Ha passat molts anys de la seva vida a França. El 2020, just després de la primera onada de la pandèmia, va tornar per establir-se a Andorra amb la seva parella. Andorrans ja són els seus dos fills i la idea és tornar ben aviat a casa. Sense por d’haver de passar per l’avinguda Carlemany. Una vegada va ser conscient de tot plegat, no hi ha posat mai pegues. Més ràbia li fa, per exemple, que el seu país no l’hagi reconegut com a discapacitada o que les víctimes del Monsa no hagin tingut el record o el reconeixement que sí que van tenir les víctimes d’altres accidents. Però això no li treu la son i s’ho passa pipa amb els alumnes que té. “Són bona canalla”, ve a dir. Ha fet el màster necessari per poder dedicar-se a la docència i ara està fent el curs, els cursos, que espera que li obrin la porta per poder-se establir al Lycée on la seva mare va fer molts anys de professora, on ella va estudiar i on ja ha fet diverses suplències.
Vostè, l’accident en sí, no el deu recordar pas. Ara pràcticament una bebè, vaja.
Sí. Bé, no. De l’accident en sí no recordo res. Però jo, quan era petita, durant una època sempre feia el mateix somni, el mateix malson. O sigui, crec que el subconscient deu recordar coses.
Però objectivament no recorda res.
Tenia 18 mesos i no, no recordo res. Jo, per mi, sempre he estat així.
“A casa se n’ha parlat, però també considero que hem tingut un problema en el fet de… de reconèixer, o no reconèixer, que la seva filla tenia alguna discapacitat. A mi això no m’ho van verbalitzar mai i… i a l’època no existien tantes coses com ara les escoles per acompanyar els alumnes que tenen discapacitats. I crec que això mentalment va ser... va ser una falta”
I ho diu referint-se a la falta d’un tros de peu que posteriorment s’ha anat incrementant perquè la dolença i les recomanacions mèdiques així ho han cregut necessari.
En fi, que el seu record deu ser el que li hagin pogut explicar a casa.
Bé, és que no… tot això s’ha anat construint. Hi ha hagut l’accident i moltes operacions. I el 2017 van haver d’amputar més amunt, fins per sota del genoll. Perquè l’accident només m’havia arrencat una part del peu.
No li van anar bé les anteriors intervencions, vaja.
A partir dels 18 anys, les pròtesis jo no m’anaven, ja no me les podia calçar. I em feien mal, molt mal. No podia caminar. Fins que vaig tornar al metge. I em va dir: ‘Mira, tal com tens ara el monyó’, i era un monyó d’accident, no un monyó quirúrgic, sap? Em va dir: ‘Tal com ho tens ara, l’únic que pots fer ara és tallar més alt. Al final podràs tenir una vida més confortable.
Això va ser… quan tenia 18 anys o al 2017?
Al 2017, tenia 23 anys.
I amb aquesta intervenció hi ha notat? Va bé?
Bé, sí. Igual que si tingués dues cames no. Però millor, sí.
Per desgràcia seva, tampoc no deu saber què és caminar normalment amb dues cames.
Efectivament, no.
I això que la seva mare em va explicar que vostè havia començat a caminar molt aviat, amb nou mesos, i això va fer que aquell 6 de desembre de fa trenta anys vostè no anés amb cotxe i això potser l’hauria pogut salvar d’un mal major.
Jo vaig començar a caminar molt aviat, sí. Però tota la resta no ho sabrem mai. Després vaig haver de tornar a aprendre a caminar. Però crec que com qualsevol criatura, a aquella edat, passi el que li passi, les criatures avancen i tiren cap endavant. I viuen el que han de viure.
“A Andorra no m’han reconegut la discapacitat. La metgessa de la CONAVA em va dir que es vivia molt bé amb una sola cama. I a França, vist que hi vaig estudiar, vaig fer els estudis aquí a França i ara pel treball, sí que la tinc reconeguda perquè a França són d’altres graelles i sí que te la reconeixen”
És evident que aquell accident la va marcar i suposo que a casa en deuen haver parlat molts cops. A no ser que hagi estat un tema tabú, és clar.
