Baró acaba la xerrada, l’entrevista, dividida en diversos blocs, tants com departaments i encàrrecs polítics té dient, més o menys, que ha acreditat davant el periodisme una mínima solvència en matèria educativa. Clar que el periodista ja era conscient que l’ara ministre, en època preconstitucional, ja havia ocupat una conselleria executiva en la mateixa matèria. I, més clar encara és la constància de la facilitat que té el ministre per en-raonar. Per filosofar. La resposta a la primera pregunta, certament, molt oberta, s’allarga set minuts.
Quedi clar que qualsevol entrevista, per molt fidedigna que en sigui la seva transcripció, poc o molt s’edita. I aquí, doncs, s’introdueixen algunes pseudopreguntes per donar una mica més de ritme a tot plegat. En fi, que el titular d’Educació traça alguns dels elements, de les claus, del que diu que hauria de ser el seu llegat en matèria educativa ara que l’Escola andorrana torna a endegar un procés d’evolució amb la reducció de pantalles i la incorporació de nous criteris per mirar de remuntar en els indicadors de qualitat, per dir-ho així.
El primer que li demanaria és que, com que fa uns quants anys, ja havia estat ministre o llavors conseller, que era l’equivalent, és com troba el sector de l’educació després d’aquestes dècades que han passat.
L’educació al país continua mantenint la genètica que hi havia al primer dels anys 90. Primera, i en general, quant a la coexistència dels sistemes educatius, l’andorrà, que ja portava llavors una dècada pràcticament d’existència, i l’espanyol i el francès que estaven ja llavors molt consolidats. Per tant, la genètica de l’estructura educativa global és la mateixa, ara és més complexa i també hi ha algun altre sistema educatiu, però bé, teníem el confessional, teníem el francès, teníem l’espanyol laic i públic i teníem l’andorrà. Per tant, això per un costat es manté.
“L’ensenyament per competències genera un consens molt elevat a tots els àmbits de la formació. Però, d’altra banda, també té, com tot, quan s’encara de manera massa magnificada o dogmàtica, té riscos. El risc és que es converteixi en autorreferencial”
Què més.
D’altra banda, l’andorrà, que estava en desenvolupament, ha canviat molt perquè ha crescut molt. Hi havia molts pocs alumnes i ara és el més gran de llarg, amb diferència, més de 4.000 alumnes. Per tant, té un pes molt gran dins de l’escolarització de les noies i nois d’Andorra. Però també la genètica aquesta es manté. Sempre s’ha debatut amb un anhel de perfeccionisme pedagògic, llavors era el mètode Montessori amb el qual va néixer l’Escola andorrana i la dificultat de mantenir un mètode molt exigent com era el Montessori amb una escola que anava creixent, que ja no només es tractava de nens de maternal i de primera d’ensenyança, sinó de ser una escola pública que acabés tenint una presència com ha acabat sent al conjunt del país. Això plantejava un repte metodològic molt important perquè la pedagogia Montessori és molt fàcil amb escoles molt petites, però no amb escoles públiques grans o és molt més adaptada a aquest format.
Això ja era una mena de limitació.
Hi havia el debat aquest entre l’exigència Montessori i el fet de ser una escola pública que a la vegada havia de tenir uns plans d’estudis reconeguts més aviat que tard per Espanya i França. Aquest era el gran debat: quan homologarem els estudis a l’Escola andorrana amb els països veïns? Aquest era el gran debat. I, d’altra banda, també el preu, el mètode Montessori era molt car, exigia una ràtios de professors a l’aula molt gran. Per tant, aquesta tensió que es va acabar solucionant jo crec que raonablement bé perquè es va acabar assolint l’homologació, es va crear una escola més estàndard que el que seria estrictament una escola Montessori, però li va quedar una ambició i una particularitat per a una pedagogia atractiva força interessant, des dels programes de psicomotricitat fins al plantejament lingüístic.
Tot plegat es consolida.
Aquest model es va consolidar, es van reconèixer els plans d’estudis, els nens van anar a estudiar més cap al sud que cap al nord, però també cap al nord amb bons resultats acadèmics, per tant, una bona consolidació. Després hi va tornar a haver una etapa com la inicial Montessori, que és la que es va iniciar quan es va introduir l’ensenyament per competències. Va tornar a ser una aposta pedagògica ambiciosa, i això està bé perquè fa avançar els sistemes educatius. Això és el que els mou, el que genera trempera i entusiasme amb els docents que treballen en el projecte, però també sempre tenen riscos i complicacions, els canvis i les apostes innovadores també en el món de la pedagogia.
