Arriba a Andorra amb nou àlbum sota el braç, ‘No light without darkness’, que en realitat són dos EPs. Per què aquest format?
Jo crec que és una decisió conceptual, narrativa, de voler mostrar les dualitats. Al final és ‘No light without darkness’ i vaig pensar que si partia el títol per la meitat, quedava encara més exagerada aquesta dualitat i aquest contrast. Aleshores sentia que podien funcionar molt bé, que ara també s’estilava una miqueta el tema de tenir la música com més separadeta, i ho vam fer així.
Com ha estat la rebuda per part del públic?
La rebuda ha estat bona, crec que la gent ha captat que el projecte arrenca amb un pes bastant gran a nivell conceptual, que no són singles o quatre cançons, sinó que cada cançó té el seu principi, el seu final, la seva història, i crec que això és el que ha captat el públic i també és el que jo volia mostrar. Així que anem pel bon camí.
“Cada cançó té el seu principi, el seu final, la seva història, i crec que això és el que ha captat el públic”
És també un reflex de la seva personalitat?
Sí, sí, cent per cent. Hi ha moltíssim de mi, però perquè al final les he escrit jo i les he coproduït jo. Aleshores, òbviament, és un reflex de la meva personalitat. Crec que no podia ser d’altra manera. I a més sento que en aquest primer projecte tenia la necessitat d’abans de fer cançons més pop, més disco, més desinhibides, plasmar tot el que ha sigut el meu passat, el meu present després d’experiències fortes i com em projecto. I sento que en aquest sentit és una declaració d’intencions bastant gran.
Parlava de la dualitat. En el nom de l’àlbum hi ha la llum i la foscor. Hi havia voluntat també de perdre la por a parlar de les coses que ens fan mal, de mostrar aquesta cara no tant perfecta que sovint s’intenta amagar?
Sí, cent per cent. I crec que fins i tot va més enllà de mostrar les dues cares, és acceptar les dues i entendre que sense una no pot existir l’altra. Aleshores és com una acceptació de les teves parts més fosques, dels teus pensaments més foscos. I no sé, sento que... que intento plasmar una miqueta això i crec que si alguna cosa defineix la meva generació, la generació Z, és poder mostrar les nostres parts més fosques i exposar-ho.
Com va anar que pogués venir a actuar al festival Ull Nu?
Doncs m’ho van proposar els del festival i a més el videoclip de ‘Tanatorio’ és un dels nominats així que em fa encara el triple d’il·lusió perquè les directores, l’Adela Montolí i l’Èlia Lorente, estan nominades i per un curtmetratge que es diu ‘Provocadora’. Estaré en família.
Ja coneixia el festival d’abans? I què suposa poder venir a actuar en aquest marc, més enllà de la nominació del videoclip?
El festival el coneixia perquè vaig veure que la Samantha Hudson hi va participar l’any passat i la Samantha és un referent i sempre segueixo el que va fent. I què significa actuar amb la nominació del videoclip? com deia, és un autèntic gust, un autèntic plaer i saber que estaré acompanyada del meu equip creatiu, que són l’Adela i l’Èlia, que formen part d’aquest projecte des del principi, doncs molta il·lusió. Tinc moltes ganes de venir.
“El videoclip de ‘Tanatorio’ és un dels nominats al festival així que em fa encara el triple d’il·lusió venir”
Per aquells que no la coneguin, que no hagin sentit a parlar mai de la Llum, ni hagin escoltat res seu, què trobaran al concert de demà?
Doncs al concert de demà hi trobaran una proposta bastant forteta a nivell de ritmes, que tindrà pujades, baixades, és com una espècie de viatge. El directe que portem són els dos EPs, però també posem alguna versió entremig que acaba d’enllaçar tot aquest univers. Fins i tot a nivell de referències faig alguna cover de Camarón, de Nathy Peluso, aleshores és com una espècie de versió elevada d’aquest univers.
Pel que fa als temes que havia cantat a Eufòria, queden ja fora del repertori? Ho ha deixat enrere?
Sí, a nivell de repertori sí, és un repertori que ja fa un temps que vaig deixar a part, però l’experiència d’Eufòria no la deixo gens a part. Per mi és una de les experiències que m’ha fet créixer més com a artista i com a professional, però sí que a nivell de repertori sento que ja no té el mateix sentit que tenia abans en el meu projecte.