Bé, a casa se n’ha parlat, però també considero que hem tingut un problema en el fet de… de reconèixer, o no reconèixer, que la seva filla tenia alguna discapacitat. A mi això no m’ho van verbalitzar mai i… i a l’època no existien tantes coses com ara les escoles per acompanyar els alumnes que tenen discapacitats. I crec que això mentalment va ser... va ser una falta. Perquè per construir-se com a persona, perquè no ets exactament com els altres, perquè hi ha moltes coses que no pots fer, i a tu no et diuen que tens alguna discapacitat. Tu ho saps, ho veus, però quan tens 7 anys, 8 anys, o encara que siguis més gran… Per construir la teva identitat és més difícil. Llavors, se’n parlava, ‘si no tens peu perquè vas tenir un accident i tal’, però no s’hi van posar mai les paraules oficials.
Ja.
Jo ho he fet després de la segona amputació. Jo he començat a fer els tràmits perquè em reconeguin la discapacitat… que a Andorra no me l’han reconegut.
A Andorra no li han reconegut?
No, a Andorra no. La metgessa de la CONAVA em va dir que es vivia molt bé amb una sola cama.
Doncs que ho provi ella, no?
Això mateix. I a França, vist que vaig estudiar i ara hi visc pel treball, sí que la tinc reconeguda perquè a França són d’altres graelles i sí que te la reconeixen.
I vol dir que Andorra no li ho reconeixerà mai? Malauradament l’accident que va patir vostè és de domini públic. Un vidre li va amputar una part del peu. Vostè va aparèixer amb 18 mesos a les imatges que van recórrer diverses televisions, com a mínim, del nostre entorn més immediat. No s’ho va buscar. No va néixer amb cap malformació.
Et mesuren el monyó i si és més llarg de 15 centímetres o així, no t’ho reconeixen. Ja t’ho diuen. Quan demanes el formulari, ja t’ho diuen. ‘Vigileu que no són els mateixos barems que a Espanya ni que a França. No és perquè teniu la discapacitat a França i a Espanya que la tindreu a Andorra.’ Jo, per exemple, a Andorra no tinc la targeta per poder aparcar. A França la tinc però hauria de tenir un vehicle amb matrícula francesa. O sigui que no em serveix.
Vaja, ni aquí ni allà.
No.
“Quan et trobes en el fet que no pots caminar, que no pots anar a comprar, que quan veus les limitacions que tens, ho vius fatal. I avui… Ara, a la meva vida quotidiana, això ja no ho tinc tant, perquè em puc moure bastant fàcilment, però el que jo visc cada dia pitjor són les nits. Perquè si els meus bebès criden a la nit, s’han d’esperar que la mama es posi la pròtesi”
Suposo que aquesta discapacitat no l’ha afectat en allò que ha volgut fer. Com que li va tocar adaptar-se des de ben petita… suposo que mai va pensar ser, per exemple, futbolista.
No, no, però m’ha afectat en alguns moments, és clar. Quan vaig voler ser professora, per exemple. Ara m’afecta en el meu dia a dia. Jo sóc professora de Naturals i en totes les sortides que hem de fer botanistes, geològiques, no les puc fer. Ho han de fer els meus companys per mi. I això, en la meva feina, en tan què naturalista, això falta.
Però, en canvi, la formació acadèmica l’ha pogut fer bé.
Després de la segona amputació, perquè tenia tant mal i no podia caminar que va arribar un moment que vaig deixar d’anar a la universitat. Estava tancada a casa i la poca gent que coneixem em feia les classes a casa. Ho feia així, però em va costar molt. Fins que no em van operar em va costar molt.
És l’operació que parlàvem del 2017.
Del 2017, sí.
A partir del 2017, entre cometes, ha començat a recuperar una normalitat diferent, però com a mínim una pseudo normalitat.
Normalitat i autonomia.
O sigui, fins als 23 anys la repercussió de l’accident la llastava molt.
Sí.
La repercussió de l'accident.
Sí, perquè era una amputació traumàtica i estava feta com estava feta. I em feia molts molts dolors. Sobretot a partir dels 18 anys. Però bé, arran d’això, i de la segona amputació el 2017, quan vaig anar al centre de rehabilitació és allà que vaig conèixer el meu home d’ara i hem tingut dos fills.