“Hem d’anar cap a competències nuclears, hem de reduir… Al Japó, pel que sembla, tenen molt bons resultats, i van a competències nuclears, van a aprendre menys coses i més ben apreses. I hem d’anar una mica a això. I hem d’anar també a estimular la curiositat intel·lectual dels nens”
L’aposta per les competències.
Estem parlant ara de… cronològicament això se’n va parlar molt al Govern Bartumeu. Amb la Susanna Vela de ministra es va començar a parlar d’aquesta qüestió i després el primer Govern Martí va començar a implementar aquest canvi pedagògic de dimensions molt intenses i de complexitat i ambició també molt elevada. Això va acabar coincidint poc després també amb la introducció de les pantalles i dels ordinadors de manera important en el sistema educatiu. Fins al punt que de vegades vam confondre una mica els dos processos, tot i que són coses diferents.
Ja va bé que ho recordi.
Per tant, la genètica s’ha anat mantenint. Jo me’n recordo que vaig entrar als anys noranta i a l’Escola Andorrana la pressió que tenia dels pares era que ‘hem de reconèixer els plans d’estudis’ i del Govern la pressió era ‘això del Montessori, nen, és molt car, mira-ho de fer d’una altra manera perquè no podrem pagar conforme vagi creixent l’Escola andorrana’. Em vaig trobar amb això. I ara he entrat i m’he trobat en una situació una mica…
Una mica, què?
L’educació, és clar, és un organisme superviu i superdinàmic. I m’he trobat amb un sistema de competències implantat. El Permsea en sí, perquè la transició d’un sistema a l’altre s’havia acabat i ja tenim les competències instal·lades. Però m’he trobat també amb què les avaluacions, que són molt importants, que s’han anat fent al sistema, tant les de professors com les dels alumnes, PISA i les que s’han fet des del nostre departament d’inspecció, detecten problemes, en part compartits amb l’entorn europeu més immediat, però també que ens han de preocupar els que tenim nosaltres. Detectem problemes. I també m’he trobat amb aquesta sobrepresència de pantalles a l’educació. Per tant, una mica també allò amb la necessitat de revisar alguns dels plantejaments.
Moment de canvis, doncs.
Jo crec que la continuïtat hi és, amb aquesta tensió entre esperit innovador i valentia, i les dificultats són diferents, i ara les dificultats ja són d’un sistema molt gran i molt consolidat. Per tant, els canvis són molt més difícils de fer. Llavors et trobes que amb quatre decisions una mica encertades ho podies arreglar tot de forma bastant ràpida, i ara és tot molt més sistèmic i has d’anar més gradualment. Per tant, el repte és més complicat.
“Es manté la voluntat dels dos sistemes educatius dels països veïns públics de mantenir-se presents aquí. I a més, des del Govern d’Andorra i des del Consell General i des del ministeri ens interessa i afavorim aquesta pluralitat de sistemes educatius”
Ara que el sistema andorrà és preeminent, no sé fins a quin punt s’ha trobat un cert replegament dels altres dos sistemes. Espanya ha tancat algunes escoles els darrers anys i de tant en tant també arriben cants de sirena des del cantó francès malgrat que ni Madrid ni París no sembla que tinguin cap intenció de deixar de prestar el servei, per dir-ho així. Però replegar-se…?
És un tema del qual se’n parla però des del punt de vista de contactes oficials no s’ha plantejat. És cert que hi va haver una fase que l’espanyol va reduir una mica efectius, efectius a nivell de professorat, però també perquè va perdre una mica d’efectius a nivell d’alumnes. És a dir, va ser una mica la demanda que va fer que l’oferta… la disminució de la demanda que va fer reduir l’oferta. Jo crec que es manté la voluntat dels dos sistemes educatius dels països veïns públics de mantenir-se presents aquí. I a més, des del Govern d’Andorra i des del Consell General i des del ministeri ens interessa i afavorim aquesta pluralitat de sistemes educatius. Pensem que és un element positiu que té la nostra estructura educativa i a més queda consagrat per les lleis.
Però canvis… n’hi haurà.
