Coneixia el FesTAc? Què li sembla?
Sí, sí, el coneixia. Sé que és la tercera edició i jo vaig estar a la primera també. Molt content perquè m’encanta anar a les primeres edicions dels festivals. En aquell ocasió vaig portar un altre solo, ‘Born to kiss’, i ara torno amb ‘Slapstick’.
Defineixen l’espectacle com un curtmetratge còmic sense pantalla. Com s’aconsegueix transmetre aquesta sensació a l’espectador?
Sí, això ve una mica de la font d’inspiració. A l’hora de posar-nos en el procés creatiu d’aquest espectacle, vam centrar-nos en el cinema mut americà dels anys 20 i 30, i ens va agradar molt tant l’estètica, com la fisicalitat com la comicitat tan directa i entranyable que tenia. Després vam mirar quines eren les fonts d’inspiració que ens interessaven més i sobretot hi havia tres personatges molt rellevants i els més famosos, que són el Buster Keaton, Harold Lloyd i Chaplin. Dels tres, cadascú té les seves virtuts i el seu llenguatge, però em vaig fixar especialment en Harold Lloyd que potser és el que té un referent una mica més comercial o més simple, perquè Chaplin era més humà i el Keaton era més elegant i més romàntic, però Harold Lloyd tenia una fisicalitat espectacular, i pensàvem que abordant-lo des del llenguatge de la dansa teníem molt per explorar. A banda que era un actor excel·lent i molt, molt, molt graciós.
Com va anar el procés de creació?
Vam començar a mirar-nos tots els curts, totes les pelis, que realment eren espectaculars, i vam agafar una miqueta el llenguatge, l’estètica i el ritme, sobretot el ritme trepidant de les coses que se succeeixen, s’acumulen, i ho vam traduir al nostre llenguatge. A més, és un llenguatge cinematogràfic perquè són els inicis del cinema, no hi ha la paraula, cosa que ens hi apropa moltíssim i se subratlla molt l’ingredient físic i corporal: totes les caigudes, tots els extrems amb què es mouen, les persecucions, les ensopegades... Pensàvem que tot això ens era molt proper i propici per al nostre tipus de treball, que també és molt físic, molt teatral, i que sempre juguem amb el sentit de l’humor, que és l’altre gran ingredient.
“Mantenim l’atenció del públic i busquem seduir-lo a través de l’accentuació del llenguatge de la dansa, que és un llenguatge molt vistós”
Parlava del component físic. A l’hora de treballar, què implica? Segurament en teatre de carrer i buscant el component còmic cal fer coses més exagerades que en un altre context.
Sí, és que el teatre de carrer és un tipus de treball molt particular, en el que, sobretot, has de mantenir molt l’atenció del públic, perquè no tens la mateixa concentració que tens quan estàs a un teatre tancat, amb els llums tancats, posant el focus aquí i allà. Llavors, sí, la fisicalitat és un component molt important, sobretot si no n’estàs fent servir d’altres, perquè no tens un element escenogràfic espectacular, o si no comptes amb un equip de 20 persones que es desplacen per l’espai... Si estàs sol davant del perill, com és el meu cas, llavors has d’anar a jugar bé les teves cartes, i com que nosaltres fem dansa teatre, i tenim el cos com a principal llenguatge, doncs ‘apretem’ per aquí, mantenim l’atenció del públic i busquem seduir-lo a través de l’accentuació d’aquell llenguatge de la dansa, que és un llenguatge molt vistós.
Com s’aconsegueix mantenir l’atenció del públic, sense dir res, en un moment en què vivim permanentment envoltats de sorolls, rebent impactes per totes bandes i més al carrer?
Tenim una banda sonora que ens ajuda, però jo penso que la gent agraeix, ara mateix, una proposta on poder focalitzar l’atenció en una cosa més concreta perquè, com diu, estem estabornits d’estímuls infinits audiovisuals i sonors i de tot. D’acord que estem al carrer, però la gent té una certa expectativa, i penso que es relaxa de veure que és el moment de mirar cap aquí i deixar-se portar per la narració de l’espectacle, per les emocions, per la fisicalitat d’una proposta amb cara i ulls, que comença i acaba, que té una certa expectativa i no per aquesta immediatesa constant de canvi sobtat, i d’estímuls més vinculada al món de la tecnologia i les pantalles. És una mica la màgia del directe, de la realitat, d’allò físic i d’allò que tenim al davant, i no al núvol o a la pantalla.
