Acaben de tancar un estiu que no ha estat, fàcil. Com encaren la tardor i l’hivern?
L’encarem amb alguns projectes, a nivell d’activitats, que hem d’acabar de definir quin és el millor moment per a la seva implementació: si és la tardor, si és l’hivern o si és a la primavera, ja de cara a la propera temporada alta. I a partir d’aquí veient com acabem de tancar ara l’estiu, evidentment modulant les altres inversions. Sí que hi ha algun projecte important, al qual no ens agradaria haver de renunciar, i que tenim planificat i que en principi hem de poder afrontar, però evidentment potser altres inversions que no considerem tan estratègiques quant al què és el desenvolupament del producte del centre, veient que no ha estat un estiu excepcional, potser les haurem de modular.
I aquesta inversió que diu que no hi volen renunciar, què seria? No podem avançar res?
No, no podem. Anem a poc a poc.
“Qui pensi que sense invertir pot sobreviure, té els dies comptats”
De totes maneres inversions entenc que se n’han de fer, perquè li he sentit dir que no es poden quedar enrere veient com va l’entorn.
El nostre és un entorn extremadament competitiu, on cada cop hi ha actors més importants. Abans, el que eren activitats d’estiu, similars a les nostres, eren comptades, fora del que podria ser Naturland o una instal·lació com el Tobotronc. I avui hem de mirar, només al país, tota l’oferta que s’ha desenvolupat en els últims cinc o deu anys al voltant de l’estiu. Llavors, aquest és un entorn extremadament competitiu i qui pensi que sense invertir, en la mesura del que pugui, en la mesura del que sigui raonable, en la mesura del que cada societat pugui, doncs qui pensi que sense aquestes inversions pot sobreviure, té els dies comptats. I passa el mateix a les estacions d’esquí: qui no va invertir fa trenta anys en canons de neu a la llarga ha tingut problemes, qui no va invertir en millores als seus remuntadors a la llarga ha tingut problemes, l’hotel que no inverteix en renovar les seves habitacions, o en dotar-se d’instal·lacions com puguin ser un spa, a la llarga té problemes... Vull dir, no és només de Naturlad. Hi ha gent que diu que no es pot invertir. Invertir és quelcom a què no podem renunciar. Una altra cosa és com s’inverteix, en què s’inverteix i de quina manera, però invertir s’ha d’invertir sempre.
A l’hivern la cota 1.600 funciona, però suposo que té molta més importància la cota 2.000, ni que sigui per tot el tema de l’esquí. Com s’encara l’hivern a la cota 2.000?
Sí, a veure, la cota 2.000 és una cota on hem invertit cada any, ja sigui en activitats d’hivern, ja siguin l’esquí de fons o ja siguin activitats d’estiu. És un lloc que té moltíssim potencial, però que al mateix temps té algunes dificultats molt importants. Per un costat estem molt condicionats per instal·lacions que formen part de projectes que no van donar el resultat que s’esperava i que van ser molt importants.
El parc d’animals.
Sí, però també hi havia l’edifici de la recepció... però sí, és veritat. Per un costat hi ha tot això, i per l’altra hi ha tot el tema de l’accessibilitat. Són 16 quilòmetres de carretera de muntanya en un mercat que no forçosament ve d’aquest entorn. És a dir, un client que va habitualment a esquiar, quan va a una estació d’esquí no es troba en un entorn completament aliè, està acostumat a la neu, al gel... Un client que ve a fer activitats a casa nostra, no forçosament està acostumat a les carreteres de muntanya i al nostre entorn. Llavors, aquí seguim tenint un hàndicap important i de difícil solució. I això és una cosa que fa qüestionar-nos molt cap a on hem de tirar amb el que es faci a la cota 2.000 i fins a quin punt podem apostar i podem invertir allà.
Això, amb què es tradueix? Si diu que es qüestionen fins a quin punt es pot invertir a la cota 2.000, hem de pensar que es pot arribar a tancar?
