El 2018, passar de ser periodista esportiu a dirigir un equip d’investigació... Com va sorgir tot?
Es dona des de la necessitat d’un canvi; notava que estava estancat a esports i que necessitava nous reptes. També vaig aprofitar la conjuntura laboral de tenir altres ofertes del sector per proposar-ho i la directora del diari Ara, Esther Vera, també ho tenia al cap. Al final, el febrer del 2018, la vam tirar endavant.
El periodista d’investigació rep més pressió?
Sí, però és inherent a la professió. De fet, no recordo pressions pitjors que quan feia informació al Barça. N’havia rebut de molt dures. I aquí també, sobretot després de publicar temes. Algunes persones sobre les quals havien posat el punt de mira ens van fer persecució amb missatges de text, trucades o amenaces. Al final, però, seguim i seguirem.
“Els abusos són transversals; afecten tots els nivells i estrats socials. Són una pandèmia i no ho abordem com a tal, sinó amb recursos ínfims”
Església, teatre, esport... hi ha algun àmbit lliure d’abusos?
Cap. És una cosa transversal. Afecta tots els nivells i estrats socials. La Vicky Bernadet, una supervivent d’abusos que va crear una de les fundacions més actives en aquest àmbit, va dir una vegada una frase que em faig meva: “Això és una pandèmia”. I no ho abordem com a una pandèmia, sinó amb recursos ínfims. I aquest és l’error. Una de cada cinc persones ha patit abusos infantils. Assetjament n’hi ha a tots els nivells i amb percentatges esgarrifosos. I abusos de poder gairebé tothom els ha pogut viure. I és un tema que marca molt perquè les ferides són de per vida. Puc dir amb l’experiència i l’expertesa de cinc anys de feina que les víctimes tenen la vida com una muntanya russa, amb moments que se senten millor i altres que els és molt difícil tirar endavant. Al final és bo parlar-ne, que aparegui als mitjans, que la societat et doni suport o aquest premi mateix. Que el gremi periodístic i les institucions reconeguin aquest treball no és un reconeixement per mi o pel diari, sinó per les víctimes. Els estem dient que els creiem i que ho abordarem.
Com arriba al ‘cas Benaiges’?
Feia quatre anys que publicàvem temes relacionats amb abusos i ja érem un referent a Catalunya. Ens va arribar per dues vies, una que no coneixia i una altra que vull posar en valor: un company periodista que havia conegut certes persones que sabien del cas, les va acompanyar durant mesos i els va fer suport. En un moment donat, va admetre que no es veia capacitat ni tenia temps per abordar-ho, però ens va posar en contacte. I a partir d’aquí, trucades i trucades i cafès i cafès fins a completar el relat.
Que Benaiges no vagi a la presó perquè tots els delictes han prescrit, com ho rep?
Al final no soc ni jutge ni guardià de la moral. Explico la realitat, fosca, en la qual la justícia a vegades no ha entrat perquè és difícil denunciar-ho, perquè s’ha volgut tapar, perquè els altres professors van girar la cara o perquè sempre és un tema que viu en una nebulosa gran de silenci i impunitat. Es van presentar 19 denúncies i ho considero un èxit. Per a mi, importava que es reflectís i que la gent ho llegís i identifiqués què és la violència sexual i l’abús, que es reconegués la valentia de les víctimes i que, com passa a vegades, no es digués que tot era fals perquè no hi havia cap sentència. Hi ha 19 persones que, amb el que costa, van anar a denunciar i 60, més les que van venir després, no només del Barcelona sinó també de la Unió Esportiva Sants, que van sortir al reportatge. De mica en mica, fem passos per atacar aquesta xacra.
Com a mínim, el satisfà que Benaiges hagi quedat fora del món del futbol?
A mi em va saber greu la resposta del club, que en el seu moment no vaig saber calibrar. Al final, es va pactar l’acomiadament, que és el més fàcil a nivell laboral, perquè ell no els pogués demandar. Crec que, sense posar el focus en el Barça, falta que alguna entitat digui algun dia que hi ha proves suficients i que no li donaran el gust d’arreglar la jubilació a un abusador, sinó que se’l fa fora, malgrat que això pugui tenir un cost laboral. El guany reputacional del club era molt més gran del que hauria hagut de pagar. Hem d’avançar cap aquí, que hi hagi institucions que facin aquest pas endavant quan se sap que hi ha tantes víctimes.
“A Benaiges hi ha 19 persones que, amb el que costa, van anar a denunciar i 60, més les que van venir després, no només del Barcelona sinó també de la Unió Esportiva Sants, que van sortir al reportatge”
Toca escollir entre el que és correcte i el que és fàcil...
Legalment, el que van fer era correcte, però.... Entenc que van ser dies de molts nervis i sé que hi ha gent del club que li va doldre molt com es va tancar el cas. Una setmana abans de publicar es va explicar a l’Sport que Benaiges marxava per motius personals. Nosaltres vam aguantar i altres companys, que sabíem que teníem la informació, no van fer res per esbombar-ho. Això també s’ha de posar en valor.
Aquesta setmana s’ha conegut que un altre abusador, el del ‘cas Maristes’, anirà a presó... Com ho ha rebut?
Em faig meves les paraules del pare d’una de les víctimes, Manuel Barbero, una de les persones que ha fet més al país per la lluita contra l’abús sexual. Han estat pràcticament set anys i encara Joaquín Benítez no ha entrat a presó. És una pena perquè només s’ha sentenciat per quatre víctimes. Però és un cas molt important, el primer que posa el focus a nivell català en l’abús. Nosaltres vam anar un pas més enllà, parlant d’abús de poder, d’assetjament, d’abusos en gent ja major d’edat, però la feina feta al Periódico va ser molt bona. Fa uns anys vaig fer un article. Vaig mirar 100 exalumnes de l’escola Maristes i vaig trobar 19 casos. 1 de cada cinc a una escola, amb set professors com a potencials abusadors. Una barbaritat. Xifres que, crec, esgarrifen.
A Andorra també es poden donar casos encara que no hagin sortit?
Sí. He parlat amb gent que vivia i treballava aquí i ha patit violència sexual. És un tema transversal. Quan vam veure el cas Larry Nassar i la gimnàstica als Estats Units, vam dir que passava també a Catalunya. I el que passa a Catalunya, també passa a Andorra. Som societats properes, germanes pràcticament. És una xacra que es repeteix a tot arreu, a estrats socials diferents. Els agressors busquen la vulnerabilitat, la víctima que poden sotmetre, actuant des de dalt, des de la tarima o l’admiració. Puc ficar la mà al foc que és un patró que es repeteix allà i aquí.
Quina pot ser la cura d’aquesta pandèmia?
Passa per més recursos, òbviament, també per educació. És un tema que no resoldrem en aquesta generació. I sobretot pel respecte absolut, per acompanyar els afectats i no revictimitzar-los ni des del periodisme ni des de la seu judicial ni des de la policia ni des de la societat. Volen sentir-se escoltades i no jutjades, i això ens ho hem de gravar a foc. El que hem de fer és no jutjar-les i donar-los la mà.
Què suposa haver rebut el premi Àlex Lliteras?
Un orgull. L’any passat el van guanyar uns amics meus. I també he descobert la seva figura, els programes que feia, les entrevistes que també donava. Vaig descobrir que era una persona molt estimada al país, molt vinculada a l’esport, que tenia com a referent l’Antoni Basses, a qui també admiro. És un orgull que hi hagi entitats que apostin per aquests premis i que es reconegui el periodisme d’investigació de qualitat i en català. I que sigui amb la figura d’una persona tan important per a la societat andorrana.