D’arrels maternes empordaneses, Robert Mauri va anar a escola tres anys a Palamós. I entre Palamós i Begur encara hi passa alguns dies especialment ara, que Andorra, tot i les dificultats geogràfiques i viàries, li queda més a prop de l’Empordà que no pas des de la capital americana. Al Principat s’hi ha establert amb la dona i les filles. I assegura estar encantat. Traspua que ha fet un curset accelerat d’andorranitat i amb un català més que notable -la llengua és una de les raons que l’han portat a Andorra- parla i parla. Se’l veu un home afable i proper. I assegura que una de les seves missions és comunicar. Explicar-se.
Portar la veu del Copríncep francès a l’Estat andorrà, al servei del qual ara es posa després de vint anys llargs de servei a França. Un canvi de xip que creu estar fent i que, certament, sembla haver fet. De forma permanent és a Andorra des de principi de setembre i Meritxell va ser la seva primera i gran cita. Feia alguns mesos que la preparava. Perquè feia alguns mesos que s’havia del seu nou càrrec. I amb tot, s’ho ha trobat una mica diferent del que esperava. Però aparenta, almenys, portar-ho d’allò més bé.
Com s’ho fa l’Elisi per trobar Robert Mauri, un alt funcionari francès que parla català?
De fet l’Elisi no troba Robert Mauri. El Copríncep francès, en el moment que Pascal Escande, el meu antecessor, arriba a l’edat de jubilació, com es fa amb les ofertes de places públiques, difon una fitxa exposant el lloc de treball i les tasques que s’hi requereixen, molt singulars, la veritat. En fa publicitat i m’arriba. M’arriba molt lluny, a l’altra banda de l’Atlàntic, la disponibilitat d’aquesta plaça, per a la qual es requereix algú, principalment, diria, amb coneixements del Dret, una capacitat de treball amb autonomia, i una cosa molt important que m’ha ajudat, que era tenir coneixements de català. S’entenia que no necessàriament es trobaria algú que parlés català però que en el meu cas suposo que m’ha ajudat molt.
Probablement deu ser l’únic.
No li puc assegurar perquè no tinc coneixement dels altres candidats. Però és un element que ha estat molt apreciat i molt valorat en la decisió de fer-me l’honor de confiar-me aquesta tasca.
L’oferta la rep a Washington, on també hi estava fent una tasca ben interessant.
Apassionant, sí sí. Sobretot tenint en compte el moment que es vivia a nivell internacional des de fa dos anys. Ja de per sí Washington és una plaça molt interessant per seguir l’evolució de les relacions internacionals en aquest món tan globalitzat. Hi estava des de feia dos anys, potser m’hi hauria quedat un o dos anys més. Probablement un. Però aquesta oportunitat, quan m’arriba, com he tingut ocasió de dir, no vaig dubtar ni un instant. I la vaig agafar amb un interès i una il·lusió particular, per poder venir aquí a Andorra, encara que suposés reduir l’estada a Washington, que va ser un moment molt interessant en la meva trajectòria professional.
“Però per quins motius no vaig dubtar? Perquè la meva vida personal sempre ha estat una mica entre dos països: França i Espanya. És on hi tinc les meves arrels. I també a nivell personal l’oportunitat de poder treballar i viure en un país on el català és l’idioma oficial em feia una il·lusió especial”
Vostè estava a la capital americana involucrat en temes d’energia.
No solament. Jo he estat durant vint anys funcionari de l’Estat francès i he fet feines molt diverses. M’he ocupat tant de seguretat vial, he estat director de projecte per a la qualitat normativa d’un ministeri, he treballat durant dos anys al ministeri d’Afers Socials, a Niça, un sector que sempre m’ha interessat molt… és veritat que aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de treballar molt temps pel desenvolupament sostenible en la seva accepció més àmplia, ja sigui mitjançant el transport, l’energia, el medi ambient, el clima… i tot això es cobria com a sector des de l’ambaixada de França a Washington amb unes activitats que ja havia cobert des de l’ambaixada de França a Madrid, gairebé deu anys enrere.
Replicar el que havia fet a Madrid a Washington.
Exacte. Dins de les ambaixades hi ha petits equips encarregats de temes com la seguretat, la defensa, l’economia, i també hi sol haver, i amb un paper cada vegada més important els darrers anys, un sector que cobreix la cooperació en matèria de clima, medi ambient, energia… Aquests darrers anys, la qüestió de l’energia, amb els fets que es van desencadenar amb la invasió d’Ucraïna, van tenir una importància particular, i és un dels temes que més em va ocupar en la meva estada a Washington.
No va dubtar gens a enviar el seu currículum quan va descobrir l’oferta pública pel lloc que ara ocupa. Per què? No sé si vostè coneixia gaire Andorra més enllà dels seus antecedents empordanesos i el fet que entre Catalunya i Andorra sempre hi ha hagut una certa proximitat i que vostè de ben segur que ja podia situar Andorra en el mapa, que segons com ja és molt.
