Hem d’entendre que el llenguatge és sexista?
A veure, el llenguatge és un reflex de les nostres actituds i creences. O sigui, no és que sigui sexista o racista, però sí que és un reflex inevitable del que pensem. És a dir, pot ser sexista, i no necessàriament perquè, com nosaltres, tinguem una llengua romànica que declina el morfema femení o masculí, perquè fins i tot l’anglès que no ho fa, te n’adones que tampoc se salven del sexisme. Per exemple, quan es refereixen a una dona escriptora, parlen de ‘woman writer’, però quan parlen d’un home escriptor, no diuen un ‘man writer’, diuen ‘writer’. Per tant, ells són la norma i elles són allò excèntric.
Llavors, per fer un llenguatge inclusiu, per quina opció optem? Per la declinació i tenir ‘ell i ella’ o utilitzar el nou llenguatge inclusiu que proposa el ‘totis’?
Mira, el feminisme porta dècades lluitant perquè el llenguatge sigui no sexista. Quan les feministes parlen d’un llenguatge inclusiu és en el sentit que no sigui sexista. Per tant, la gran aportació del feminisme era obrir-nos els ulls a les formes que ja existeixen i que no necessiten anomenar el femení i el masculí. Totes aquestes formes que són comunes, però que la gent per manca d’ús i manca d’hàbit a fer-les servir no les tenim incorporades. Per exemple, abans era estrany sentir parlar del funcionariat o del professorat i ara està normalitzat. Però en canvi, sí que costa que la gent del carrer ens acostumem a què existeix la paraula ciutadania, en comptes de ciutadans, o que existeix la paraula humanitat en comptes de dir que l’home va arribar a la lluna.
“La gran aportació del feminisme era obrir-nos els ulls a les formes que ja existeixen i que no necessiten anomenar el femení i el masculí”
Això costa.
Ens costa, no està del tot incorporat i és perquè realment la llengua és una cosa orgànica que parteix dels usos i és, finalment, la Reial Acadèmia de la Llengua quan ja no ho pot evitar, perquè es resisteix moltíssim a incorporar el reconeixement de la meitat de la població que són les dones -no és un col·lectiu menor- que finalment la RAE acaba adoptant aquest ús. Per exemple, la paraula diputada, que jo la poso molt d’exemple perquè des del moment en què Espanya va tenir la primera diputada, que era la Clara Campoamor, juntament amb altres dues dones, allò era l’any 31. Les dones no podien votar encara, per tant, van ser votades per homes. Doncs des que Clara Campoamor va ser nomenada diputada fins que la RAE va decidir que d’acord amb la paraula diputada, perquè fins aleshores havien de parlar de ‘una diputado’ van passar més de 60 anys, va ser l’any 96 quan la RAE va recomanar que es podia utilitzar la paraula diputada.
Mare meva!
Aleshores ja eren una quarta part, les dones, a l’hemicicle de Madrid. Vull dir que les resistències són moltes i són molt grans. Però el feminisme no ha volgut mai imposar res inventat. Inventar-se una paraula com ‘totis’ realment és quasi sorprenent que algú s’hi atreveixi, no? Però també hem de ser conscients que forçar una paraula com ‘totis’ no és innocent.
Per què?
La gent pot pensar que així incloem les persones no binàries i tal. Però quan tu fas un esforç per incloure persones que es diuen no binàries, el que fas és doblegar-te davant d’una nova realitat social imposada que és la negació del sexe. Els sexes no existeixen. Per tant, els homes poden competir en la categoria femenina de l’esport i guanyar totes les medalles. El sexe no existeix, per tant, no podem parlar de dones quan parlem de ginecologia i, per tant, haurem d’acabar parlant de cossos ‘uteroportants’ i això no és innocent. Redueix les dones a coses, fa que la població mundial vegi la possibilitat de llogar de ventres com una opció. No és innocent. Ens pot semblar, i molts polítics voldran incorporar la paraula ‘totis’ per fer-se inclusius, perquè ara està molt de moda. També hem hagut de suportar les dobles formes insuportables de ‘ciutadans i ciutadanes’, ‘dones i homes’ durant molt de temps perquè ells, en el fons, estan fent un míting cada vegada que parlen i estan advocant pel vot de tothom.
En realitat són unes formes que segurament en el dia a dia són difícils d’utilitzar. Jo no puc fer un titular o escriure tot un text fent contínuament el desdoblament de masculí femení.
Mai de la vida.
“Quan tu fas un esforç per incloure persones que es diuen no binàries, el que fas és doblegar-te davant d’una nova realitat social imposada que és la negació del sexe”
Però de fet, arriba un punt que si no defenses el llenguatge inclusiu aquest del ‘totis’, sembla que no ets prou feminista.
