Com se sent algú que ben aviat estarà participant en uns Jocs Olímpics?
Durant tots aquests dies vaig dient que encara no ho he assimilat, per dir-ho d’alguna manera. Ja ha passat un temps des que em van dir que estava classificat, però suposo que fins que no estigui allà a París i vegi una mica tot el panorama no m’adonaré que soc olímpic i que compliré el meu somni.
Ha estat molt impacient durant aquests dies? Com és de difícil preparar-se uns Jocs sense saber del tot si hi podria ser?
Aquests dies han sigut de molts nervis, sobretot jo, perquè no volia mirar res, no volia mirar ni el rànquing, ni parlar amb els meus entrenadors. He estat uns dies molt desconnectat, molt estrany. Pensava: que surti ja la llista i que sigui el que déu vulgui.
Què significa per a vostè representar el teu país en una cita com aquesta?
És el millor, el màxim que es pot aconseguir. Sempre em fa il·lusió representar a Andorra a escala internacional, però, òbviament, fer-ho a uns Jocs Olímpics és una altra cosa.
En quins esportistes es fixa de la seva disciplina? Per què?
Diria que em fixo en diverses persones, en general, no tinc un ídol en el món de l’atletisme. Ara, per exemple, estic amb el meu company d'entrenament, el Santiago Catrofe de l’Uruguai, i em fixo molt en ell perquè també serà olímpic en els 5.000 metres. La veritat és que estar al seu costat i saber que també és un noi molt fort i que ha entrenat molt dur, m'inspira per poder dir: Ostres, si ell pot, per què jo no?
Són més de nou anys treballant per aquest objectiu... Arriba en el millor moment?
Cada any he anat superant-me i jo crec que sí, ara mateix estic al màxim, però qui sap si l'any que ve encara ho estaré més. Jo treballo bàsicament per això, buscar cada temporada una millor versió de mi mateix i a veure fins a on puc arribar.
“He millorat en el tema de concentració, ser més professional, però a vegades m'ho paro a pensar i dic, és que encara em queda un món”
Tot comença amb una medalla de bronze a l’Europeu sub-23. Com ha canviat el Nahuel en aquest temps?
Ostres, ha canviat molt, i encara hi ha moltes coses per canviar. Sí que és veritat que he millorat en el tema de concentració, ser més professional, però a vegades m'ho paro a pensar i dic, és que encara em queda un món per millorar. Comparant-me amb altres atletes d’arreu del món, no soc res al costat d'ells. Treballant com fins ara encara puc arribar més lluny.
De qui es recorda en assolir el bitllet olímpic?
És molt difícil recordar-se d’una sola persona. Jo bàsicament el que vaig fer és agrair a totes les persones que m'han acompanyat en aquest camí, que són moltes. Si començo a dir noms segur que m'oblidaria d’algú, perquè ha sigut tanta gent que ha estat darrere meu, donant-me suport i animant-me... Sempre dic que sol no hauria arribat fins aquí ni de broma.
Quina importància han tingut el Josep i el Kevin en aquest procés?
Han estat un punt de millora bastant important els dos. Potser més el Kevin, òbviament, perquè el conec des que vaig començar -va ser gràcies a ell que faig atletisme- i després va entrar el Josep, que ja el coneixíem d'abans i amb qui vam fer una reflexió per fer-ho tot una mica més professional. Ara s'ha creat un equip, per dir-ho així, on som tres persones que fem un cervell. I quan hi ha tres persones que a sobre són molt bones, treballen juntes i tenen aquesta química, surten coses molt ‘xules’.
És difícil combinar la competició pel que fa a club i selecció?
No, això és fàcil, realment sempre tinc el mànager, que també m'ajuda en aquests temes, per dir-ho així, i entre ell i l’entrenador ho gestionem bastant bé. No hi ha cap problema en aquest sentit, sempre mirem les dates que són més importants, i després ens organitzem.
“Espero que en un futur hi hagi més gent que comenci a fer atletisme, però que sobretot els apassioni l'esport, perquè les coses surten quan realment ho vius i t'apassiona”
Creu que això pot ser un primer pas per a convèncer a joves andorrans que vulguin ser atletes?
Sí, espero que en un futur hi hagi més gent que comenci a fer atletisme, però que sobretot els apassioni l'esport, perquè les coses surten quan realment ho vius i t'apassiona. Són dues coses diferents: hi ha molta gent que es centra en els diners, però jo crec que quan vas amb aquesta mentalitat no aconseguiràs gaires coses. Jo simplement vaig començar a fer atletisme perquè m'agradava moltíssim, i cada dia m'agrada més, això el que m'ha ajudat a estar on estic avui.