Efectivament, he tingut des de llavors l’ocasió de comprovar fins a quin punt es coneix malament fins i tot la ubicació d’aquest país. En el meu cas el coneixia un xic més. Vaig tenir l’oportunitat fa vint anys enrere de dur a terme unes pràctiques, quan estava a l’Escola Nacional de l’Administració, a Foix. O sia que això em va donar l’oportunitat tant a nivell professional com més personal de descobrir una mica la regió. Tot i això he de reconèixer que no per això no conec gaire bé Andorra. Hi havia estat tres o quatre vegades i des de feia vint anys no havia tingut gaire oportunitats de tornar. Però per quins motius no vaig dubtar? Perquè la meva vida personal sempre ha estat una mica entre dos països: França i Espanya. És on hi tinc les meves arrels. I també a nivell personal l’oportunitat de poder treballar i viure en un país on el català és l’idioma oficial em feia una il·lusió especial. És la meva llengua materna. He heretat el català per la meva mare i em feia il·lusió oferir a les meves filles l’oportunitat de desenvolupar-se i de descobrir un millor aprenentatge del català. Això em feia molta il·lusió. Això a nivell personal.
I quant al caràcter més professional del lloc de treball?
A nivell més professional, quan se’m va presentar més en detall la feina, més enllà del que es pot fer en una proposta escrita, quan se’m va explicar en què consistien les tasques aquí a Andorra, em va semblar un repte apassionant, en un moment particularment interessant en la història d’aquest país, que he de dir que em sembla pròxim. No hagués tingut el mateix reflex si m’haguessin proposat l’equivalent a l’altra punta del món. Aquí hi sento una proximitat que em feia trobar un interès particular en poder-me sumar en allò que s’està treballant en aquest país i poder-hi fer modestament el meu paper des de la representació del Copríncep francès. Podent-hi aportar la meva experiència i el meu entusiasme.
“Quan se’m va explicar en què consistien les tasques aquí a Andorra, em va semblar un repte apassionant, en un moment particularment interessant en la història d’aquest país, que he de dir que em sembla pròxim. No hagués tingut el mateix reflex si m’haguessin proposat l’equivalent a l’altra punta del món”
És el seu antecessor qui li fa la introducció?
Com es fa sovint, com es fa generalment a França, hi ha una fitxa de presentació d’una plaça pública. I generalment també es presenta de manera breu. Es fa una presentació del lloc de treball, s’anomenen les condicions, les dificultats de la plaça, coses molt pràctiques, i se sol donar un contacte per a més informació. I generalment es tracta del superior respecte de la feina o la persona que en aquell moment l’està ocupant. Per al primer contacte vaig trucar el senyor Escande que molt amablement i agafant-se el temps necessari em va explicar en què consistia aquesta feina. I arran d’això és quan sense dubtar-ho vaig dir: ‘És una feina on podria coincidir.’ Després es fan les clàssiques cartes de candidatura, amb un currículum, i això llavors es presenta davant l’autoritat corresponent, el superior jeràrquic, que en aquest cas és el representant personal del Copríncep francès, que és qui va considerar, juntament amb altres candidatures que deuria rebre, que la meva era prou interessant per proposar-me una entrevista. I arran d’aquesta entrevista em va informar durant la primavera que era jo l’escollit per ocupar aquestes tasques.
Més enllà del moment transcendent que està vivint Andorra per la negociació amb Europa i altres, fins a quin punt el va atraure a vostè la singularitat estricta del càrrec i el fet que estigui lligat estretament amb el Copríncep, amb el president francès de forma personal, que no pas amb França?
És bo recordar-ho. Cregui que vàries vegades al dia tinc ocasió de recordar inclús amb autoritats, gent andorrana de tota la vida, que es tracta de representar el president francès de forma personal. És un treball intel·lectual que vaig haver de fer jo mateix i que considero que ara tinc ben assimilat. Efectivament és una singularitat, no hi ha equivalent. A França hi ha cinc milions de funcionaris i sempre és bo reivindicar una particularitat. I, efectivament, en el meu cas la tasca és molt singular. D’estar al servei del meu president amb el barret de Copríncep d’un altre Estat. I, per això, m’he de posar, jo, al servei d’un altre Estat. Després de vint anys de treballar per França em trobo, més aviat de final de carrera administrativa, al servei d’un altre Estat. És un repte molt interessant per mi però que probablement no hagués fet per un altre país. Ni m’ho hagués plantejat. No té res a veure amb treballar en una ambaixada, ni que sigui a l’altra punta del món, a haver de defensar, d’avui per demà, els interessos d’un altre país i de fer seus tots els reptes i tots els objectius que s’ha fixat aquest país. I per mi, perquè és Andorra, probablement m’és més fàcil i ho he pogut assumir. No m’ho hagués plantejat per un altre país. Perquè és Andorra. Perquè està entre Espanya i França. Perquè és un país petit que conec, que està en un moment clau de la seva història. I perquè no m’hi sento estrany encara que tan sols sigui per l’idioma. No sóc nascut en aquest país però no m’hi sento del tot estranger. No pretenc ser andorrà, però sí d’adopció al tomb d’un càrrec i amb molta il·lusió.