El protagonista d’‘Slapstick’ // Cia Mar Gómez
A més, el cine mut, potser és un gènere al qual els més joves no estan acostumats i els queda una mica lluny.
Sí, però en el fons és molt radical, és molt radical perquè els recursos que tenien quan va començar tota la revolució del cine eren molt mínims -tot i que feien filigranes, que quan miro pel·lícules em faig creus de com aconseguien determinades coses- però la manca de complexitat ens pot portar al radical, a l’arrel, al fons de les coses, i penso que això també és una neteja molt gran. Si tens la base, si vas a allò bàsic, tens una capacitat molt gran d’aprofundir i de penetrar, i penso que la gent ho agraeix, fins i tot les noves generacions que estan molt acostumades a que hi hagi molts estímuls de moltes naturaleses a la vegada, penso que ho agraeixen, que entra bé.
“Crec que la gent agraeix poder focalitzar l’atenció en una cosa més concreta perquè estem estabornits d’estímuls infinits audiovisuals i sonors”
Des del seu punt de vista i l’experiència que té, què ha de tenir un espectacle de carrer perquè agradi i tingui èxit?
Penso que l’element més indispensable és el ritme. N’hi ha molts, i hi ha molta teoria al respecte, però penso que, si ho analitzem en relació amb un espectacle de sala, l’element més important és el ritme. El ritme ha de ser molt més constant i ràpid que a la sala, la sala té uns altres recursos que permet poder-se expandir més. És com una novel·la, que pots navegar perquè tens a la gent atrapada i tens altres recursos que t’ho permeten. En canvi, al carrer és el ritme. I un altre element que és compartit, però que per mi també és imprescindible són les emocions. La gent se n’adona de seguida quan estàs a la superfície i quan fas coses decoratives a quan estàs intentant emocionar i els espectacles de carrer, la humanitat que tens al davant s’identifica molt i s’enganxa molt quan perceps que no és una decoració sinó que estàs emocionant. Des del riure, des de coses molt senzilles, no parlo d’emocions molt estranyes. Jo faig riure i busco emocions molt blanques en aquest espectacle, però són veritables i provo que siguin molt humanes. I això també és important.
En el cas del teatre de carrer, com condiciona el fet de veure de tan a prop l’espectador, les seves reaccions? Els fa improvisar?
Sí, penso que es fa més interactiu el resultat i tens moltes possibilitats de canvi i adaptació a la realitat. Però no es pensi, quan actues en un teatre, tot i que no veus el públic, tens una percepció bastant clara de fins a quin punt la gent està dins o està fora, o si s’estan tirant més cap a la vessant còmica o dramàtica de la teva proposta i en funció del que reps, pots modular. Això també passa a sala, però al carrer és més obvi. Veus les cares, veus els somriures, la gent es mou, veus la seva actitud corporal i això permet una interacció immediata i una adaptació de la teva proposta, ja sigui amb matisos o ja sigui amb canvis importants, no en la dramatúrgia però sí en l’energia i l’emotivitat, que fa que automàticament adaptis allò al públic concret que tens. És una cosa bonica perquè fa cada funció més diferent. I quan ja estàs avesat als espectacles de carrer, és a dir, no ets un principiant, és una de les coses que més et fa gaudir: com ha anat aquí, com s’ho han pres allà, quines decisions he pres conscient o inconscientment... És molt interessant.
Deu ser curiós veure com reacciona la gent, amb un mateix espectacle, en funció del lloc on es fa.
Absolutament, i més nosaltres, la companyia Mar Gómez que és una companyia que ens caracteritzem sempre per l’ús del sentit de l’humor. El sentit de l’humor té una cosa molt cultural i hi ha coses que en un lloc fan molta gràcia i en altres no en fan gens. Però és molt curiós que hi ha elements comuns interculturals a tot arreu.
Si?
A tot arreu si caus a terra perquè ets maldestre tothom riurà, si ho fas bé, si ho fas en un moment adequat, si no és gratuït. La nostra companyia fa 30 anys que gira i era una de les pors que ens feia quan anàvem a cultures molt diferents. Hem anat a l’Àfrica, hem anat a la Xina hem anat a Àsia, Europa, Rússia i sempre fa una mica de por sobretot la comicitat, però t’adones que a banda de les especificitats culturals de cada lloc, que uns riuran més per unes cosetes o altre o per uns tons o altres, hi ha elements comuns: les incongruències, la sorpresa coses comuns que fan riure a tothom i que connecten amb tothom.
