La setmana passada van començar els assajos de la producció de l’Escena Nacional d’Andorra ‘La neu dins d’aquesta pluja’. Tenies ganes ja de tornar a casa amb un projecte?
Oh Si! Tenia moltíssimes ganes. Crec que és un privilegi treballar i després poder tornar a dormir al teu llit [riu]. Sona molt bàsic, però quan portes molt temps fora i cada vegada que tens un projecte t’has de desplaçar, es nota. Al final és elecció meva seguir vivint a Andorra, però s’agreix moltíssim poder treballar en un projecte tan bonic com és ‘La neu dins d’aquesta pluja’ i poder dormir a casa.
Com va rebre aquesta proposta?
Ja feia temps que l’Alfons Casal, el dramaturg de la peça, m’havia parlat del guió, i ja havia llegit coses dels primers esborranys. Fa molt temps que sé del text i al final tot es va posar a lloc. El director, el Marc Rosich també sempre ha tingut un contacte amb aquest guió des de l’inici i va ser una mica tot rodat.
Què ens pot explicar de l’obra?
L’altre dia just fèiem una xerrada amb els alumnes de l’aula de teatre que van venir a veure un assaig, i el Marc els deia que no és matemàtica pura aquesta obra, no has d’intentar intertextualitar tot. És una peça que té un punt oníric, on no saps molt bé on és. Es barregen els temps i els espais. Tot passa en una mateixa casa. És un text molt narratiu, però li estem donant un joc molt diferent. Tracte sobre deixar anar, aquesta cosa tan difícil que ens costa a tota la humanitat: entendre que ha passat i l’acceptació de certes coses. Això es trasllada al text i és com si s’entrés dins d’una bola de neu d’aquestes que se sacsegen i cauen flocs de neus. Entrem en aquesta bombolla dins del cap del Víctor, on es troba amb la seva dona la Lysa i la Sally, la seva filla -que soc jo- i també parlem d’una Beth que no surt mai, que és la mare del meu personatge. Al llarg de la història veiem com aquestes dones han conviscut amb el Víctor i ell explica els seus dimonis i la seva manera de relacionar-se amb aquestes dones.
Els protagonistes entren com en una mena d’espiral i les situacions que els hi passen es van repetint. Això deu donar pas també a un cert joc com a actor.
Molt de joc. De moment estem fent tot un treball gairebé radiofònic de taula, perquè és molt descriptiu i narratiu, però li estem donant molt joc des de la intertextualització. Tenim molt pocs assajos, però li estem donant molta canya. I si, entrem en aquestes espirals, que és aquest món oníric on passen diferents realitats del que hagués pogut ser, del que és, del que potser ha sigut. En un inici no se sap molt bé que és el que ha passat i anem desxifrant a poc a poc quina és la realitat de la situació i que ha portat al fet que succeeixin els fets.
Tenies ganes de tornar a pujar al damunt de l’escenari?
Moltíssimes. El teatre, comparat amb la càmera, és un llenguatge tan diferent. Jo crec que l’escenari et fa millor actor i actriu. A nivell creatiu, tot i que les dues coses ho són molt, el teatre és un treball molt diferent i l’escenari és molt exigent. Al cinema tens tota una sèrie de companys que treballen per mostrar-te unes imatges, és a dir, si hi ha un accident el veuràs. En el teatre no, hem de ser els actors que hem de fer veure i viure aquest accident al públic mentre estem tancats en una sala i amb una escena pràcticament buida. Aquesta és la dificultat i la màgia del teatre, obrir l’imaginari del públic i trobar aquesta connexió del directe. També és molt diferent el treball de veu i de cos i el treball de repetició. En càmera és un altre tipus de treball completament diferent com a actor. Estic molt contenta perquè sempre que faig teatre penso que em farà millor actriu.
Com a andorrana i amant de les arts escèniques ha de ser interessant i emocionant poder formar part de la temporada de Teatre d’Andorra.
Sí. Tant de bo fos més llarga i hi hagués més projectes que es presentessin. Tant de bo hi hagués més feines per totes aquí a Andorra, i tant de bo la gent estigues més acostumada a veure teatre i els hi donessin més oportunitat de poder d’enganxar-se a aquesta droga que són les arts escèniques en general. Andorra és un país que va una mica enrederit en algunes coses, i crec que és important trobar aquests espais, per poder expandir la nostra ment, les nostres idees i de trobar el criteri propi i de fer-nos preguntes per dins, tant per la salut mental de la gent com per l’evolució de la societat, la lluita social, com per tot. Al final, l’art és cultura, i la cultura és criteri. I el criteri propi és la base d’una societat que pugui arribar a créixer.
