L’embranzida de la construcció pot aparentar ser positiva per als despatxos d’arquitectes, que hi sobreviuen dels edificis que s’hi creen. Malgrat això, Palau posa el focus en el futur, en què vindrà després. Està centrada en el fet que l’impacte posterior d’aquesta pujada sigui el mínim possible. Per a això, cal centrar-se en la remodelació de la Llei del sòl, molt important per poder posar un control al descontrol actual. Però també busca solucions més ràpides, que siguin factibles i que puguin començar a posar el camí de què es vol aconseguir.
No únicament se centra en els edificis i en les construccions. Ho fa, sí, ve donat per la seva professió. Però Palau també hi pensa en la societat. En què l’urbanisme ha d’anar de bracet del creixement del país, han de ser col·laterals un de l’altre. Si un descompensa l’altre, hi ha alguna cosa que no funciona bé i que és necessari estudiar i solucionar. Té clar quin hauria de ser el nou model urbanístic per a Andorra i, sobretot, per a la població.
Et poses al capdavant del Col·legi en un moment en què la situació és, com a mínim, estranya.
Des de fa anys, qualsevol que estigui al capdavant d’un col·lectiu com el meu es troba amb situacions estranyes. La del 2007 va ser molt forta i molt dolenta, la d’ara no ho és, però si que s’augura una davallada en algun moment. No podem seguir a aquest ritme, però no és una situació gaire diferent a la que han pogut viure altres companys abans que jo, no és que sigui excepcional. Aquestes èpoques de bonança a la construcció, després una caiguda i després, altra vegada, són cícliques. En aquest cas, però, la presència de la Covid-19 el que ha fet és potenciar més l’atractiu que Andorra ja tenia. Per tant, el que tenim és un auge important de la construcció, amb molts habitatges de luxe. No és que consideri que la situació sigui difícil ara, sinó que ens hem de preparar pel que vindrà.
Hi ha una evident dualitat, amb un auge de la construcció, però cada cop més dificultats per accedir a l’habitatge...
Ho hem comentat molt aquest tema amb els companys. No és que tot s’arregli parlant la construcció. No té solució fàcil, perquè ha sigut un cúmul de circumstàncies. D’una banda aquest atractiu que fa que la demanda d’habitatge augmenti, com a tot mercat, en el moment en què augmenta la demanda, l’oferta aprofita per apujar els preus. I no únicament dels pisos que estan en venda, sinó també dels terrenys. Els propietaris veuen una oportunitat, i qui el pot comprar és un inversor estranger, que acaba promovent habitatges de luxe. La conclusió és, que si es compra un terreny a cert preu, després és impossible construir-hi allà un habitatge per a la classe treballadora, per això es fa per a la societat d’alt poder adquisitiu.
Des del col·legi com valoreu el moment que s’està vivint?
Aquesta accelerada té l’efecte acordió. Es frena tot de colp, i quan el primer comença a arrencar, ho fa a poc a poc, però quan arriba cert moment agafa embranzida i tot accelera. Però això no ve passant d’ara, abans de la Covid-19 ja es començava a moure. Molts dels projectes que estem veient ara, es porten amanint ja fa potser dos o tres anys.
“No hem de passar de l’extrem de l’habitatge de luxe al social, hi ha tot un ventall al mig, que és la immensa majoria de la població, que no té accés ni a un, ni a l’altre”
Tenint en compte que gran part d’aquests habitatges són de luxe, caldria imposar que cadascuna d’aquestes promocions tingués una part d’habitatge assequible o social?
Des del col·legi portem temps dient que cal una revisió urbanística a nivell global. Des de l’any passat s’està treballant amb el Govern, perquè és el primer interessat en fer aquesta revisió de la llei del sòl que ens aporti una definició del model urbanístic diferent al que tenim. Primer s’ha de conèixer bé el territori, el seu creixement i els recursos que pot assumir. No s’ha de definir tot com a urbanitzable, sinó fer-ho d’una forma programada, en què les unitats d’actuació es defineixin de tal manera que integrin usos diferents, qualitat i equipaments. Es pot mirar de buscar un equilibri entre el sòl i el creixement, també tenint en compte que tingui equilibri entre zones verdes i equipaments. Però no podem demanar a un propietari d’un sòl al centre que destini una part d’un terreny que ara té un preu força elevat per a habitatge social. I tampoc hem de passar de l’extrem de l’habitatge de luxe al social, hi ha tot un ventall al mig, que és la immensa majoria de la població, que no té accés ni a un, ni a l’altre.
I en quins preus s’està movent actualment el mercat?
Ara mateix el que ens trobem són promocions de luxe. Els preus en els quals oscil·len són de 7.000, 8.000 i fins i tot 12.000 euros el metre quadrat a les zones centrals. Això vol dir que, a un pis de cent metres quadrats, podem arribar perfectament al milió d’euros. Evidentment, amb els sous de la població mitjana no es té accés a aquest tipus d’habitatge. Un preu que seria raonable al centre hauria de ser 4.000, a altres zones 3.000 euros. Però sabem que per menys és impossible.
Per tant, fer habitatges de preu assequible no és rendible...
El tema dels habitatges de preu assequible és aquest mateix, que el terreny és caríssim, per tant, no se li pot demanar al promotor que compri a un preu i construeixi a un molt inferior. Actualment, cap construcció pot ser barata amb el cost dels materials, amb aquesta pujada generalitzada. Al final, les empreses necessiten tenir beneficis. En aquest sentit, el que s’ha plantejat són col·laboracions publicoprivades, en les quals els terrenys de cessió s’ha materialitzat en aquests habitatges.