Ha d’anar evolucionant. No em faci dir ben bé quina serà l’evolució perquè no està prou madura ni per part de les autoritats andorranes ni per part de les autoritats educatives d’Espanya i França. Però sí que s’està expressant la voluntat de mantenir aquesta presència, però potser d’adaptar-la als nous reptes del món educatiu i potser en alguns àmbits trobar una col·laboració més intensa. Què ja es fa, per exemple, es va començar amb calendari escolar, després amb diferents àmbits de l’esport, i molt concretament amb l’esquí, amb el tema del transport, cada vegada amb àmbits ja, estem parlant ara més de perifèria del que seria l’àmbit acadèmic, però cada vegada amb temes com l’assetjament, com l’absentisme, la col·laboració és més intensa i jo crec que una de les línies de treball ha de venir donada per aquesta col·laboració. Els programes de formació andorrana i de català també. Jo crec que això s’hauria d’intentar aprofundir, però no em faci dir com...
No vol dir que que els sistemes, per se, hagin de desaparèixer.
No, no ho vol dir. S’ha d’intensificar la col·laboració i probablement aprofitar sinergies també per abaratir costos econòmics però també per aprofitar el talent dels diferents centres i també potser les infraestructures dels diferents centres.
“S’ha d’intensificar la col·laboració entre sistemes educatius i probablement aprofitar sinergies també per abaratir costos econòmics però també per aprofitar el talent dels diferents centres i també potser les infraestructures dels diferents centres”
És veritat que quan hi ha algun problema ara que tingui un altre sistema, al final la solució li acaba petant, entre cometes...
La solució o el mal de cap… acaba petant aquí. Això és així.
Estic pensant en els problemes que hi va haver l’estiu passat en les escoles confessionals, i el batxillerat i el Sant Ermengol… i si s’obrien més línies de sistema espanyol o que fos l’Escola andorrana que donés una resposta per encabir els estudiants.
És veritat, és veritat. De fet, es va veure ara amb la crisi que hi va haver dins l’àmbit congregacional, primer, perquè entre la Sagrada Família i el Sant Ermengol no hi va acabar d’haver encaix. Llavors, va entrar en joc també el María Moliner per si podia acollir-ne una part. Et quedes dins el sistema espanyol per mantenir una mica el principi que la llei d’educació consagra per tal que els pares puguin disposar de lliure elecció de sistema educatiu. Però, clar, al final ja vam haver d’oferir, recordo, una sessió de control parlamentari on hi havia una mica d’incertesa, ja es va dir l’escola d’Andorra, tranquils, que finalment, ho assumirem. Al final, el sistema espanyol, entre el Sant Ermengol i el María Moliner ho va poder acabar assumint tot. Però sí, al final som els garants en última instància del dret a l’escolarització que recull la Constitució. Això és així.
Centrem-nos en decisions més domèstiques del sistema andorrà. Producte de les avaluacions PISA o de les inspeccions del propi departament, vostès no fa pas gaire han anunciat que es reverteix una mica la política expansiva en matèria, per exemple, de pantalles. Més enllà de les competències o de forma paral·lela, el sistema andorrà d’educació havia fet una aposta molt ferma, per exemple, per l’ús de dispositius electrònics. Són aquests els canvis necessaris?
Jo crec que ens hem d’instal·lar una mica en els retocs o els petits canvis puntuals que ja han començat aquest curs i que s’han de fer els propers anys o els més immediats i avaluar-ne la seva eficàcia. Però també jo crec que en general hem de tenir traçat una mica cap on volem que vagi el sistema educatiu andorrà a mig i llarg termini.
“Fer l’educació obligatòria fins als 18 anys… primera que obliga a un canvi legislatiu molt important, no constitucional però sí d’afectacions constitucionals. I, així, al peu de la lletra, jo crec que no és del tot una bona decisió”
I cap a on va?
S’ha de mirar de fer de manera que siguin compatibles les dues coses. Jo crec que hem de donar per assentat que tenim un sistema d’ensenyament per projectes, per competències. És a dir, amb el qual la transmissió de coneixement es fa a través del treball de diferents projectes que fan que d’una manera una mica indirecta el nen aprengui continguts i que a la vegada aquests continguts, mentre els aprèn, també ja vegi que, sobretot els continguts, tenen una aplicabilitat immediata al desenvolupament professional, personal i com a ciutadà. Per tant, és un disseny molt bo sobre el penso que hi ha un consens molt elevat dintre la comunitat educativa internacional també d’ensenyament superior.
Per què ho diu?