No, o sigui, el que ens hem de plantejar és que mentre no trobem una solució per a aquesta accessibilitat i per donar fluïdesa al trasllat dels nostres visitants entre la cota 2.000 i la cota 1.600, el volum o la dimensió de les inversions que ens puguem plantejar estarà sempre condicionat per a això. Si trobéssim una solució ens podríem plantejar projectes més grans, mentre no trobem una solució sempre haurem de tenir en compte aquest hàndicap. És a dir, quin sentit tindria fer una instal·lació que pretengui tenir 100.000 visitants a l’any a la cota 2.000 per rendibilitzar-la, si avui per avui no som capaços de fer-n’hi pujar més de 20.000?
“La cota 2.000 té un hàndicap important que ens fa qüestionar fins a quin punt podem apostar i invertir allà”
El condicionant és només a l’hivern, per la neu, o a l’estiu tampoc pugen?
Ni hivern ni estiu. Avui per avui a la cota 2.000 pugen 20.000 visitants dels 120.000 que aproximadament poden venir a Naturland. I l’oferta és interessant, hi tenim els cavalls, hi tenim les bicis, hi tenim l’N’Boscat, hi tenim la restauració, i ja no parlem només de l’hivern, sinó que parlem de l’estiu. I tenim les visites autoguiades... O sigui, no és que no hi hagi contingut, n’hi ha. També la Borda, l’oferta gastronòmica, la de l’allotjament... Hi ha tota una oferta que hem anat articulant els últims anys, però, mentre s’hagin de fer vuit quilòmetres més per carretera amb el cotxe particular de cadascú, doncs és difícil, és difícil. Perquè a més hem fet la prova d’articular ofertes d’entrades que incloguin les dues cotes, de fet l’N’Boscat està dins de l’entrada Aventura +, i funciona, però no deixa de ser part del hàndicap que tenim.
I aquesta comunicació entre les dues cotes, facilitar aquest accés, hi ha previst alguna cosa a curt termini?
No, a curt termini no. El que veiem és que arribar a la 1.600, els 8 quilòmetres que hi ha de Sant Julià fins aquí, a la gent no li costa. El que costa és, un cop han arribat a la 1.600, tornar agafar el cotxe, tallar les seves activitats aquí per tornar a agafar el cotxe i pujar a la cota 2.000. Aquí és on està el hàndicap. Llavors, a curt termini no, perquè qualsevol solució que puguem trobar en aquest moment... Fins i tot si en un moment donat ens plantegéssim fer-la amb busos, amb minibús, per l’afluència de gent que necessitaríem moure necessitaríem deu vehicles. Deu minibusos, amb els seus corresponents xofers... Amb la qual cosa, la inversió inicial en vehicles, més l’explotació posterior -això si ho fem directament- o si ho contractem, el cost d’explotació que això incorpora al nostre balanç, avui no és assumible. I per tant, a curt termini no hi ha res.
A llarg termini potser també hi té a veure la voluntat del comú i una mica el que ha transcendit els darrers dies d’aquest neguit per no tenir massa clar cap on es va. Què els traslladen des del comú del futur de Naturland?
Estem parlant amb el comú de cap a on hem d’anar. Estem en un moment de definició, de definir què volem fer, què podem fer i cap on podem anar. Evidentment, quan hi ha un canvi al consell d’administració, com és lògic en qualsevol societat, aquest nou consell d’administració pot venir alineat amb la línia de treball que portàvem abans o no. I a partir d’aquí s’han de redefinir quins són els següents passos.
Pel que diu, entenc que no els han traslladat una idea clara de futur o si confien o no amb el pla estratègic que es va presentar al seu dia.
Bé... [Silenci i pensa] Evidentment, ja hi havia punts que podien ser percebuts de manera diferent. A veure, la major part dels plantejaments que portàvem són vàlids i han estat ben rebuts. Però hi ha altres punts on haurem de retreballar.
El pla no tenia un efecte immediat, era a llarg termini i per tant, o hi ha una continuïtat o difícilment s’arribarà als objectius fixats.