A més enguany totes les produccions de la temporada són d’artistes andorrans.
És molt bonic que totes les propostes siguin d’artistes andorrans. Tinc moltes ganes de veure a les companyes! Aquesta setmana ha estrenat Líquid Dansa, la setmana vinent la Núria Montes i el Joan Hernández. Tinc moltes ganes de veure-les i veure que han creat, i trobar aquest petit refugi dia a dia dins del teatre [sospira].... És un regal! A més, el Teatre Comunal és tan bonic! M’agrada tant aquest teatre, és molt especial per mi el Comunal [diu emocionada]. Em vaig enamorar del Teatre Comunal quan vaig veure ‘La Venus de les pells’, fa gairebé 10 anys, que interpretaven Joan Hernández i Jèssica Casal i dirigida per Alfons Casal, i recordo que aquella obra a mi em va marcar moltíssim i em vaig enamorar del Comunal i poder estrenar allà ara jo també em fa molta il·lusió.
“Com a persona que sempre m’ha agradat molt això, m’hagués encantat que se m’haguessin obert les portes a un espai així i poder parlar amb professionals del gremi”
Comentava abans que els alumnes de l’aula de teatre han pogut venir com assajàveu. Com va ser aquest moment i que ells poguessin veure des de dins com es prepara una producció escènica?
És molt interessant poder obrir les portes a un assaig. Quan van venir no estàvem presentant ni una lectura dramatitzada, ni una part de la peça ja muntada. Vam obrir les portes, vam llegir i interpretar uns trossets del text, perquè ara mateix estem fent aquest treball més radiofònic, i crec que és molt interessant que poguessin venir i poder fer preguntes. Jo com a persona que sempre m’ha agradat molt això, m’hagués encantat que se m’haguessin obert les portes a un espai així i poder parlar amb professionals del gremi de com treballen, com enfoquen la feina, com se senten...
“La cacera de bruixes no deixa de ser un tema que avui en dia continua sent vigent, amb tot els feminicidis que hi ha”
Aquest any també ha anat al Festival de Sitges a presentar ‘El mal donat’, un curtmetratge que parla de la cacera de bruixes que hi va haver a Andorra al s.XVI.
Em van venir a buscar l’Hèctor Mas i l’Alfons Casal i vaig acceptar el projecte abans de llegir-me el guió. Em van presentar la idea, el personatge, i cap on ho volien tirar, i la meva resposta va ser que sí, que tant de bo ho poguéssim quadrar de dates, però si podia estava totalment dins del projecte. I efectivament així va ser. Es va poder. Va ser un rodatge curt, però ‘El mal donat’ tenia un equip meravellós i uns professionals magnífics, que sense tenir molt pressupost, vam fer tots una molt bona feina. És una història que val la pena veure i són temes que val la pena parlar. La cacera de bruixes no deixa de ser un tema que avui en dia continua sent vigent, amb tot els feminicidis que hi ha. El curt crec que també dona una altra manera de viure: en connexió amb la natura, amb qui ets realment en una societat on t’intenten esborrar la personalitat. Una societat on sembla que si no tens xarxes socials i aquesta estètica, i no tires els diners a les escombraries amb una moda que no és consistent... A mi m’agrada molt aquesta part del curt de la connexió amb la natura amb aquesta dona i com valora això i com l’ajuda a estar en pau fins i tot en el pitjor dels moments, i crec que això val la pena anar-ho exposant perquè crec que és important que la gent recordi que només som uns animalets que som una mica més intel·ligents i que hem construït moltes coses que ara ens estem carregant.
Tenies coneixement de totes aquestes llegendes del que havia passat aquí al país?
Sí! Tenia coneixements del que havia passat. Després també com que la història de la Catherina no és un cas concret, sinó que és una història que ens hem mig inventat, doncs vaig centrar-me en la història que estàvem explicant, en com ho volíem fer i en què la forma i el contingut realment anessin agafats de la mà en la producció del projecte.
“La meva feina era tenir una mica aquest gràfic emocional i que tot quedi encaixat. En certa manera és com trobar-li la melodia, com es mou, en quins tempos i com reflexiona”
El teu personatge la Catherina és acusada de ser bruixa.
