“Els adolescents construeixen la seva identitat a través de la presència a xarxes”

Encara som testimonis de la mutació cultural o ja s’ha produït del tot?

S’està produint, però és una revolució molt important. Segurament la pandèmia va ser un punt àlgid d’aquesta mutació que ho va accelerar tot i va obligar-nos, de manera sobtada, a utilitzar al màxim aquestes eines pròpies de l’entorn digital. Després de la pandèmia, hem intentat tornar enrere a la vida presencial. Però moltes d’aquestes eines que hem fet servir per trucar-nos quedaran. Aquesta mutació ja fa molts anys que dura. Està lligada a l’evolució digital i no només implica l’ús d’unes màquines o eines extraordinàriament sofisticades, que teòricament ens haurien de fer la vida més fàcil, sinó que implica un canvi en les maneres de pensar, de preguntar i actuar de cadascú. És un canvi cultural. No és només una revolució tecnològica -la introducció d’una màquina al nostre dia a dia- sinó que implica un nou model de vida i aquí les màquines hi juguen un paper molt important.

La pandèmia va ser el punt que més va accentuar aquest nou paradigma? 

Ningú de nosaltres té una bola de cristall per endevinar el futur. Però si observem amb certa distància aquest passat recent que hem viscut, la pandèmia hi ha jugat un paper molt important. A vegades sembla que hagin passat mil anys, o ni tan sols ens agrada parlar-ho perquè va ser una experiència de xoc, però va implicar canvis molt rellevants. Hi ha alguns fenòmens de caràcter polític o cultural que s’estan manifestant ara, però expliquen gran part del xoc que va provocar la pandèmia.

“Ara s’ha vist que hi ha hagut molts casos d’assetjament, de pressions o, fins i tot, de suïcidis, tot i que no hem d’exagerar ni ser alarmistes, però és simptomàtic d’uns canvis crucials que afecten la nostra vida”

A quins d’aquests nous trets que ens distingeixen avui en dia donaria més importància? 

A tots. En el món de l’aprenentatge són molt importants. La revolució d'internet i de la intel·ligència artificial obligarà a canviar el concepte d’educació i el paper de les escoles. Però també té unes connotacions considerables en el món del treball. Fins i tot hi ha gent que, si no s’adapta a les màquines i no assimila aquesta nova actitud davant de les màquines, pot quedar totalment exclosa del mercat de treball. Hi ha reptes molt importants a l’educació i el treball, però també hi són a la vida personal. Els adolescents construeixen la seva identitat a través de la presència a les xarxes, i això per ells és molt valuós. Ara s’ha vist que hi ha hagut molts casos d’assetjament, de pressions o, fins i tot, de suïcidis, tot i que no hem d’exagerar ni ser alarmistes, però és simptomàtic d’uns canvis crucials que afecten la nostra vida.

Vostè posa als adolescents com a gran exemple d’aquesta revolució. Com són els joves d’avui en dia, a diferència d’anys anteriors?

Aquí entra en joc la bretxa digital generacional. La distància que hi ha entre joves i grans en relació amb l’accés i l’ús d’aquestes eines que puguin solucionar problemes per treballar, aprendre o simplement viure. Aquí hi ha un canvi molt important. Es fa una distinció entre nadius digitals, que han nascut en un món on la tecnologia ja existia i era habitual, i els immigrants digitals, nascuts en una època anterior i que, quan ha irromput aquesta tecnologia, hem hagut d’aprendre forçats per les circumstàncies. És un aprenentatge complicat. Els joves aprenen molt més ràpid, en canvi, els grans sabem més coses de la vida i tenim més experiència, però la tecnologia esdevé una barrera, ja que mai tindrem la mateixa habilitat ni el mateix domini.

I en què son pitjors? De quines qualitats poden flaquejar?

Hi ha un debat sobre si els joves d’avui en dia són més o menys intel·ligents. Si són més o menys competents. A mi no m’agrada posicionar-me. Hi ha visions molt pessimistes o apocalíptiques. Fins i tot hi ha estudis que diuen que ha baixat el nivell intel·lectual. No obstant això, crec que els joves tenen més facilitat per dominar aquestes eines i fer-les servir per resoldre qualsevol mena de repte relacionat amb els estudis o la vida personal. Però això és com tot: quan t’acostumes a fer servir aquestes eines, descuides altres aspectes de la teva capacitat intel·lectual i queda una mica atrofiada. El perill és aquest. Si tenim màquines que pensen per nosaltres, el dia que no les tinguem… què farem? En algunes coses sembla que avancem ràpidament i en algunes estem retrocedint, però no m’agrada fer-ne un balanç negatiu.

Sobretot estem inundats de plataformes i xarxes que han substituït alguns serveis essencials com el cinema o el teatre. Hi ha alguna forma de mantenir la tradició?