Si hagués de triar entre teatre de sala i teatre de carrer, amb què es quedaria?
La comoditat de la sala, des d’un punt de vista de la tranquil·litat de l’intèrpret, és un bàlsam perquè estàs molt més cobert. Però l’experiència, la comunicació amb el públic i el creixement artístic que et proporciona el carrer, com a aprenentatge, no es pot comparar. Si dic què em va més còmode, és molt més còmode estar confortable en un teatre, amb un terra de fusta, on pots sortir fora de l’escenari quan toca i tornes a entrar... Però la guerra del carrer, que et pots trobar amb tot, amb un autobús que passa, amb un gos que entra i es pixa, tot això m’ha passat, és increïble. T’apuja molt l’adrenalina i et fa créixer molt com a artista i et connecta molt d’una manera molt més personal i intensa amb la gent.
“És més còmode estar confortable en una sala, però la guerra del carrer, on et pots trobar de tot, és increïble, et fa créixer com a artista”
D’aquests imprevistos que comentava, que poden arribar a condicionar l’actuació, n’hi ha algun que recordi especialment?
Han passat moltes coses, des de gent que travessa l’espai escènic, perquè no és un espai escènic és l’espai urbà, el gos que es va pixar i una cosa que em va fer molta gràcia, als inicis de l’explosió de la dansa al carrer. Recordo que estava amb la Mar assajant l’espectacle al carrer i la gent no estava tant acostumada de veure gent assajant al carrer. I va haver una persona que se’ns va quedar mirant i en acabar ens va tirar unes monedetes i ens va dir: ‘us desitjo molta sort, ho feu molt bé!’ [riu] Es va pensar que érem uns pidolaires, que no passa res, perquè ho podríem haver estat i seria igual de meravellós.
Creu que es valora prou el teatre de carrer?
Penso que el públic sí que els valora molt, però des del sector ho tenen una miqueta com si fos de segona divisió i em sembla absurd. Primer perquè no ho és gens, segon perquè és molt més difícil, és un repte molt més difícil, i tercer perquè és molt més útil per a la societat per la seva gratuïtat i per la seva capacitat de vincular la gent a la cultura. La gent es troba amb espectacles i potser és gent a qui mai se li hauria acudit anar a un teatre perquè no té aquesta cultura, no té aquest costum, no ha tingut la curiositat o per mil raons més. Hi ha una tasca quasi social que a més afavoreix a la societat i a les mateixes arts escèniques. Penso que si no fos per les arts de carrer, la gent no s’aficionaria tant a les arts escèniques. Per tant, per un seguit de raons penso que té uns grans valors, democratitza la cultura, etcètera, i no té prou reconeixement.
Una llàstima.
Com a anècdota. Aquest espectacle, ‘Slapstick’, va ser finalista als Premis Max del 2020 i vam estar molt contents, perquè a més és un solo i és molt difícil perquè de carrer acostumen a ser coses espectaculars. I recordo que quan es preguntava i ‘tu de què ets finalista?’ i deia que de carrer, la reacció era... com si fos una cosa menor. Jo n’estava superorgullós, és dificilíssim.
Potser aquest fet de la gratuïtat és el que fa que es valori menys?
Penso que això és més un debat sobre com hem de posar en valor la cultura i si la gratuïtat en termes generals beneficia o no. I això, cada context cultura i contra què s’hagi de lluitar a cada lloc, en funció de quins són els seus hàbits culturals, la seva capacitat adquisitiva, etcètera, les anàlisis són molt diferents. Però jo penso que en el context de carrer la gratuïtat és natural perquè estem envaint l’espai urbà. No podem dir espereu que us tallem el vostre carrer i pagueu si voleu entrar. No té gaire sentit. I part de la gràcia d’això és que la gent s’ho trobi, estàs integrat en la societat i això és el gran valor i justifica que sigui gratuït. Ara bé, com diu, quan la cultura és gratuïta, ja sigui de sala, exposicions, en qualsevol context, acostumen a treure-li valor i no se solidaritza amb una cosa que és real que són els costos i el valor econòmic que té, perquè al darrere hi ha un equip molt gran de gent que hi treballa i és la seva feina, no ho fem per amor a l’art. Entenc les dues vessants, però en l’àmbit de l’art de carrer, que estigui disponible i obert a tothom.