“Jo recordo la meva àvia que em deia: ‘Aquí no hi he tornat més, perquè no sé què…’ Però jo, a mesura que em vaig anar a fer gran, em vaig dir: ‘Doncs no, jo hi tornaré.’ Perquè no ens podem quedar així i que hi hagi un lloc a Andorra que no hi puguem anar. A més, és un lloc central”
Ja ho diuen en castellà: “No hay mal que por bien no venga.”
Exacte.
Com a mínim la família ja la té resolta.
Això.
Ara em parlava d’un dolor físic. Però a nivell de cap, com es porta això?
Quan ets… quan tornes a trobar la teva autonomia, bé. Quan et trobes en el fet que no pots caminar, que no pots anar a comprar, que quan veus les limitacions que tens, ho vius fatal. I avui… Ara, a la meva vida quotidiana, això ja no ho tinc tant, perquè em puc moure bastant fàcilment, però el que jo visc cada dia pitjor són les nits. Perquè si els meus bebès criden a la nit, s’han d’esperar que la mama es posi la pròtesi, que l’asseguri i tal i qual i que vagi a l’habitació. Vull dir, no és allò d’aixecar-se del llit i anar-hi. I no tinc cadira de rodes perquè no me l’han reconegut. I llavors me l’he de comprar jo, però una bona cadira de rodes són 5.000 euros… La limitació la tinc jo més a la nit. Són coses així
I mentre va ser infant, menor, l’afectava amb els amics? Li feien això que ara en diem ‘bullying’?
No. Per l’únic que em va afectar va ser per l’assignatura d’esport, d’educació física. Però en relació amb els amics, no. Jo he conegut bona gent, bons amics i que encara els tinc ara i amb això tot va anar bé.
I li suposa algun problema passar per l’avinguda Carlemany o com que pràcticament no recorda el fet no li suposa cap problema i, per exemple i sense cap ànim de fer publicitat, pot anar al Viena a fer un entrepà?
Sí. Puc anar a fer l’entrepà (Riu). Sempre hi penso, sempre hi penso, però sí, sí. Puc anar al Viena.
“Sempre he tingut la sensació de què com que al túnel del Dos Valires va ser una empresa andorrana, es van haver de fer moltes cerimònies, aquella placa amb els noms… Com que és una empresa andorrana, aquí s’estan movent. I al Monsa com que va ser un camió francès, com si no hi hagués hagut res. Ho vaig viure una mica així, com una mica d’injustícia”
És que al final no deixa de ser un instant en un lloc que li va fer canviar la vida.
La meva família ho tenia més, això. Jo recordo la meva àvia que em deia: ‘Aquí no hi he tornat més, perquè no sé què…’ Però jo, a mesura que em vaig anar a fer gran, em vaig dir: ‘Doncs no, jo hi tornaré.’ Perquè no ens podem quedar així i que hi hagi un lloc a Andorra que no hi puguem anar. A més, és un lloc central. Però ells, la meva família, sent adults ho van viure malament. No és tan fàcil. Però no sóc l’única víctima.
En aquests trenta anys, algú se li ha posat en contacte, amb vostè.
Res, res. I això li volia comentar. Miri, quan va caure el pont, al creuament amb Anyós…
Sí, el pont del túnel del Dos Valires. Ara s’han complert quinze anys d’aquella altra tragèdia…
Doncs jo recordo que en aquell moment l’actitud d’Andorra em va fer ràbia i no pas pels obrers, pobrets, però hi va haver molta commemoració i sempre he tingut la sensació de què com que va ser una empresa andorrana, es van haver de fer moltes cerimònies, aquella placa amb els noms… Com que és una empresa andorrana, aquí s’estan movent. I al Monsa com que va ser un camió francès, com si no hi hagués hagut res. Ho vaig viure una mica així, com una mica d’injustícia. Ningú m’havia dit mai res. És la primera vegada que se’m contacta.
Als divuit mesos, vostè anava amb una cuidadora, la Paquita, que va morir. A vostè no li sona haver mantingut cap tipus de contacte amb familiars de la persona que la cuidava llavors, oi?
No. Fa uns anys, el seu marit, que coneixia amb una coneguda llunyana meva, li va dir que em coneixia, i que se volia li podia passar el meu contacte. Li van donar el meu telèfon i va dir que em contactaria. Però no ho va fer mai i ara ja és mort.
Comentaris (15)