Vivim en un món on la tecnologia cada cop té més importància, i això representa un repte per a la cultura tradicional i popular. Hi ha hagut alguns casos que fins i tot diuen que pot desaparèixer. Tanmateix, jo crec que poden conviure. Quan va néixer el cinema, no va desaparèixer el teatre. Quan va aparèixer la televisió, no va morir el cinema. És veritat que, quan apareix una nova tecnologia en el món de la comunicació i la creació artística, totes les formes tradicionals s’han de ressituar. Han de trobar el seu lloc. A vegades això vol dir que també hi ha pèrdues, formes culturals que desapareixen o s’adapten, però també hi ha guanys. Vull veure una pel·lícula i a internet està enregistrada, o puc contemplar un quadre de Nova York a distància, o fer una fotografia i compartir-la. A internet hi és tot: cultura popular, entreteniment, informació... Però és una espècie de caos perquè hi falten criteris i un cert ordre. La gent es pot perdre amb tanta informació”

“La irrupció d’una nova tecnologia no comporta automàticament la desaparició o la mort de les anteriors, però sí que obliga al reciclatge”

És prescindible el contacte físic per a la ‘supervivència’ de la raça humana?

No és el mateix veure una obra de teatre des dels dispositius electrònics o assistir a una representació al teatre Romea. Amb algunes coses hem guanyat, amb altres hem perdut, però no s’ha de ser pessimista perquè la irrupció d’una nova tecnologia no comporta automàticament la desaparició o la mort de les anteriors. Però sí que obliga al reciclatge, com ha passat amb el llibre digital o els llibres acadèmics. Un cop superada la pandèmia, els teatres estan plens, les sales de concert també, els cinemes no n’estic tan segur... Però en alguns casos sí que s’ha recuperat l’acte social. En algunes ciutats s’han obert llibreries, sobretot de literatura. Hi ha símptomes d’una certa recuperació de les formes més tradicionals. Crec que els humans necessitem sortir de casa i tenir experiències autèntiques, tocar-nos i viure-ho en primera persona. El nostre contacte amb el món simbòlic és a través de les pantalles, i això és molt esgotador. Té avantatges, però també té molts inconvenients.

Les empreses també han optat per la digitalització, en canvi, no tothom reacciona igual a aquests avenços...

A les empreses hauria d’haver-hi un canvi cultural molt important. A vegades pensem que la revolució digital és merament un camí tecnològic, i el que s’exigeix a les empreses és inversió en tecnologia. Però si no hi ha un canvi de mentalitat i no aprenem a treballar d’una altra manera, potenciant el treball en equip i comunicant-nos d’una altra manera, això no serveix de gaire. En aquest sentit, és probable que els joves amb ganes de treballar (els que s’impliquen activament en l’empresa) estiguin molt més ben preparats que les persones més grans.

Per tant, aquesta diferència cultural perjudica a certs col·lectius, sobretot els de més edat.

Aquí pot haver-hi un problema. La gent que coneix molt bé l’ofici i té molta experiència dins l’empresa no sol dominar la tecnologia, i fins i tot poden tenir una certa aversió a certs canvis. En canvi, els joves que aprenen de pressa i dominen bé la tecnologia, els falta l’experiència i aquest coneixement. Crec que els grans poden aportar experiència i una visió més profunda, i els joves han d’optar per la innovació. Però efectivament hi ha un xoc cultural. A les universitats també ens passa amb els professors i els alumnes. La distància cultural entre estudiants i docents cada cop és més gran. Sobretot amb els professors més veterans. S’ha de trobar un punt d’equilibri, però com que els canvis són tan constants i accelerats, als més grans ens costa adaptar-nos”

Llavors els joves d’avui en dia són més poderosos?

Per descomptat. Aquestes competències i aquest domini de l’eina digital els dona un avantatge competitiu claríssim. Tot i així, a vegades mitifiquem els joves. De la mateixa manera que estigmatitzem a la gent gran perquè pensem que en relació amb les tecnologies són uns analfabets, també mitifiquem els joves com si, pel fet de ser jove i formar part d’una generació, creixessin ensenyats. Només s’aprèn a través d’un procés d’aprenentatge. Ara bé, quan els ensenyes, aprenen molt més ràpid i poden dominar aquestes eines de forma excepcional.

Tot i que també implica alguns perills. Desinformació, estafes, suplantació d’identitats...

S’ha de veure tot des d’una certa perspectiva i amb serenitat. Tota innovació tecnològica, i més d’aquesta magnitud, comporta canvis i uns riscos. La paraula risc també està associada a la incertesa. Quan innoves o canvies la manera de fer, et pots trobar en situacions que no havies previst, i no tot és positiu. És el que ens està passant ara, que ja portem uns quants anys, i en algunes escoles el debat és si hem de prohibir el mòbil. Amb aquesta experiència s’ha vist que s’ha de posar límits a la telefonia intel·ligent.

Què hauríem d’haver corregit?

