Fa uns dies va publicar el senzill ‘Rèquiem en vena’. Sobre què tracta?
El vaig escriure just després de la mort del meu tiet, que per mi era una persona molt important i que m’estimava molt. Era la primera persona que jo veia morir, una persona tan propera de mi i que havia estat cuidant cada dia. A més, també estava passant una crisi personal. Així que va anar tot com per aquí. I pel que fa a la lletra, jo travessava un moment mental bastant de xoc i, llavors el fet de poder escriure, ha estat com una mica un procés d'anar avançant.
Precisament en la cançó menciona temes molt profunds i metafòrics com un vaixell naufragat, les respiracions i el silenci de la nit.
Sí, és tot una mica metafòric de com em sentia en aquell moment. Tot anava com molt acompanyat i era com em sentia. És veritat que hi ha molta gent que sí que ha vist que parlava sobre la mort, però altres ho han vist com si fos sobre alguna relació o inspirat en alguna parella. Tothom s'ho pot agafar i donar-li la representació que vulguin, tot estarà fantàstic.
“‘Vivim sempre junts’, va viatjar per 54 països i el ‘Rèquiem en Vena’ també. Per mi és brutal. I, a més, després de vint anys, no? O sigui, era posar-me una altra vegada sobre la palestra”
Quina rebuda està tenint el tema?
La veritat és que és bastant al·lucinant. Ja el ‘Vivim sempre junts’ va viatjar per 54 països i el ‘Rèquiem en Vena’ també. Per mi és brutal. I, a més, després de vint anys, no? O sigui, era posar-me una altra vegada sobre la palestra. És veritat que molts mitjans ha dit que surto com a l’escena musical catalana, però és que al final m’agradaria que fos l’escena musical, senzillament. Jo canto amb la meva llengua materna, evidentment, que és el català, però no m’agrada aquesta part de politització. Al final, la música hauria de ser un idioma universal i jo canto sense complex a la meva llengua materna. Llavors, sí, canto en català, però jo em presento perquè ho pugui escoltar tothom, tots els països, no només a Catalunya.
Precisament volia preguntar-li, vint anys després va decidir tornar a l’escena música amb la versió en català d'un tema de Nacho Cano. Per què vas decidir fer-ho amb aquesta versió?
Quan era joveneta, m’agradava molt Mecano. Penso que a Madrid, un dels grups pop amb aquell moment a escala nacional i que van aportar moltíssim a l’escena musical espanyola van ser ells. Jo amb Mecano vaig connectar moltíssim i tenia molt clar que volia fer una cançó seva. Quan ells es van separar, igual que va fer Ana Torroja, Nacho Cano va fer la seva carrera en solitari i ‘Vivimos siempre juntos’ va ser una cançó que em va tocar bastant fort, la veia com un himne. I llavors, quan em van convidar a cantar a Madrid vaig pensar en aquesta cançó. I la veritat és que va ser molt bonic.
Té a plantejat treure algun àlbum o un EP?
No, tot serà a partir de singles. Jo aniré traient singles de cada tres, quatre mesos, cinc mesos. Quan vaig presentar aquesta cançó a la discogràfica em va dir que això no seria l’èxit de l’estiu, perquè és veritat que s’espera com una cançó més divertida. Penso que les ràdios també poden ser bastant reticents amb aquest estil de música. Però jo tinc moltes ganes d’ensenyar el que jo vull fer i no el que la discogràfica o el que un altre tercer em pugui dir. Fa vint anys, jo cantava per les altres persones. Cantava el que em deia la discogràfica o el que em posaven. I ara, amb vint anys més, em sento prou lliure per poder presentar les meves pròpies cançons.
Ve de família de músics. Sempre va saber que es volia dedicar a això?
No, jo quan era petita volia ser professora. Però és veritat que sempre he rebut una educació musical paral·lelament. La veritat és que m’han donat aquesta educació musical que agraeixo i em porta a altres mons. Jo tinc la meva feina, però escoltar música, fer música o ajuntar-me a fer música m’evadeix d'una mica del món i treu la part més sensible i comences a crear.
“Tinc un record molt bonic d'aquella experiència, però és veritat que just després d'anar al festival d'Eurovisió vaig necessitar uns anys per poder-me reconciliar amb aquella Marta”
Va ser la primera andorrana a participar a Eurovisió i la primera a cantar una cançó en català al festival. Com va ser l’experiència?
Vint anys després ho veig com una cosa molt màgica. Tinc un record molt bonic d’aquella experiència, però és veritat que just després d’anar cap al festival d’Eurovisió vaig necessitar uns anys per poder-me reconciliar amb aquella Marta que va cantar Eurovisió perquè de l’actuació en tinc una crítica personal no gaire positiva. Llavors m’he hagut de reconciliar amb aquells tres minuts. Vint anys després veig la seva màgia, perquè que les meves cançons viatgin tant és gràcies a la participació a Eurovisió. Només tinc paraules d’agraïment i és que continuo rebent molta estima. Per tant, és que només puc estar agraïda a Eurovisió i a les persones que em van votar i el jurat.