Bon exemple d’haver viscut la malaltia amb temor és el de la Maria. Va agafar la Covid-19 quan feia pocs dies que havia esclatat la pandèmia. “Havia anat a casa d’una amiga i la seva filla, que havia vingut de França, l’havia contagiat i ella m’ho va passar a mi”, recorda. Els primers símptomes van ser una mica de mal de gola però no va pensar que fos coronavirus fins que, des de Salut, la van trucar. “Em van avisar que la dona s’havia posat malalta i em van fer la prova; i vaig donar positiu”, comenta.
La Maria i el seu marit es van contagiar en la primera onada i van estar gairebé tres setmanes per recuperar-se; després, ella va necessitar tractament per reforçar uns cabells que li queien
Evidentment, va ser “tot un ensurt”. Es va quedar “sense saber què fer”. Per exemple, dubtava de si havia de quedar aïllada a una habitació. “El meu marit em va dir que era igual, que estàvem vivint plegats i, per tant, ja estaria contagiat”, relata. I tenia raó. Al cap de poc ell també va emmalaltir.
Dels dies amb el coronavirus al cos, la Maria recorda que “tenia una mica de tos; era com una grip, amb febre”. I, sobretot, el fet que “estava molt cansada; gairebé no podia aixecar-me del sofà”. Amb els mesos també van notar que li queia el cabell i va haver de fer tractament per reforçar-lo. En el seu cas, va haver de tenir paciència: fins a gairebé tres setmanes no va deixar de tenir símptomes.
L’experiència l’ha marcat. “Encara vaig amb molt de compte i miro de no tenir contacte amb gaire gent”, explica. I, això ho té clar de seguida que l’avisin, es vacunarà.
Mesos més tard, qui va agafar el coronavirus va ser Gabriel Fernández. Es va contagiar al brot que va afectar la major part de la plantilla del MoraBanc Andorra, club del qual és el responsable de comunicació. En el seu cas, va ser tota una sorpresa, ja que “pensava que m’havia escapat”. De fet, “em trobava bé”, però “en un dels controls, vaig donar positiu”.
Gabriel Fernández admet que, després de superar la malaltia, “em canso més”; ara toca “caminar en lloc de córrer”
Assegura que no va tenir por, però sí “una certa intranquil·litat”. I és que, recorda, “això té un punt de loteria i hi ha qui acaba a l’hospital”. L’endemà del diagnòstic, va començar a trobar-se malament. “Quan agafes un refredat o unes angines, normalment vas a treballar. Jo vaig estar tres o quatre dies que no hauria pogut fer-ho, molt dolents, i a partir del cinquè més fluixet. Ja començava a ser jo. Després et quedes fluix i vas evolucionant a millor”, explica.
Avisa també que encara nota certes seqüeles, tot i que el contagi es va produir al novembre. “Em canso més”, afirma. Per tant, “toca tenir una mica de paciència; en lloc de córrer, a caminar”.
Tampoc s’ha escapat del coronavirus l’FC Andorra. Molts dels jugadors es van contagiar en el brot de finals de novembre. Alguns, però, ja l’havien passat setmanes abans, a finals de setembre, en plena pretemporada. Martí Vila és un d’ells. En el seu cas, va tenir, admet, certa sort. Va ser una afectació lleu.
Martí Vila va ser dels primers jugadors de l’Andorra en passar la Covid-19, en el seu cas amb pocs símptomes però amb por “per la repercussió que pot tenir a la meva vida”
Tot i això, el primer que li va venir al cap en sentir el diagnòstic va ser contundent: “Merda”. I és que, recorda, “no m’ho esperava, perquè no tenia símptomes”. A més, en el seu cas, coincidia amb l’inici de lliga i “tenia moltes ganes de jugar”.
Afortunadament, tot i el contagi, el va poder superar sense excessius problemes. “Tot just una mica de mal de coll i poca cosa més”, explica, tot indicant que “la doctora em va dir que era dels que havia estat més asimptomàtic”. Admet, però, que una certa por va passar “per la repercussió que pot tenir a la teva vida”.
A finals de novembre, en plena segona onada, també es va contagiar Ana Belén Mosquera. “Tenia la sensació de refredat; em vaig fer la prova a la feina i vaig donar positiu”, relata. El primer que va pensar és que “havia de marxar cap a casa” sense oblidar la “preocupació per si havia pogut infectar algun company”. Afirma que no va tenir por, en certa forma perquè “pensava que, tard o d’hora, em tocaria passar-lo”.
I va emmalaltir ella i els seus familiars. Comenta que va passar “dos o tres molt cansada” on “tot just podia dormir”. També va perdre l’olfacte i el gust. El va superar, però manté ara totes les precaucions, ja que “penso que el puc tornar a agafar en qualsevol moment”. Per tant, “no he abaixat la guàrdia”.