L’errada va venir quan es va introduir aquesta tecnologia, ja que no es va establir cap tipus de limitació. Molts pares vam comprar mòbils als nostres fills en edats prematures. Unes eines que ni coneixíem ni dominàvem prou. És com si li regales al teu fill un cotxe i tu no saps conduir. I a sobre, el teu fill condueix el cotxe, però tampoc té el carnet de conduir. Per conduir hi ha unes regles, i aquest és el problema que tenim. S’han de posar límits, regles i unes certes prohibicions. Però jo no seria catastrofista. Si en el món real hi ha delinqüència, al món virtual també. Tot i que fer aquestes distincions entre el món real i el món virtual, al 2024 no té gaire sentit. Tot forma part de la mateixa realitat.

És perjudicial que els joves cada cop s’endinsin més aviat en la tecnologia?

Encara estem prenent consciència que ha d’haver-hi límits. No em considero un expert en això, però hem d’establir uns criteris. Totes les màquines tenen els seus perills. Però com que la tecnologia ha avançat molt ràpid, cada cop tenen màquines més potents i més aviat, un fet que a vegades crida l’atenció. Però els pares han de ser molt conscients que tenen una responsabilitat i algú els ha d’ensenyar com es fan servir aquestes eines.

“Aquestes eines, segons com les facis servir, poden tenir conseqüències bastant perverses. Ha d’haver-hi una certa vigilància i presa de consciència perquè els adults se’n facin responsables”

Quin paper hi juguen els nostres perfils a les xarxes socials en aquest sentit?

Els psicòlegs consideren que l’accés a les pantalles s’ha de fer a partir d’una certa maduresa. No sé exactament quina és l’edat i en quines circumstàncies, però hi ha escoles que ja ho comencen a aplicar. Jo soc partidari de la llibertat i confiar en els joves i adolescents, però hem de ser molt conscients dels perills que implica. Apareixen xarxes socials totalment noves, com podria ser Onlyfans, que permet accedir fàcilment al món de la pornografia i es va crear fa poc. D’aquí a un temps potser es començarà a veure que hi ha una sèrie de riscos associats, fins i tot a xarxes com Facebook, que hauria tingut una influència política cabdal en les eleccions d’EUA. Aquestes eines, segons com les facis servir, poden tenir conseqüències bastant perverses. Ha d’haver-hi una certa vigilància i presa de consciència perquè els adults se’n facin responsables i acompanyar als seus fills durant aquest aprenentatge.

Estic llegint un llibre anomenat The Game, d’Alessandro Barico, que m’ha agradat molt perquè explica que aquestes aplicacions són com un videojoc, amb certs components addictius. Quan t’hi aficiones, et costa molt desenganxar-te. I tot això ho hem de saber. Perquè els que ho han dissenyat saben perfectament com atrapar a la gent i com generar constantment estímuls perquè estiguin totalment pendents. I quan ets addicte, llavors sí que perds llibertat i control sobre tu mateix i la teva pròpia vida.

Plataformes que, fins i tot, ens permeten construir personatges públics. O el que ara anomenem ‘influencers’...

Podem fins i tot construir els nostres avatars. Aquí sí que podríem parlar d’una doble vida. És molt interessant i en alguns casos perillós. S’ha d’anar amb molt de compte, sobretot amb gent que té una certa propensió a patir algun trastorn de la personalitat. Pots desdoblar-te i tenir una doble identitat en la vida presencial i virtual. Un dels avantatges d’internet és que tots som actors i espectadors. Tots podem crear un personatge que cridi l’atenció per aconseguir seguidors i molts ‘likes’. Pots seguir als altres, però els altres també et poden seguir a tu, i això és un fenomen relativament nou, sense la necessitat que ningú et contracti.

S’ha perdut la figura de l’intermediari, o la pròpia tecnologia fa aquesta funció?

Per fer teatre s’ha d’anar a una companyia teatral, per fer cinema a una productora... En canvi, gràcies a internet, qualsevol persona que tingui alguna cosa interessant a dir, sigui simpàtic o divertit, pot fer-se famós i obtenir molts seguidors per aconseguir certa influència sobre els altres. No cal cap intermediari, tot i que és molt difícil. Tots els que estem a les xarxes ens agradaria ser famosos i reconeguts en algun moment. Per tant, això de cridar l’atenció i fer alguna cosa que desperti l’interès dels altres no és tan senzill. Ha de tenir alguna cosa especial.

Però aquest és el camí a seguir? A què ens porta tot això?

Podríem dir-ne la democratització de la fama. Tothom pot accedir a la fama i al reconeixement. Té un perill perquè a vegades hi ha gent que no té res d’especial i, per casualitat, s’ha fet famós. Hi ha un cert risc de banalització. A l’època dels grecs i els romans hi havia personatges famosos perquè eren herois i havien fet coses extraordinàries. En canvi, ara hi ha gent que potser ni ha treballat, en el sentit clàssic, i resulta que ja ha construït un imperi. Qualsevol mediocre pot ser ‘el rei del mambo’ i hi ha gent que fa aportacions molt importants que no es coneix ni té cap tipus de projecció. Tot el que fa referència a la fama és perillós, és un tema que he tractat en molts dels meus articles.