Quin és el missatge principal que ens vol donar?
Volia fer una reflexió a partir de les propostes que s’han anat fent en la qüestió del gènere i la visibilització de les dones per plantejar-nos si s’ha aconseguit alguna cosa o no.
I s’ha aconseguit alguna cosa?
Jo diria que no, i si hi ha hagut algun resultat més aviat ha estat contrapruduent.
Quin exemple posaria?
Em diuen que cada cop més, quan es parla dels nens, les nenes no se senten incloses, i aquesta és una manera d’autoexcloure’s. Abans, si una pel·lícula era per nens, ningú dubtava que també era per nenes, i en canvi ara això sembla que no és així.
“Quan es parla dels nens, les nenes no se senten incloses, i aquesta és una manera d’autoexcloure’s”
És a dir, que el llenguatge inclusiu no és inclusiu?
Jo crec que no. Ens hem de plantejar perquè és la llengua la que ha d’incloure i no nosaltres. Per què la llengua ha de fer una funció que la societat no fa? Si la societat és inclusiva, la llengua ja ho reflectirà, no cal que hi fem canvis.
Darrerament surt sovint als mitjans i està present a les xarxes socials. Com viu el fet d’haver-se convertit en polèmica o mediàtica?
No ho visc de cap manera. A les xarxes les coses semblen molt grosses però a l’hora de la veritat no ho són tant. Si hi ha 30 persones que m’insulten, he guanyat 3.000 seguidors. Per tant, no té massa importància. Espero que de debò hi hagi un debat seriós que no hagi de passar per les persones, i això és el que ens convé realment, poder-nos plantejar totes aquestes coses. Ara bé, que jo surti més o menys no em sembla important.
El seu discurs està influenciant en la direcció que vol o més aviat al revés?
Tenint en compte que fa anys que el faig, és evident que no em fan massa cas. Però la qüestió és que la gent que està d’acord amb mi no parlen. En l’àmbit de la lingüística la majoria pensem així, i en canvi semblava que jo era la representant d’una determinada manera de pensar. Hi ha moltes dones que no en poden parlar, i ja sabem què passa si algun home s’atreveix a dir aquestes coses. Tot això s’hauria de plantejar molt seriosament. Que el fet que siguis home o dona predetermini sobre què pots parlar ja em sembla molt perillós. I, de fet, no se n’ha parlat mai, sinó que algú es va creure alguns llibres d’altres bandes, però no es va consultar ningú. A la mateixa Universitat de Barcelona, ningú ha consultat mai els lingüistes. Si ho haguessin fet, no farien les propostes que fan.
“Ens hem de plantejar perquè és la llengua la que ha d’incloure i no nosaltres”
Potser el problema és que el tema no s’aborda des de la lingüística, sinó des de la política?
No hauria de ser un debat lingüístic, però les propostes que fan evidencien que no hi ha una reflexió sobre com funcionen les llengües. Només el fet que es prescindeixi que a la immensa majoria de llengües del món no hi ha res que s’assembli al gènere, sinó que és universal, això hauria de fer pensar que no hi ha cap relació. Però els que s’ocupen d’això no els preocupen gens les llengües del món.
Quan veu que una administració pública escriu ‘tots’, ‘totes’ i ‘totis’, què pensa?
Penso que no tenen criteri. Ho fan com a mitjà de propaganda, però no saben què vol dir realment el que estan dient.
Creu que les persones afectades se senten representades amb aquest llenguatge?
És que no entenc el plantejament de la susceptibilitat. Què vol dir que ens haguem de sentir representats? A mi que em representin amb les coses que toquen i després com parlin és una altra qüestió. Si em diuen ‘catalans’ em dono per inclosa, no em sento exclosa.
“La gent que està d’acord amb mi no parlen”
Creu que es fa servir la llengua per amagar altres mancances?
Amb la llengua ho tenen molt fàcil, perquè després no fan res. Quan veus les estructures d’igualtat que ara surten per tot arreu, et preguntes què estan fent, i la immensa majoria l’únic que fan és tocar la llengua, mentre no fan el que s’ha de fer.
On ens porta aquesta situació?
De moment sembla que no té fre, espero que el sentit comú ens ajudi a tots plegats i algun dia s’acabi, tot i que ho veig difícil. Amb tot, em consola pensar que els grecs van intentar fer una cosa semblant i no se’n van sortir.