Quan vam estar amb el Xavi Campuzano -director d’Ensenyament Superior, Recerca i Innovació Tecnològica- a Tirana parlant de l’Espai Europeu d’ensenyament superior, te n’adones que l’ensenyament per competències genera un consens molt elevat a tots els àmbits de la formació. Però, d’altra banda, també té, com tot, quan s’encara de manera massa magnificada o dogmàtica, té riscos. El risc és que es converteixi en autorreferencial. És a dir, que es miri molt amb ell mateix. Que tot sigui el procediment competencial. De vegades poso l’exemple. És com si el Dret processal acabés devorant tot el Dret substantiu. I que el Dret civil, el Dret penal, anés quedant molt reduït i el procediment ho anés ocupant tot. Jo crec que l’entusiasme per un projecte pedagògic molt maco, perquè posa el nen davant de dilemes cognitius, llavors això li crea una tensió, i el nen davant del dilema cognitiu ha de reaccionar i ha de buscar-se els recursos i trobar la solució… xulíssim, la veritat és que tot és xulíssim, i dius, ostres, què ben pensat i quina feina han fet els pedagogs més guapa. I de fet, també és maco que sigui allò global. És a dir, perquè quan estic mirant les proves que fan a les oposicions per accedir a les places, també es fan d’aquesta manera. Els candidats han d’explicar com treballarien per competències i a ells també se’ls avalua d’aquesta manera. És a dir, s’estén en tot, és un sistema complet. Però…
Vaja, que hi ha un però.
Però el risc que té és que pot ser massa complex, té una complexitat gran, i pot deixar una mica, dintre d’aquesta complexitat, l’adquisició i la passió pel coneixement una mica diluït, per aquí al mig. I jo crec que aquestes dues coses, és a dir, si se’m demana com hem de reconduir les coses a llarg termini o a mig termini, sobretot situant el docent com a algú que és capaç de moure’s amb aquesta tècnica pedagògica superinteressant, però que no ha de perdre de vista en cap moment que ha de transmetre saber, que ha de transmetre coneixement. I més important, que ha de transmetre passió, curiositat pel coneixement. Jo crec que això és bàsic. I hem de mirar que l’aplicació molt exhaustiva del sistema competencial, molt focalitzat en si mateix, no ens faci perdre això. Per tant, jo aconsellaria i va en la línia del que diuen també els experts de PISA, que hem d’anar cap a competències nuclears, hem de reduir… Miri, al Japó, pel que sembla, tenen molt bons resultats, i van a competències nuclears, van a aprendre menys coses i més ben apreses. I hem d’anar una mica a això. I hem d’anar també a estimular la curiositat intel·lectual dels nens. No només a que se sàpiguen buscar la vida, sinó que ha de continuar funcionant allò de què fèiem filologia perquè teníem un professor de literatura que era boníssim. Això ha de continuar funcionant.
“El docent ha de ser algú que és capaç de moure’s amb aquesta tècnica pedagògica superinteressant, però que no ha de perdre de vista en cap moment que ha de transmetre saber, que ha de transmetre coneixement. Que ha de transmetre passió i curiositat pel coneixement”
No funciona això així ja?
Espero que sí, que funcioni encara. Però hem d’apostar per aquesta simplificació, aquesta concentració de matèries, de dir: quines són les nuclears, quines són les importants, quines són les competències que tenen la rellevància més gran. I després, saber-ho avaluar també d’una manera simple i clara. Això també és important. És que, ostres, mires, un butlletí de notes que reben ara els pares… Jo ja tinc els fills grans, són d’una altra època de l’Escola andorrana, i tenien uns butlletins més senzills. Ara costa també interpretar els butlletins. Perquè hi ha un munt d’indicadors. I també passa amb les avaluacions que fan en les oposicions per entrar al sistema com a docent. És a dir, hi ha una complexitat que després, també, jo crec que al final acaba suposant una burocratització a l’escola que també acaba traient temps als nens. A veure, tot això jo crec que és inevitable d’un sistema educatiu gran i forma part de la complexitat d’una estructura educativa. Però, bé, jo crec que és intentar dirigir els canvis cap a aquesta direcció.
