Actuarà a Andorra presentant el concert ‘Biografía’, que fa un recorregut per la seva trajectòria en el món de la música.
Aniré cantant totes les cançons en ordre cronològic, i per tant la primera serà ‘Lobo Hombre en París’, és a dir que tots aquells que potser arriben tard que sàpiguen que si no arriben a temps, se la perdran [riu]. A partir d’aquí aniré fent un repàs cronològic i il·lustrant a través de la música els moments que vivia i com ha anat canviant la meva vida cançó a cançó.
Precisament, una de les cançons que mai falten en el seu repertori és ‘Lobo Hombre en París’, que es podria dir que sense dubte és el gran himne de La Unión i una de les cançons més mítiques del pop-rock espanyol.
Em sento molt orgullós de ser un dels compositors d’aquesta cançó i de veure que no només s’ha quedat en la meva generació, sinó que n’ha traspassat moltes i això em fa molt feliç veure-ho. I llavors també és molt emocionant a l’hora de cantar-la en directe veure que sona la primera nota i que tothom reconeix la cançó de seguida i comencen a cridar. Per a mi és un moment molt especial.
I, tants anys després, com la viu quan la canta? Se n’ha cansat alguna vegada?
Tinc molts sentiments. Primer de tot sento un orgull immens de ser un dels seus compositors, però també nostàlgia perquè han estat 36 anys amb un grup amb el qual he passat més temps que amb els meus germans biològics, i després també sento absència perquè el Mario Martínez -el guitarrista i un dels membres fundadors del grup- ja no està amb nosaltres. Llavors és això, moltes emocions barrejades.
En termes de composició, s’ha implicat a la gran majoria de les cançons de La Unión. Què signifiquen ara aquestes cançons que va escriure? La intenció és continuar cantant-les en solitari?
Un amic meu deia que una cançó coneguda, és una cançó aplaudida. En el cas de La Unión tenim 14 números u, i com que jo soc el compositor de totes elles, juntament amb els altres membres de la banda, doncs les continuaré interpretant, perquè al final és el que fa que per la gent sigui un concert divertit. A part de ‘Lobo Hombre en París’, en els meus concerts canto també cançons com ‘Sildavia’, ‘Más y más’, ‘Ella es un volcán’, ‘Vivir al este del Edén’ o ‘Vuelve el amor’; i les continuaré cantant perquè el meu objectiu és que sigui un espectacle divertit i que tant la gent de la meva generació, com les persones que s’han anat unint amb el temps, s’ho passin bé.
Després de més de 30 anys amb La Unión va prendre la decisió d’emprendre una carrera en solitari. Què el va motivar a fer aquest pas?
Només en quedem dos. El Mario (Martínez) ja estava una mica malament de salut i va deixar el grup abans (2015). I al final jo penso una mica que la fórmula es va acabar esgotant. Crec que ja no hi havia l’emoció o les ganes de fer que hi havia al principi i podríem haver continuat treballant fent concerts, però ja no hi havia l’ambient necessari. Això es veu sobretot en la composició, ja que en els darrers deu anys només vam compondre una cançó. Aleshores aprofitant que estàvem confinats per la pandèmia i veia a més que no podríem fer concerts en un any com a mínim, vaig pensar que era el moment perfecte per dissoldre el grup.
Va ser difícil deixar enrere la banda que ha portat com a bandera durant tants anys?
Com a fet no, perquè en realitat continuo treballant amb músics que encara que, tot i que no eren de la banda, venien amb nosaltres des de fa temps, com per exemple el teclista Fermin Villaescusa, amb qui he continuat component cançons en la meva etapa en solitari, o Mario Cea, el guitarrista. Llavors, ara tinc una banda que sona fenomenal i les cançons són les que estan allà. Al final, fins i tot amb La Unión, em vaig sentir una mica sol a l’escenari perquè no hi havia gaire complicitat a l’hora de tocar, i en l’àmbit personal, sí que ha estat complicat, sobretot perquè ja hi havia aquest mal ambient els dos últims anys abans de dissoldre’ns.
De fet, la cosa no va acabar molt bé, hi va haver acusacions per part d’un altre dels membres que afirmava, entre altres coses, que no va ser un dels fundadors del grup.
Sí. Vam acabar als jutjats, o sigui que ha estat realment un mal tràngol. Al final s’ha quedat que cadascú va pel seu costat, i després monetàriament, els drets d’autor estan clars des del principi i cadascú rebrà la seva part corresponent sigui dels concerts o de les aparicions a les xarxes socials.
“Tot i que em presento com Rafa Sánchez, als promotors sempre els agrada posar-me el meu segon cognom: ‘de La Unión’”
Després de tot aquest temps amb el grup, com ha encarat l’etapa en solitari?
Tot i que em presento com Rafa Sánchez, i edito les meves cançons com Rafa Sánchez, als promotors sempre els agrada posar-me el meu segon cognom: ‘de La Unión’ [riu]. Aleshores, estic molt orgullós de continuar sent el Rafa Sánchez de La Unión en qualsevol cas, però jo crec que per si sol ja soc una marca. Però, sobretot és això, sobretot els promotors són els que volen recalcar d’on vinc, però com a segon cognom ho accepto perfectament [riu].