Tenint en compte els coneixements de planificació urbanística que es tenen al col·legi, ara mateix es podria dir que s’està fent bé o que s’està fent malament?
No m’atreviria a dir que no s’està fent bé, sinó que està una mica descontrolat. Veiem que comencen a aparèixer grues per totes bandes, però, realment ens cal tot això que s’està construint? El que cal és una mica més de sostenibilitat.
“Per què no ens hem replantejat mai el model de modificació del terreny? Ens quedem en què som un país de muntanya amb una topografia complicada”
En aquest sentit, Andorra és un territori que té l’espai limitat, però fins a quin punt? A quina distància estem del límit?
Falta molta zona per edificar, però no és un tema de quantes zones falten, sinó si podem abastar-les. Zones planes realment ens queda la de Santa Coloma i poca més. Però es pot edificar a les zones amb més pendent, de muntanya. També hauríem de replantejar-nos com construïm en aquest territori. Ara, quan volem edificar en espais amb inclinació excavem, fem una esplanada i allà és on es posa la casa. Per què? Per què no construïm de forma aterrassada? No tocaríem tant el paisatge ni afectaria tant la vegetació del voltant, tampoc tindríem tants residus que no sabem on posar ni costaria tant la construcció, perquè no es destinaria tant en excavació i els preus baixarien. Per què no ens hem replantejat mai el model de modificació del terreny? Ens quedem en què som un país de muntanya amb una topografia complicada.
Pel que fa a l’estil constructiu, cada vegada es veu més edificis diríem ‘moderns’, com les torres d’Escaldes, i amb menys estil de muntanya, s’està perdent?
A nivell personal, penso que s’ha de distingir la zona d’Andorra la Vella i Escaldes, que és la central, la capitalitat diríem, de les parròquies altes. Aquestes són molt conservadores pel que fa a la utilització de pedres i les cobres inclinades. Però a les valls centrals es respira una mica més de modernisme, que pot agradar més o menys, i entrem en el gust propi. Una altra cosa diferent és com van sorgir les torres, que són d’un propietari privat i que es van fer de forma intensiva, per tal d’alliberar terreny i tenir zones verdes. Igualment, ara passes per la zona i no les veus, no estan, per això ha sorgit ara la iniciativa de revertir el que està passant. És important comptar amb zones verdes, perquè no tothom té l’accés a la muntanya tan fàcil, per molt que estigui al costat. A partir d’aquí, la resta és gust estètic.
S’oblida molt fàcilment això d’incloure zones verdes quan es plantegen construccions...
L’urbanisme no està completament planificat, i les zones verdes i els equipaments surten de les cessions. En el moment en què es desenvolupa una unitat i es fa la cessió, depenent de la mida de la unitat acaba sent molt petita i es destina, per exemple, per un pàrquing provisional, una cosa molt residual. Per tant, aquestes cessions no es materialitzen perquè no estan programades. Una de les revisions que es vol és que s’incorporin totes aquestes cessions de parcs verds i equipaments perquè es desenvolupin al mateix temps que la unitat. Ara mateix, molts dels parcs que tenim són propietats privades, i quan el propietari les vol desenvolupar, desapareixen.
Traslladant-nos a les parròquies altes, Ordino ha limitat la construcció, com es valora aquesta iniciativa?
Ordino ho ha fet perquè té la potestat per fer-ho, però estaria bé que aquest tipus de decisions tinguessin un ordre global, i que després cada parròquia s’ho pogués manegar, pogués organitzar-ho al seu ritme. Si Ordino l’ha pres perquè ha considerat que se’ls estava anant de les mans, doncs no tenim res a dir. No hem d’oblidar que el que s’ha fet és fer una modificació a una clau urbanística, s’ha ajustat en alçada i en superfície. Per tant, no s’està impedint que es construeixi, sinó que s’estan aplicant limitacions perquè aquesta construcció no es descontroli.
El POUP únicament es pot modificar cada sis anys, això és una dificultat afegida per poder fer canvis a algunes parròquies...
No es pot tocar el POUP perquè així es marca a la llei, però sí que es poden anar fent petites modificacions com la d’Ordino, no tocant l’edificabilitat, però sí canviant certs aspectes que la redueixen col·lateralment.
“Volem ser Mònaco? O volem tenir un model més amable amb la població?”
Quan penseu que trigarà la modificació de la Llei del sòl? Què s’ha d’anar fent fins que estigui?
El primer són les reunions i les ganes dels diferents implicats en què això sigui això. Els primers en interessar-se han de ser els polítics, els Governs, i ja han tingut les primeres reunions amb el nostre col·lectiu, amb de propietaris de terrenys, entre altres. Aquí és on es plantegen coses, canvis, per començar a posar el fil a l’agulla, i s’ha de començar a fer els primers estudis, que els ha de fer alguna empresa especialitzada en això, no val una estadística nostra. A partir d’aquestes dades, s’ha de definir el model cap a on volem anar, volem ser Mònaco? O volem tenir un model més amable amb la població? Una vegada això, s’ha de materialitzar en un munt d’articles. Ens hem de ficar d’acord molta gent i molts interessos abans d’arribar fins aquí.
I quin és el paper de l’Institut de l’Habitatge en tot això?
Quan hi ha moltes coses per fer, moltes bones intencions, però ningú s’hi posa a fer-les és impossible que tirin endavant. Si tots parlem del problema de l’habitatge, però no tenim un punt on reunir totes les idees, escoltar la resta, posar en comú el que pensem, no serveix de res. L’Institut de l’Habitatge fa una mica de connexió entre nosaltres i el Govern, fins i tot d’empenta.
Comentaris (5)