Em vaig preparar buscant molta informació pel meu comte, trobant-li un cos, buscant coses sobre l’època, parlant amb els directors sobre com es mouria aquesta dona, com l’afectarien o no les coses. Vaig fer tot un treball de camp, sobretot a escala emocional, per trobar l’origen de les emocions d’aquesta dona. El personatge passa per moltes coses, per exemple, la seva filla mort i en aquella escena hi ha un somriure, llavors la meva feina era buscar d’on parteix el somriure i tenir una mica aquest gràfic emocional i que tot quedi encaixat. En certa manera és com trobar-li la melodia, com es mou, en quins tempos, com reflexiona... la vaig treballar molt des dels tempos i des d’aquest arc emocional.
El curt es va gravar en diferents indrets del país. Hi ha alguna anècdota del rodatge?
Ui si [riu]. Durant el rodatge jo anava amb una perruca perquè just acabava de gravar la primera temporada de ‘Jo mai mai’ i encara portava els cabells taronja i amb cerrell curt, i això no tenia res a veure amb el personatge de la Catherina. Per aquest motiu, duia una perruca pel curt. Com que rodàvem tan de pressa perquè teníem poc temps, una de les nits jo portava com una toga feta enganxada amb una cola especial per cabells i em va quedar com un casc i me’n vaig anar a dormir amb aquest casc posat al cap. L’endemà vaig arribar amb el cap com una closca i superincòmode per no haver de tornar a fer la toga i no perdre aquest temps valuós de rodatge. Coses de l’ofici [riu].
Aquest és només un dels projectes que tens en marxa perquè també has estat rodant la segona temporada de ‘Jo mai mai’.
‘Jo mai mai’ ha funcionat molt bé. És una sèrie que si només veus el principi et penses que totes les situacions són molt tòxiques, i la cosa és que anem desconstruint aquests personatges a mesura que avança la història. El factor interessant de ‘Jo mai mai’ és que parla de persones. No va ni de bons, ni de dolents, parla de la condició humana d’existir, patir, sentir i intentar gestionar-te com bonament pots amb el que tens. Això va agradar molt perquè dins dels problemes de tots aquests personatges, crec que la gent s’hi ha pogut reflectir tant a nivell familiar com a nivell personal, hi ha funcionat molt bé la veritat. Tot l’equip estem molt contents, i sobretot feliços amb poder fer aquesta segona temporada i seguir explicant aquestes històries.
“La Mai un personatge que m’ha fet més forta i valenta i que m’ha ajudat a retrobar-me a mi mateixa”
La Mai, el personatge que interpretes, en certa manera s’ha quedat estancada en una adolescència i l’època adulta. Què has après d’ella?
Jo he après molt de la Mai. El projecte em va enganxar en un moment personal complicat, i la Mai m’ha ensenyat una altra manera d’entendre les coses, de viure-les i d’afrontar-les. És un personatge que m’ha fet més forta i valenta i que m’ha ajudat a retrobar-me a mi mateixa un moment en què estava una mica perduda. Per mi és molt especial i l’estimo molt. És un desastre molt gran [riu], però és molt bona noia i intenta fer les coses bé a la seva manera. La caga i la torna a cagar, però al final és el que ens passa a tots nosaltres a vegades, que intentem fer les coses amb les millors intencions o de la manera que creiem que haurien de ser i de cop la vida ens dona una petada i resulta que no era així. Llavors bé la decepció i les conseqüències i ens hi hem d’enfrontar i això és una mica el què li passa a la Mai.
La sèrie va generar algunes crítiques per part de pares que deien que la sèrie promovia algunes conductes preocupants als campaments d’estiu. Com fas front a aquesta mena de les crítiques?
Soc una persona que no llegeixo les crítiques ni els comentaris dels meus projectes. A mi m’agrada molt la meva feina, m’agrada explicar històries, interpretar personatges, posar-me a la seva pell i entendre noves maneres d’existir i de sentir i crec que em fa més empàtica i millor amb el món i amb la gent que m’envolta. Les critiques... en realitat és art, és com a les persones mai li cauré bé a tothom és impossible, i tampoc ho espero ni m’interessa que sigui així.
Des de darrere d’un ordinador és molt fàcil criticar.
