A partir de dilluns, és el moment per Llop i Masoliver de descobrir un nou assassí que ha matat una parella d’amants. Aquesta serà l’ocasió de tornar al passat i trobar els paral·lelismes amb el present de la societat andorrana. Tot estarà plasmat a ‘Olor de difunt’.
La seva carrera literària neix gairebé arran l’hostaleria...
Sí, però sobretot per la curiositat. Tot va començar per una curiositat i al final porto vint anys, perquè ja fa vint anys que vaig publicar ‘Pioners de l’hoteleria andorrana’. Jo sempre he sigut molt lectora, a ma casa tothom ho era, però estic molt contenta d’haver trobat el meu camí.
Per què el gènere policíac?
És un dels meus gèneres preferits. De petita llegia les aventures d’una detectiu nord-americana. Després van venir altres autors, Agatha Christie i molts altres. Sóc bastant eclèctica, llegeixo de tot, però sempre acabo coincidint amb aquest gènere. M’agrada el misteri, no m’hi cal grans crims, però per a mi ha sigut un camí natural. Podria dir que he anat a parar al meu gènere d’origen, però que he trigat a arribar.
Considera que té alguna figura en la qual emmirallar-se?
Per mi òbviament Agatha Christie és un punt d’inflexió, hauré llegit pràcticament tota la col·lecció i he sigut molt fan. Però, a l’arribar a escriure novel·la, jo l’he volgut fer andorrana, perquè una ha d’escriure del que coneix, no tindria massa sentit que ho fes d’un poble de Suècia. És veritat que Andorra és un país força tranquil, en el sentit que no tenim crims terribles. Llavors intento a través de les novel·les recuperar usos i costums reals, una mica el nostre patrimoni natural i cultural. Jugo amb diversos aspectes que m’apassionen, és una manera de recuperar un bocí de la nostra cultura, coses que la gent ha oblidat.
Efectivament, com diu Andorra és un país força tranquil, però als seus llibres li posa una mica d’emoció...
Són coses que poden arribar a passar, però justament gràcies als crims que descric a les meves novel·les el que faig és recuperar aquestes parts que comentava. Sobretot els valors que hi havia en l’Andorra d’abans.
És a dir, que hi ha molt de veritat en el seu món de ficció...
Les meves novel·les són completament de ficció, els personatges... Tot. Però sí que és veritat que hi ha llocs reconeixibles. En aquest cas, la major part de l’acció passa a la parròquia de Canillo. Justament l’exbatlle Climent Masoliver és algú com els homes molt andorrans, que tenien valors i que quan donaven la paraula, anava a missa.
“Hi ha quatre cases pairals veïnes, i em serveix per mostrar la importància de la figura de l’hereu i la pubilla. De fet, hi ha un mateix patró que es repeteix”
Aleshores els personatges no estan inspirats en persones reals, sinó en formes de ser...
El que sempre he volgut tenir molta cura i no he volgut mai és descriure algú que existeix. Òbviament algú pot dir que coneix algú que era així o que tenia una característica de l’altra manera...
Les persones andorranes tenen alguna particularitat en concret?
A veure, cada vegada menys. En el sentit que deia abans, per exemple. Fa uns anys es donava la paraula i no calien contractes, amb això valia. La idea és que els homes i les dones del Pirineu han de ser una mica més tancats, però tenien molts valors, com el bon veïnatge i que les famílies s’ajudaven les unes a les altres. I això per a mi és una cosa que s’ha perdut moltíssim.
O sigui, al final el crim és com un escenari de fons, i hi ha moltes altres coses que van conjugant la història...
Als anys 50 tothom coneixia tothom, se sabia la vida i miracles. Llavors que hi hagi un crim i que pugui ser algú de nosaltres... A mi m’agrada exposar aquest misteri.
Al llibre va i torna dels anys 50, amb dos crims amb la mateixa arma. Sense desgranar res clau, quin és el punt que entrellaça els dos?
Tenim dues històries amb 70 anys de diferència. Aquesta mateixa arma del crim i durant l’assassinat d’un important home de negocis del món immobiliari i de la seva amant a l’escena del crim es veu el que va lligar Masoliver. Veu aquest element molt característic que ja no es fa servir avui dia. Això li fa recordar la seva infantesa i aprofito per viatjar a aquella Andorra dels anys 50, però també entro una mica més del Climent. Hi ha quatre cases pairals veïnes, i em serveix per mostrar la importància de la figura de l’hereu i la pubilla. De fet, hi ha un mateix patró que es repeteix. En aquell moment, el que volia una família i el seu hereu era poder tenir terres, casar-se amb algú que també en tingui, o sigui anar fent créixer el patrimoni. Llavors amb els anys la gent el que vol és fer més diners.
La portada és una mica diferent de les anteriors...
He canviat d’editorial, ara he publicat amb Llibres del delicte i estem molt contents, estan especialitzats justament amb novel·la negra. La veritat estic molt contenta d’haver treballat amb el meu editor, Marc Moreno.
El títol, ‘Olor de difunt’ com se li ocorre?
Hi ha una escena on justament es veu això. Jo crec que tota persona tenim una olor especial, sigui pel perfum o per l’olor que desprenem. Llavors, aquesta olor de difunts, hi ha una persona que ha mort, però tu entres en un espai i sents l’olor d’aquella persona que ha marxat.
Aquest llibre és el tercer d’una sèrie, es pot llegir per separat o s’han de llegir en conjunt?
