Un llibre “difícil de catalogar” de què tracta?
És una pregunta que sempre se’ns fa als escriptors, perquè la gent pugui interessar-se o no. Però a mi em resulta una mica difícil definir aquest llibre, perquè com bé dius, l’han descrit com inclassificable. No té l’estructura clàssica de la novel·la, amb un plantejament i desenllaç, no hi ha un ordre cronològic, encara que sí una certa línia narrativa argumental. Es va desenvolupant al llarg de tot el llibre, però tampoc és molt clara. A mi m’agrada que el lector tingui un paper molt actiu quan llegeixi, deixo molts forats o silencis perquè els pugui omplir. Llavors és un llibre que té múltiples lectures, però dependrà de la interpretació del lector. Es deixa tot tan obert que qualsevol pot ser vàlida.
Com comença ‘Tractat d’anatomia’? Dóna una pista del contingut?
Hi ha una sèrie de personatges que van sortint, la veu narrativa és col·lectiva, està narrat en primera persona del plural, és un ‘nosaltres’. Per tant, es dedueix que és un grup de persones que viuen a un pavelló, que no se sap ben bé què és. I aquí és on el lector pot fer múltiples interpretacions. Pot pensar que és un hospital o un sanatori mental, o una residència d’avis, o fins i tot una presó. Després hi ha uns altres personatges que s’anomenen els homes de blanc, i estan per damunt dels altres. Alguns lectors m’han dit que podria ser una distopia, de com seria la societat del futur.
Aleshores, l’experiència prèvia del lector juga un paper important a l’hora d’interpretar.
Sí, és clar. Fins i tot em van comentar que algú l’havia llegit en clau política, que aquests homes de blanc eren els nostres dirigents polítics i que els interns al pavelló érem la societat. Per tant, tot dependrà de les lectures prèvies o experiències personals, que es poden veure reflectides al llibre.
Has dit que no hi ha interpretacions errònies, però hi ha algunes més i menys encertades? O totes són vàlides?
(Riu) De moment, totes són vàlides. Encara no he sentit cap que sigui molt estrafolària i pensi això no encaixa de cap manera. Però crec que les pistes que deixo quan escric, que no és deixar les coses clares, serveix com de cortina mig transparent. Llavors és el lector qui ha de determinar què hi ha darrere.
Com ha sorgit la idea d’aquest llibre?
A la presentació a La Trenca vaig fer referència a l’Albert Villaró, que diu que hi ha escriptors que fan servir mapa o brúixola per orientar-se a l’hora d’escriure. Però en aquest llibre diguéssim que té prou marge de maniobra perquè pugui anar fent digressions, i me’n vaig una mica del camí i després torno. Llavors, la idea va ser molt genèrica i molt, molt àmplia. A partir d’aquí vaig anar tirant el fil. Perquè aquest llibre va començar com un poemari, però va anar creixent i es va convertir en una novel·la. Tot i que insisteixo, no ho és.
Està escrita en primera persona del plural, has escrit abans així? És complicat narrar d’aquesta manera?
És la primera vegada que faig servir la primera persona del plural. Havia fet servir abans la segona persona del singular, el ‘tu’, i és la primera vegada que faig servir el ‘nosaltres’. La decisió de fer aquest tipus de narrador ve en funció de la història que s’explica. En aquest cas hi ha un personatge col·lectiu, o un col·lectiu de personatges. També per la forma, no és la més habitual. El més normal és escriure en primera persona del singular o en tercera. Però aquesta darrera no m’agrada, aquest narrador omniscient que tot ho sap, com un Déu, una divinitat. És un recurs fàcil.
Tens molta experiència en l’escriptura de novel·les, com has evolucionat? Què és el que diferencia ‘Tractat d’anatomia’ de la resta de llibres?
El que em motiva és intentar fer coses que siguin el més original possible. No vol dir que jo sigui el més original, perquè el que faig jo hi ha altres autors que ho fan, però potser no són els que venen més llibre o els més coneguts. Llavors, partint d’aquesta premissa, ha d’acreditar-se coses. Aquest és el meu historial d’escriure. L’altra és intentar aplicar diferents gèneres literaris. Malgrat això, jo la línia entre els gèneres no la veig, les fronteres entre uns i altres no les veig prou clares o no les vull veure (riu), i m’agrada barrejar gèneres. Això he fet en aquest últim, està format per fragments i es veu prosa poètica, narrativa, assaig o jocs de paraules.
Malgrat fer servir diferents gèneres, et sents més còmode amb algun en concret?
Precisament em sento còmode barrejant gèneres literaris. Com a lector tinc la sensació que la narrativa o la novel·la té unes estructures molt rígides, i jo crec que la novel·la hauria de ser flexible com la música o les arts visuals. Però les que es publiquen últimament tenen la mateixa estructura que les del segle XIX. Han passat uns quants anys i potser hauríem de ser més agosarats a l’hora de crear narrativa.
Es podria dir que et consideres un escriptor poc encotillat, no t’agrada seguir patrons.
Exacte, m’agrada anar per lliure, aquesta seria una bona definició. Que el llenguatge sigui una matèria igual de flexible que la plastilina.
Aquesta novel·la ha estat finalista a un premi recentment, t’agrada presentar-te a concursos?
Ho vaig dir a la presentació, sóc una mica addicte als premis. És molt difícil publicar i potser aquesta és una de les maneres més fàcils de fer-ho. Que continua sent complicat, però a través de concursos literaris s’obre la porta en cas de guanyar o ser finalista, com ha estat aquest cas.
Comentaris