Es veu amb la responsabilitat d’esdevenir un referent per les futures generacions?
Tant com un referent no ho sé, però suposo que ajudaré a motivar els joves que venen de baix i que estan a l'escola. Espero que aquesta classificació els ajudi realment al fet que puguin pujar tan forts com sigui possible i tant de bo que em superin, perquè ho faran, això segur.
Quins consells li donen exatletes olímpics com el Toni Bernadó?
Quan vaig veure la seva entrevista, ell deia que sobretot gaudís dels Jocs i això és el que faré, com faig a totes les competicions. Òbviament, són uns Jocs Olímpics, però crec que quan les coses surten millor és quan ho gaudeixes.
Creu que ara és el moment per millorar d’una vegada per totes les instal·lacions del Comunal?
Seria un gran pas, la veritat, tot el que sigui millorar les instal·lacions. Hi ha coses que ja s’estan fent, no em refereixo al tema del Comunal, sinó per exemple, el Centre de Tecnificació d’Ordino, que és una infraestructura que també és el que m'ha donat aquesta empenta per millorar. Però per descomptat que estaria bé també fer una reflexió per renovar el Comunal i millorar-ne les instal·lacions, que és veritat que fa falta.
Com ha viscut la polèmica d’aquests últims dies amb les places d’universalitat?
Des de la meva posició, el meu treball és entrenar, són temes que no em pertoquen a mi. Ho han de discutir altres persones. Jo simplement l'únic que vull és que en un futur hi hagi més persones a l'alt nivell internacionalment.
Creu que el COA ha pres una decisió justa?
Simplement em dedico a entrenar, res més. Aquesta resposta no l'haig de donar jo.
“Soc una persona molt autoexigent i mai m'ha agradat que em regalin les coses. Suposo que han estat els meus pares i amics, però mai m'ha agradat que em deixin les coses fàcils”
Però vostè per exemple va dir que no faria ús d’una plaça d’universalitat en el cas que no es classifiqués.
Bé, això ho vaig dir en una entrevista, però és un tema personal. Soc una persona molt autoexigent i mai m'ha agradat que em regalin les coses. Suposo que han estat els meus pares o els meus amics, però mai m'ha agradat que em deixin les coses fàcils. Els grans reptes sempre em donen més plaer i quan aconsegueixo una cosa que m'ha costat moltíssim, ho agraeixo, perquè després es gaudeix el doble. Simplement per això ho vaig dir, no per tenir res en contra dels altres, és personal. A mi m'agrada treballar-me les coses amb amor i aconseguir-ho al preu que sigui.
Va aconseguir l’atenció de tot el país després del setè lloc a la final dels Europeus de Roma... Com valora aquest resultat històric?
Em va sorprendre molt que hi hagués tanta gent al darrere. Em vaig quedar flipant, sobretot en acabar la cursa, quan vaig agafar el mòbil i tenia tants missatges. Alguns que havien anat fins i tot al CTEO a mirar-me per la tele. Hi havia molta gent felicitant-me, i ostres, vaig al·lucinar, no sabia que hi havia tanta adhesió. Ho vaig sentir de molt a prop.
Són moltes les felicitacions i agraïments... Quin missatge vol traslladar a la societat andorrana?
Agraeixo moltíssim a tothom que m'ha fet costat els darrers dies perquè sé que hi ha molta gent. Per exemple, quan va sortir a les notícies que m'havia classificat per als Jocs, va ser un altre dia en què vaig dir: ostres, realment sí que s'alegra la gent que hi vagi... Hi ha vegades, pel que sigui, que hi ha persones que no volen que representis al seu país. Però en aquest cas m'he sentit molt recolzat, i això és el que em fa més feliç.
Quin objectiu es marca a París i com ho celebrarà en el cas que pugui arribar algun premi?
El primer de tot, com ja he dit, és gaudir, que també és el consell del Toni Bernadó. Gaudirem i, òbviament, no anem als Jocs per passejar. El meu objectiu sempre és lluitar, i si passo la final, que és el que realment voldria, això seria el meu premi. Que als meus primers Jocs em pugui classificar per a una final olímpica seria brutal. Crec que és un objectiu fora del normal, o quasi impossible, però jo vull fer-ho, lluitar, i a veure si surt, per què no?
Comentaris