Hi ha opinions per tot i si em trobo amb una ocasió de poder debatre les coses, doncs perfecte, i donaré la meva opinió. Cadascú té el seu criteri i al final l’important és tenir-ne un de propi, tenir alguna cosa amb la qual creus i que estigui fonamentat per arguments. Però ja et dic, a mi m’agrada l’ofici en si. Crec que m’ajuda a entendre millor la gent que em vaig trobant pel camí i les seves formes de funcionar. És una professió que t’obre completament la ment a cada projecte. Jo no soc la Mai, ni la Inès, ni la Gina, ni cap d’elles, però a la vegada sempre hi ha una part de mi i has de trobar aquest punt on et reflecteixes amb els personatges perquè tinguin vida i ser aquest canal pur que els permet expressar-se a través de tu. També hi ha una responsabilitat en què et triïn a tu per un projecte i no a una altra actriu, llavors aquesta devoció et fa millor persona.
Estàs en un moment que no pares, projecte rere projecte. Com portes el tema de l’exposició pública?
Ja fa uns quants anys que visc només d’això i l’exposició pública és bastant important, però soc una persona que viu molt tranquil·la. Soc molt casolana, no em moc pels llocs on hi ha molt massa de gent normalment, i per tant ho porto bé.
“Aquesta feina és una serra que puja i baixa i al final l’important es recordar sempre perquè vas començar en aquesta professió”
Què en penses de la fama, fa respecte o por que en cert moment pugui baixar?
Mai m’ha interessat la fama, el que passa és que a vegades la feina depèn de la fama que tens. El concepte en si de la fama és una closca buida. També és una professió que s’ha posat en un pedestal, i que a vegades sembla que si només fas teatre no ets actor. Et diuen ‘Què has fet?’,’Estàs a la tele’, ‘Surts a Netflix, si no surts a Netflix no ets actor’... això és completament mentida. Hi ha molts actors de Netflix que són molt menys actors que altres que no hi sortiran potser mai. La fama és molt relativa i aquesta feina és una serra que puja i baixa i al final l’important és recordar sempre perquè vas començar en aquesta professió, perquè vas decidir dedicar-te això i portar aquest estil de vida estrany en un món que no està preparat per viure així. Aferrar-te a això amb les dents i triar els projectes que siguin adients a la teva moral, als teus principis i al que et ve de gust explicar en aquest moment. Això si tens sort de poder escollir, que no és una cosa tan evident tampoc. La fama és una conseqüència que sí que forma part del joc i és una cosa que m’ha costat molt d’entendre.
En quin sentit?
Potser diria que la cosa que més em costa és entendre que la fama forma part de la professió, en el sentit que a vegades a la gent no entenen que som persones. A vegades diuen que estem acostumats que ens parin, que ens és igual, que forma part de la nostra feina... Potser estàs dinant amb la teva mare i has estat tot el dia treballant i és el teu moment de pausa i et demanen una fotografia. Sembla que si dius que no a la foto ets una maleducada. Això són debats que tenim tots els actors i els artistes amb una professió pública que són aquests moments de vida personal que s’interrompen per fotografies, que sempre fa il·lusió eh, però hi ha moments i moments. Després m’ha passat molt que jo estic dinant i hi ha gent que s’esperen que hagi acabat per apropar-se a demanar la foto, i això s’agreix.
Ha de ser complicat?
És diferent. És una altra manera de viure. És estrany perquè jo continu vivint a Andorra i no estic rodejada del meu cercle d’actors en el meu dia a dia, i dins del meu cercle els hi costa d’entendre, o a vegades ells mateixos em diuen ‘mira, crec que t’han reconegut’, perquè moltes vegades ni me n’adono, perquè no et pots passar tot el dia pensant que t’estan mirant on no. Et tornaries boig si et sents observat tot el dia. Jo intento ser jo mateixa sempre, continuo anant amb les meves pintes pel carrer i intento ser fidel a qui soc i portar-ho amb la màxima dignitat possible.
Fa uns anys que ha estat un anar i venir constant, cap a Barcelona, Madrid, Andorra... hi has fet de tot, sèries, teatre, cinema. On et veus en un futur pròxim?
Tinc moltes ganes de fer cinema. Moltíssimes. De fet, aquest any he tingut propostes però no he pogut quadrar les dates. M’he adonat que la llei de Murphy existeix en aquesta professió [riu]. M’ha passat anys que he treballat menys i tots els projectes que em surten coincideixen en els cinc en els mateixos mesos de l’any. Un any té 12 mesos, podem repartir la feina, doncs no, tot a la vegada [riu]. Tinc moltes ganes de fer cinema i també teatre, que ara feia molt que no en feia i estic molt contenta. Ara aquest any tinc dos projectes de teatre i després tan de bo cinema. També és una professió on a vegades escollir projectes no és tant evident, va èpoques. És una serra que puja i baixa i de cop t’arriben moltes coses, i després cap i has d’anar-ho trampejant.