Diu que ja coneixia poc o molt el país, ara que fa un parell de mesos que hi fa el dia a dia, creu que coneixia prou Andorra o al contrari?
Sense cap dubte no la coneixia. I el que em queda encara, entenc, per conèixer-la. Però a la vegada, potser perquè he arribat en un moment particularment interessant, l’entrada el dia de Meritxell, em sembla que ha estat un aprenentatge una mica accelerat en un mes i mig amb diversos temes d’actualitat. Ha estat una entrada en matèria prou ràpida. Cada dia descobreixo noves coses i és particularment interessant i il·lusionant per mi conèixer aquest país a la vegada tan proper, com ho és per molta gent a França, a Espanya o més lluny, i de descobrir a la vegada tota la singularitat, les particularitats, les tradicions… I he de dir, també, la satisfacció de descobrir aquesta història compartida amb França. Tinc un piló de llibres que espero tenir una mica més de temps per poder penetrar una mica més en aquesta història. Em queda molt per descobrir. Hi ha tot un llegat que em sembla important, sinó controlar del tot, sí integrar-ne els punts més essencials per entendre on s’està, què s’està fent i on es vol arribar.
“En allò que puc, i reivindicant-ho amb la gorra del Copríncep francès, perquè sé que no és que sigui una qüestió de preocupació però sí que està interessat en mantenir l’equilibri, també faig meu aquest repte de donar suport a aquest equilibri -Espanya-França- que em sembla que és un sentiment majoritari. La preservació d’aquest equilibri sobre el qual descansa la història del país”
Parla d’una història compartida amb França. No sé si amb els contactes amb qui hagi pogut compartir quelcom abans de la seva arribada al càrrec o ara des que hi és, ha tingut oportunitat de descobrir una dicotomia que diu que des de fa massa temps Andorra mira massa cap a Espanya i hauria de tornar a mirar més cap al nord, cap a França. Es mira més al sud que al nord.
He descobert inclús que es diu a baix o a dalt! La primera vegada em va sobtar abans d’entendre que parlaven d’Espanya i de França. Aquesta constatació la sento cada dia. I la va expressar el Copríncep francès la darrera vegada que va venir i crec que també els seus antecessors. O sia que no és una novetat, és quelcom que ja ve d’enrere. I que sembla que és origen de preocupació de molta gent. Gent que sovint de l’intercanvi, de l’entrevista, et diuen: ‘Ens preocupa que aquest equilibri que durant molt de temps s’ha sabut mantenir entre els dos països ara s’estigui invertint ja sia per raons demogràfiques o econòmiques o altres.’ Ho sento de molta gent i entenc que aquí tenim una ambaixada que també ha de jugar el seu paper i que sé que ho fa molt bé. Defensar la presència, la influència, la tradició francesa al país. A la vegada, en allò que puc, i reivindicant-ho amb la gorra del Copríncep francès, perquè sé que no és que sigui una qüestió de preocupació però sí que està interessat en mantenir l’equilibri, també faig meu aquest repte de donar suport a aquest equilibri que em sembla que és un sentiment majoritari. La preservació d’aquest equilibri sobre el qual descansa la història del país.
No sé si ho pot revelar, però amb quines directrius o quina comanda li fan els seus superiors quan vostè arriba aquí. I quin full de ruta, quin manual, li deixa en herència Pascal Escande, que quan va començar la tasca que ara ha deixat, Andorra no tenia llavors res a veure amb l’Andorra actual?
El mandat potser pot sembla imprecís. No és una fulla de ruta tan precisa com es pot pensar en altres circumstàncies. Però és que no hi ha equivalents. En el cas present la preocupació gairebé única és que hi ha un Copríncep que per la singularitat que té aquest càrrec està ocupat, està fora del país, allunyat, i força centrat en altres tasques degut al fet que és cap d’Estat d’un país veí. Llavors el que se’m demana és: primerament assegurar la seva representació perquè ni ell ni el seu representant personal no poden estar a Andorra, que en actes, que en determinades circumstàncies, pugui haver-hi algú que els representa. Que encara que no hi està físicament present, hi és. Segon, es tenir-lo regularment informat de què passa en aquest país, que és el seu país. Això suposa traslladar una informació regular. I quan hi ha necessitats assenyalar temes de particular importància i, de vegades també, demanar-li una posició, una intervenció o una ajuda sobre temes d’una importància particular. En fi, assegurar una presència i fer de corretja de transmissió. Remuntar al Copríncep francès l’actualitat, els temes d’interès que transcorren al país, i obtenir la seva posició quan es requereix. I fer baixar aquests elements de posició a les autoritats andorranes. És una corretja en els dos sentits.