Podria ser només una moda?
Per ser una moda ja fa bastant temps que dura, hi ha molta persistència i, si no s’arreglen les coses, pot anar durant perquè és la pantalla perfecta. Anem parlant de llengua i no ho fem del que hem de parlar realment.
“Que el fet que siguis home o dona predetermini sobre què pots parlar ja em sembla molt perillós”
Vostè que està a la universitat, com veu la salut del català?
Fa anys que es veia venir. Als anys 90 ja hi havia indicadors clars que anàvem on som ara, potser el que no es veia és que hi arribaríem tan aviat. Però la tendència a la disminució de l’ús ja es percebia. Quan hauria estat més fàcil posar-s’hi, no es va fer res. Ara faran alguna cosa? No ho sé. Ara bé, no sé si hi serem a temps i tampoc si la cosa té remei, espero que sí, però no ho tinc gens clar.
Pinten bastos?
Sí, però ho dic des de fa més de vint anys, i ningú ha fet res.
Quin paper creu que hauria de jugar Andorra per resoldre aquest problema?
El que no veiem és quin efecte té que el català sigui l’única llengua oficial, perquè per les dades que tinc s’està seguint un camí molt semblant al nostre. En aquest sentit, potser que ens replantegem això de l’oficialitat, perquè ho pot ser i que desaparegui igualment. Cal tenir en compte què és important i què no, i això que ens sembla tan important, a l’hora de la veritat no serveix de tant.
“A la immensa majoria de llengües del món no hi ha res que s’assembli al gènere”
Què és més important que l’oficialitat?
L’ús, i aleshores el que sí que pot fer l’Estat és garantir l’ús, i que la gent no es vegi obligada a canviar de llengua i d’aquesta manera poder fer-la viure. Les llengües viuen si s’usen i es transmeten. Molt més important que l’oficialitat és l’ús. En Joan Solà deia que ho donaria tot a canvi que a la plaça Catalunya es parlés català com fa 40 anys. Doncs és això, si a la plaça Catalunya es parlés català, seria igual si fos oficial o no.
La immigració seria un dels frens de la situació actual?
No, el problema és dels catalans que no hem aguantat la llengua. La immigració va tenir resultats molt diferents, en segons quins llocs va venir gent de fora i van aprendre el català, però en canvi a determinades zones de l’àrea metropolitana era més difícil, perquè hi havia gent que mai tenia cap contacte amb el català. Si nosaltres no haguéssim canviat de llengua i haguéssim aguantat, s’hauria creat la necessitat, i això no ho vam fer, i si no ens plantegem això ho tenim molt complicat.
“No sé si serem a temps de salvar el català i tampoc si té remei”
Creu que hi hauria d’haver una iniciativa conjunta de tots els governs del domini lingüístic?
Estaria molt bé, tot el que es pugui fer conjuntament segur que ajuda, però tampoc tinc clar que sàpigan què s’ha de fer i com fer-ho.
Què proposaria?
En la mesura que poden intervenir, sobretot en garantir que els catalanoparlants no haguem de renunciar a la nostra llengua, doncs que intervinguin. És a dir, no pot ser que en organismes oficials s’hi pugui treballar sense conèixer la llengua oficial, perquè això té com a conseqüència que ens toca canviar de llengua. Si no hi ha una autoritat, no s’arreglarà. Que cadascú faci la seva feina, nosaltres no cedim però hem de sentir una protecció, perquè en cas contrari moltes vegades ens sentim a la intempèrie.
“No veiem quin efecte té que el català sigui l’única llengua oficial”
És a dir, es tracta d’exercir l’autoritat i fer complir les lleis?
Si es complís la llei, segurament tampoc hauríem arribat fins aquí, però és que això no s’ha plantejat, hi ha una mena de por que no té molt sentit, però és un coneixement que no s’ha exigit.
Organismes com l’institut Ramon Llull o la xarxa Vives d’universitats fan una tasca rellevant?
Aquests sí que la fan, però no és tan complicada, perquè no es tracta d’intervenir, sinó més aviat de promoure. Fan la feina però són els que ho tenen més fàcil.
Comentaris (1)