‘S’ha acabat! L’efecte Rubiales’ és un documental que ja acumula tres premis. Què suposen aquests reconeixements tant per a vostè com per a la resta de l’equip?
Per tot l’equip és una alegria rebre un premi d’aquest tipus, perquè va ser una feina molt gran, concentrada en només vuit setmanes. I a més, doncs parlant d’un tema bastant difícil, com són els assetjaments sexuals, assetjaments psicològics, violències de molts tipus cap a les dones.
En el seu cas personal, pel seu passat a Andorra, què li suposa?
En el pla individual meu personal, significa molt aquest premi. Primera, perquè és un premi a Andorra, que per mi és la meva escola, i segona, perquè porta el nom d’Àlex Lliteras, que per mi és un referent com a persona i com a periodista, que no era un company de feina, era un amic, se’m posa pell de gallina encara quan parlo d’ell.
Hi ha un lligam afegit.
Sí. Com deia, jo em vaig fer periodista aquí, acabava d’acabar la carrera. Tot el que sé de la professió ho vaig aprendre aquí, i perquè és l’Àlex. Perquè ja érem amics abans que ell vingués a treballar a la tele. Quan jo vaig arribar ell estava al Diari d’Andorra i jo a la tele, i ens vèiem els diumenges a l’Estadi Comunal cobrint els partits del Futbol Club Andorra, i de seguida es va preocupar... Jo no coneixia ningú, jo venia de Barcelona, bé de Sant Adrià del Besòs, i ell es va preocupar molt d’explicar-me els jugadors, d’explicar-me mil coses per posar-me en situació perquè no em quedés enrere.. I era d’un altre mitjà, és a dir, que no tenia cap obligació de fer-ho, i això va significar molt per mi.
“Si fèiem el documental era per ajudar-les, no per buscar-los un problema afegit, que això era una cosa que a nosaltres ens preocupava molt”
Va ser fàcil convèncer les diferents esportistes que apareixen en el documental que es prestessin a explicar les seves experiències? Perquè n’hi ha algunes que realment són molt desagradables.
Bé, és veritat que a partir del que ‘cas Rubiales’ estaven més obertes a parlar del tema. Tot i això vam haver de picar pedra per trobar els casos i en algun cas perquè acabessin volent parlar. Tot i així, quasi totes des del primer moment van dir: ‘sí, sí, volem explicar-ho sense cap problema’. En els casos més ‘heavies’ vam haver de parlar una miqueta més, però nosaltres vam ser els primers que vam dir abans de fer l’entrevista parla-ho amb la teva família, assegura’t que vols parlar-ho, que no tindràs cap represàlia, perquè si fèiem el documental era per ajudar-les, no per buscar-los un problema afegit, que això era una cosa que a nosaltres ens preocupava molt. I de fet, un cop vam estrenar el documental, vam fer seguiment amb les protagonistes per estar segurs que tot havia anat bé, que no hi havia cap problema.
Per exemple el cas de la tiradora Sònia Franquet, que la va assetjar el seu company sentimental.
La Sònia va ser molt valenta d’explicar-nos això, tenint en compte que vivia a prop d’ell, que és una persona que té armes, i per això és una de les persones que vam estar fent seguiment durant uns quants mesos per assegurar-nos que tot havia anat bé, però ella estava molt satisfeta d’haver-ho fet, ho havia parlat amb la seva família, de fet quan vam fer l’entrevista estava la seva família al davant. En el seu poble, després, el dia de l’eradicació de la violència contra les dones, que és el 25 de novembre, la van cridar perquè fes ella el pregó, vull dir que elles ho van fer molt convençudes. També hi va haver un cas que no surt al documental, que vam estar picant pedra perquè sortís, però només de parlar-ne, aquesta persona va començar a tenir problemes físics, i aleshores ho vam aturar. Vam dir ara som nosaltres que no volem que surtis perquè no volíem a sobre causar més problemes a les protagonistes. També com a periodistes, has de saber quan deixar d’insistir.
Creu que fa falta que més homes també alcin la veu a favor de les dones en tots aquests casos? I ho dic perquè en el món de l’esport, els clubs tenen estructures molt masculinitzades, on segurament passen molts casos d’aquests, i que això a vegades potser dificulta que s’alci la veu i fins i tot acaben sent còmplices.
Necessitem aliats a tot arreu. I dic expressament la paraula aliats, perquè moltes vegades es fa servir de ‘catxondeo’. Al final, el masclisme és estructural, i a la societat qui normalment mana, no només en esports sinó en moltes coses, són els homes. Aleshores, han d’estar convençuts i han de veure que és un bé per la societat que hi hagi dones a totes les capes i que estiguin visibilitzades a tot arreu. Sí, sí, són absolutament necessaris. La lluita, entre nosaltres podem fer molt, però soles, no. Però per sort, crec que cada vegada...
Estan més conscienciats?
Sí. Sí, sí. Sigui perquè estan conscienciats o perquè toca fer-ho, perquè és un moment de sensibilització. Jo no sé si tenen la consciència, però molts saben que és el moment en què s’ha de fer. Toca fer-ho i ho fan. Doncs ja està, no ens preguntem més per què ho fan, l’important és que ho facin.
“Necessitem aliats, els homes han d’estar convençuts que és un bé per la societat que hi hagi dones a totes les capes”
Fa més d’un any del ‘cas Rubiales’ i en el documental es presentava com un punt d’inflexió. Mirat amb perspectiva, creu que ha estat així?