No sé si li han demanat gaire informes.
N’he fet pujar ja molts.
Doncs posats a fer, si ens els pot explicar…
Hi ha un interès, li puc mencionar alguns temes, pel tema de l’habitatge. La primera repassada amb el cap de Govern va expressar la preocupació que s’estava vivint respecte de l’habitatge. I aquest és un cas particular en què el Copríncep francès va exposar una ajuda des dels serveis tècnics francesos en suport respecte del que ja s’està fent activament des del país. Les darreres mesures, la llei de demanar la suspensió de les inversions, les darreres mesures que s’han anunciat sobre la matèria, són qüestions que hem fet pujar perquè són temes essencials en la vida del país. Són temes d’interès màxim. Les declaracions que va poder fer el cardenal Parolin sobre el país, malgrat que era en ocasió de Meritxell i hi havia el representant personal del Copríncep, són qüestions que també vaig anotar. Les discussions, l’evolució de les negociacions sobre l’associació amb Europa són objecte de punts regulars. Poso sobre la taula aquests tres temes perquè em semblen els més importants sobre els quals hem hagut de remuntar informació des d’Andorra i diria, alhora, que són de màxim interès per al Copríncep francès.
“Hi ha d’haver un accés a un sostre, a un habitatge, per a la totalitat d’andorrans o persones que pel seu treball han d’estar aquest país, probablement s’han de trobar algunes mesures de contenció i de regulació adaptades. No s’entra amb més detall. El detall correspon a les institucions fer-lo aparèixer i precisar-lo. Hi ha un consens sobre la necessitat d’intervenir sobre aquest tema major”
I quin retorn en té vostè? No sé fins a quin punt el Copríncep, que té una visió social força marcada, pot arribar a entendre que en un país que és el seu, s’estigui plantejant per exemple que el preu del lloguer de l’habitatge pugui pujar el cost de la vida i una mica més. No sé fins a quin punt el Copríncep pot dir: ‘Home, senyors, ja sé que no m’he d’immiscir en certs temes, però potser que s’ho repensin, que hi ha una dificultat real, social, que la gent surt al carrer.’
No. No és això.
No preveu posar-s’hi, vaja. Ni li toca, segurament.
Ho ha resumit perfectament vostè. El Copríncep aporta una ajuda amb el respecte a la vida institucional del país. En aquest cas particular, el de l’habitatge, s’ha fet un informe tècnic durant l’estiu. I durant el setembre o principi d’octubre es va comunicar oficialment al cap de Govern. És en aquests termes que es pot presentar la intervenció del Copríncep, sobretot no estan aquí present, el que no treu que en ocasió d’una propera visita, es torni a parlar, discutir, i torni a aportar la seva visió de les coses. La primera pàgina d’aquest informe recorda que aquí hi ha unes institucions que treballen, que hi ha un funcionament en què el Copríncep no s’hi vol immiscir, se cenyeix al marc constitucional vigent. I el que pot fer és una participació, una col·laboració, una aportació. Però de cap manera li pertoca jutjar. Sé que en altres moments i sobre determinades qüestions, ha donat la seva opinió. Sobre temes majors. I generalment ho ha fet presencialment. Quan està al país. Quan hi ha un intercanvi més directe i pot donar el seu punt de vista sobre temes transcendents. Però no és des de França que generalment orienta, opina o intervé en els afers interns del país, que pertanyen a les institucions locals de dirigir.
Es pot pensar d’alguna mena de suport directe del Copríncep francès en la resolució d’una qüestió tan candent com el de l’habitatge?
L’aportació ha estat feta i no pot anar més enllà d’un informe que s’ha produït i que sense desenvolupar-lo però si hagués de resumir dos elements que em semblen importants, i un dels quals que ja s’indica en el preàmbul, és que es considera una presa de consciència col·lectiva que hi ha un problema. He pogut parlar amb la majoria de ministres, pocs me’n deuen faltar, i dels partits polítics, i la importància d’aquesta qüestió és compartida. Després hi poden haver divergències, apreciacions diverses sobre com s’ha d’enfocar.
“Respecte d’allò que vaig descobrir a principi d’any sobre les preocupacions del país, el setembre -amb les paraules del cardenal Parolin- vaig quedar més tranquil sobre una possible via, que una vegada més requereix el seu temps, per trobar un compromís entre aquestes diferents sensibilitats, en relació amb el dret a l’avortament”
O sia, que es destaca que s’ha detectat l’habitatge com element de preocupació major.