…
Aprofitant tot allò de bo que té ara el sistema competencial i tota la definició de l’Escola andorrana, el seu caràcter inclusiu, la seva capacitat de fer front al que dèiem abans, de fer front al que la resta de sistemes educatius no poden assumir, de fer front al creixement poblacional basat en la immigració que tenim, més que en el creixement intern de la natalitat. Clar, té reptes molt grans i els està assumint molt bé. És un mèrit molt gran. S’ha de posar en relleu això i s’ha de posar en valor que té un sistema pedagògic valent, arriscat i collonut i s’ha d’intentar anar reconduint les contraindicacions que pugui tenir determinada manera d’aplicar aquest sistema pedagògic. Des del més immediat i petit fins cap a una reestructuració més clara. Per mi és importantíssim situar al centre del sistema la capacitat de crear curiositat intel·lectual als nens. I en la voluntat de generar curiositat intel·lectual, de situar el nen al centre, de què els docents es desenvolupin amb passió… davant de tota aquesta voluntat, és quan es pensa: ‘a través de tanta pantalla no ho podem aconseguir’? I per això es decideix, els seus directors no volen dir-li fer un pas enrere, però, en tot cas, tornar a reequilibrar els usos més tradicionals amb les pantalles? Sí, sense dubte. És a dir, jo crec que la pantalla, a veure, la formació digital és bàsica perquè si ara l’apartéssim completament crearíem un enrenou que seria disruptiu dintre el funcionament de l’escola. Però ja no només per això, sinó que has de formar gent capacitada. La ciutadania digital és un compromís del Consell d’Europa i és un repte per trobar feina, també. És a dir, va dels aspectes més teòrics fins als més elementals. Ara bé, jo crec que hem de fer… Hem de fer un pas endavant, com va dir el director Campuzano, però qualitatiu, no quantitatiu.
Què vol dir?
Quantitativament, jo crec que hem de reduir la presència de les pantalles i anar cap a altres formats o recursos, entre ells el paper. Primera, perquè molts tècnics de la pedagogia et diuen que escriure en paper fonèticament als nens més petits els va molt bé perquè ‘enganxen’ molt millor la fonètica d’una llengua. I després també hi ha neuropsicòlegs que afirmen que determinades maneres d’aprenentatge amb el paper funcionen millor. Però en això darrer jo no hi entenc. Fonèticament ho puc intuir. És allò de la P i la A… En tot cas, pel que es veu el paper té alguns avantatges essencials. Jo crec que sí, que la presència de les pantalles qualitativament s’ha de ponderar molt. Però sobretot aquesta omnipresència quantitativa és on s’ha de reduir i on han de jugar aquests altres paràmetres, aquests altres formats.
Més enllà del tema estrictament acadèmic, hi ha un altre aspecte que no sé si emmascara els canvis més de projecte o no. Quan arriba vostè al ministeri també troba un debat sobre les carreres professionals, sobre les graelles salarials… tot això afecta teòricament i de forma estricta els docents, les persones ensenyants. Això emmascara altres debats i dificulta l’impuls dels canvis que necessiti el projecte educatiu?
Forma part d’un tot. Però és veritat que és una part important d’aquest tot. Aquí per un costat hi ha la carrera professional horitzontal, que és la dels perfils que ha de tenir el docent i la formació que ha de rebre per poder generar la curiositat intel·lectual o crear els conflictes cognitius bàsics de l’ensenyament competencial. Aquesta és la carrera professional horitzontal. I s’està treballant amb això i és també una feina complexa i no està conclosa, però està molt avançada. Però després també hi ha la part econòmica. Jo crec que el docent… ara no perquè estigui aquí al ministeri, però jo crec que el docent és una peça bàsica pel progrés d’una societat democràtica. Per tant, se li ha d’exigir molt i també se l’ha de pagar millor.
“Davant de tota aquesta voluntat de transmetre passió és quan es pensa: ‘a través de tanta pantalla no ho podem aconseguir’? I per això es decideix, els seus directors no volen dir-li fer un pas enrere, però, en tot cas, tornar a reequilibrar els usos més tradicionals amb les pantalles? Sí, sense dubte”
Amb la qual cosa està reconeixent que no se’l paga prou bé?
