Recorda totes les actuacions en què ha participat i, amb tot, li costa destacar-ne una per alguna cosa. Totes són diferents però, alhora, totes són normals per als especialistes del grup, que tenen una bona dosi d’experiència en el seu camp. A Natàlia Crespo, que va fer un batxillerat científic al Sant Ermengol i és una mica manetes, la qüestió dels explosius li va cridar l’atenció durant la formació inicial per esdevenir policia. Al cap de cinc anys de patrullar pels carrers del país, “vaig passar les proves per ser especialista amb TEDAX NRQ i des de llavors estic a la unitat d'intervenció tècnica”.
I no només fa de TEDAX.
Fem les funcions de la meva unitat. És a dir, servei de protecció, servei de manteniment de l’ordre, i si hem de fer reforços, fem reforços. Però sí que és cert que el grup d’intervenció només fa les seves funcions i TEDAX NRQ només fem les nostres funcions. Donem suport a d’altres àrees, fem la nostra feina general de la unitat, però les nostres especialitats es porten cadascú al nostre grup.
Per què es va decidir per ser TEDAX? Volia ser química de jove o alguna cosa per l’estil?
En un principi volia anar a laboratori. Però en entrar al cos ens van fer la formació inicial, la presentació de TEDAX, i em va cridar l’atenció. I vaig estar intentant anar cap allà. Quan va sortir una plaça em vaig presentar, vaig passar les proves i aquí estic.
“A la guàrdia civil, quan vaig fer el curs, al 2007-2008, només hi havia una dona guàrdia civil TEDAX, que va fer el curs al 2001, si no m’equivoco. És a dir, jo vaig ser la segona dona policia en fer aquest curs a la guàrdia civil. I aquest any passat van haver-hi dues dones més”
Vostè està en una feina masculinitzada i encara dins un grup més masculinitzat encara, entenc.
Jo sempre he treballat amb homes. I tampoc diria que és una feina masculinitzada. De 250 policies que som, hi ha 23 dones. Si reparteixes totes les dones a les àrees o unitats, evidentment el número més gran són homes. Però no es que estigui masculinitzada la feina. És a dir, només que hi hagués una o dues dones que volguessin ser TEDAX, o entrar al grup d’intervenció o de personalitats, evidentment el percentatge d’homes baixaria.
En tot cas, vostè és l’única artificiera que hi ha a Andorra.
Això sí. Jo porto 16 anys a la unitat, a la meva unitat, sola, amb el meu grup, amb la meva unitat.
I quan va a fora n’hi ha gaires més, de dones? En aquesta darrera formació que ha fet a Aranjuez, per exemple.
A la guàrdia civil, quan vaig fer el curs, al 2007-2008, només hi havia una dona guàrdia civil TEDAX, que va fer el curs al 2001, si no m’equivoco. És a dir, jo vaig ser la segona dona policia en fer aquest curs a la guàrdia civil. I aquest any passat van haver-hi dues dones més. És a dir, a la guàrdia civil hi ha tres dones TEDAX. I després, a d’altres països sí que n’hi ha. A Aranjuez vaig coincidir amb dues dones TEDAX de Suècia.
Als mossos, per exemple, també hi ha dones artificieres.
Als mossos n’hi ha, a la policia nacional espanyola n’hi ha… sí que en tinc coneixement però no sabria dir-li el nombre perquè no les conec. Però sí, no és l’habitual.
I a vostè què li va cridar l’atenció per voler-se fer artificiera? La pràctica que deuria fer quan la formació inicial com a policia?
No, no, ens van fer una presentació i prou, no vam fer cap pràctica.
Ni pràctica! Pensava que no li hagués agradat molt, no sé…
Vam fer una pràctica de camp al cap del temps i sí, em va agradar. El que passa és que, jo particularment, el que faig és fixar-me objectius normalment que em criden molt l'atenció. Explosius, la veritat és que no sabia massa què era el grup de desactivació d’explosius. I tampoc és que m’agradés perquè tampoc no sabia on anava ben bé. Perquè no saps ben bé la feina fins que no estàs allà. Però bé, vam fer el curs i em va encantar. Em va encantar. Ens van ‘matxacar’ molt, a tots els que vam fer el curs, i llavors em va agradar molt.