Que hi ha una presa de consciència col·lectiva, que és la condició primera. Després, i sense voler resumir massa un document que deu tenir cinquanta o seixanta pàgines, es remarca que pel fet que que hi hagi un accés a un sostre, a un habitatge, per a la totalitat d’andorrans o persones que pel seu treball han d’estar aquest país, probablement s’han de trobar algunes mesures de contenció i de regulació adaptades. No s’entra amb més detall. El detall correspon a les institucions fer-lo aparèixer i precisar-lo. Hi ha un consens sobre la necessitat d’intervenir sobre aquest tema major. Temes importants en política n’hi ha molts. Però malauradament s’ha arribat a un punt que l’accés a un sostre per a una família és una condició bàsica. I hi ha consciència que aquesta visió és prou compartida. I aquesta és la primera de les condicions per anar cap a una regulació adaptada, però això ja pertany al Govern de conduir amb tots els actors del sector.
Una qüestió que encara toca més el moll de l’os institucional, i que vostè ja el citava, és aquest informe de què parlava sobre les paraules del cardenal Pietro Parolin. El dret de les dones a l’avortament és una altra reivindicació social que entronca, ho remarca molt sovint el Govern, amb la continuïtat del sistema institucional. Li consta a vostè que s’estigui en el camí de la cerca de la solució que va esmentar Parolin el dia de Meritxell?
Com bé va dir el cardenal Parolin és un tema complexe, delicat, que requereix el seu temps. El Copríncep francès va expressar fa un temps la seva posició i el que faria seguint la voluntat del poble andorrà. Entenc que podria adherir-se a la visió, no sé si optimista, però sí a la confiança que va expressar el cardenal sobre la possibilitat de trobar un camí que requereix el seu temps però que pugui ser un camí d’entesa entre les diferents sensibilitats que s’expressen en aquest tema. I entenc que els partits polítics i els representants del país estan treballant en aquestes vies, que necessiten una vegada més el seu temps. Més personalment li diré que respecte d’allò que vaig descobrir a principi d’any sobre les preocupacions del país, el setembre vaig quedar més tranquil sobre una possible via, que una vegada més requereix el seu temps, per trobar un compromís entre aquestes diferents sensibilitats.
Per dir-ho d’una altra manera i per comprovar que he entès el que ha dit vostè. Les paraules del cardenal Parolin, entre cometes, els van calmar en el sentit que el Copríncep francès veu que des de l’altre costat del Coprincipat també es veu la necessitat de trobar el camí. Que potser no estava prou clar que hi hagués camí.
Així ho veig també, sí.
La tercera pota d’aquests tres informes clau que vostè deia és la negociació amb la Unió Europea. Ni el Govern, ni probablement França, tant si parlés l’ambaixador com si parlés el Copríncep francès, no tenen cap dubte que el futur és aquest acord d’associació sí o sí. Segurament també alguns grups polítics o socioeconòmics amb els quals vostè s’ha reunit aquestes setmanes li hauran expressat dubtes o neguits. Vostè quina lectura en fa, de tot plegat, i què palpa en la societat andorrana vers aquest acord?
No diria que és el dossier més important perquè tots ho són però sí dels que té major actualitat pels terminis que ha fixat la Comissió Europea per mirar d’arribar a una entesa a final d’any. És un tema major. Em remetria directament a les declaracions que va fer el Copríncep francès fa quatre anys que em semblen d’una perfecta actualitat. No hi ha res que hagi caducat en allò que va dir.
“Deia el Copríncep Mitterrand més de 20 anys enrere, i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència seva quan feia el màster: ‘França és la nostra pàtria però el futur és Europa.’ És una màxima que es pot recuperar en el cas d’Andorra”
Què en destacaria d’aquell discurs?
En particular, guardo del seu discurs que s’ha de mirar endavant. Hi ha una expressió que ho resumeix molt bé. Deia el Copríncep Mitterrand més de 20 anys enrere, i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència seva quan feia el màster: ‘França és la nostra pàtria però el futur és Europa.’ És una màxima que es pot recuperar en el cas d’Andorra. És així que resumiria la posició que va expressar el Copríncep quatre anys enrere aquí mateix, recordant que s’havia d’avançar, que el país s’havia d’obrir, que s’havia de consolidar l’Estat i l’obertura internacional fa trenta anys. És un procés que s’ha d’acabar. Andorra és europea, Andorra està a Europa. Ningú no posa en dubte això i no havent-hi possibilitat d’un statu quo s’ha d’anar al final d’aquest procés. I s’han d’obtenir totes els avantatges. Això no vol dir, és clar, que no s’hagi d’escoltar la preocupació ciutadana.
Expliqui’s.
