10a edició de la marxa, però 12 anys ja de la creació de l’associació. Quin balanç fa de la feina feta aquests anys?
Al principi no m’adonava gaire de tot el que fèiem, però ara amb el temps la veritat és que estem molt contents, molt contents de la quantitat de gent que ha arribat a passar. Potser hi ha unes 200 persones que ens han trucat a la porta. És difícil i en un país com aquest que és tancat... Nosaltres fa 13 anys vam anar a buscar aquesta ajuda a fora d’Andorra perquè aquí no hi era i la vam muntar aquí perquè vam creure que molta gent no tindria aquesta possibilitat que tindríem nosaltres. Al principi vam començar pares amb pèrdues de fills, però vam veure que hi havia pèrdues de marits, de pares, de germans i al final ho vam obrir a tothom. És més difícil portar un grup així, perquè sempre has de moderar que no hi hagi comparacions.
No és el mateix el procés de dol que passa un pare que perd un fill, un fill que perd un pare, o quan perdem un avi o un tiet. Segurament un avi ho tenim més assumit, és llei de vida, se sol dir, però en altres casos no.
No és el mateix. Nosaltres ho veiem amb les recuperacions. A vegades, hem trobat alguns pares que han recuperat abans que una vídua. Però jo mai vull comparar el dol. Quan es perd algú, el dol més gran que tens és el teu. El que jo veig és que la recuperació d’un pare de 93 anys no té res a veure amb la recuperació d’un fill. I ho dic jo que he passat els dos. El meu pare fa 4 mesos em va fer molt mal, però no té ni punt de comparació amb el meu fill de 17 anys que aniré amb bastó, si hi arribo, i el tindré present sempre. Jo el que recomano, i per això va molt bé els grups d’ajuda, és portar un bon dol.
Hi ha una manera correcta de portar el dol?
Cadascú el porta a la seva manera. El dol l’has de fer. Has de tocar fons, com qui es tira a la piscina: si et quedes a la meitat et costa més sortir, en canvi, si dones un cop a terra surts millor. I jo crec que cadascú el porta com vol, o es queda a la meitat de la piscina o toca a terra. Però el dol ha de fer mal. I els que tenim dol ho entenem bastant, però la gent que tens al costat no vol que et faci mal.
“Jo mai vull comparar el dol, quan es perd algú, el dol més gran que tens és el teu”
Tendim a protegir, ningú vol patir.
Sí. I hi ha molta gent que pensa que a l’associació només fem que plorar i no, allà anem a riure, a fer costellades... El que fem és compartir i parlar tots els mateix idioma. I a vegades moltes famílies no volen que es vingui a l’associació per por a plorar, a remoure... Però han d’entendre que el dol s’ha de remoure perquè si no es remou el dol fa mal.
Acaba sortint.
Els sentiments s’han de treure i no s’han d’amagar. Entenc que la societat és difícil perquè si plores et diuen per què plores, si rius també et qüestionaran.
Estem molt condicionats.
És que si et veuen malament, també diuen, pobret. I al final a qui ens hem de mirar és a nosaltres i jo el que aconsello a qui vulgui és parlar amb la mateixa pèrdua. Jo no vull dir que un psicòleg no sigui bo, però el millor que hi ha és una mare amb una mare, una vídua amb una vídua, un germà amb un germà, perquè allà realment fas treure els sentiments que a una altra persona potser no els dirà, però amb tu, com que parles el mateix idioma saps que t’entendrà. Com deia, el dol ha de fer mal, no hi ha una pastilla pel dol. N’hi ha una per dormir, però ja està. Hi ha qui et diu: ‘ves a treballar que t’anirà bé’. Hi ha gent que ha d’anar a treballar per nassos, però si no vas a treballar perquè t’ho pots permetre, crec que el dol anirà més ràpid. Perquè quan treballes, t’aixeques, et dutxes, va a treballar, arribes a casa, un parell d’hores fas el dol, però et prens la pastilla, vas a dormir i què fas? De dotze hores que hauries de fer el dol, el fas una o dues. Que anar a treballar t’anirà bé al principi? No. Jo soc de les pensa que si pots plora, treu, treu, treu i sobretot comparteix perquè puguis veure que la vida segueix.
Esdeveniments com la marxa, poden ajudar a compartir i trencar tabú sobre la mort?
Sí, nosaltres fem la marxa més que res per fer publicitat, perquè se sàpiga que existim i la gent que està en dol aquell dia van a córrer per ells, i qui no està en dol, potser en té un de fa 10 anys. Perquè el temps no ajuda en res. Molta gent diu: ‘el temps ho curarà’, però el temps no cura. El que ajuda és com utilitzes aquest temps. Si utilitzes el temps buscant, mirant, compartint, llavors ajuda, però si no fa res, per molts anys que passin...