“La veritat és que no sabia massa què era el grup de desactivació d’explosius. I tampoc és que m’agradés perquè tampoc no sabia on anava ben bé. Perquè no saps ben bé la feina fins que no estàs allà. El que passa és que, jo particularment, el que faig és fixar-me objectius normalment que em criden molt l’atenció. I bé, vam fer el curs i em va encantar”
El curs que es fa a Valdemoro oi?
Sí, el de Valdemoro, sí, el nostre curs. El curs de la guàrdia civil dura nou mesos seguits i és molt, molt, molt, molt estudi, molta teoria, molta pràctica i molta psicologia. Clar, ja et preparem per anar amb una motxilla i que no et facis enrere. És a dir, fer una bona valoració i fer una bona intervenció per evitar els riscos.
Tanta teoria… segur que la podrien fer passar alguna formació de química!
Tant no, tant no, però sí que és cert que a la guàrdia civil, per exemple, tots els cursos que fan sí que són crèdits universitaris. Jo vaig fer batxillerat científic al Sant Ermengol i dono les gràcies perquè entenia una mica de física, una mica de química, entenia una miqueta de tot allò que és científic. Per fer d’operador de raig X van haver d’anar al CIEMAT i era tot física. I que si àtoms, que si química. I també qüestions d’electricitat.
En fi, que si a casa toca reparar algun endoll ho deu fer vostè.
Ah, sí, sí, no tinc cap problema. Això sempre ho he fet. És que va ser com una mitja formació d’FP. Electricitat, electrònica… ens van donar uns ‘totxos’ de llibres.
Suposo que allò bo i alhora dolent d’aquesta feina a Andorra és que d’activitat real no en deuen tenir, sortosament, gaire.
Doncs tenim molta feina real, sí.
Doncs llavors ja deixo que m’ho expliqui.
De feina sí que en tenim, perquè no tot és desactivar com a les pel·lícules un artefacte. Si en el context del nostre país no hi ha un grup terrorista, evidentment, estem més tranquils. Però sí que és cert que Andorra és un país de pas, llavors sí que es troben granades, es troben artefactes convencionals que són de la guerra civil espanyola, de la guerra mundial. I per tot això sí que fan falta tot un seguit de coneixements, perquè són artefactes que porten molts anys, porten 40, 50 anys soterrats. S’han trobat, fins i tot, explosius que antigament utilitzaven els caps de casa per fer les seves pròpies cases i que ara els fills, els néts, troben quan fan algunes reformes. Per tot això hem de tenir el coneixement necessari. Aquests explosius s’han de transport, desactivar… cal anar amb molt de compte perquè potser no estan en les millors condicions de conservació, evidentment, després de tants anys. Llavors els hem de tractar per poder desactivar-los, per poder destruir-los, diguéssim. No tot és un artefacte i tallar un cable. Això ho deixem per a les pel·lícules.
El que els ciutadans veiem a tot estirar és que vostès es mobilitzen perquè s’ha trobat una motxilla en algun punt del carrer Prat de la Creu, per exemple, on no hi hauria de ser. Una motxilla que segurament no porta res per explotar. Però la feina del dia a dia, veig, és una altra.
Segurament no porta res, però nosaltres...
Vaja, que vostès, d’entrada, han d’actuar com si portés alguna cosa.
Exacte, perquè clar, que et deixin una motxilla en un lloc on...
On no és previsible què hi hagi de ser…
Hi anem, fem una valoració i fem la nostra feina igualment. Però és que si et deixen una motxilla al costat d’una ambaixada en un context de cert conflicte, cal fer una valoració més acurada. Sempre donem qualsevol alerta per positiva i després anem descartant coses. Moltíssimes coses. Tantes que no les hi podria explicar totes. Perquè són nou mesos de formació i setze anys d’experiència.