De ben segur aquesta preocupació hi és present. No sé, fora del que poden dir alguns sondejos, basta de parlar amb el carrer. Però també les institucions, no necessàriament el Govern, que expressen aquesta preocupació que els ve dels ciutadans. I per suposat que s’ha d’escoltar. I em sembla que s’escolta. Amb el que sí que em vull quedar jo és amb el gran professionalisme dels equips que porten aquestes negociacions. Per mi ha estat objecte de sorpresa, de descobriment. S’ha utilitzat a vegades la imatge de David contra Goliat.
Ho pot semblar, sí.
La Comissió Europea és una institució poderosa, animada pel seu propi moviment i amb la qual no és pas fàcil de portar un diàleg. Estic més que agradablement sorprès. Admiro veure com aquest país, des de fa gairebé vuit anys fa front, està unit, i tècnicament respon, amb els mitjans que té i que ha pogut desenvolupar, en què estan implicats totes les administracions. Entenc el repte i la voluntat d’avançar. El futur sembla que passa per aquesta integració europea. És evident que no s’ha de fer a qualsevol preu i pel poc temps que porto en la tasca en què estic no em sembla en res que s’hagi volgut avançar massa ràpid i fer concessions indegudes. Descobreixo també quin nivell de detall es discuteix, es negocia, per obtenir un acord que ha de ser conforme als principis europeus. Que d’això es tracta, d’acostar-nos. Però també prenent suficientment en compte la particularitat del país.
“Entenc el repte i la voluntat d’avançar. El futur sembla que passa per aquesta integració europea. És evident que no s’ha de fer a qualsevol preu i pel poc temps que porto en la tasca en què estic no em sembla en res que s’hagi volgut avançar massa ràpid i fer concessions indegudes”
I es té prou en compte?
Vist des d’Europa, hi ha una tendència -algú parlava, i no diré qui, del ‘bulldozer’ de la Comissió Europea, però era algú de les institucions europees- a no prendre suficientment en compte els particularismes de certs territoris. I si n’hi ha un que em pot presentar interès de manera pertinent i justificada és aquest país. I entenc que algun alt càrrec de la Comissió Europea desplaçant-se pren compte del que es demana. I el perquè es demanen de vegades adaptacions que ens semblen justificades vistes des d’Andorra quan no sempre s’entenen o es pren el temps d’entendre-les vist des de Brussel·les. Hi ha aquest treball que està engegat, que està en marxa. Entenc que correspon al mandat que se li ha donat al Govern actual i a altres abans que ell. I amb uns equips completament dedicats i que fan una gran tasca i que no sempre és prou coneguda. I amb unes pors que s’han d’entendre.
Ep, parla de pors.
Sí, pors que cal entendre i que són del tot justificades. I que em recorden totes les etapes que s’han conegut a nivell europeu. Andorra no és el primer país que en el moment d’acostar-se, amb un marc, d’acord, que seria molt particular, gairebé excepcional, més del que s’ha fet en altres moments i amb altres països -i penso en Suïssa o amb estats de l’Espai Econòmic Europeu-. Estem arribant, i és d’esperar, a un compromís equilibrat i que podria ser històric. I, faig un últim comentari al respecte, que em sembla tan important, jo que he treballat força amb la Comissió Europea, per aquest país com espero que ho sigui per Europa. Europa ha tingut una sèrie de dificultats i no parlaré de Mònaco que ha baixat del tren per les raons que li són pròpies. Però Europa està també en un moment difícil. L’Europa dels 27 amb demandes d’obertura cap al nord, cap a l’est, ha de fer aquest esforç de demostrar una capacitat d’integrar petits països. I la seva capacitat de prendre en compte aquests països que són europeus, perquè ho són, però que tenen, en certs dossiers, en determinats punts, la necessitat que es puguin admetre dispositius particulars degut als seus particularismes.
En aquests dos mesos teòrics que queden suposadament per arribar a un teòric acord, el Copríncep francès on posarà l’accent en l’acompanyament que està fent a Andorra? S’han d’acabar de polir temes com la llibertat de circulació de persones, serveis financers, telecomunicacions…
… prestació de serveis…
On posarà el Copríncep francès l’accent? És a dir, on Macron dirà: ‘Aquí Andorra sí que tens raó, però allà potser no tant’?
