint les solucions de país. Estem molt orgullosos d’un Andorra amb set parròquies, però és un Andorra.
“Si es vol frenar l’especulació immobiliària de cop, avui, es tan fàcil com apujar l’impost de plusvàlues i l’impost de transmissions patrimonials”
Els comuns ho fan per la seva banda, però també hem vist al Govern encarregar el seu estudi de capacitat de càrrega turística. No sé si serà fàcil prendre decisions sense tenir tota la informació.
Sí, en el fons el problema és que no hi ha una visió de país a llarg termini, és que la política d’inversions del Govern, les polítiques públiques que es duen a terme, sovint són per solucionar problemes que ja tenen una mida majúscula. La desviació de Sant Julià o de la Massana són exemples d’això, el parc públic d’habitatges, que és una bona mesura, però també és un exemple d’això. Esperem a tenir el problema per buscar les solucions, i no tenim una visió per Andorra a llarg termini, i això és absolutament essencial. Els pobles que no es poden projectar en el futur són pobles més pobres. I en aquest sentit cal una reflexió global sobre el nostre model econòmic que mostra símptomes d’esgotament i en el fons tot està relacionat. És a dir, el model comercial i turístic d’Andorra, l’habitatge, la construcció, models alternatius de turisme, per exemple, que depenen de com haguem sabut conservar la riquesa del patrimoni natural del nostre país. En el fons, són qüestions relacionades. I estem vivint governs amb una inèrcia molt forta. La improvisació i el canvi de rumb constant estan a l’ordre del dia.
Des de Concòrdia havien plantejat entrar una proposició de llei per modificar la llei del sòl. Com ho tenen?
S’està treballant des de la comissió d’Urbanisme i Medi Ambient, que és una comissió que a més a més presideix Concòrdia. I la idea és poder convèncer el màxim a la resta de partits polítics per tal de ser molt més restrictius en com es construeix i on es construeix.
És a dir, que més que una proposició de Concòrdia, busquen que sigui un text consensuat amb la resta de partits.
Aquesta és la prioritat. Evidentment, si no es pot aconseguir el suport suficient de la resta de grups, entenc que tots intentaríem buscar les nostres pròpies mesures per anar en aquesta línia. Però nosaltres estem a l’oposició. Per tant, no podem, sols, tirar endavant aquest tipus de propostes.
“Massa sovint el pensament parroquial acaba entorpint les solucions de país”
Justament una cosa que li volia demanar és com ha anat l’adaptació al Consell, com valoren el funcionament des de l’oposició?
Estar a l’oposició vol dir haver-te de resignar o bé als acords als que puguis arribar amb la majoria o a criticar l’acció del Govern. Per a nosaltres és molt important que aquesta crítica sigui constructiva. Personalment, jo vinc de treballar en organitzacions més per la part executiva. Trobo a faltar la capacitat de poder actuar i la velocitat pròpia d’un executiu, la veritat. El ritme del Consell General és més lent i és una pota més accessòria de la política nacional. Dit això, utilitzem tots els instruments al nostre abast per tal que Andorra sigui més sostenible, més equitativa i més justa.
DA té majoria absoluta. Realment hi ha un treball per buscar consens?
Penso que dins del discurs públic es parla molt sobre consens, que hem aconseguit arribar al consens amb lleis com el català, per exemple, què és quan hem pogut equilibrar les propostes i els interessos dels diferents grups. En altres casos, la meva sensació és que es busca consens sobre aquelles qüestions d’estat que poden comportar un cos polític elevat.
Per exemple?
L’estat del sistema de pensions, que és la crisi invisible que està patint el nostre país, perquè ara mateix la diferència entre el que tenim a caixa per pagar les pensions i les obligacions a dia d’avui a les que ens hem compromès amb la gent que es jubilarà, la diferència és de 4.500 milions d’euros.
És a dir, si avui mateix haguéssim de pagar de cop tots els compromisos amb les persones que jubilessin, si jubilessin a dia d’avui, la CASS tindria un forat de 4.500 milions d’euros. També és una qüestió sobre la qual s’ha d’actuar de forma ràpida, perquè cada dia que passa, s’empitjora. I aquí el discurs torna a ser el del consens. Però necessitem un Govern responsable, perquè, en el fons, qui decideix el que es fa al país és el Govern. I, per tant, demanem que el Govern faci una proposta o que s’accelerin els treballs de la comissió legislativa per tal de poder solucionar aquest problema al màxim de ràpid possible.
“La meva sensació és que es busca consens sobre aquelles qüestions d’estat que poden comportar un cos polític elevat”
Des de la majoria es diu que s’està a l’espera dels nous estudis actuarials per acabar de decidir si es poden aplicar increments de cotitzacions i quins o els topalls de pensions. Serien aquests punts en els que hi ha més coincidència?