I no se n’ha cansat encara, veig.
No, no.
Ho deia pels setze anys en el mateix grup i perquè diu que li agraden els reptes complicats. Miri, no s’haurà pas fixat el repte de ser directora?
No, és que això no fa per mi. El que em va és ser operativa, portar un uniforme. I què passa? Que amb la nostra especialitat mai estàs prou actualitzat. Perquè les coses van… els dolents sempre van per davant nostre. I quan recuperem un artefacte, sempre hem de pensar que els dolents han anat per davant. I sempre hi ha casos nous, artefactes nous. La nostra feina no s’acabaria mai. És que no s’acabarà mai.
De perills reals reals en aquests setze anys se n’ha trobat gaires?
Amb explosius?
“Si en el context del nostre país no hi ha un grup terrorista, evidentment, estem més tranquils. Però sí que és cert que Andorra és un país de pas, llavors sí que es troben granades, es troben artefactes convencionals que són de la guerra civil espanyola, de la guerra mundial. I per tot això sí que fan falta tot un seguit de coneixements”
Sí, vaja, que deu ser el més perillós malgrat que quan era a patrulles sempre es podia trobar amb un lladre armat o alguna cosa així. Però no, ara parlem d’explosius, sí.
És que estar en perill és un terme molt relatiu, també. Però quan estàs amb explosius sempre estàs en perill, perquè és una substància química que al final, si l’agafes o la tractes només sortida de fàbrica, està en condicions òptimes. Però si passa un cert temps… té una data de caducitat, per exemple. Amb els explosius comercials, per exemple, nosaltres fem una sèrie de controls. I evidentment, no deixa de ser una substància química que pot tenir alteracions. Llavors, en perill sempre hi estem. Però algú ho ha de fer. Quan recuperem una granada o un explosiu de fa seixanta anys, per exemple, estàs en perill. Per tant, la resposta és que sí, els TEDAX sempre estem en perill. Els explosius no deixen de ser química pura.
Quan li demanava pels perills, m’ha fet l’aclariment de si amb explosius. És que ha viscut alguna altra situació perillosa?
No, no.
D’acord. Escolti, dins l’equip TEDAX, els seus integrants juguen rols diferents?
Per què ho diu?
Per exemple, perquè vostè fa servir un ordinador i un company es vesteix amb una granota plena de cables. No sé si són funcions intercanviables o no.
Nosaltres estem 24 hores de guàrdia sempre dos TEDAX.
Quants són a l'equip?
Som sis. Llavors, com tenim els mateixos coneixements, si és una intervenció que la podem fer entre dos, ja fem. Normalment el mínim mínim és dos, perquè el vestit, per exemple, jo sola no me’l podria posar. Sempre necessitaria del meu company TEDAX. Perquè ni tan sols un policia em sabria fer les connexions, perquè aquest vestit porta aire incorporat, porta unes llums, necessito una sèrie de material… Que és una intervenció més àmplia i necessitem més reforços? Evidentment, els que no estan de guàrdia també s’incorporarien.
“Quan recuperem una granada o un explosiu de fa seixanta anys, per exemple, estàs en perill. Per tant, la resposta és que sí, els TEDAX sempre estem en perill. Els explosius no deixen de ser química pura”
D’acord, és de lògica. Però em referia a si tots poden posar-se la granota, per exemple. Si tots són igual.
Les decisions es prenen entre tots.
No hi ha un cap de grup?
Sí, hi ha un cap de grup, i la resta som agents. Però en aquest cas, si es valen entre els dos que estan de guàrdia, són aquells dos que decideixen com es fa aquella intervenció.
I de vegades els toca disposar del suport d’altres grups o unitats. És molt habitual veure agents canins amb vostès.
És que el gos és una eina més.
Se li tiraran a sobre els animalistes!