El Copríncep francès assumeix un subtil joc perquè també assumeix les posicions que li pertanyen i que ha de defensar com a president d’un Estat membre de la Unió Europea. Els seus serveis de ben segur li han posat sobre la taula uns informes sobre com s’ha de realitzar aquest acord. Això és un avantatge i un inconvenient, tenir un Copríncep amb dos barrets. Encara que jo crec que és més un avantatge, de veritat, per assegurar que hi hagi una perfecta sintonia entre el Copríncep francès i el president d’aquest Estat veí. Per ell de vegades deu ser un xic complicat. Però pel país deu ser un avantatge. Un avantatge, malgrat tot, principalment perquè en aquest cas i diria que molt recentment encara, ofereix el seu suport al treball que s’està fent. Hem mencionat tres o quatre temes que estan en aquesta fase una mica última del calendari de les discussions. Hi ha tres o quatre grans temes que suposen dificultats. Entenc que per part del Copríncep, la idea, d’incitar, recordar, assenyalar a les institucions europees on hi ha un marge de discussió més política, on hi ha certs precedents -penso en Liechtenstein, per exemple-, i per tant que es pugui facilitar una mica de flexibilitat que les dues parts haurien de tenir. Estem parlant d’una negociació. No d’una imposició. Una negociació per un acord que ha de ser equilibrat per als dos països. Per a Andorra i per a la Unió Europea, encara que la discussió va a càrrec de la Comissió. Si per una part es fan esforços, per l’altra també. Hi ha marge sobre alguns dels temes que vostè ja identificava. I des dels serveis del Copríncep francès del que es tracta és de sensibilitzar els serveis de la comissió respecte dels punts on hi ha un petit marge de negociació, una petita oportunitat de flexibilització. Sensibilitat sobre la necessitat de fer esforços.
“Les dues parts han de tenir flexibilitat. Estem parlant d’una negociació. No d’una imposició. Una negociació per un acord que ha de ser equilibrat per als dos països. Per a Andorra i per a la Unió Europea, encara que la discussió va a càrrec de la Comissió. Si per una part es fan esforços, per l’altra també. Hi ha marge sobre els temes candents”
Demanar a la Comissió Europea que sigui una mica més tova amb Andorra?
Tova no ho diria.
Més flexible?
Que la flexibilitat sigui de les dues parts per avançar en aquests últims temes que són els més complexes. Sobretot quan hi ha precedents en altres estats que han beneficiat algunes mesures que ara es poden reclamar des d’aquí, des d’Andorra.
Quan vostè parlava de Liechtenstein entenc que parlava en relació amb la lliure circulació de persones, quotes d’immigració, etcètera. Dels quatre temes que li exposava, o que exposàvem, no sé quin és el que vostè veu, des de la seva posició de director de gabinet del Copríncep francès que també intervé en les negociacions, que Europa es pugui acostar a les necessitats d’Andorra.
En telecomunicacions, Europa hauria d’oferir més flexibilitat. On menys flexibilitat hi pot haver és on no hi ha precedent. En relació a la prestació de serveis, per exemple, no hi veig cap precedent i, per tant, la via és més estreta.
Serà complicat, doncs.
No es pot requerir que se’ns apliqui la flexibilitat de què hem disposat per a d’altres temes.
I serveis financers, que també és un tema molt candent en un país com Andorra igual com segur que ho era per Mònaco, que, com vostè deia, ha baixat del tren.
En aquí crec que s’han fet molts esforços des del país i espero que Europa els valorarà i hi ha més marge de negociació. L’aspecte on hi veig més dificultats és el que esmentava de la prestació de serveis.
Un parell o tres de temes més puntuals i una última valoració personal que li demanaré i acabem. Per quan Andorra pot esperar una visita del seu Copríncep?
Quan abans millor. No els sorprendré si li dic que el Copríncep francès ho espera amb moltes ganes. El Copríncep fa viatges molt complicats, difícils. Entenc que poder venir al Coprincipat és un motiu més o únicament, no de plaer o d’alegria, però sí que són unes circumstàncies més fàcils. El Copríncep té moltes ganes de venir. És una mena de tradició que s’ha creat els darrers anys, venir una vegada per mandat i ara toca. S’havia previst que pogués venir abans de final d’any. Però per diferents raons, i en particular la convocatòria de les eleccions comunals, fa que s’hagi considerat més oportú que vingui durant el primer semestre 2024. Estem treballant amb aquestes dates. Probablement abans de l’estiu. Serà una retrobada amb el poble andorrà que el Copríncep espera amb molta alegria.
“El Copríncep té moltes ganes de venir. És una mena de tradició que s’ha creat els darrers anys, venir una vegada per mandat i ara toca. S’havia previst que pogués venir abans de final d’any. Però per diferents raons, i en particular la convocatòria de les eleccions comunals, fa que s’hagi considerat més oportú que vingui durant el primer semestre 2024”
Li demano sobre una altra qüestió que el seu antecessor, no fa massa setmanes, va deixar pràcticament resolt. Però era per comprovar que no hi ha cap canvi. Perilla la presència del Lycée a Andorra?