“Jo soc de les pensa que si pots plora, treu, treu, treu i sobretot comparteix perquè puguis veure que la vida segueix”
A vegades ha dit que pel tipus d’associació que són els costa atraure la gent i que els facin cas. Com es pot superar, perquè al final fan una feina que segurament molta gent necessita.
Costa molt. Nosaltres ens hem trobat que només pel fet de ser una marxa de dol la gent no ve. Per què? Que ho provin. A vegades els dic: ‘vine i si no vols tornar, no tornis’. Però és una marxa familiar, amb gossets, amb bicicletes, fem xou amb l’Ivan Lira i el Miki, hi ha molts premis i la canalla s’ho passen súper bé. I diré una cosa: la feina que fem nosaltres, l’haurien de fer ells, a Govern, els estem traient molta feina. Al final l’associació és una feina que estem traient als psicòlegs del país i nosaltres ho fem de cor. Podria tancar l’associació però no ho faig perquè no puc deixar aquesta gent i veure les mancances que hi ha.
Venim d’una pandèmia on la mort ha estat molt present i fins i tot no s’han pogut acomiadar sempre els difunts de la manera que es volia. Han notat més gent que els hagi vingut a buscar arran d’això?
Nosaltres no hem parat, potser els mesos que no es podia sortir de casa, però després, no. Si ens trucaven hem anat a acompanyar, hem entrat en mascareta i al final te l’has tret perquè ja no t’importava res quan has perdut un fill. Nosaltres no hem deixat d’acompanyar, però sí que hem notat que algunes ajudes de privats que teníem les hem deixat de tenir. Però no s’ha disparat l’arribada de gent perquè molta gent o no ens coneix o és que a la societat això d’anar a plorar no es porta.
Fins que no es viu en primera persona, es fa difícil de parlar-ne i entendre-ho.
El dol sempre és aquella cosa que passarà als altres.
De fet, el dol és acceptar una pèrdua per sempre i no hi estem acostumats a resignar-nos.
No es vol acceptar. De fet, suposo que no ho acabes acceptant mai. Si que canvies la manera de pensar. Jo, per exemple, era una persona molt escèptica, no creia en res i arran d’aquests anys d’anar a conferències, jo he arribat a ubicar el Marc. Tinc clar que som energia i tinc clar que el Marc me’l trobaré. Em poden dir que estic boja, m’és igual. Llavors la gent et diu: ‘mira que bé, t’agafes a alguna cosa’. No, jo no m’agafo a res, crec que el Marc hi és. I amb el meu llibre ‘Sempre junts’ vaig deixar anar tot el que pensava, que em feia vergonya el què pensaran, però ara ja no.
“Nosaltres no hem deixat d’acompanyar, però sí que hem notat que algunes ajudes de privats que teníem les hem deixat de tenir”
Es torna a la normalitat o tenim una nova normalitat després d’un procés de dol?
Jo crec que és una nova vida. La vida d’abans no hi serà mai més, la Rosa d’abans no serà mai més. Mires de tornar a ser la d’abans, però la Rosa d’ara és molt millor que la d’abans. I la gent que passa per un procés de dol, i el vol treballar bé i es vol donar permís i vol sortint-se’n, és molt millor que abans. En el meu cas, de la vida d’abans, l’únic que m’agradaria és tenir el Marc, però per ser la Rosa d’abans, prefereixo ser la d’ara. Crec que la mort del Marc ha servit per alguna cosa, si més no per ser millors persones, per ser més empàtica, més solidària i com a mínim a l’Àlex, al Paco i a mi ens ha canviat molt la vida.
En el si d’una família, com s’afronta? Perquè cadascú deu tenir els seus ritmes i la seva manera de portar-ho.
És veritat que els dols són molt diferents i per exemple, en els germans ningú hi pensa mai. I ells han perdut els pares i el germà, perquè els pares no seran mai els d’abans. Per tant, per un germà sempre és una doble pèrdua. Els homes, tot i que no és el meu cas, ho passen molt malament però s’ho queden més, els costa més plorar i deixar anar els seus sentiments. Les dones s’obren més i al grup de dol, la majoria són dones.
Encara hi ha aquesta visió que el cap de família ha d’aguantar?
Sí, sí, sembla mentida però encara passa molt. Però ara el grup s’ha obert força amb germans i fills.
Justament, en el cas dels infants, potser no se’ls parla massa de la mort. Ho hauríem de fer?
Claríssim. Als nens no els parlem de la mort perquè no ens ha passat, però si jo tingués un altre fill miraria de parlar de la mort amb ell, que sigui una cosa normal. Ens ha passat amb vídues molt joves, que han tingut pèrdues amb criatures de 3 anys, però se’ls ha parlat de la mort i ara que són més grans, ho afronten diferent que altres amics.