A veure, que se m’entengui. Som un equip que disposem de diversos mitjans, de diversos recursos. Tenim el vestit especial, tenim el robot, hi som els agents…
De fet, els gossos són agents canins, també.
Exacte. I en funció del que creiem més convenient, activem un recurs o un altre. Igual com de vegades amb els dos agents de guàrdia ja fem, altres cops cal activar el gos. El gos i el seu guia, que quedi clar. Que solem treballar dos agents, el gos i el seu guia.
En tots els escenaris amb explosius sempre hi ha el gos?
En tots els escenaris no. Depèn de l’alerta, nosaltres ja fem la previsió de cridar el guia de gos. Normalment, clar, si és per fer un control d'explosius, no. Però si hi ha una motxilla, un paquet o una amenaça, evidentment, cridem el guia de gos de guàrdia.
El guia de gos i el gos.
És a dir, el gos no va sol. Va amb el seu guia.
És un binomi.
Exacte, sempre es diu el gos, però el gos té un guia que és qui interpreta el que el gos t’està marcant. Llavors, nosaltres, com que fa molts anys que treballem amb els mateixos guies, som finalment un equip de tres.
O de quatre!
Exactament. Dos TEDAX com a mínim, el guia de gos i el seu gos. Però no és sempre obligatori utilitzar sempre el robot, o sempre el gos, o sempre… Nosaltres fem una previsió del material que necessitarem. Evidentment, a la nostra furgoneta portem tot el material objectiu. Si és necessari el gos, ell va en la seva gàbia a la furgoneta del seu guia. Però depèn de l’alerta a la qual anem. Per exemple, l’altre dia en el simulacre de FEDA, s’hi envia primer el gos i el gos marca positiu i torna.
“A la policia d’Andorra les dones que tenim totes són operativíssimes. Fem tasques de tot. Hem tingut dones motoristes, i el curs de moto no és gens fàcil. Tenim dones a patrimoni, a drogues, a persones… Llavors quan jo dic que em dedico a explosius, la tendència és dir-me que aquí no hi ha res, que no passa res”
No tenia risc en aquell moment el gos.
Sempre hi ha risc, per als gossos i per a nosaltres. Però el guia i el seu gos no poden treballar si primer no hi som els artificiers. No tindria cap sentit. Hem de ser l’equip sencer. I fins que no està l’equip complert no s’inicia la feina. Quan decidim usar el gos, el guia es queda amb nosaltres perquè li puguem donar les indicacions necessàries i ell les transmeti a l’animal. En funció del recorregut que fa el gos nosaltres descartem moltíssimes coses. I si per qualsevol cosa toca l’eventual motxilla, encara en descartem moltíssimes més. Són molts elements els que valorem. I el sol fet que el gos surti per una banda o per l’altra ens pot indicar coses.
Què li diria a la gent, aquí a Andorra, quan els veuen fer un reconeixement d’algun espai perquè ha de venir una personalitat i hi ha qui es deu pensar que estan fent un espectacle. Perquè no hi veuen cap risc. Però vostès s’ho han de prendre com si realment hi fos.
Això ens passa sempre. Per exemple, quan em demanen que sent policia suposo que em dedico a tasques administratives, de despatx. Hi ha la tendència de dir-me que dec estar al despatx. A mi i a les meves companyes.
Això els deu passar a les dones policia en general.
Sí, sí, sí. És una tendència usual. I no, no només podem fer tasques administratives. Nosaltres som operatives. I, realment, a la policia d’Andorra les dones que tenim totes són operativíssimes. Fem tasques de tot. Hem tingut dones motoristes, i el curs de moto no és gens fàcil. Tenim dones a patrimoni, a drogues, a persones… Llavors quan jo dic que em dedico a explosius, la tendència és dir-me que aquí no hi ha res, que no passa res. Bé, no hi ha els artefactes que tothom veu a la televisió o a les pel·lícules però hi ha molts d’altres explosius.
Dels quals no en som conscients.
