Tants anys fora, però, sembla que no l’han desconnectat gens ni mica de la realitat andorrana. Tenir als pares vivint al país, possiblement, l’ha ajudat a mantenir el contacte amb les arrels escaldenques, parròquia en la qual ha tornat a viure sense cap mena de dubte. La seva vida laboral l’ha portat a estar sempre molt a prop de la política des de diferents àmbits, i ara ho estarà de forma més activa impossible. Amb aquesta experiència que li ha donat la feina i una forma de comunicar-se i de mostrar-se natural i sense embuts, Souque s’ha decidit a encapçalar una llista electoral.
Has estat quinze anys vivint a Brussel·les, però què has estat fent allà? Quina és la teva experiència laboral?
El màster que vaig cursar de diplomàcia de la Unió Europea ha condicionat una mica la meva carrera. Després d’aquests estudis vaig trobar feina ràpidament i vaig començar fent consell jurídic, amb tot el que és distribució de productes pel mercat interior de la Unió Europea. D’aquí vaig evolucionar cap a la part de consell polític per les empreses, per multinacionals grans, i els he ajudat a adoptar tota la legislació europea i internacional per poder produir i distribuir els seus productes. Llavors treballava per una entitat del sector de la cosmètica, i quan vaig començar a promocionar vaig treballar en relacions internacionals i responsabilitat corporativa. Seguia fent tot el treball de lobby, però des de la part del dret internacional, de representar l’empresa de cara als governs o organismes de l’ONU.
Què és el que et fa quedar-te tants anys a Brussel·les?
Suposo que una mica la vida. Quan comences a treballar i et va bé, evoluciones, i jo em trobava que a aquí Andorra estava molt limitat. Quan vaig fer estades i pràctiques, estava a moltes ambaixades andorranes i sabia que jo volia fer diplomàcia i relacions internacionals, i aquí no hi havia oportunitats per a joves. Va coincidir amb la crisi del 2008, i aquí també es va sofrir molt i no hi havia opcions, i a Brussel·les les vaig trobar. La meva ambició també era treballar en l’àmbit internacional, no només europeu, i les coses van evolucionar en aquest sentit. A més, quan estàs fora del teu país et crees una família d’amics, que en el meu cas encara estan tots allà.
Fa quinze anys comentes que aquí no hi havia gaires oportunitats per als joves, creus que aquesta situació ha canviat?
Totalment, ha canviat moltíssim, i quan em pregunten com em sento de tornada després de tants anys, em sento fantàsticament bé. Crec que les coses han canviat, que anem bé i que seguiran canviant. Encara ens queda camí per recórrer, però crec que comparat amb quan vaig marxar fa uns anys, hi ha molta gent de la meva edat que ha tornat, que estan més formats i preparats per afrontar els reptes del país. Això jo crec que és molt important, i crec que també tenim moltes ganes de quedar-nos, perquè la qualitat de vida aquí no la trobem enlloc.
Has comentat que has tractat certs aspectes polítics durant la teva carrera professional, creus que això et pot donar avantatge per fer política de forma activa?
Crec que sí, és possible, perquè no em poso gens nerviosa i sé exactament com van les coses, perquè he treballat amb legislació durant quinze anys. El meu dia a dia és esmenar lleis, intentar trobar les millors solucions perquè els ciutadans, les empreses i el sistema funcioni. Evidentment el vessant andorrà no l’he tocat, i en aquest sentit necessito treballar coses.
L’entrada a Acció com s’ha donat? Ha estat de forma natural, t’han anat a buscar...
Jo he estat activa en política des que tinc 18 anys. Primer vaig conèixer la Judith (Pallarés), el Jordi Gallardo, el Víctor Filloy, tots els qui formàvem part del Pla fa uns anys. El representava a la federació europea dels joves liberals, també he estat viatjant representant a la joventut andorrana d’aquell moment. Llavors ja treballava amb la Judith, i amb els anys, quan ella s’ha començat a posar més en política, sempre hem seguit veient-nos. Quan venia a Brussel·les venia a casa meva, sempre ens hem anat mútuament aconsellant sobre els temes que necessitàvem. Es va anar donant tot gradualment, i quan la Judith va decidir sortir de Liberals i crear el seu partit, jo ho vaig seguir però des de fora, sempre ajudant-la en totes les etapes. Per tant sí, es va donar de forma molt natural, quan ella va crear Acció ella em va obrir les portes per potenciar la idea i jo li vaig donar el suport que necessitava. Sempre des de la sororitat, perquè som dones i sempre ens hem de donar suport en aquests tipus de projectes.
Has dit noms molt potents de la política actual del país, creus que el fet de ser més desconeguda et pot afectar en certa manera?
És una bona pregunta i la veritat és que no et puc donar una resposta. Crec que el fet que el meu nom no sigui reconegut no és un problema en si, però és el moment que jo em comenci a expressar i que la gent entengui l’experiència que tinc. La meva força crec que és que sé d’on vinc, el que puc aportar i els meus coneixements.
“El model que tenim actualment és una cosa que ens hem de plantejar molt bé, què volem ser d’aquí 10 o 20 anys?”
I entrant en els teus coneixements, de la Unió Europea en saps bastant. Que n’opines de l’Acord d’Associació a nivell general?
