Primer de tot, estem en èpoques de Nadal. És una època que pot resultar molt complicada per les persones amb addicions, que potser pateixen més recaigudes durant aquesta temporada.
El Nadal és, sens dubte, una època especialment perillosa per a les persones amb trastorns addictius. La quantitat d’esdeveniments socials, els àpats familiars, i sobretot la presència d’alcohol en quasi totes les celebracions fan que aquesta època sigui molt difícil. És un moment complicat perquè moltes persones que estan començant el seu procés de recuperació poden caure en la temptació. Aquí a Projecte Vida no tanquem durant les festes. Els grups són els dimecres, però els canviem a dijous per adaptar-nos a les festivitats.
Des de Projecte Vida esteu fent molta feina per crear consciència sobre com evitar les recaigudes, especialment a les xarxes socials.
El principal consell és que siguin sinceres amb elles mateixes i amb el seu entorn. Si saben que no estan preparades per assistir a determinats esdeveniments, han de comunicar-ho i no anar-hi. Si no poden assistir a una festa de l’empresa o d’amics on hi hagi alcohol, que simplement diguin “no puc”. També els ensenyem com dir “no” de manera assertiva si els ofereixen una copa. Si, per exemple, reben una cistella de Nadal amb alcohol, poden agafar-la i passar-la a un familiar o amic perquè ells gestionin les ampolles. A més, sempre poden trucar-nos o contactar amb altres membres del grup per rebre suport. Tenim un mòbil disponible, tot i que no és un servei 24 hores, estem disponibles per ajudar. De fet, el tema de la cistella és curiós, perquè si una persona està començant un procés de recuperació i se li presenta una temptació com aquesta, pot ser una gran dificultat.
“Si tens una recaiguda, el pitjor no és la recaiguda en si, sinó el sentiment de culpa que pot comportar. Però el més important és tornar a començar”
Com es fa front a aquest tipus de situacions?
És un tema complicat perquè l’addicció, com qualsevol altra malaltia, porta un gran estigma, i més en un país petit com Andorra, on tothom es coneix. Les persones tenen por de ser jutjades, i això fa que moltes vegades no s’atreveixin a demanar ajuda. Però els consells pràctics que donem són que si la cistella de Nadal la rep una persona de confiança, poden passar-li l’alcohol i demanar ajuda. La clau és no sentir-se avergonyit de demanar suport i saber que no estàs sol. Si tens una recaiguda, el pitjor no és la recaiguda en si, sinó el sentiment de culpa que pot comportar. Però el més important és tornar a començar. La malaltia no desapareix, però si que es pot recuperar un cop més.
Quines són les emocions que solen experimentar les persones després d’una recaiguda?
Normalment, després d’una recaiguda, hi ha un gran sentiment de culpa i de fracàs. Però el pitjor de tot és pensar que no pots continuar, que has arribat al teu límit. I això és el que ens fa més mal. Però és important entendre que la recaiguda forma part del procés. Si algú recaigués, li diríem que truqui a Projecte Vida o a un company de l’associació. No passa res, el més important és no perdre l’esperança i continuar. Com diem sempre, el que ens fa forts és continuar lluitant.
I com s’inicia el procés de recuperació?
El més difícil és admetre que tens un problema i buscar ajuda. Moltes persones tenen por de reconèixer-ho, no només per l’estigma, sinó perquè senten que la societat els jutjarà. Però aquí a Projecte Vida no jutgem a ningú. Tots hem passat per allò, i sabem que és fàcil caure. El més important és no quedar-se atrapat pel sentiment de vergonya o culpa, sinó reconèixer la malaltia i buscar ajuda. Si algú recau, el primer pas és trucar a algú de confiança, bé sigui de l’associació o un amic proper, i tornar a començar.
Fa poc, heu estat treballant també en temes relacionats amb altres addiccions, com la pornografia. Com ha estat la resposta a aquestes campanyes?
