Afronta amb ganes aquesta nova temporada? Quan comença oficialment?
Serà una temporada llarga. Oficialment, comença a mitjans de maig amb l’Europeu sènior i després tenim tres Copes del Món, dues aquí a prop -una d’elles a la Seu- i una altra fora. I per acabar el curs faltaran dos campionats del món més al setembre i el que serà el Mundial, des de finals de setembre fins a l’octubre.
Fa dues setmanes va emportar-se la Copa Pirineus en canoa i caiac cros. Que es faci a la Seu d’Urgell juga a favor seu, o vol dir que ha començat el curs en plena forma?
Competir a la Seu va a favor sempre. És el canal que és casa nostra i ens el coneixem com la palma de la mà. Però al final s’ha de fer. S’havia de fer a la Seu i van ser dues copes en dues setmanes en les quals vam aconseguir estar al ‘top’ en cadascuna de les baixades que vam fer. És el que ens emportem, més que la victòria final.
També hi ha altres palistes espanyoles, medallistes olímpiques com la Maialen Chourraut, que entrenen habitualment allà. Això augmenta la competitivitat?
Sí, és el que dic. Cada competició té el seu ‘challenge’. Sempre hi ha competidores que estan al teu nivell. Hi ha, per exemple, una Maialen que té el palmarès que té i sempre està allà. Després hi ha totes les noies espanyoles que són de nivell ‘top’. I, especialment, a la Copa Pirineus de Pau (França) hi havia un nivell espectacular, de les millors del món.
Va ser curiós veure-la al podi amb un formatge Cadí com a premi, tot i que vostè va dir que era la mar de feliç amb això.
Sí, al final són petites competicions que potser podries dir: a mi m’és igual guanyar o no. Però tot són petites victòries, tot compta, i fins i tot guanyar una de les quatre baixades a mi ja em fa feliç. I, evidentment, si et donen un formatge en comptes d’una medalla, encara em fa més contenta (riures).
Sent que li compensa dedicar tantes hores al piragüisme? Actualment, s’hi guanya la vida o té altres aspiracions?
Avui en dia sí que considero que és la meva feina. Per sort, em considero afortunada de poder-me guanyar la vida fent això, perquè realment jo vaig a entrenar cada dia per fer una cosa que m’encanta. Tinc uns reptes a la vida que poca gent té, i al final és una cosa molt gratificant. D’aquí a que pugui tenir altres projectes en ment? Doncs sí, evidentment soc una persona inquieta i m’agradaria fer altres coses a part d’això, però de moment he de poder-ho compaginar i aprofitar el ‘status’ que tinc ara per fer altres coses.
Ha costat tornar a vestir-se el neoprè després de l’experiència dels Jocs?
Vaig necessitar un període de descans després de la temporada del 2024 i que era estrictament necessari, però després de les vacances ja vaig començar amb les idees molt clares, amb moltíssimes ganes de treballar tot el que havia vist que necessitava treballar i que volia millorar d’aquí als pròxims quatre anys.
Imagino que ja li queda una mica lluny, però que s’emporta de París 2024?
M’he emportat moltíssimes coses, però la primera és la gasolina que em dona a mi perseguir quatre anys més fent aquest esport i competint al màxim nivell. Aquell dia allà a París (quan va assolir el diploma olímpic) va ser el que m’està donant ara la gasolina per seguir fins al 2028, que jo crec que és una cosa superpotent. I després també m’ha donat un aprenentatge molt bèstia a nivell de gestió emocional i de la pressió en un ambient com són en els Jocs. Llavors va ser quan vaig qüestionar-me: i ara què faig de la meva vida? Jo crec que aquesta pregunta també va venir després dels Jocs.
Quines diferències va notar amb Tòquio?
Va ser completament diferent. Tòquio van ser els Jocs de la pandèmia. Es van aconseguir fer malgrat la covid, i jo crec que la diferència principal i més important va ser l’absència de públic. A París va ser una passada escoltar 18.000 persones cridant mentre tu estàs baixant, mentre baixen els altres, mentre t’estàs preparant, amb els teus més propers allà presents ho va fer molt especial.
I tècnicament, què ha après per poder estar a dalt en les grans competicions?
Tot és a base d’experiència, de fer moltíssimes competicions, de posar-se en situacions de desconfort, sobretot en les competicions que no et van tan bé, allà és on aprens de veritat, i al final el que dic, és experiència i experiència. Quan veus tota la gent que està a uns Jocs Olímpics, i sobretot la gent que ja té medalles olímpiques, són esportistes amb un palmarès i un bagatge molt important.
Amb què és sent millor, canoa o caiac? Què marca la diferència?
És una pregunta que em fan bastant sovint. Abans, fa tres o quatre anys, hauria dit sense cap dubte el C1 (canoa), perquè potser ja des de petita m’hi havia trobat més còmode, era on em sentia millor. A dia d’avui també considero que potser és la categoria a la qual li tinc més ‘carinyo’ potser, però amb les altres dues, tant amb el caiac com amb caiac cros, em sento molt preparada i també crec que puc estar al ‘top’ mundial.
Li agrada la nova modalitat de caiac cros? Converteix un esport molt calculador a un altre de totalment caòtic.
