El passat mes d’abril, després de quatre anys i nombroses crítiques i defenses per diverses parts, Roca deixava el seu lloc com a cap del servei de traumatologia. Malgrat això, no ha abandonat l’equip, decisió que el director assistencial del SAAS, Marcos Gutiérrez, va apuntar que li corresponia únicament al que fins ara havia pilotat el projecte. Amb la seva marxa també ha arribat el moment de fer balanç i de posar les dades i la visió a sobre la taula.
Arriba el març del 2019, quins son els objectius que es plantegen per al servei de traumatologia?
Ens vam trobar aleshores el doctor Piqué, el doctor Martínez Benazet, que en aquell moment era el director de l’hospital per començar un projecte que consistia a construir un servei de traumatologia. Els objectius principals eren tres, en primer lloc, tenir un servei especialitzat. Això vol dir que qui opera espatlles no pot ser aquell que opera genolls, peus i columnes, perquè per aquest motiu a gent marxava a Toulouse o a Barcelona. El segon era la integració de dos col·lectius que tenim aquí a Andorra, que són el liberal i l’assalariat, perquè dintre del servei de traumatologia hi ha una convivència de metges amb un contracte de l’hospital assalariat i metges que treballen directament per la CASS. Per últim, el tercer objectiu era donar cobertura presencial especialitzada als companys d’urgències els 365 dies de l’any.
I quin ha estat el més difícil d’aconseguir?
La convivència de col·lectius dins d’un mateix hospital és molt especial i jo no coneixia aquest sistema. Però el principal problema el tenia la cobertura presencial d’urgències, perquè necessitàvem molts traumatòlegs. A vegades es parla de la sobredimensió, és una de les crítiques que es fa al servei. Jo el que voldria explicar és que hem de cobrir dos traumatòlegs de guàrdia al dia i el mes en té 30, llavors hi ha 60 forats al mes que has de cobrir. La normativa europea diu, a més, que un metge no pot fer més de quatre guàrdies al mes. Si es fa la divisió de 60 forats entre quatre surt 12, per tant, necessitem 12 traumatòlegs que puguin fer guàrdies. A Andorra, a més, les guàrdies les fan per sota dels 50 anys. A això li sumem que volem especialitzar.
Com es planteja aquest servei especialitzat?
Aquest va ser el primer pas, estructurar el servei de manera especialitzada, com si fora un Sant Pau o un Hospital Clínic, amb els departaments d’espatlla, colze, peu, turmell, maluc, canell, columna, genoll, infantil i traumàtic. En aquell moment, el març del 2019, jo comptava amb tres traumatòlegs assalariats i sis liberals, i per sota de 50 anys sols en teníem dos per cobrir 60 forats de guàrdia al mes. Per tant, vam començar la contractació de personal i vam fitxar professionals molt qualificats. Sobretot, vam començar a atendre a infantil, perquè els nens no son adults petits, requereixen una especialitat. També vam ampliar el servei de columna, i hem passat a operar-ne fins a vuit i deu al mes.
“S’ha duplicat el nombre de consultes externes realitzades, s’ha incrementat un 20% el nombre de cirurgies i s’ha disminuït un 40% les derivacions fora d’Andorra”
Quina és la conclusió que n’extreu dels quatre anys?
La meva conclusió és que s’ha construït un servei especialitzat i integrat, s’ha donat cobertura presencial especialitzada a les urgències els 365 dies de l’any, s’ha duplicat el nombre de consultes externes realitzades, s’ha incrementat un 20% el nombre de cirurgies i s’ha disminuït un 40% les derivacions fora d’Andorra. Després d’això vam pensar que era el moment de donar el relleu una vegada assolit aquests compromisos. De deixar el pas a una altra persona que continuï amb aquest projecte amb la mateixa il·lusió amb la qual jo vaig començar fa quatre anys.
Un cop assolits els objectius, per què no continuar?
Bé, vam pensar que ja s’havia acabat una etapa i que hauria de començar una nova. Va ser una decisió consensuada amb la direcció del SAAS i jo mateix i pensem que és el moment d’assolir nous reptes.
No ha sigut, aleshores, una decisió unilateral.
No, s’ha pres conjuntament. Jo sé que hi ha molt d’interès sempre per saber qui ha sigut i qui no, però és que no té més història que aquesta, s’havien assolit els compromisos i tot necessitàvem fer un canvi.
En quines condicions s’ha donat aquesta sortida? S’ha tingut indemnització...
No hi ha cap indemnització quan tu renuncies.
S’ha tramitat, llavors, com una renúncia.
Sí, de fet jo soc membre de la plantilla orgànica encara, que si fos una destitució no estaria. Bàsicament, el que vaig fer va ser renunciar al complement afegit de responsabilitat. Almenys avui dia, no sé el futur què pot passar.
