Xandri relata aquells dies de feina intensa. I els explica més d’un intent per adequar-se professionalment a una situació nova, complexa sí, però que no es volia devastadora. Creu que al Cedre s’hi va fer el que s’hi havia de fer o, almenys, allò que els experts en la direcció de la gestió de la crisi sanitària van dictar que es dugués a terme. Van ser setmanes, alguns mesos durs. Espera no haver de tornar a viure cap altra pandèmia. I que l’atenció geriàtrica cada cop sigui més preventiva i menys clínica.
“El Cedre era en aquells moments un centre sociosanitari que no coneixia. La direcció del SAAS em va encomanar anar-hi per donar suport a l’organització juntament amb dues infermeres: la Maria Anglada i l’Estrella Matas. El primer dia, que va ser el dia 30 de març, només arribar, vàrem anar a les cinc plantes per tal de veure com estaven organitzades i parlar amb les infermeres i auxiliars que hi estaven treballant. També vàrem anar a veure les persones que treballaven als serveis de suport: magatzem, recepció, cuina, bugaderia , transport sanitari, recepció… És a dir, vaig poder fer un diagnòstic ràpid de la situació i la conclusió va ser: el Cedre ja no era un centre sociosanitari sinó que s’havia transformat en un hospital amb les dificultats arquitectòniques que això comporta.
“Vaig poder fer un diagnòstic ràpid de la situació i la conclusió va ser: el Cedre ja no era un centre sociosanitari sinó que s’havia transformat en un hospital amb les dificultats arquitectòniques que això comporta”
Seguidament ens vàrem organitzar el treball. L’Estrella es va ocupar de l’organització dels torns de treball. Va ser un treball molt intens i que requeria canvis constantment doncs com ja sabeu un dels col·lectius altament afectat per la infecció de Covid era, precisament, el de les infermeres i auxiliars. Aquest fet requeria constantment organitzar els professionals per tal que no es deixés en cap moment d’atendre totes les persones que estaven ingressades al Cedre. La Maria es va ocupar de donar suport a les infermers i auxiliars donant les indicacions pertinents per realitzar les tasques d’atenció a les persones ingressades i fer el lligam entre els metges i les infermeres. Va ser una feina molt dura, doncs els professionals van haver de canviar totalment la forma de treballar i les rutines, ja que no hi havia residents si no que hi havia malalts i malalts que requerien constantment d’una vigilància i uns tractaments molt intensos degut a les condicions físiques i cognitives dels mateixos.
Recordo que les famílies estaven trucant constantment i que les línies se’ns col·lapsaven. Era molt comprensible: les famílies estaven patint pels seus padrins doncs era impossible poder donar informació, les persones que estàvem treballant ens estàvem organitzant, estàvem transformant aquest centre , creant i marcant els circuits de zones contaminades i zones netes, reforçant i formant al nou personal sanitari com s’havia de posar i treure els EPI, reorganitzant el treball de les diferents plantes, fent recompte de material necessari per cada torn de treball, dels productes de farmàcia, del material fungible, els nois del magatzem no donaven l’abast, els estocs es van haver de canviar totalment… Es va haver de transformar en un temps rècord un centre sociosanitari en tres plantes de malalts amb Covid i dues plantes de residents i sobretot aconseguir poder fer les videotrucades amb les famílies que tant estaven patint i poder també donar-los-hi diàriament informació telefònica de l’estat de salut dels padrins per part dels metges del centre.
No tinc la sensació que fos un situació ni incontrolada ni devastadora. Es tractava d’una situació nova, d’un virus desconegut, d’un procés d’adaptació a una nova forma de treballar i que s’havia d’anar ràpid a reorganitzar-nos i a aprendre a treballar d’aquesta nova manera i de fer-ho tot bé seguint els nous protocols, ja que si no ho fèiem així la conseqüència era emmalaltir i/o morir.
No hi havia sensació d’impotència. Tothom que estava treballant al Cedre donava tot el que podia i més. Tots els treballadors feien més del que els tocava. Tots estaven alerta i col·laboraven en tot el que es podia. Tots amb actitud de tirar endavant i de vèncer aquest bitxo i de superar aquella crisi. Ells van ser els primers en veure com els seus padrins emmalaltien, morien. Com una companya de treball estava a l’UCI i greu. Però en cap moment es van acovardir, tot el contrari, érem una gran família que teníem un objectiu comú i ens n’havíem de sortir”.
És el relat que fa Anna Xandri de la situació que es va trobar al Cedre quan hi va aterrar. I el que li va tocar fer. Afirma “sincerament” que creu que “es va fer el que es va creure que s’havia de fer, era una qüestió de total desconeixement de com es comportava aquest virus i es feia el que els experts suggerien, el que els protocols ens indicaven, el que el comitè de crisi del SAAS que es reunia cada dia ens deia”. Amb l’administració de les vacunes, que aparentment tan bon rendiment estan donant als centres sociosanitaris, “semblaria que el cercle es torna a tancar” i que la fera de la Covid es calma.
Respecta de la primera onada, que majoritàriament li va tocar viure al Cedre, “ara sabem segur com es transmet el virus i com ens podem protegir, que ho fem o no això ja s’ha vist que depèn del comportament de cada un de nosaltres”. Òbviament, mai no havia viscut una pandèmia en primera persona “i desitjo no haver-ne de viure cap més. Fa anys hi vàrem estar molt a prop amb el virus de la grip A. Ja ens vam preparar, doncs vam arribar a fer els protocols, amb l’Ebola, amb el primer SARS vam poder conèixer que era un equip EPI i com ens havíem de protegir. Per tant, ja teníem coneixement del que podia ser viure una pandèmia, el cinema també ens ho ha mostrat. Però la veritat he de dir que fins que no es viu, no se sap la magnitud de tot el que comporta”.
“És dur veure les persones velles que han d’estar separades dels seus éssers estimats i que el temps passa i que no saben si podran estar de nou junts i que hem perdut tots un any de vivències, de companyia, de records”
Xandri no s’ha plantejat “en cap moment canviar de professió i estic orgullosa d’haver pogut contribuir i treballar de valent per tal de poder combatre aquesta epidèmia juntament amb tots els companys i companyes infermeres i d’altres. Sé que ens hi hem deixat la pell i la salut també. Però aquí estem encara i arribarem fins al final”. Un final que, s’ha dit, veu més a prop gràcies a la vacunació a la qual tan diligentment està contribuint l’atenció primària, el departament en què torna a estar immersa. Per a la responsable del SAAS “el més dur és veure el patiment de les persones per emmalaltir, per les morts, per no poder acomiadar-se dels éssers estimats, per no poder estar al costat dels familiars malalts. I els malalts no poder estar acompanyats per les seves famílies”.
Anna Xandri encara va una mica més enllà: “És dur veure les persones velles que han d’estar separades dels seus éssers estimats i que el temps passa i que no saben si podran estar de nou junts i que hem perdut tots un any de vivències, de companyia, de records”. I quan a la sanitària se li demana què espera que canviï en el món de la geriatria tot el que ha tocat viure arran de la pandèmia respon que “m'agradaria que l’atenció sanitària geriàtrica se centrés en la prevenció, en aconseguir que les persones velles puguin romandre al seu entorn familiar el màxim de temps possible, i que només haguessin d’utilitzar les institucions sanitàries per períodes de temps reduïts, per poder ajustar situacions clíniques o bé quant la persona tingués un estat de salut sigui físic o psíquic que realment no permetés el poder romandre amb els seus”.
Comentaris (1)