Com definiria el so de la seva carrera en solitari?
Vaig començar intentant no confondre molt els meus seguidors seguint una mica a la mateixa línia; però després sí que he intentat avançar. Encara que això eren també una mica els postulats de La Unió. Mantenir-te a l’onada durant tants anys et fa canviar de fórmules, de sons, i nosaltres érem un grup molt eclèctic i aquest eclecticisme continua regnant al meu cap. Vaig sentint coses i sons nous. De fet, he fet una cançó amb un toc urbà i la veritat és que ara mateix estic escoltant força música melodic-techno, i veig que de sobte pot cabre aquest tipus de so en les meves properes composicions. Repetir la fórmula aquesta bé, confons menys el teu públic, però jo crec que per a un creador estancar-se en allò que ja s’ha fet no és bo.
La relació amb el públic ha estat un aspecte crucial de la seva carrera. Com ha evolucionat aquesta relació amb el temps, especialment després de la dissolució de la banda?
Ara és molt més intensa. El que al principi van ser un munt de cartes que van arribar a l’oficina del mànager que mai no es van llegir, i ara mateix la relació és de tu a tu a través de les xarxes socials i la veritat és que hi ha gent que m’ajuda a fer els continguts, però jo soc el que directament respon quan em fan preguntes, el que dona els m’agrada… això és molt important, que ningú respongui per tu amb diferents paraules de les quals tu puguis utilitzar.
“‘Lobo Hombre en París’ és una cançó molt més gran que el grup que la va compondre”
Sent que el públic l’ha acompanyat en la nova etapa?
Part d’ells. Els més fidels sí. He passat els 70.000 seguidors a Instagram, però també et puc dir que, per exemple, ‘Lobo Hombre a París’, a Spotify rep més de tres milions d’escoltes al mes, és a dir hi ha un munt de gent que encara pot unir-se a la meva carrera en solitari. Diguem que en aquest cas la cançó és molt més gran que el grup que la va compondre. De fet, ho comprovo amb gent jove, que si tu els parles de La Unión, ni els sona, però els comentes 'Lobo Hombre a París' i tots la tenen al cap. És qüestió que la cançó es va fer molt més gran que el grup.
“L’inici de La Unión va ser tan meteòrica, passar del no-res a onze setmanes número u va ser apoteòsic”
Més de 36 anys de trajectòria. Sens dubte, ha viscut moments inoblidables i també alguns de difícils. Quin diria que ha estat el moment més destacat d’aquesta llarga carrera?
L’inici de La Unión va ser tan meteòrica, passar del no-res a onze setmanes número u va ser apoteòsic. I després un moment clau, va ser l’àlbum en directe que vam fer, ‘Tren de largo recorrido’, que va ser un dels àlbums més venuts del segell Warner Music Spain en aquells moments, i a més ens va proporcionar una gira que semblava que no s’acabava mai. A part jo acabava de sortir del món de les drogues, i tenia una energia brutal. Vaig tenir aquesta sort. Hi ha molta gent que cau en aquest món i no té l’al·licient per sortir cap endavant, però en el meu cas vaig poder sortir-ne i tenir una gira tan exitosa va ser molt important. Totes aquestes mencions apareixen una mica a l’espectacle de ‘Biografía’: aquests moments de deixar les drogues, sortir amb una gira molt potent… tot això ho vaig explicant al llarg del concert.
Com diria que ha canviat la indústria musical? Quins desafiaments enfronta ara en comparació amb quan va començar?
En essència, jo crec que la música no ha canviat. El que mou la gent a escoltar les cançons i que aquestes es converteixin en un èxit continua romanent. A un altre nivell ho ha canviat tot, les discogràfiques, la disrupció d’internet, que el que en un inici semblava l’enemic gràcies a la pirateria, ara s’ha transformat en una eina de treball. Hi ha una sèrie que es diu ‘The Playlist’, que parla una mica de com va néixer Spotify i al final, t’adones que els grans perdedors d’aquest negoci hem estat justament els artistes. Les companyies de discos continuen guanyant molts diners amb aquestes escoltes, la plataforma també en treu una part, però l’artista realment veu molt pocs diners de tot aquest negoci.
Quins són els pròxims projectes que té al cap per continuar la seva carrera en solitari?
Com que ara no tinc companyia discogràfica i vaig amb el meu segell, realment l’edició de discos digitals no estic gaire interessat sobretot veient les xifres de vendes que hi ha. Ara un disc d’or són 5.000 còpies, i quan jo vaig començar eren 50.000, no li veig gaire sentit perquè a més la distribució i tot això potser hauria de passar pel garatge de casa meva i no em sembla viable [riu]. Aleshores el que continuaré fent és degotant cançons per tenir una presència pel que fa als mitjans de comunicació i continuar fent els meus concerts que al final és el que em dona menjar.
Després de tants anys de carrera, com li agradaria ser recordat?
Jo crec que el llegat ha quedat amb aquesta cançó tan especial com és ‘Lobo Hombre a París’. És un tema que tampoc em preocupa gaire com ser recordat, soc molt de pensar que l’únic moment que existeix és l’ara i vull tenir un bon ara. Segurament si tinc un bon ara, tindré un bon passat per recordar, i tindre un futur més o menys interessant al davant.