S’ha fet un repàs molt positiu dels darrers anys, però ha fallat alguna cosa?
És un servei complicat, i és cert que quan es coordina un grup de persones amb diferents tipus de contracte laboral és molt difícil. Sobretot perquè uns cobren una cosa i uns una altra, les guàrdies es cobren diferent, les ajudes a quiròfan és molt difícil que es pugui aplicar a tothom, i el que jo pretenia era això, aplicar unes normes iguals per tothom. El que jo volia evitar era comparacions entre uns i altres, perquè si no seria un disbarat, però és la idiosincràsia del país. Per tant, ho vam integrar de la millor manera que hem pogut.
Quan n’ha parlat sobre la plantilla l’ha comparat amb Sant Pau o l’Hospital Clínic, si s’ha aplicat aquest criteri directament, no sé si es podria evitar la paraula sobredimensionat. Suposo que s’haurà extrapolat a les dimensions i necessitats d’Andorra.
Nosaltres el que buscàvem era un servei equiparable qualitativament. El que no tenim son especialistes en dues patologies de la nostra especialitat com son la patologia oncològica i la sèptica. Si jo intentés crear una unitat sèptica o oncològica, home, aquí sí que potser ens hauríem passat. A Andorra no tenim la incidència per crear o portar traumatòlegs per fer aquesta tasca, però la resta tenim molts peus, moltes mans, moltes espatlles i necessitem que els nostres malalts siguin atesos per especialistes.
“En els llocs on he treballat, la gent es queixava de què no hi havia metges, mai m’ha passat que la gent es queixi que hi ha molts metges”
Com és sostenible una plantilla tan gran? A l’hospital veiem que hi ha especialitats que tenen un, dos o tres metges. S’entén que traumatologia té molts pacients i es té molta necessitat, però la diferència és molt gran.
Aquesta pregunta pot ser que no sigui per mi, no? Jo crec que la sostenibilitat o on es vol fer un creixement, aquesta resposta l’hauria de donar la direcció. A mi em van contractar per construir un servei de traumatologia i jo he construït un servei de traumatologia. Normalment, en els llocs on he treballat, la gent es queixava de què no hi havia metges, mai m’ha passat que la gent es queixi que hi ha molts metges. A més, jo puc demostrar que no està sobredimensionat, que és totalment necessari per poder cobrir les guàrdies durant tot el mes. Si tenim menys traumatòlegs, ni tenim especialització, ni podem cobrir guàrdies i tornarem al que passava abans. Però si la societat andorrana vol tornar a això, doncs bé, el que s’ha de fer és acomiadar traumatòlegs. Jo crec que és un error, però és la meva opinió. En tot cas, a mi se’m va contractar per això i jo crec que he donat resposta als objectius que m’havien marcat. Si es pot fer d’una altra manera, no ho sé.
I amb aquesta plantilla tan gran, quin ha estat l’ambient laboral? Sobretot, tenint en compte les condicions de l’acomiadament de dos dels especialistes.
Això és un tema complicat, és un tema per mi dolorós perquè eren dos companys que havia portat jo. Però bé, els acomiadaments a vegades formen part de la nostra feina i és necessari per al bé del grup. No ho sé, jo no vull tampoc entrar a valorar aquestes circumstàncies, però puc assegurar que son molt doloroses per a tothom, i jo he intentat sempre mirar pel bé del servei i de la integració del grup.
Tenint un equip tan complet, que ho té tot, per què diria que 4.000 persones continuen marxant fora?
Jo ho veig com un èxit i tu ho has plantejat com una cosa negativa (riu). Jo crec que això serà positiu. El primer any en marxaven 7.000, després 6.000 i després 5.000. Després hi ha una idiosincràsia també al país, que és molt lloable, que és que si algú té la possibilitat de marxar fora i té el desig de fer-ho i és legal, que ho faci. Però el país té un servei complet, si el sistema deixa que la gent marxi, jo no puc fer res amb això. Ara mateix no cal baixar per res, però el que no podem fer és posar la pistola. A partir d’aquí son les institucions qui han de decidir el que s’acaba de fer.
S’han detectat derivacions que s’hagin fet cap a Barcelona, cap a alguna clínica de baix, que potser no ha estat suficientment justificada?
A nosaltres ens van dir que únicament es podia traslladar a Barcelona el que no es pot resoldre aquí. Per tant, el que estem derivant son les patologies que aquí no fem, que son la sèptica i l’oncològica. Tota la resta no s’hauria de traslladar o, almenys, no és necessari i nosaltres no ho fem. També és cert que els trasllats a Barcelona no només depenen del servei de traumatologia, es pot demanar una segona opinió també des del metge de capçalera.