Estic reconeixent que se l’ha de pagar millor. I aquesta és una de les qüestions que s’estan discutint ara a partir de l’informe de People Matters. Depèn de quins criteris agafes, pots dir que estem bé amb relació a Espanya o no estem tan bé amb relació a França o al revés. Això és un debat que té interès però que al final costa molt perquè és com quan un país mira els dèficits dels territoris i no sé què. Segons com ho quantifiques, surt una cosa o una altra. Jo crec que s’ha de pagar millor. Però també s’ha d’exigir. Que ja se’ls exigeix, però se’ls hauria d’exigir no amb la línia de complicar-los la vida amb aquesta complexitat que definia abans sinó que s’han de seguir més clarament les directrius, sempre que siguin raonables, que els equips directius de les escoles es plantegen. Però també hi ha d’haver una part de compensació econòmica. Jo entenc que una societat avançada s’ha de caracteritzar, o bé, determinat model de societat avançada, s’ha de caracteritzar pel fet que s’ha de reconèixer que la feina del docent és molt important i ha d’estar ben remunerada. Per tant, a mi també m’agradaria, ara que parlarem d’aquesta qüestió, enfocar-la amb unes expectatives que podrem millorar. Ja veurem per quina via, si seran els complements o el que sigui, però que en conjunt doncs percebin una remuneració més elevada. Em preocupa una mica, que és normal, que estigui barrejat amb tot el debat de la funció pública, perquè a mi m’hauria agradat dotar-lo, el debat del ministeri, dels docents i dels col·laboradors i de professors i mestres, dotar-lo d’una certa autonomia. Ho intentarem fer des del ministeri i veurem si ens surt.
Per què aquesta autonomia que demana?
Jo crec que aquesta autonomia té la mateixa raó de ser amb cada cos especial o a l’administració general, però per vincular-ho una mica a les problemàtiques específiques del nostre ministeri, més que res per això, perquè jo crec que l’autonomia, que no serà, ja veig que la dinàmica s’agafa no és aquesta, però també té un avantatge. És a dir, l’administració pública al final té parts i té cossos diferenciats, però també té uns interessos comuns i també és normal que els sindicats també considerin que tenen més força si tenen una massa de mobilització més gran i també s’ha de respectar, és així. Però jo crec que cada cos té les seves especificitats i s’haurien de poder tractar també una mica, atenent amb un àmbit d’autonomia, no total, però amb un àmbit d’autonomia, tant per part dels ministeris respectius com per part també dels sindicats respectius.
“Jo crec que el docent… ara no perquè estigui aquí al ministeri, però jo crec que el docent és una peça bàsica pel progrés d’una societat democràtica. Per tant, se li ha d’exigir molt i també se l’ha de pagar millor”
Jo diria que una mica s’està fent justament així. I el que volen els sindicats, com a mínim el dels docents, és poder disposar de més informació, per exemple.
Cert, i en aquest cas el SEP té molta força perquè quantitativament representa molta gent. I ho mirarem tot.
Més enllà de la qüestió salarial i de la carrera professional, a nivell d’estructura hi ha algun conflicte latent? Alguna reivindicació grupal important? Penso, per exemple, en els interins, o en els docents que alhora fan de monitors d’esquí o els mestres que fan acompanyament a estudiants en pràctiques que voldrien un complement més enllà del reconeixement acadèmic… No sé si vostès tenen detectats alguns sectors que expressin neguits concrets.
Sí, hi són, però la veritat és que són d’una dimensió raonable. Raonable quant a la dimensió. Sobre el que demanen, alguns tenen més raó que d’altres. És a dir, no genera un conflicte que trasbalsi al sistema educatiu. Hi ha el problema cronificat dels interins de llarga durada. Aquest és cert que és un tema que ens ha fet pensar. I molt. Nosaltres, aquest any, estàvem molt contents perquè teníem la possibilitat i la tenim encara de consolidar 26 places i l’any que ve en volem oferir més. Ara hi ha hagut puntualment un problema amb la primera convocatòria de l’edicte, però això és conjuntural. El tema dels interins sí que és un tema més estructural i que té una certa afectació. Més que aquestes demandes concretes que hi són, com ha posat l’exemple del cas del material dels profes que acompanyen amb l’esquí… Però no, jo crec que els equips directius ens comuniquen i nosaltres tenim l’oportunitat, quan hem visitat els centres escolars, de constatar que sí que hi ha reivindicacions, que sí que hi ha friccions, però moltes vegades també venen molt vinculades a qüestions del dia a dia i vinculades amb els nens. Com poden ser problemes d’assetjament o altres problemes que s’acaben traslladant també cap a altres membres de la comunitat educativa, com poden ser els pares i tot plegat pot crear situacions de tensió. Però jo crec que entra dintre la dinàmica de la vida quotidiana dels sistemes educatius en una societat complexa com és la nostra. No hi ha res excessivament preocupant aquí, tot i que sí que hi ha una bona part de recursos del ministeri i dels docents destinats a solucionar recursos temporals, dedicar-hi temps i paciència. Això és veritat. El que sí hi ha, i això és normal…
Dispari, que el veig pensant en quelcom que no entrava en la pregunta.