Es poden llegir, el llibre i la història comença i acaba. Jo recomano començar per ‘Mort sota zero’, perquè així també veus l’inic dels personatges com són, en el primer és on els descric una mica més. El que sí que és veritat que en aquest llibre he transmès més la intimitat de Climent. Veiem que és una persona amb sentiments, una persona que actua com actua en l’actualitat, i és perquè té un passat i unes vivències. Però sobretot ‘Olor de difunt’ és una història de tot seguit, d’enyorança, d’il·lusions, de temps passat i vivències sovint idealitzades, perquè sovint idealitzem una Andorra ja desapareguda.
Els personatges han evolucionat i vostè ho ha fet amb ells?
Jo crec que sí. Ells han evolucionat, i a més en ‘Mort sota zero’ ells tot just naixien. I sobretot en aquest tercer llibre els he fet créixer. Tampoc he volgut tenir uns personatges que siguin els superherois o que siguin superficials. Són persones normals i corrents com nosaltres, tenen alts i baixos, bons moments, però no els volia tan perfectes.
Com és el procés de crear els personatges? Ha arribat un punt en què per a vostè són reals?
De fet per a mi ja són com persones que podria quedar per prendre un cafè. Els he fet molt meus. És veritat que a l’inici tens aquesta dificultat de dir “vull crear un personatge que és així i així”. Però l’avantatge d’escriure altres històries és que van enriquint aquests personatges, ells evolucionen, però tu sembla que els coneguis més.
“En els llibres que he escrit, sobretot els de misteri, tenia molt clar l’inici i el final, sabia perfectament qui mataven i qui era l’assassí”
És una escriptora organitzada o brúixola?
En els llibres que he escrit, sobretot els de misteri, tenia molt clar l’inici i el final, sabia perfectament qui mataven i qui era l’assassí. Ara mateix tinc al cap un darrer llibre i també ho tinc clar. Ara ve el moment de dir vaig a fer l’esquema i vaig a posar les peces i intentar el trencaclosques.
Com s’inspira per crear aquests crims? Perquè sempre diuen que l’historial de recerca d’un escriptor de novel·la negra millor no mirar-lo...
És veritat que, de vegades, penso segons quines coses busco que si s’investigués dirien anem a vigilar aquesta persona (riu). Però jo diria que l’entorn de la muntanya, aquest que tenim als Pirineus. I més si anem a aquest món rural que hi havia a Andorra, permet imaginar la història de forma fàcil. La meva passió per la recerca històrica també em porta a quan busco certes coses se m’acudeixen idees, i no necessàriament em diuen allò és un crim, però si veig coses que puc utilitzar.
Té moltes històries que s’han quedat al calaix?
Sempre tinc històries que per manca de temps no puc anar més enllà. Algunes que penso que ara no, però que en algun moment potser ho puc agafar. Tot escriptor sempre té més idees que llibres pot escriure.
Quin temps es dóna més o menys per escriure cada llibre?
No em poso cap pressió, així que m’he de convèncer i deixo que la història flueixi. És veritat que en aquest temps de confinament he avançat més amb el llibre, al fer menys vida social aprofito i avanço. Normalment trigo entre un any i un any i mig.
Perquè vostè té una feina... Com ho pot compaginar tot?
Clar, tinc una feina a temps complet i això ho he de fer en el meu temps de lleure. El que passa és que sóc una persona organitzada, llavors entre setmana no tinc temps, però el cap de setmana sí que aprofito. El dissabte m’assec i començo a treballar en la sèrie d’idees que vull plasmar, no perdo el temps.
Té algú que llegeixi els llibres abans que l’editor?
Abans de l’editor passen els meus primers lectors (riu), que són els meus pares i el meu germà.
Són crítics o no?
Sí, sí que ho són. A més sempre intento que ja estigui tot pràcticament escrit, i el que no faig mai és dir-los qui és l’assassí, així els puc preguntar si ho han endevinat o no. Per a mi és molt important estirar al màxim fins al final. Així que els deixo descobrir la història. A mi m’agrada marejar la perdiu i anar posant pistes (riu).
“La veritat és que el moment d’idear tota la història, la trama, és el que més m’agrada. És el millor moment per a mi com a escriptora”
Com a escriptora deu ser molt divertit veure com la gent va descobrint coses...
La veritat és que el moment d’idear tota la història, la trama, és el que més m’agrada. És el millor moment per a mi com a escriptora. Escriure també m’agrada, però per mi el moment clau és el previ. El que menys és la correcció, m’empipa molt (riu).
Ha fet assaig, novel·la històrica i ara policíaca... Què és el que més li agrada?
Cada període ha tingut el seu moment, i els he gaudit tots. La novel·la històrica, amb ‘L’home de mirada clara’ és la que més esforç em va suposar i la veritat és que no és la meva preferida. Però també és veritat que és comparable l’esforç amb l’estima que li tinc. El gènere amb que més còmoda em sento és l’actual. És el que m’agrada i el gaudeixo molt. Però cadascú ha tingut la seva importància en cada època de la meva vida.
Darrerament ha participat en esdeveniment de novel·la negra i inclús ha estat nominada, com viu estar en aquest àmbit i trobar-se amb altres escriptors?
La veritat és que és molt enriquidor trobar-te amb altres persones que tenen la mateixa passió que tu. Vaig poder just compartir aquests moments i estic molt contenta de la nominació. Sobretot perquè va ser a Catalunya, i això vol dir que la meva història ja traspassa les barreres d’Andorra. Només la nominació per mi ja és un gran premi, una valoració de la feina i això m’anima més a continuar escrivint.
Comentaris