Des de Projecte Vida hem fet diverses xerrades sobre addiccions, incloent-hi la pornografia, perquè és una addicció que està creixent, especialment entre els joves. Una de les parts més importants que s’ha de fer a la societat és la divulgació. Que la gent entengui que aquestes malalties les poden tocar qualsevol, que qualsevol no està accent de tindre aquesta malaltia, ja sigui, no n'hi ha condició social, ni ètnia... Qualsevol pot tindre una malaltia, així tant és d’addiccions com una malaltia de física. I la divulgació és molt important. Nosaltres volíem fer aquesta divulgació sobretot pels col·lectius que treballen, o sigui, els professionals que treballen en joventut, que van fer tres xerrades, dos de substàncies i una de pornografia, per totes les professions que treballen als punts joves, perquè ells sàpiguen detectar quan ve algun jove. Des del Ministeri de Salut d’Espanya, per exemple, estan advertint que els nois comencen molt joves a consumir pornografia, la qual, a més, sol ser violenta i sexista. Això pot portar a addiccions molt profundes que poden afectar altres àmbits de la seva vida, com les relacions socials.
En quin sentit?
Aquest problema porta més problemes, perquè pot comportar una addicció, pot comportar una addicció a substàncies, el cervell, s s'està desenvolupant, i a més a més és una pornografia que és molt violenta envers la dona. També estan creixent moltíssim. Les malalties de transmissió sexual, i després és també per portar una addicció que pot passar desapercebuda, però té un impacte real en la salut mental i en la vida quotidiana de les persones. Sí que és veritat que l’addicció a la pornografia no està en cap manual mèdic, però sí que es nota que aquesta addicció pot comportar a tindre més impulsivitat, i aquesta impulsivitat pot comportar a tindre unes altres addiccions.
Ara també heu tirat endavant aquesta campanya per fomentar l'ús conscient i responsable dels telèfons.
El mòbil formarà sempre part de la nostra vida, el desenvolupament no ho hem de parar, però sí que hem de tenir consciència de com ho utilitzem. Les xarxes socials, internet, hi ha molta problemàtica, hi ha molts continguts que la gent jove o gent que no hauria de veure-la, perquè no té el cervell encara desenvolupat per entendre certs continguts. I jo crec que per això és important que tinguem un diàleg de fins a quin punt deixem els nostres joves de la mà d'algoritmes que no tenen cap escrúpol. Quan estàs en un sopar veus a la gent enganxada al telèfon constantment i avui en dia els nens petits ja neixen amb el mòbil a la mà... Jo sempre faig una comparació que a mi em sembla molt bona. El carnet de conduir els cotxes està molt bé, però ningú li donarà un cotxe a un nen de vuit anys. Amb això hem de fer el mateix. I ningú diu que els cotxes siguin perill, però a ningú se li acudiria donar-li un cotxe a un nen de vuit anys. Amb l’internet s’ha de fer el mateix: no prohibir, però sí legislar i divulgar, i tenir una responsabilitat.
“El PISMA és un pla que sembla molt bo sobre el paper, però quan arriba a la pràctica, arriba tard”
Fa uns mesos, també vas reclamar que havien de ser molt més resolutius amb l’aplicació del PISMA.
El PISMA és un pla que sembla molt bo sobre el paper, però quan arriba a la pràctica, arriba tard. Per exemple, un dels aspectes que més ens afecta, com a Projecte Vida, és la revisió de la cartera de serveis de l’UCA, que segons el PISMA hauria d'estar acabada el juliol de 2022. I ara estem a finals de 2024, i encara no han començat. Portem dos anys de retard! I això afecta directament a les persones amb addiccions i a les famílies.
Aleshores, quines altres mesures es preveien al PISMA i que encara no s'han materialitzat?
Hi ha moltes coses que no s’han fet. Per exemple, la línia estratègica A38, que parla d’instaurar plans o programes d’atenció per a grups de risc d’exclusió: nosaltres tenim companys de l’associació que viuen en pensions, i no sabem quan es farà això. L’A43, que parla de coordinar les activitats del PISMA amb el Pla Nacional Contra les Drogodependències (PNCD), tampoc sabem exactament què vol dir ni quan es farà. Aquest pla és de l'any 2004, i volen coordinar el PISMA amb ell, quan potser haurien de fer un pla nou. L’A45, que vol fomentar l’establiment d’associacions de persones afectades, nosaltres, com a única associació de persones afectades, no hem rebut cap ajuda directa del PISMA. Tenim subvencions d’Afers Socials, però del PISMA, res. L’A45, desenvolupar l’empoderament de les famílies, tampoc sé què han fet. L’A55, creació d’un observatori, no tenim cap dada encara i només tenim les dades de l’UCA. L’A9, transformar el model cap a un model d'atenció centrat a la persona, també. L’A14, revisar la cartera de serveis de l’UCA que he dit abans, havia d’estar el juliol del 2022.