És que pensava en quelcom que em va suggerir la presentació, ara fa unes setmanes, del llibre de les professores Zamora i Cairat de l’Escola andorrana i una mica veient la gent que hi havia a l’acte. El que sí que ha passat és que l’Escola andorrana ha perdut aquella energia fundacional que tenen les organitzacions noves, aquell esperit com té ara o tenia fins fa poc almenys la militància de Concòrdia.
“Quantitativament, jo crec que hem de reduir la presència de les pantalles i anar cap a altres formats o recursos, entre ells el paper. Molts tècnics de la pedagogia et diuen que escriure en paper fonèticament als nens més petits els va molt bé perquè ‘enganxen’ molt millor la fonètica d’una llengua”
Ups! A veure si s’endinsarà en terreny espinós.
Deixi, deixi. Parlo en general d’aquella força d’un projecte jove, nou. Clar, això no es pot mantenir indefinidament en el temps. Estem parlant d’una estructura madura. Però crec que potser caldria fer una mica d’esforç, no diré per recuperar l’impuls inicial aquest, però sí per recuperar més un sentiment de comunitat més intens.
I això com es fa?
De la mateixa manera que abans deia que és molt important generar la passió pel coneixement, generar també la passió per dir: ‘estem fent-ho molt bé, ens està sortint bé’. Perquè el que et demostra l’enquesta de la sobrepresència de les pantalles, que un percentatge tan alt de professionals et diguin que hi ha massa pantalles, et demostra precisament que no estàs implicat en la feina, que estàs treballant d’una manera que no et recupera aquesta motivació i aquest sentiment de comunitat i de cohesió. Jo crec que això s’hauria de recuperar i l’única manera que tenim, clar, no podem tornar a l’esperit fundacional perquè això no té cap sentit i ja ha passat. S’hauria de recuperar, no d’aquella manera, però jo crec que la sensació de treballar a gust s’ha d’enfortir, s’ha d’enfortir. Bé, aviat està dit això però una altra cosa és fer-ho.
Amb el que queda de legislatura, comptant que duri el que està teòricament previst, té temps de promoure el canvi que voldria?
Tinc temps de deixar-ho com a llegat. Enunciat. És important que en un ministeri més, encara en un com el d’Educació, es tracin unes línies de futur.
“No podem tornar a l’esperit fundacional de l’Escola andorrana perquè això no té cap sentit i ja ha passat. Però sí que s’hauria de recuperar, no d’aquella manera, la sensació de treballar a gust. I fer una mica d’esforç, no diré per recuperar l’impuls inicial aquest, però sí per recuperar més un sentiment de comunitat més intens”
Més enllà d’aspectes més reflexius, deixi’m demanar-li sobre algunes, poques qüestions soltes. A l’inici de curs i arran d’uns incidents a l’escola de segona ensenyança d’Encamp, es van muntar una taula de treball per buscar una solució a aquella problemàtica i, en general, trobar fórmules per afrontar situacions similars. No sé si és que en algunes edats les hormones fa feina, que hi ha un canvi de comportament social… Aquest treball ha culminat?
Quan abans ens referíem a algunes problemàtiques o conflictes, i que alguns venien relacionats a situacions potser d’assetjament o potser directament d’agressivitat, m’ha vingut aquest aspecte d’Encamp al cap. És cert que hi va haver un parell o tres d’episodis com recurrents que, a més, estaven concentrats en el temps. Si ha treballat, si està treballant, s’ha fet una reflexió sobre com organitzar la secundària a tot el sistema educatiu andorrà des del punt de vista de quan es generen possibles conflictes d’aquesta naturalesa i la manera d’evitar que es puguin arribar a generar. Clar, per exemple, i ara no estic dient que sigui el cas d’Encamp, però a Catalunya hi ha el concepte de centres d’alta complexitat, i jo no diré que aquí a Andorra hi hagi centres de complexitat perquè és una estructura bastant homogènia, tot i que hi ha característiques diferents entre centres. Però els centres d’Andorra tots avui, no sé si a alta, però tenen complexitat, tots, i sobretot a la secundària, per raons d’edat dels nens i per raons que hi ha un gruix de nens que tampoc tenen clar si els agrada molt estudiar, però han de continuar treballant a l’escola, per l’adolescència i les seves característiques sobre el comportament humà, i perquè també estan creixent molt ràpidament els efectius de l’escola. Per la naturalesa del creixement demogràfic del país no es creix tant des de maternal, sinó que es creix precisament amb aquestes edats de finals de la primera ensenyança i de segona ensenyança. Per tant, ens ha anat bé Encamp perquè ens ha permès establir uns protocols i unes pautes de prevenció i de solució del problema. Encara no tenim conclusions, però sí que ens ha anat bé… A veure, no ens ha anat bé, tant de bo no hagués passat, però ha sigut un motiu que ens ha permès articular una reflexió sobre això.
