Què és exactament el que fa al programa Joves en Inclusió?
Aquí formo part de l’equip directiu, que som una directora, Eva, i jo com a tècnic, i també faig atenció directa als joves. Compagino ambdues coses, com organitzar les activitats o els PTI, que són els plans terapèutics individualitzats i l’atenció. Tots els objectius al centre estan adaptats a cada un dels nois. També em reuneixo amb els pares...
Aleshores, com seria un dia normal en la seva feina?
Al matí sempre preparo l’horari del dia. Aquests joves necessiten molta rutina, per tant, jo arribo al centre i preparo l’horari al Pep, que és el jove que tutoritzo. Així, quan ell arribi puc explicar-li tot el que farà al llarg de la jornada a través d’uns pictogrames. Llavors em reuneixo amb l’Eva, en el cas que calgui i ja començo una sessió amb un dels joves. Després del meu petit descans per esmorzar, estic amb ells en el seu descans després de menjar. Aquest moment és per a ells, un noi fa puzles, altre fa les tasques, que i agrada molt. I la resta del dia ho compagino entre l’atenció directa i fer passejades o anar a hípica.
En què consisteix exactament l’atenció directa?
Aquí tenim tres blocs: habilitats terapèutiques, habilitats acadèmiques i habilitats de vida independent. Llavors, cada jove té un horari i durant el dia les va treballant les tres. A l’hora en què treballem la vida independent, reforcem tot el que siguin tasques d’autonomia. Després, en les terapèutiques, fem activitats que ells necessitin i per últim treballem les acadèmiques. Però, cadascuna d’elles estan adaptades i les treballem de manera individual. Aquí tenim molts joves amb TEA en grau moderat o sever i cadascun d’ells té un pla, no treballem el mateix amb tots.
Per tant, amb cadascú es treballa allò que més es necessiti reforçar...
Exacte, està tot adaptat a les seves necessitats i també està tot molt parlat amb la família que, de vegades, té demandes concretes. Però atenció directa seria bàsicament això, com que tenim ràtio un a un, tenim el nostre temps treballant amb el jove en concret l’habilitat que sigui.
“El que m’emporto cada dia és un aprenentatge”
Aquesta branca li va arribar una mica per sorpresa, què és el que li va enganxar? El que realment li agrada d’aquesta feina
És molt complicat de dir, però aquí som un centre molt petit, com una família. Aquí he descobert una vocació que tenia amagada. Des del principi jo estava enfocada en altres coses, però a l’entrar aquí... La diversitat funcional mai m’havia cridat l’atenció, però estar amb ells, veure la màgia, la llum... Sóc molt espiritual, però ho sento així. Tot el que ens pensem el que aquí diguem “neurotípics”, els que no tenim TEA, que els estranys són ells i que hem de donar-los lliçons... Jo aquí he après just el contrari: el que m’emporto cada dia és aprenentatge. A més, el contacte és molt directe amb la família, estàs amb ells vuit hores, veus que el mètode que seguim té resultats i els veus avançar... T’adones que no és tant els impediments que tenen, sinó les seves capacitats.
És una feina que comporta molta implicació personal...
Moltíssima, penso que, tant jo com la resta de l’equip, totes compartim el mateix. Hi ha moments que són durs, com a totes les feines. Però ho has de sentir moltíssim, el que fas. Des del meu punt de vista, la part vocacional és crucial, perquè és impossible no vincular-te emocionalment amb ells. Són joves de 17 a 30 anys, però són els meus nens.
I la idea de l’exposició, com surt?
Va començar perquè a mi m’agrada fer les fotos a altra gent, sempre estic darrere la càmera. Aquí, com que tenim un contacte molt directe amb les famílies, sempre fem moltes fotos a totes les activitats. A més, també ens serveix per fer supervisions entre nosaltres. Un dia vaig començar a fer imatges en blanc i negre, que sempre m’han encantat. Amb el temps, va arribar a oïdes d’AUTEA que m’agrada, però no he fet cap curs, és totalment un hobby.
Per tant, és autodidacta?
Sí, no he estudiat res. Vaig començar a fer aquestes fotos i em contactaren des de l’associació. Em van contar la idea i si m’agradaria fer les imatges i jo encantadíssima. Al final és el que faig també dia a dia, i em vaig tirar a la piscina. Amb una mica de por, perquè jo no sóc una professional, però crec que he aconseguit reflectir bastant l’essència de cadascun dels joves que tenim aquí. Les seves mirades, que aquí hi ha qui no tenen llenguatge, no parlen. La frase que una mirada diu molt més, ho vivim cada dia.
Què és el que ha volgut reflectir a les imatges?
El que he buscat és, sobretot, que les imatges foren tan espontànies com sigui possible. Ells el concepte de ‘fer-se una foto’ no l’entenen. Aleshores, he buscat moments que fossin molt representatius. No buscar la imatge que quedi amb un somriure, sinó que siguin ells, naturals, que expressin el que veiem cada dia. Són unes mirades... Jo no sé si és que estic enamorada d’ells, però les imatges sols estan retocades de color, perquè no fa falta més. No vaig voler falsejar res.
El procés de fer les fotos, aleshores, ha sigut anar buscant els seus moments més especials...
Exacte, buscar el moment exacte què cadascun d’ells fora el més natural possible, no forçar res. Pensar: on puc captar els instants perfectes? I fer ràfegues i ràfegues. Després, amb l’equip, férem la selecció de fotos. Sobretot, he volgut que surtin imatges que reflectien tal qual són. Espero que el públic també ho capti.
“Les paraules se les emporta el vent, però a l’exposició hi ha mirades que calaran”
Quan ja teniu totes les imatges escollides i l’exposició ja està pràcticament aquí, què esperen que vegi la gent? Quina espera que sigui la reacció?
AUTEA, en aquest sentit, ha fet una bona feina, reforçant la visibilitat. Nosaltres i a l’associació, el que promoguem és que els nens no estiguin vuit hores a un centre. El que vull és transmetre el missatge que, a través d’una mirada, es poden dir moltíssimes coses. Hem de lluitar per ser la seva veu però, de vegades, una mirada pot ser una veu. Amb els ulls poden expressar tantíssim. Les seves mirades són tan pures, tan sinceres, sense prejudicis. Quan els preguntes res, si no volen, sempre diran no. Si t’estimen, t’ho transmeten amb total sinceritat. De vegades diuen que el món de l’autisme és complicat, com dient ‘que fàcil és la nostra vida’. No, perdó, possiblement és més senzilla la seva, no pas nosaltres que ens compliquem tant. Ells, cada dia, s’han d’adaptar a un món que no està fet per ells, això sí que es difícil. Aquests nois, per mi, són imparables. Les paraules se les emporta el vent, però a l’exposició hi ha mirades que calaran.
Comentaris (2)