Com afecten aquests retards als usuaris?
Doncs, cada vegada més persones ens truquen. Els usuaris ens diuen que la situació és desesperant. No tenim dades oficials perquè el sistema de seguiment és deficient, però tenim la sensació que el problema està augmentant. Cada vegada tenim més trucades. Però el més fort és que, quan tinguem revisada la cartera de serveis de l'UCA, ho haurem de fer una altra vegada, perquè les necessitats van canviant i el model d’atenció no s’adapta.
Ha parlat amb el ministeri sobre tot això?
Sí, però diuen que tot està fet, i jo ja no sé què dir-los. Per això nosaltres, des del Projecte Vida, vam decidir no signar el Pla Nacional de Salut. Si no es fa la feina en el temps que s'ha de fer, els problemes no es poden solucionar. Aquest és un problema de salut pública que es pot ignorar, però no es pot amagar. La societat no pot viure amb els problemes sota la catifa. Jo no dic alertar ni fer alarmar a la població, però sí que hem de saber concretament què és el risc que tenim. Com no tenim cap dada, no sabem, però la unitat de conductes addictives cada vegada tenen més trucades.
Parlant una mica més sobre la tasca de l’associació. Quantes persones han atès aquest any?
Unes cent persones més o menys entre trucades i els grups. Les trucades estan constantment fluctuants, depèn molt de l'època. Per exemple, en algun moment tens dies que no et truca ningú, però després, com a l'octubre, pots rebre una gran quantitat de trucades. Ara mateix tenim tres grups actius. Un grup és de famílies, però el tenim aturat fins al gener, perquè a pirncipis de desembre vam fer una pausa. En aquell grup de famílies, érem uns deu participants.
Com es distribueixen aquests grups?
Bé, el grup de famílies, erem uns deu participants, però ara estem aturats. Els altres dos grups són de suport mutu, però el grup de dones és especial. És un grup on tenim una psicòloga que es connecta regularment. Aquest grup és exclusivament per dones que han patit violència de gènere i que també tenen problemes amb addiccions. Ara mateix som cinc en aquest grup, però en total hem atès vuit dones. En total, en el grup de primera persona, som onze persones.
I les trucades, quines són les demandes més comunes?
Les trucades són molt diverses, però una cosa que veig és que les persones sovint no saben si el que tenen és una addicció o no. Per exemple, fa poc em va trucar un noi que havia vist el número de telèfon, i em deia que pensava que tenia addicció al mòbil. Estava molt preocupat, no sabia si estava consumint de manera abusiva. Això és una de les coses que veiem cada cop més, com les persones es preocupen per comportaments que no estan clarament identificats com addiccions, però que poden estar afectant la seva vida.
I pel que fa als projectes futurs, què teniu en marxa?
A Projecte Vida, tenim molts projectes en marxa per al 2025. Continuarem amb les nostres campanyes de divulgació, com la de l’estigma, i esperem poder organitzar més xerrades a les escoles i entre els professionals de la salut. A més, estem molt centrats en la creació d'un projecte jove per ajudar els adolescents i joves. També continuarem amb els grups d’ajuda mútua i el nostre suport a les famílies. A més, volem continuar treballant a la presó per acompanyar a les persones que surten del sistema penitenciari i ajudar-les en la seva reinserció social.
És una tasca difícil aconseguir arribar al col·lectiu dels joves?
Aquesta part també la volíem implementar per al 2025. Els joves que arriben són pels grups de famílies. Jo penso que també quan som joves hem de ser conscients del perill. És normal durant la joventut el fet de voler provar coses, i moltes vegades tampoc és una addicció del jove, potser només és un abús compulsiu, que després els passa. Però sí que arriba més s’ha de fer una prevenció.
Ja per acabar, a nivell de finançament, com us organitzeu per tirar endavant tots aquests projectes?
A part del comú d’Escaldes i altres fonts dels ministeris d’Afers Socials i el de Joventut, també comptem amb el suport de particulars i empreses locals que creuen en la nostra tasca. Organitzem activitats per recollir fons, com la venda de llibres sobre addiccions, que també ajuden a difondre el coneixement sobre aquestes malalties.
Comentaris (1)