Totalment. Nosaltres hem anat corregint la situació de Naturland i teníem planificats una sèrie de passos i ara, aquests passos, s’han de tornar a validar pel nou consell d’administració. Com dic, en la majoria no hi ha grans diferències, però sí que és veritat que en alguns altres haurem de retreballar.
Han establert algun calendari, alguna data límit per tenir tot això definit?
Jo penso que abans de final d’any ho hem de tenir tot molt clar. Han passat ja nou mesos de l’inici del mandat i abans de final d’any hem de tenir molt clar cap on hem de seguir. També pel que deia abans, la competència no para, la competència segueix invertint, segueix millorant la seva oferta i per tant, el no avançar en cap direcció és la pitjor de les alternatives. Aquí tenim un problema de dimensió, que l’hem anat reduint, hem anat retornant deute bancari, hem anat millorant els números, però ens queda molt. Per poder seguir en aquest camí, nosaltres teníem una ruta traçada i ara hem de veure en la part en què aquella ruta es consideri que no és la correcta, hem de veure de redefinir-la. I com dic, no podem anar-nos-en més enllà de final d’any per poder redefinir-la i tenir-la clara i tornar a empènyer tan fort com es pugui. I si abans ho podem definir, nosaltres com a equip assumirem les conseqüències dels canvis i prendrem les decisions que hàgim de prendre per seguir en aquest camí.
“Estem en un moment de definir què volem fer, què podem fer i cap on podem anar”
A nivell financer deia que encara queda una mica de camí. En quin punt estem a dia d’avui i no sé si la temporada d’estiu que no ha acabat d’anar bé pot condicionar.
Jo penso que aquest any hi ha dos factors. Un, el que hem estat parlant fins ara i l’altre, que en aquest període de transició teníem plantejades algunes inversions que havien de servir per poder seguir creixent i que és evident que en entrar en aquest període, que és normal i necessari després d’un canvi del consell d’administració, de conèixer des de dins més profundament la situació de l’empresa i de poder prendre les decisions estratègiques que s’hagin de prendre, això té una afectació. És a dir, si nosaltres haguéssim tingut una nova activitat que ens hagués servit per poder seguir reforçant aquest canvi que hem portat els últims anys de tenir activitats noves i cada any amb una mica més de preponderància en l’oferta i fent-nos més competitius, això hauria generat potser el creixement que aspiràvem i que no hem pogut. Però també és normal i ho assumim com a part de la dinàmica normal d’una societat com la nostra on la major part del capital està posat pel comú, és l’accionista majoritari i és normal que hi hagi aquests períodes de transició.
I la possibilitat que entrin privats a l’accionariat? S’ha parlat diverses vegades, però hi ha res concret?
A veure, contactes sempre n’hi ha de diferents empreses, per diferents projectes i altres, però sempre s’ha de veure bé què és el que es vol fer, si això s’alinea amb els objectius de la societat, si això s’alinea amb els objectius que el comú com a accionista majoritari tingui per aquest espai que nosaltres tenim concessionat. Al final, de propostes n’hi poden haver moltes, però que després s’ajustin amb quelcom que sigui assumible econòmicament, socialment o ambientalment, fins i tot. Aquí algú podria venir i dir: vull instal·lar-hi una fàbrica, o una promoció immobiliària. Val, però és això el que vol la societat? És això el que vol el comú com a accionista majoritari per aquell espai? Per tant, contactes sempre n’hi ha, propostes sempre n’hi ha, a vegades hi ha propostes de projectes que volen integrar-se dintre de l’oferta de Naturland i que a vegades pot ser un projecte interessant, però que pel temps que necessita de rendibilitat o les garanties que demana qui està disposat a fer la inversió, és molt difícil. Són coses que no sempre són fàcils, però sempre hi ha possibilitats. Jo sempre he dit que hi ha maneres de trobar finançament per projectes que ens puguin fer falta i que es podrien tirar endavant, però jo penso que entra dintre de tota aquesta reflexió que s’ha de fer.
Comentaris (6)