És que clar, el terme feminista també s’ha subvertit. Va arribar Irene Montero, es va nomenar ella mateixa campiona del feminisme, però el que ens ha deixat és una llei del ‘sí és sí’ que deixa lliures abans d’hora els violadors, i una llei ‘trans’ que deixa indefenses a les dones. Les deixa indefenses en l’esport, les deixa indefenses en les institucions penitenciàries, les deixa indefenses a l’hora d’anar al servei, a l’hora de tenir un vestuari on no hi hi hagi tot d’una homes que s’han vestit de dones. Això és el que ens deixa aquesta senyora, que es diu campiona del feminisme. I també ens deixa una llei, que és la ‘Llei mordassa’ que ara mateix jo, potser he incorregut en algun delicte parlant amb tu, i em poden caure fins a 150.000 euros de multa.
S’ha imposat el políticament correcte i no sé fins a quin punt, el fet de no poder manifestar una opinió diferent, no acaba comportant una reacció negativa quan es parla de feminisme o igualtat.
Tot això que acabes de dir ho corroboro completament. Perquè al final què aconseguirem volent forçar la introducció de la paraula inexistent ‘totis’? Forçarem el que ha passat ara que la Irene Montero ha anat a un programa de televisió en el qual ha dit: ‘cada cop que vingui aquí, parlarem de ‘todes’’, que seria l’equivalent al ‘totis’ en castellà. I què ha dit el periodista? ‘Jo m’adscric al què diu la RAE i la RAE diu que ‘todos nos incluye a todo el mundo’. Això és el que aconseguirem forçant el terme ‘todes’ o ‘totis’, que tornem tots a l’origen d’on estàvem, és a dir, que el masculí inclou el femení. I no és veritat.
No?
No, no ho és. Un altre exemple que estic posant perquè realment em sembla molt il·lustratiu, és que fins fa quatre dies, al final del segle XX, els historiadors encara parlaven que, per exemple, a l’antiga Grècia no podien votar ni els esclaus ni els estrangers. Tu què penses, des del teu punt de vista del present, que les dones sí que votaven, oi? Doncs no, les dones no votaven. Per tant, aquest masculí universal a mi no em serveix.
“Una cosa és economitzar i una altra menystenir la meitat de la població, que som nosaltres, les dones”
Potser m’he de preocupar perquè jo mai m’he sentit exclosa amb el masculí genèric o com li deia Maria Carme Junyent, el gènere no marcat.
No és que t’hagis de preocupar, és que a poc a poc t’hi vas sentint, perquè en el moment que comences a obrir els ulls i les orelles i tot el teu vocabulari i el vocabulari que t’envolta inclou la presència de les dones, quan no queda clara aquesta presència de les dones, tu et preguntes, però les dones també o no? Cosa que abans no t’ho preguntaves, perquè tampoc importava tant. És que fins i tot a les dones no ens importava tant. Pensa que quan la Clara Campoamor va sortir escollida diputada, ella va advocar pel sufragi femení. En canvi, les altres dues diputades, en aquell moment, van dir: ‘ens estem equivocant, perquè les dones estan segrestades per l’Església i, per tant, votaran en contra’. I, efectivament, va ser així. Van donar el vot a les dones, com havia de ser, però com van reaccionar les dones? Doncs la Clara Campoamor no va sortir reelegida i era qui havia demanat el vot per les dones. Per tant, al final, tots formem part d’un globus androcèntric i ens hi acabem sentint còmodes. Però en el moment que comencem a sacsejar-lo i a preguntar-nos la nostra presència... Una cosa és economitzar i una altra menystenir la meitat de la població, que som nosaltres. Les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot. No ens conformem amb res més. No som un col·lectiu, som la meitat de la població. I ara perquè un col·lectiu minoritari no se senti exclòs, m’estàs excloent a mi, després de tot el que ha costat que es fos semiconscients que se m’està excloent.
Aquí volia arribar. Aquest llenguatge anomenat inclusiu, potser acaba sent excloent en realitat. Quins problemes hi detecta?
El que deia abans del terme de ‘persones uteroportants’, això no només m’exclou, sinó que em degrada, em cosifica i em converteix en una cosa que serveix per procrear, que en el fons és tornar a fa tres segles.
Li puc posar jo també un exemple. El Govern ha començat a repartir calces i copes menstruals, i quan es parla de la població a qui es dirigeix la campanya s’utilitza la forma ‘persones menstruants’. Un potser es pregunta: qui menstrua si no les dones?
Les dones menstruen. Ara, que després hi ha dones que diuen que són homes, molt bé, però no pot ser que aquestes dones que diuen que són homes no siguin conscients que la seva biologia és la biologia de les dones. Aleshores, hi ha un grandíssim moviment que es va generant a finals del segle XX i tot aquest segle XXI, des de les universitats anglosaxones que s’ha proposat eliminar el sexe com una realitat biològica científica existent. I això té unes conseqüències nefastes per a la meitat de la població que està en inferioritat de condicions que dona la casualitat que són les dones. Són conseqüències nefastes.
Però el sexe, a nivell biològic, no el pots canviar.
No es pot canviar, però fixa’t fins a quin punt han portat la fal·làcia a un nivell extrem, que hi ha clíniques de transsexualitat, de canvi de sexe a Estats Units, que tenen uns cartells a la porta enormes on et volen deixar clar que construir-te un penis no et farà fèrtil com a home. Imagina’t tu fins a quin punt la gent es creu que el sexe és: ‘bé, he nascut així, però en puc fer de l’altre’. No és veritat. I això que estic dient potser d’aquí a dos dies tinc una citació judicial, és molt fort el que està passant.