Parlava sobre l’obligació d’haver d’estudiar. Es cansen abans dels 16. Però hi havia el debat d’allargar l’escolarització obligatòria fins als 18. Com ho veu? S’ha conclòs el debat?
La veritat, ho teníem al programa electoral, però pensem que fer-ho estrictament des del punt de vista de dir farem l’educació obligatòria fins als 18 anys… primera que obliga a un canvi legislatiu molt important, no constitucional però sí d’afectacions constitucionals. I, així, al peu de la lletra, jo crec que no és del tot una bona decisió, però sí que el que estem treballant és amb intentar desenvolupar formacions que no només sigui al batxillerat, sinó des del professional o potser des d’oficis, que permetin no l’obligatorietat estricta, però sí que hi hagi l’opció de tenir una pluralitat de formacions que no només vagin encaminades a la universitat, i que permetin a l’estudiant tenir una oferta plural fins als 18 anys.
Però no obligatori.
És a dir, jo enfocaria més des d’aquest punt de vista d'oferta, i estem en aquesta línia de treball a través de l’escola d’oficis, a través d’ampliar l’FP fins als 18 anys.
Això m’enllaça, justament, amb el que li volia demanar sobre la formació professional i no sé fins a quin punt, respecte d’allò que parlàvem a l’inici, de buscar més cooperació, més sinergia amb els altres dos sistemes educatius. En algun moment, l’ambaixador Àngel Ros parlava d’impulsar des del cantó espanyol més formacions professionals. No sé si aquí, amb l’experiència que té el Lycée en formació professional o el sistema espanyol pot ser un element per explorar sinergies.
Certament.
“Els centres d’Andorra tots avui, no sé si a alta, però tenen complexitat, tots, i sobretot a la secundària, per raons d’edat dels nens i per raons que hi ha un gruix de nens que tampoc tenen clar si els agrada molt estudiar”
Per intentar de fer una formació professional que no sigui ni andorrana, ni espanyola, ni francesa, però que trobi un elements identitaris, un espai troncal, on hi puguin desembocar estudiants que hagin seguit qualsevol dels sistemes educatius a primària i que ben aviat sàpiguen que no serveixen per estudiar però potser volen explorar les seves capacitats com a futur llauner.
Hi estem treballant. Precisament quan li deia que estàvem intentant fer arribar diferents formacions fins als 18 anys, una d’elles és aquesta. Li he de reconèixer que ha innovat una mica amb el que vostè plantejava, però sí que hi estem treballant des del punt de vista de l’escola d’oficis, amb professions agrícoles, treballant en coordinació amb el ministeri d’Agricultura… No fa gaire els parlamentaris van estar a l’Arieja visitant centres de formació professional, molts d’ells en l’àmbit del turisme, però també uns quants d’ells en l’àmbit de l’agricultura o de la natura, dels boscos. Per tant, aquí tenim una línia de treball més amb França, també li ho he de dir. Amb Espanya està més embrionari. Però és cert que l’ambaixador Ros ho va dir i vostè innovava en el fet de pensar d’una FP aquí més que no plantejar això que dèiem de l’Arieja.
O mòduls formatius aprofitant, per exemple, que a la Seu hi ha un centre nou per formar professionals en l’educació física.
Sí, sí. Estem creant l’observatori de formació professional, estem també doncs impulsant l’escola d’oficis, estem també parlant ara, per exemple, amb ACODA, estem parlant d’introduir també una nova formació al centre que tenim a la Massana… Hem d’acabar d’encaixar totes les peces però pensem que és un camí on hi ha molt àmbit de recórrer. I hem d’implicar Espanya, perquè Espanya aquí no ha tingut tradició de fer una formació professional. En canvi França sí.
Comentaris (13)