Sí, jo crec que sí. Per exemple, en el tema del consentiment, d’entendre el que és el consentiment. Hi havia qui deia: ‘És que quan el Rubiales deia un ‘piquito’, la Jenni està d’esquena, no es veu si li diu sí o no’. És que a mi m’és igual el que li digui. És que si li arriba a dir que sí, aquell sí no val, perquè des del moment que hi ha una relació jeràrquica tan desigual hauria estat un sí totalment coaccionat. Aleshores ja no és només que no és no, a vegades un sí tampoc és sí. Perquè hi ha una relació jeràrquica molt desigual. És com si vostè fa un article en el seu mitjà, que té molta audiència i ve el seu cap i li fa un ‘piquito’ per celebrar-ho. Oi que no? Doncs és el mateix. Crec que es va tenir la sort que Rubiales va decidir fer això en aquell moment en què hi havia tantes càmeres, retransmetent-ho en directe a tot el món i tot el món es va escandalitzar.
Encara queda molt camí per recórrer.
Sí, queda molt camí per recórrer, però miri on estàvem fa 10 anys, i on estem ara, i hem fet un salt molt gran. Aleshores, jo soc optimista. I crec que d’aquí 10 anys estarem encara molt millor. S’avança a poc a poc, però s’avança. I cada vegada anem normalitzant més coses.
Crec que és mare d’una nena.
Sí.
No sé si ella practica esport, però si ella de gran volgués dedicar-se a l’esport, confia que trobaria una realitat molt diferent de la que encara viuen algunes esportistes?
Al món de l’esport no s’hi dedicarà, fa una mica de patinatge, però ho fa més com a ‘hobby’. Però sí que m’ha passat que jo, de vegades, li foto la turra dient-li: ‘tu podràs ser el que vulguis, que ningú et digui que no’... I ella em mira com una marciana, perquè em diu: ‘És clar, mama!’. Ella ho té claríssim, potser perquè és petita i perquè encara no s’ha fotut cap bufetada, però té claríssim que pel fet de ser dona podrà ser el que ella vulgui.
Potser és on es veu més aquest salt generacional i canvi de mentalitat.
És positiu, sí sí. Esperem que no es torci.
Tot i que veiem joves en situacions que sembla que tirin enrere i fa una mica de por.
Sí, per sort jo no m’hi he trobat, i espero no trobar-ho, però sí, que de vegades veus uns girs d’adolescents cap a l’ultradreta que fan molta por.
Al llarg de la seva carrera com a periodista, s’ha trobat mai ser testimoni d’alguna situació d’aquestes de violència masclista?
No, per sort no. Ni en primera persona ni he vist cap situació de violència masclista. En alguna ocasió menystenir pel fet de ser dona o pel fet de ser dona i jove, sí, però sincerament casos greus no n’he vist. Per sort no, però sé que passen, no vull dir que no passin.
Com a periodista tampoc? Perquè el tema de les dones en el món del periodisme esportiu és un àmbit on segurament en podrien sortir situacions masclistes.
No n’he viscut cap de greu. Algun comentari, però de greu per sort cap. I a la tele també per sort hi ha protocols que et protegeixen per si mai et trobes en alguna situació així.
“Ja no és només que no és no, a vegades un sí tampoc és sí, perquè hi ha una relació jeràrquica molt desigual”
Veient què passa en el cas de les esportistes, veient què passa en el món del periodisme esportiu, no sé si tot al final s’acaba retroalimentant?
Es retroalimenta per allò bo i per allò dolent. Per allò bo també des del moment en què, com a mitjans de comunicació i en el cas dels públics tenim l’obligació moral triple, des del moment en què ensenyem dones, tant periodistes com esportistes, hi donem una visibilitat que el que fem és normalitzar-ho. I aleshores les nenes i els nens... Perquè a un nen avui no li és estrany veure per la tele un partit del Barça femení o de l’Espanyol femení o del Cadí la Seu o de qui sigui. Tot això està molt normalitzat i llavors tot això es retroalimenta, com que està normalitzat cada vegada es veu més, té més audiència i surt més per la tele. És un bucle positiu el que es crea.
Ja per acabar. L’objectiu seria que aquest documental no s’hagués hagut de fer i, sobretot, que no s’hagi de repetir?
Tant de bo! Però ja que va passar això del Rubiales, com deia, la sort és que se li va acudir fer-ho en un moment de màxima audiència, que va servir perquè la gent estigués amb ganes d’explicar les seves històries i va servir com una mica de revelació de molta gent que va veure el documental i va dir: ‘Realment està passant tot això?’ Sí, està passant tot això i moltes coses que les dones ens hem pogut trobar en mil situacions. Potser no els dos casos greus que hi ha al documental, però els mil micromasclismes que expliquen les altres, la Marta, la ciclista, que explica que li van retirar unes postres perquè li deien que se li estava posant el cul gros... Una ciclista professional!
Per què un home té dret a postres i una dona no?
Imagina que a Vingegaard li diuen: ‘És que tu no et pots menjar un flam perquè se’t posa el cul gros’. És terrible. I comentaris com aquests, sí que els hem rebut en algun moment. ‘No mengis més que...’
La pressió per la imatge sempre ha sigut molt més important per a les dones.
Sí, i per això una cosa que crec que és important del documental és que reflexa molts tipus de violències masclistes, des de la psicològica fins a la de la imatge, fins a la sexual. Són molts tipus de violències masclistes.
Comentaris (3)