Són aquests punts, i són aquests punts des de fa molts anys. I, de fet, parlem d’estudis actuarials com a mínim des del principi de la legislatura passada. És a dir, parlem cinc anys, sis anys parlant sobre els estudis actuarials. Novament cal actuar. No hi ha excuses per la falta de solucions sobre qüestions que són tan importants com aquesta.
La sensació que tenen és que no es vol prendre la decisió per por?
És una decisió que és políticament complicada perquè implica o que la gent pagui més o que la gent rebi menys. I no hi ha massa alternatives. Però per això no es troba una solució, perquè la solució és dolorosa i perquè aquest dolor s’acaba traduint políticament, s’acaba traduint en vots, s’acaba traduint com el poder acaba sent distribuït.
Però la decisió s’ha de prendre.
Sí, perquè la responsabilitat del Govern ha de passar per sobre de l’interès polític. El problema que tenim, que en el fons és un equilibri delicat i jo això ho entenc, perquè un per poder governar i aplicar totes les seves polítiques ha de mantenir bona reputació. Però al mateix temps la responsabilitat de l’executiu és la de fer allò que és millor per al país. I en aquest cas, per inacció estem actuant en contra dels interessos nacionals.
“No entenem per què no s’ha fet un plantejament nacional dels estudis de capacitat de càrrega, és una proposta que s’ha executat malament”
Però en canvi, aquest discurs que el Govern actua sense valorar les repercussions polítiques, sí que s’aplica en el cas de l’acord d’associació.
Correcte. I en el cas de l’acord d’associació, el salt de fe del Govern sense disposar de cap estudi d’impacte econòmic, encara a dia d’avui, per nosaltres és molt sorprenent. I esperem que en els propers mesos el debat se centri menys en la relació en general d’Andorra i la Unió Europea, que evidentment s’ha d’anar reforçar en el temps i se centri més en els aspectes específics de l’acord i en l’impacte que aquests tenen per al nostre país.
Ara que ja s’ha publicat el text en anglès i se l’han pogut mirar, han trobat elements per canviar la seva posició?
La posició del partit segueix sent la d’un ‘no’ caut abans de finalitzar l’anàlisi que estem fent i des de Concòrdia contractarem no només un, sinó a diversos experts per poder avaluar aspectes específics de l’acord i evidentment aquestes avaluacions també les farem públiques després. Volem ser cauts perquè Andorra s’hi juga molt amb l’acord d’associació i és sense cap mena de dubte el canvi més important que hi haurà al nostre país des de la Constitució, en cas que sigui aprovat en el referèndum, i a tall purament indicatiu estem parlant de més de 5.000 regulacions i directives que Andorra hauria d’aplicar en un termini de temps molt curt, la gran majoria d’aquestes en un termini de menys de 3 anys. Estem parlant de més del doble de les normes que Andorra ha aprovat des de l’any 1993, estem parlant que no es puguin comercialitzar al Mercat de la Vall tomàquets que no siguin massa rodons. És a dir, normes que a més a més estan pensades per estats més grans que Andorra.
I llavors?
Andorra ha de mantenir una molt bona relació amb la Unió Europea, no ens podem permetre una mala relació amb els nostres veïns sent un estat que, a més, importa tant com ho fa Andorra. L’important és acabar de definir si aquest és el mecanisme que més interessa al país i si ara és el moment per arribar a aquest tipus de compromís quan la mateixa Unió Europea s’està transformant.
En el debat de fa uns dies al Consell General, quatre excaps de Govern, tots deien que sí, que no hi ha una alternativa. Què han vist que no els convenç?
Els dubtes sobre aquest acord giren entorn al fet que sigui un tribunal exterior a Andorra que acabi tenint l’última paraula i en el qual Andorra no participa, de cap manera, que sigui el que té l’última paraula a l’hora de jutjar qualsevol aspecte que tingui a veure amb el mercat interior i també d’interpretar l’acord. És el fet que Andorra estigui obligada a adoptar la legislació europea passant pel comitè mix, però altre cop, si és que el com que està contemplat als annexos hi ha una obligació de cara a futur del Parlament d’Andorra d’anar aprovant les normes que es decideixen a Brussel·les. Per intentar simplificar, si Brussel·les adopta una norma que entra dintre d’un dels annexos i el Consell General no vol aplicar aquesta norma, el Consell General estarà obligat a aplicar-la perquè si no estarem incomplint el tractat internacional. Per tant ens obliguem a futur.
“ L’acord d’associació no és la solució per si sol als problemes que actualment té Andorra”
Què més?