És difícil, perquè jo he estat vivint a la UE i entenc el valor afegit que és. Però també entenc que a molta gent els fa por i no ho entén, perquè és molt complicat. Serà bastant car pel país perquè haurem de contribuir, portarà molt treball perquè l’administració s’haurà d’adaptar a tot aquest cabal comunitari. Per tant jo ho veig des del punt de vista d’algú que té una ment molt oberta, que pensa que les oportunitats s’han d’anar a buscar i avui estan a fora. El model que tenim actualment és una cosa que ens hem de plantejar molt bé, què volem ser d’aquí 10 o 20 anys? El nostre model està molt basat en inversions de l’estranger, amb el creixement del país, i no crec que sigui dolent, però s’ha de plantejar, i crec que el que ofereix la Unió Europea ens pot ajudar a definir el que volem fer d’aquí a uns anys. Més personalment, amb el tema de la joventut crec que hi ha molts que tenen ganes, com vaig fer jo, d’anar a treballar uns anys a fora, i no només a Espanya i França. Perquè aquesta és una justificació que es fa, que tenim i es poden fer acords bilaterals, però no és tan fàcil. Els estats tercers no tenen cap interès a negociar amb Andorra perquè estem molt lluny, perquè no els aporta res directament. Per tant, l’acord amb la Ue pot obrir moltes possibilitats per als nostres joves. Però també per a les empreses, perquè entenc que moltes són petites i no tenen ganes de sortir, però les oportunitats que es donen són infinites per sortir a vendre els productes i serveis. És una oportunitat enorme.
Però aquests dubtes i pors, són justificats?
Quan no coneixes és normal tenir por. Jo estic a favor de la negociació, però crec que clarament la gent està expressant que no té informació, o almenys no en té suficientment detallada i fàcil d’entendre per saber què significa per ells, per les seves empreses, pels seus nens, pels seus impostos. Tot això és el que importa a la gent.
Consideres que s’està duent a terme correctament la negociació?
No puc criticar per criticar, perquè això no aporta res. És un procés que s’ha engegat fa molts anys i que està anant molt bé en alguns temes, sobretot amb mercaderies. Però també hi ha alguns on hauríem de ser una mica més forts i anar a demanar més, crec que sí, però també dic que jo no estic negociant. El senyor Riba està fent molt i ho està fent bé, ens representa i ho fa bé. Crec que les negociacions han de seguir, però crec que els andorrans volen tenir la seva veu i crec que aquest referèndum s’hauria de fer i ràpidament.
Optes, aleshores, per un referèndum ja?
Entenc que no es vulgui fer quan les coses no estan tancades, perquè les negociacions internacionals són molt complexes i són processos que requereixen confiança en els negociadors. És complicat explicar a la Unió Europea que tallaràs tot perquè has d’anar a demanar al teu poble que validi o no el fet que es pugui seguir amb el procés. En tema de sobirania, de representació política exterior, no dona bon senyal de seguretat i de confiança. Però entenc que el referèndum s’ha de fer, esperar quan estigui una mica més consolidat el que s’ha negociat i es pugui explicar tots els detalls als andorrans. I ben detallat què és el que hi haurà per mercaderies, per lliure circulació, quotes, pel tema de la banca quines seran les condicions... Fins que no es tingui claredat sobre tots aquests temes, crec que és important seguir negociant.
Dos conceptes que es tracten molt en l’acord d’associació són la sobirania i les especificitats, creus que es poden respectar?
I tant que es poden! És en aquest sentit que la negociació és clau i entenc que la Unió és un monstre, potent i gran, però no hem de tenir por d’imposar i deixar clares les nostres condicions.
“A mi no em fa res parlar de feminisme, soc feminista i crec que és un combat encara avui i se n’ha de parlar”
Canviant completament de terç, però entrant també amb un tema que sé que controles. Els drets de les dones, o el feminisme, com preferim dir-ho, quina consideres que és la situació a Andorra?
A mi no em fa res parlar de feminisme, soc feminista i crec que és un combat encara avui i se n’ha de parlar. Crec que és molt important posar aquest tema sobre la taula, i veig que aquí al país hi ha associacions molt diferents entre elles que aporten diversitat i m’agrada aquesta pluralitat. Crec que el meu combat des de sempre ha sigut el fet de tenir igualtat de salaris, i una cosa que em preocupa és que encara tenim bretxa salarial al país, i això ja no hauria de ser. Això és una cosa que s’hauria d’incentivar des de les empreses i, sobretot, des del Govern. Que amb la nova llei ja es fa, però crec que encara s’hauria d’ajustar com s’implementa i com les empreses ho van absorbent. Tenim feina encara.
Uns dies enrere, durant un debat amb dones polítiques del país, la majoria assenyalaven que no havien patit discriminació. Tu ho has viscut?
Tota la meva vida, jo he sofert al llarg de la meva vida professional paternalisme, misogínia i fins i tot assetjament sexual. I tinc molta sort perquè tinc uns estudis, tinc família, tinc recursos i me n’he sortit, ho he pogut portar més o menys bé. Però, pensant en totes aquestes dones que no tenen aquests recursos i aquests suports, elles també ho han de patir cada dia. La cultura andorrana encara està molt masculinitzada, o és molt masclista, com es vulgui dir. I encara hi ha un llarg camí per recórrer, tot i que les coses van avançant.
Per últim, i entrant en el gran tema de debat quan es parla de drets de les dones a Andorra, l’avortament.
A mi em sembla increïble que una dona pugui acabar a la presó per haver volgut o salvar la seva vida, o decidir el que volia fer amb el seu cos. Doncs ja es pot entendre la meva posició. Crec que despenalitzar és la primera cosa que volem fer, i és una cosa molt difícil de mantenir, perquè hem de ser moderns, hem d’evolucionar. I això no vol dir que no podem respectar el nostre Copríncep i les nostres institucions. Però despenalitzar és el primer pas clar, i a poc a poc i amb bona traça, anar fent. Soc una persona molt pragmàtica i que treballa intentant convèncer a la gent que l’evolució no és dolenta. Evidentment, m’encantaria que poguéssim avortar lliurement, però entenc que hi ha un context institucional i polític que encara no ho permet i crec que les condicions s’aniran donant.