Sense tenir cap bola de vidre, que mai no es pot saber què passarà en el futur, però a dia d’avui no només no està en perill sinó que a més a més em sembla que hi ha un gran gran interès del Copríncep francès per la participació del Lycée Comte de Foix en el sistema d’ensenyament al país en la seva excepció més àmplia possible. Sabem tota l’envergadura que té aquest sistema d’ensenyança. Per suposat sempre hi ha coses per ajustar, per millorar. El sistema educatiu requereix evolucions al costat de la societat. Les coses sempre es poden millorar, però dins del marc existent, entenc. Hi ha un gran arrelament. S’aprecia molt des de la part del Copríncep el lloc que ocupa el Lycée en la vida pública andorrana. I s’espera que continuï durant molt de temps perquè és una presència a la vegada de França i una participació en la construcció d’aquest país a partir de l’ensenyament. No veig de cap manera que estigui en dubte. Al contrari. Treballem més amb l’ambaixada, amb el ‘proviseur’ del Lycée i el delegat de l’ensenyança a aportar millores i desenvolupar nous projectes.
Un altre aspecte social-cultural. S’està preparant una nova llei del català. A vostè, en part, la llengua l’ha portat a Andorra. Però no sé si des del punt de vista jurídic francès, lligat amb exigències europees, pot posar algun problema el fet que es posin limitacions o exigències sobre el fet d’haver de parlar un idioma concret.
No tinc prou elements per donar una opinió autoritzada al respecte. Però com tots els països, hi ha una voluntat i un interès en defensar la pròpia llengua, que s’ha de fer, per suposat, en el marc dels compromisos internacionals. Però la defensa de per si de l’idioma i de la llengua nacional em sembla un objectiu legítim com ho pot ser per a la llengua de qualsevol altre país d’Europa. No té perquè, per mi, ser una dificultat. El que s’ha de veure, efectivament, és que s’emmarqui en el marc institucional vigent. Però no ha de ser un impediment. Que hi hagi després unes garanties de comprovar i veure que hi cap, com qualsevol mesura, probablement. Però no hi ha d’haver res a redimir-se pel fet de defensar la llengua d’aquest país. Inclús vist des del seu apropament a la resta de la Unió Europea.
I la darrera. Vostè deia que se n’ha adonat, des que fa el dia a dia a Andorra, que no coneixia prou el país. Què tal li han anat aquests pràcticament dos mesos que fa que és al país? Què li sembla l’Andorra real, de les dificultats, de les torres, però també d’amplis espais naturals… I l’activitat social amb què s’està trobant des que ha arribat i que amb l’excusa de les eleccions difícilment s’aturarà. De Washington a Andorra hi va un tros.
Efectivament, difícilment es pot trobar alguna cosa més diferent. Però ho porto molt bé. Estic, estem més que contents la meva família i jo. He vingut aquí amb les meves dues filles, la meva esposa i estem molt contents en el dia a dia que vivim. Aquell comentari que he sentit que Andorra és un miracle de la història, per suposat que ho deu ser. Es pot defensar aquesta visió. Per mi és gairebé un doble miracle. La permanència històrica però també el que s’ha fet en aquest país. I descobrir dia rere dia aquest compromís entre el que s’ha fet, de poder viure tant agradablement en un territori, alhora, tan inhòspit, almenys a l’inici. Quan es descobreixen les barreres naturals et demanes com s’ha pogut fer un país, unes ciutats, on sigui tan agradable de viure. Aquesta barreja de tradició i a la vegada de modernitat i de confort. Trobo que en el dia a dia es viu molt bé tot i aquesta mena d’aïllament, de les infraestructures, tot el que es pugui dir. I envoltats de muntanya. Doncs sí. Sense renunciar a una història que queda molt present descobreixo les diferents capelles -Sant Vicenç d’Enclar que tinc al costat de casa, ja que visc a Santa Coloma, i tantes d’altres- i aquest entorn natural just excepcional, i sense renunciar, em sembla, a coses d’una modernitat que gairebé tinc ganes de comentar.
Faci, faci.
Un petit comentari. He descobert aquí les minideixalleries. Just aquí al costat del despatx. Ho trobo una gran idea. I veig coses que funcionen molt bé. Inclús el transport. A nivell de bus, de forma global, a cada parròquia. Trobo un funcionament prou òptim. I aquesta sociabilitat, aquesta part llatina del país, que m’encanta. Em queda per saber, no m’ha quedat encara clar, si el país pertany geogràficament a la Península Ibèrica. Alguns em diuen que sí i altres em diuen que no o que no ho saben. Però del que no dubto és que és un país amb una sociabilitat que es veu en el dia a dia passejant entre Carlemany i Meritxell al vespre i que contribueix molt al conviure i a aquesta qualitat de vida que fa enveja i fa entendre una part de l’èxit d’Andorra. I, personalment, la meva família aprecia molt.
I sempre li serà més fàcil anar a l’Empordà des d’Andorra que des de Washington!
Per suposat, per suposat. Però bé, Déu n’hi do també, eh!