Per tant, no es té cap constància que s’hagi fet cap derivació per treure’n benefici.
No, en absolut. El que sí que traslladem, a banda de patologia sèptica i oncològica son alguns tipus de patologia de columna que es fa perquè aquí no tenim eines suficients per fer alguns tipus de cirurgia. El principal motiu és que no tenim una monitorització intraoperatòria d’electrofisiologia. Per operar columnes, a vegades, com estàs molt a prop de les arrels nervioses necessites una monitorització d’un lector fisiòleg que t’avisa quan estàs molt a prop. Es va intentar mitjançant el SAAS portar-ne un, però no es va poder i és per això que hi ha alguns tipus de columna complexa que sí que derivem a Barcelona.
“Pèrdua de confiança, jo compraria això que dius si tinguéssim les mateixes dades que al principi de consultes, però si hem triplicat les consultes, com vols dir que s’ha perdut la confiança?”
S’ha explicat tot des d’un punt de vista molt positiu, però el retorn que tenim nosaltres és d’una pèrdua de confiança, això s’ha detectat des de dins?
Pèrdua de confiança, jo compraria això que dius si tinguéssim les mateixes dades que al principi de consultes, però si hem triplicat les consultes, com vols dir que s’ha perdut la confiança? Dic jo, Pilar. O sigui, és que no duplica, a final d’any triplicarà les consultes. Això no és una pèrdua de confiança, jo crec que més bé és tot el contrari. No sé quina és aquesta lectura, qui la fa o quina intenció existeix per fer aquesta lectura o no ho sé, però el servei va com un tiro. No és una qüestió d’apreciació, és una qüestió de dades. La resta son opinions malintencionades, però no és la realitat. Jo estic aquí per parlar i no perquè tu em demanes què opines? Perquè jo puc opinar del que sé, no em demanis opinió d’una altra persona o d’altre servei perquè no et puc dir res. Del que puc parlar és del que hem fet, perquè tinc unes dades que avalen el que estic dient.
I canviant de terç, però demanant opinió personal. Com a persona que ha estat al capdavant del servei quatre anys, s’atreviria a dir-me quines línies s’han de seguir ara o cap on creu que s’hauria d’anar?
No m’atreviria. De la mateixa manera que a mi tampoc em van dir les línies que havia de seguir quan vaig arribar, jo crec que no és bona idea. Jo crec que la persona que vingui ho farà molt bé, la veritat és que té un equipàs. El que és contractació, que a Andorra és molt complicat perquè des que tens al candidat fins que arriba ha de passar per ministeri d’Interior, de Salut, d’Educació, es triga fins a tres mesos en arribar. Hem perdut molts candidats perquè no volien esperar aquest temps. I la persona que entri ja té aquesta tasca feta. Si encara pot rascar més malalts, més derivacions a Barcelona, millor. Si encara pot integrar millor els dos col·lectius, fabulós. Jo tot el que estigui a la meva mà per ajudar, doncs endavant.
Té una idea de qui podria ser aquest candidat? Sonaven Mauro Vergada o Vincent Marot, van per aquí les coses?
L’únic que puc dir és que son els dos molt bons especialistes i el servei estaria en molt bones mans en qualsevol dels dos casos. Però no he format part del comitè de selecció del candidat i és per això que no puc informar al respecte, però jo treballaria amb qualsevol dels dos perfectament.
Hauria de ser el successor una persona de l’equip, per donar-li continuïtat al projecte, o algú de fora?
Molt bona pregunta. La veritat és que la direcció del SAAS el que ha de veure és si vol continuar amb el projecte o no, si està d’acord amb les dades i amb la feina feta. En aquest cas, agafarà algú que continuï el projecte. Si no està d’acord, segurament que vingui algú de fora. En qualsevol cas, Andorra ho té tot perquè el servei de traumatologia funcioni, és un servei molt transversal. Això vol dir que no treballa sol, que treballa amb urgències, envelliment i salut, amb infermeria, amb molts departaments, i això no és fàcil. Però jo crec que hi ha voluntat, perquè a tots ens interessa que funcioni, si és que volem treballar a gust i donar el millor de nosaltres als malalts.
Per acabar. Quatre anys al capdavant del projecte i ara fa una passa enrere, com se sent?
Molt bé, molt alliberat i molt satisfet, la veritat. Vist d’on veníem i on estem, no puc dir més, què vols que et digui del meu fill. Jo estic molt satisfet, i ara molt alliberat, esperant que arribi algú que ens ajudi a continuar treballant com fins ara. Per mi Andorra ha sigut un descobriment, he d’agrair la confiança del SAAS en la meva persona per dirigir aquest projecte i no tinc més que agraïments per tothom. Jo estic molt content.
Comentaris (5)