Exactament. I si el que es vol pensar és que jo no tinc feina perquè no hi ha res, i així estem tots més tranquils, doncs perfecte. Jo ho respecto. Però de feina en tenim, tenim molts controls. Bàsicament l’entrada d’explosius per les obres. Anem a les pistes, controlem els dipòsits… Que hi ha una intervenció, la controlem. Que es troba un artefacte convencional, fem el que escaigui. Fem el nostre dossier, anem a declarar a la Batllia si fos el cas. De feina n’hi ha. Andorra no està en una bombolla. I com li deia, per aquí ha passat en certa manera una guerra civil, una guerra mundial, tenim Espanya i França al costat, estem a Europa… Es troba el que li comentava abans. Artefactes convencionals i moltes altres coses en què intervenim.
Escolti, xerrant, em parlava que en la seva feina també hi juga l’aspecte psicològic. El fet de no fer-se enrere quan s’ha d’acostar a una maleta sospitosa, per exemple. Fins a quin punt és important aquest aspecte i no només per a vostès. També pel seu entorn. Parelles, fills, pares… Com ho viu el seu entorn?
Jo quan vaig marxar al curs per especialitzar-me tenia 25 anys. I quan li vaig dir a la meva mare: ‘Mira, mama, em presento a explosius.’ Es va quedar quieta, va seure al sofà i em va dir: ‘I no pots fer una cosa més senzilla?’
“En setze anys hem tingut la sort que cap dels TEDAX no hem patit ferides. També és una qüestió de confiança en la nostra professionalitat. Evidentment, quan a mi em mobilitzen estan de guàrdia al meu marit no li fa gaire gràcia. És normal”
Ella la deu conèixer força millor que la majoria.
Sí, i ja sap que m’agraden les coses complicades. Els reptes. Però és clar, una cosa és fer policia, que sí, que dius, vas armada i tampoc no sabem em que hi ha al carrer. Ho sabem els policies que treballem al carrer o que hi hem treballat, fins a cert punt. I també hi ha molt d’allò que la gent s’imagina sobre un artefacte. Que si el cap vermell amb el cap blau… Però hi ha molta més feina que tot això. En setze anys hem tingut la sort que cap dels TEDAX no hem patit ferides. També és una qüestió de confiança en la nostra professionalitat. La meva família ho porta bé, perquè ja em coneix. I al final a la família dels meus companys els passa exactament igual. Evidentment, quan a mi em mobilitzen estan de guàrdia al meu marit no li fa gaire gràcia, és normal. No sabem ben bé com anirà la qüestió. Només puc dir-li que a mida que pugui ja avisaré. Però poc més.
Acabo demanant-li si recorda especialment alguna intervenció.
Com a TEDAX?
Sí, en matèria d’explosius.
És que tots els casos són tan diferents. No té res a veure un cas amb un altre. Recordo pràcticament tots els casos en què he intervingut. Però no especialment per la seva perillositat. Al final, les intervencions, d’explosius, de substàncies explosives, d’una maleta que s’ha oblidat en una ambaixada… per nosaltres és tot plegat. Però anoti: un cas d’uns turistes, el 2015, que havien comprat pólvora i pistons i ho van carregar al maleter del cotxe. Estaven aparcats a l’antic Punt de Trobada. I de cop va esclatar tot.
Recordo el cas, cert. Van saber perquè ho havien comprat i què va passar.
Doncs hauríem d’haver parlat amb l’home que va quedar més malferit. Però no ho vam poder fer perquè per la gravetat de les ferides se’l va haver d’evacuar d’urgència cap a Barcelona. Li va quedar tot el tronc del cos incrustat de pistons. I crec que va perdre un ull.
Déu n’hi do. Sort que el terrorisme ha passat de llarg i esperem que així continuï.
És ben cert. Però a part d’això, aquí ens hem trobat de tot encara que sembla que no passi res, que ja està bé, perquè així la ciutadania està més tranquil·la i poden confiar en la nostra professionalitat. Però hem anat a buscar explosius a totes les parròquies d’Andorra.