I com ha estat el seu camí després del programa?
Ha sigut un camí bastant intens, bastant ‘durillo’, de molta realitat, de trobar-te amb el que realment són els interessos de la indústria i una miqueta sola també al intentar construir el que volia que fos la meva carrera. Però a la vegada molt agraïda perquè sento que vaig trobar des d’un inici el que volia que fos el pilar principal del meu projecte, que són les creatives, les estilistes, directores de cine, com són l’Adela i l’Èlia. He estat envoltada d’elles des d’un inici i amb elles també he anat trobant la resta de peces clau que han format i formen part del meu projecte, com són el meu management, l’Anna i l’Aina d’Allau Management, i ha sigut un camí d’autoconeixement, sobretot.
Ha servit per trobar també l’autèntica Llum o això ja és una cosa que tenia molt clara des d’abans i tot del programa?
Crec que ho tenia bastant clar. Crec que és de les coses que van arrencar des del principi. De fet, aquest projecte el vaig començar a escriure just després de sortir del programa. Crec que ha sigut més complicat trobar les persones adequades amb qui poder-lo desenvolupar.
Deia que ha estat un camí a vegades dur. Com es gestiona l’èxit del programa alhora que intenta obrir-se camí en el món de la indústria musical, que segurament tampoc és senzill?
Es gestiona amb temps i amb paciència. Sento que la meva manera d’obrir-me camí i seguir desenvolupant una carrera és fent el que m’agrada a mi, sent real en la meva creativitat i tocant de peus a terra. Sento que no puc intentar reproduir el mateix tipus d’èxit, ja que és un èxit que depèn de molts altres factors com una televisió pública. I sento que ara estic centrada en altres llocs, però sense oblidar tot el que he après d’aquest èxit i d’aquest gran aprenentatge. També amb ganes de poder reproduir un èxit de manera diferent però amb la mateixa expansió que el que va tenir Eufòria amb la meva persona.
“La meva manera d’obrir-me camí i seguir desenvolupant una carrera és fent el que m’agrada a mi, sent real i tocant de peus a terra”
Aposta per un estil diferent del que està més de moda.
Cent per cent, és un estil molt diferent del que és el ‘mainstream’ actual, però igualment sento que és un estil que a nivell internacional s’ha anat obrint pas i crec que cada cop la gent el veu amb més bons ulls i la gent cada cop demana més autenticitat i més originalitat a l’hora de la producció de les cançons. Sento que estem en un bon moment per aixecar aquesta petita escena una miqueta més Queer, LGTBI, més arriscada, més experimental.
Tota aquesta reivindicació també de la identitat, com ho afronta i com encaixa també amb la seva professió com a artista?
Crec que de la manera més natural i real possible, que al final és fer la nostra música, el que ens vingui més de gust explicar i crec que el millor que puc fer per autoidentificar-me i respectar-me com a persona és fer el que jo vull i és parlar dels temes que jo vull. Si ara vull parlar de la meva infància, parlo de la meva infància, si vull parlar de sexe, parlo de sexe. I ja està, tot i que sempre hi ha una arma de doble tall que intentem fer-la jugar a favor nostre. És un tema complex.
Es veu com un referent també per aquest col·lectiu, per persones joves que puguin estar en una mateixa situació, que hagin pogut viure coses similars a les que ha viscut?
Sí, però justament si en els últims mesos sóc un referent, és un referent d’això, de siguis el que siguis, sigui la teva expressió la que sigui, que puguis fer la música, l’estil i que puguis portar l’estètica que et vingui de gust independentment de les etiquetes i d’on hagis estat abans. Crec que en el meu cas traspassa més enllà del meu gènere, fins i tot els espais on he estat.
I ja per acabar, quins repte de futur es posa?
Reptes que em poso? Bona pregunta. Tinc ganes de fer les coses molt bé, amb calma, amb temps, que ja ho estic fent, però soc molt crítica amb la meva feina i m’agrada ser molt professional, fer les coses amb ofici, fer les coses ben fetes i que cada cop les meves produccions tractin més bé els gèneres amb els quals treballo i sonin millor. I com a objectiu d’aquí a un any, no sé, tocar a aquells festivals on tingui moltes ganes de tocar a nivell nacional i tant de bo algun internacional. Que de fet, el bolo a Andorra ja és internacional, per tant, fa il·lusió!
Comentaris (2)