Hi ha també la qüestió de la desandorranització de l’economia andorrana i la inquietud per l’entrada d’inversió estrangera que substitueixi el teixit actual empreses que segueixin tenint les seves seus probablement fora d’Andorra i en canvi proveeixin serveis dins del país, el que vol dir menys recaptació impositiva i el que vol dir també menys reinversió dins del nostre país. I és evident que és un acord que el que fa és obrir més l’economia andorrana i és evident també que els últims 12 anys l’obertura de l’economia andorrana ens ha anat malament. Ha tingut alguns impactes positius però s’ha acabat invertint en els sectors que ja existien i ha provocat en gran part la crisi de l’habitatge. Pensar que simplement el fet d’obrir més les nostres fronteres i que les nostres lleis siguin més iguals, per si mateix diversificarà l’economia andorrana a mi em sembla un pensament erroni. Pots atraure inversió si les normes són les mateixes i ja ets molt competitiu però Andorra geogràficament està molt separada de la resta de nuclis urbans estem molt lluny de l’aeroport comercial més proper, no tenim un sistema de recerca massa desenvolupat que seria també un motiu d’atracció d’inversió estrangera d’alt valor afegit i el cost de vida és molt alt, i totes aquestes són qüestions que hauríem d’adreçar abans de plantejar-nos quin és el nostre encaix a Europa i què és el que podem sacrificar o no. En tot cas puc assegurar una cosa i és que l’acord d’associació no és la solució per si sol als problemes que actualment té Andorra, la solució passa per plantejaments sobre com volem construir, sobre què volem ser nosaltres com a país. El fet de tenir normes que són més iguals a les europees també vol dir que perdem l’avantatge d’atreure el capital estranger amb normes que siguin una mica diferents i que siguin més avantatjoses per aquestes empreses.
Però Andorra pot mantenir-se fora de l’acord o d’aquest acostament a Europa? Es fa difícil de creure també pels països veïns que tens i les implicacions institucionals.
Crec que són dues preguntes que mereixen una resposta diferent. Començo per la segona. Andorra pot estar al marge de la Unió Europea? No, Andorra haurà de convergir en molts aspectes amb la UE. La qüestió és si ho hem de fer ara i si ho hem de fer amb aquests paràmetres.
“Si el resultat de l’acord sembla que és negatiu a les enquestes és millor que Andorra no faci aquest referèndum”
I la primera?
La primera és sobre l’instrument. Amb aquest acord d’associació els dubtes són perquè aquest acord d’associació és el més ambiciós que ha signat mai la Unió Europea i ho diuen les institucions europees. Calia? Fins i tot si l’acord d’associació és el mecanisme. Calia arribar a l’acord més ambiciós que ha tingut mai la UE amb un estat tercer? Però ara el plat del dia de la UE és l’acord d’associació. Fa 10 i 15 anys eren els acords sectorials i si et trasllades abans encara en el temps eren acords de caràcter econòmic i comercial, perquè la UE va mutant i va experimentant canvis. Mònaco és l’exemple de com es pot deixar una mica de banda allò que s’ha negociat fins ara sense descartar-ho del tot, però suspendre les negociacions amb una voluntat de convergència amb Europa però de convergència alternativa i és l’exemple de com no hi ha ni una sola conseqüència negativa. I aquí vull ser molt clar perquè s’ha jugat amb la veritat, no hi ha cap conseqüència negativa per Mònaco i ens en parlen els parlamentaris monegascos i els nostres contactes al país. Si Mònaco pot suspendre les negociacions sense que hi hagi un impacte negatiu, és un petit estat com Andorra, perquè hauríem d’imaginar que per Andorra seria un cas diferent. També penso que si el resultat de l’acord sembla que és negatiu a les enquestes és millor que Andorra no faci aquest referèndum i que ho deixem per més endavant. I crec que les institucions europees, si el clima d’opinió és més aviat negatiu, això ho entendrien.
No sé si es pot comprar la realitat d’Andorra amb la de Mònaco.
Quan estem parlant d’un tractat internacional entre un petit país i un país gran, jo crec que no cal comparar específicament les economies d’aquests països.
No parlo només a nivell econòmic, segurament també per funcionament i per la realitat de cada estat.
Pot ser que hi hagi un doble discurs aquí? Perquè ens comparem molt amb Liechtenstein i resulta que som molt diferent i resulta que no ens podem comparar amb Mònaco amb qui també som bastant diferents. Des del Govern l’exemple que es posa Liechtenstein, que sigui dit de passada no té un acord d’associació, el que té és presència a l’espai econòmic europeu, que té unes característiques institucionals molt diferents. Després a nivell d’adaptació normativa s’assembla una mica més. Però les característiques institucionals són molt diferents: tenen un tribunal propi, negocien amb Noruega i Islàndia que són estats molt més grans i per tant, la seva veu té molta més força que la que tindria la nostra i la de San Marino. Però en tot cas, el que demostra la UE permetent la suspensió de les negociacions és que això està dins de les normes del joc i que per tant és acceptable, salvant les grans distàncies que Andorra i Mònaco tenen com a país. Però a l’hora de negociar tractats internacionals, les organitzacions internacionals segueixen el mateix criteri per a tots els estats, no fan diferències depenent d’altres particularitats.