Consideren que està discriminant?
Sí, que s’és transfòbic. Perdona, però el feminisme ha acollit no només el moviment gai i lèsbic, tota la vida, sinó també el moviment transsexual. Els ha acollit perquè eren víctimes, igual que les dones, de l’androcentrisme, el patriarcat i les normes que estaven dictades pel masclisme pur i dur. El masclisme no suporta un home que no sigui de veritat un home.
“Tot allò que les feministes lluitaven en contra, que eren els estereotips, ara han vingut aquí a imposar-se amb l’afegida negació del sexe”
Aquest any vam veure polèmica en aquest sentit als Jocs Olímpics, amb la boxejadora Imane Khelif.
Què ha passat amb ella? Va néixer amb dimorfisme del desenvolupament sexual masculí. Potser n’haurem de parlar obertament. No passa res si tens un micropenis, ets igualment un home. Ella, criada a Argèlia, era anatema considerar que allò era un mig home. Per tant, què és un mig home? Una dona, tot allò que no és un home és una dona. I quan arribem al 2024 a les Olimpíades, hi ha un senyor, Thomas Bach, president del COI que decideix que avui dia no està clar que és un home i què una dona i que, per tant, si aquesta senyora té un passaport on diu que és dona, és que és una dona. Quan ja feia dos anys seguits consecutius, que la Federació de Boxa deia que havia fet les anàlisis pertinents i la ressonància magnètica pertinent per assegurar que aquesta persona és un home. I quin són les víctimes de tot això? Es tractava d’un esport on t’hi jugues el físic. Qui van ser les víctimes? Les dones que es van enfrontar amb ell.
I vostè el què defensa és que darrere del llenguatge inclusiu s’hi amaga una discriminació que acaba esborrant les dones?
Absolutament, absolutament. Jo tinc amigues que em diuen: ‘però com pots dir-me que a mi un transsexual m’esborra a mi com a dona?’ Hem d’obrir el focus, perquè tot això és un gran moviment mundial. Quan encara era ministra d’Igualtat la Irene Montero sortia a programes de ràdio dient coses com: ‘a mi em sembla que ser dona és ser una víctima, una víctima de discriminació salarial més que unes característiques físiques’. Te n’adones de la perversió de tot això? La discriminació sempre ha estat pel fet de ser dona, no de sentir-s’hi. Que la discriminació de la gent que s’ha sentit dona és una altra i molt important, però no la mateixa.
Crec que era també la Maria Carme Junyent que defensava que darrere tot aquest discurs del llenguatge inclusiu, hi ha moviments masclistes. Ho comparteix?
Jo penso que tot és un gran moviment masclista. Tot el que té a veure amb el ‘wokisme’ i el ‘queerisme’. O sigui, el ‘wokisme’ entès com a una eina del ‘queerisme’. O sigui, la teoria ‘queer’ es basa en que no existeixen els sexes, que els sexes són una mentida. Però és que ens hem d’agafar bé a la cadira per no trontollar. Tots sabem que existeixen síndromes. Quan els cromosomes no són només XX o XY, hi ha una sèrie de síndromes que són anomalies del desenvolupament. Per exemple, tenim l’XXY. L’XXY és una síndrome que pateixen homes que la seva qualitat muscular és més apàtica. Doncs ara ens estan venent la moto que són tan dones com homes, si tenen dos X. A veure... La ciència, fins i tot la ciència han aconseguit comprar amb aquest discurs! Ho sento, és que som binaris. I qui es diu no binari... Jo quan era jove, també era no binària, tot allò que era femení a mi no em representava i allò que era masculí, tampoc. Però tot allò eren imposicions de la societat, i jo era molt conscient que el que jo volia era enderrocar el gènere, no fer-ne la bandera. Jo no volia fer una bandera del gènere, al contrari, volia que la societat deixés de considerar invariablement, estereotips sexistes de dones i d’homes. Ara no, ara venen aquí i es posen la bandera del ‘jo no soc binari’ i perdona, això és un gènere més. Estàs fent generisme de tot això. Per tant, tot allò que les feministes lluitaven en contra, que eren els estereotips, ara han vingut aquí a imposar-se amb l’afegida negació del sexe. No existeix el sexe, sinó els estereotips de gènere. I d’això en fem identitats i bandera, i polítiques repressives.
És com fer passos enrere del que s’havia aconseguit?
Gegantins, no ens ho podem imaginar. I estic contenta que se’m convidi a Andorra, perquè espero que a Andorra no us truquin amenaçant en que posaran una bomba o incidiran el centre d’Escaldes que és el que està passant aquí.
De moment no, però sí que és veritat que amb el tema del llenguatge inclusiu es comença a sentir certa pressió.
Però és que el feminisme mai ha estat oposat a res de tot això. La gent es pot sentir com vulgui i això no dona dret a ningú altre a discriminar-los, ni a colpejar-los pel carrer. El feminisme sempre ha estat un recer de tota aquesta gent. I ara tota aquesta gent està mossegant la mà que els ha donat de menjar.