Sí, per nosaltres també va ser un moment de canvi completament. Ens van dir que havíem de competir-hi i tothom es va posar a fer un esport completament diferent del que havíem estat fent els últims deu anys. Jo crec que tothom està en procés d’aprenentatge encara, de com funciona això, com s’ha d'entrenar, què és el que s’ha de treballar... I sí que, sent sincera, en un principi jo deia: això no sé si ho vull fer, perquè hi ha molt contacte, les piragües són molt diferents, pesen molt més, és incòmode... Però a mesura que ho hem anat treballant i entrenant, jo cada cop estic més còmoda. També veus que a nivell de resultats pots estar allà, que no et va tan malament, i és un dels objectius d’aquests quatre anys. Ens hem marcat entrenar específicament això també per poder millorar.
És una modalitat on es veu reflectida la llei del més fort, o del més valent?
Les dues. I també t’has de regir en una tercera: ser el més estratègic. Evidentment que has d’estar fort i t’has d’atrevir a posar-te a lluitar amb les altres, però també hi ha un punt d’estratègia, de tècnica d'atac i defensa que s’està millorant, estem tots aprenent com fer-ho.
Quin és el següent pas que s’ha fixat per aquesta nova temporada?
Doncs pel que fa a la primera part de la temporada crec que els objectius són l’Europeu sènior, que és a París, i la primera Copa del Món, que és a la Seu d’Urgell. Aquestes són una mica les dues grans fites. A mi, personalment, em donaria més satisfacció poder estar al podi de la Seu. I després, evidentment, l’objectiu principal és poder ser al Mundial a finals d’aquest any.
Fa poc vaig sentir-li dir que volia estar a prop de l’australiana Jessica Fox? Creu que és la millor palista actualment?
Ella és la millor palista actualment i crec que fins d’aquí molts i molts anys. Estem convivint amb una de les llegendes del nostre esport i al final això, per lo bo i per lo dolent, ens fa créixer a totes les altres. Però també veiem que està a un altre nivell. Llavors totes volem atrapar-la i estar a prop seu.
Això vol dir que aquest any l’hem de veure més vegades al podi?
Això és l'objectiu que m’he marcat, evidentment que sí. El que passi a cada competició, no ho sé, però ho intentarem segur i estem treballant per estar-hi.
Ha estat a diversos països entrenant durant la pretemporada: França, Austràlia, etc. Què la diferencia, a vostè i al país en general, de les grans potències?
A veure, les grans federacions com Austràlia, l’equip francès, o l’anglès tenen recursos que nosaltres no tindrem mai a la vida. Però jo considero que, en el meu cas, no em falta res si em comparen amb una esportista d’Anglaterra. Tinc la sort de poder tenir una preparació superpersonalitzada en mi, i un equip que vetlla pel meu benestar al 100%.
Es veu, doncs, amb igualtat d’oportunitats a l’hora d’assolir grans èxits?
Hem treballat molt per arribar fins aquí. Actualment et diria que sí, que estic en igualtat de condicions. En algun aspecte podria ser que no, però crec que hem treballat molt els darrers anys per demostrar i tenir els resultats per poder arribar fins avui.
Com és la relació amb el seu entrenador, el Cristian Tobio. L’exigeix molt durant els entrenaments?
Aquest serà el sisè any que estem treballant junts. Ara ens comencem a conèixer una miqueta. Ell és la persona que més hores m’ha vist remant i amb la que he passat moltíssimes hores durant els últims anys. Tenim una relació molt sana. Jo estic molt contenta de tenir-lo amb mi. I sí, és una persona que busca la millora continua dins de l’aigua i mai n’hi ha prou. Això crec que és el que necessita qualsevol esportista de nivell.
Al cap i a la fi, tot i que ell també té experiència en aquest esport, és vostè qui gestiona els corrents de l’aigua i qui coneix millor els canals.
Sí, ell també ha estat fent aquest esport durant moltíssims anys. Té tota la sensibilitat que necessita un esportista del nostre esport. Però tot i que soc jo la que està dins de l’aigua, ell està a fora, veu totes les línies, tots els llocs on no agafo la bona línia, on falta això, on falta allò altre...
La satisfà que, arran dels seus resultats, hagi contribuït a fer que els joves s’interessin per aquest esport?
És una de les coses que, personalment, a mi em feia més il·lusió. Aconseguir que hi hagi més gent que faci aquest esport i que puguin anar darrere meu. Això que ara mateix està començant a passar a mi em fa molt contenta, em motiva també perquè pugui tenir més tirada i que hi hagi més nens i nenes que comencin, inclús els més joves que comencin a apuntar-se als clubs, que facin estades als estius i que això vagi a més.
Darrerament, hem vist joves com l’Ona Perelegre o el Nil Checa… Independentment del temps que fa que s’hi dediquen, han vist en vostè una referent amb qui fixar-se.
No ho tinc molt clar quan van començar, però ja fa uns quatre o cinc anys que estan fent aquest esport. No sé si és arran dels meus resultats, però també crec que és per la tradició que hi ha a la zona de piragüisme. Potser per alguna relació amb familiars que estan dins aquest món. Però el que sí que espero és que puguin seguir amb la seva carrera, emmirallant-se en mi, inclús tant de bo puguem compartir competicions d’aquí a poc temps amb ells.
Quins consells li donaria a algú que desconeix aquest esport i vol iniciar-se en el piragüisme?
Que no pensin massa i que s’hi posin, que ho provin, que comencin i veuran que és un esport que no sé què té, però és alguna cosa que t’enganxa. Esperit de superació, motivació i, en definitiva, crec que et pot arribar a aportar molt com a persona.
Comentaris (3)