Parramon va ser considerat culpable d’un delicte d’apropiació indeguda que hauria comès l’any 2012. En concret, i segons la sentència apel·lada, hauria fet una transferència de diners d’un compte d’un client a un de seu. S’hauria quedat uns 91.000 euros, fet que va acabar propiciant la querella criminal que va acabar amb la seva condemna.
El 2019, el Tribunal de Corts li va imposar una pena de divuit mesos de presó condicionals, que esdevindrien ferms si no retornava els diners que s’havia quedat. A banda, com a pena accessòria, els magistrats li van imposar fins a cinc anys d’inhabilitació. Durant 60 mesos no podria exercir com a advocat al país. De fet, l’octubre del 2019 el Col·legi ja va aplicar aquesta decisió i el va expulsar.
En el seu dia, ja va voler apel·lar la decisió al Superior. A la vista, però, no es va presentar. Va al·legar motius mèdics però ni la fiscalia ni el tribunal ho van acceptar. Finalment, es va considerar que havia desistit del recurs i, per tant, la sentència va esdevenir ferma.
Ara, i després d’un periple que també ha passat pel Constitucional i per Estrasburg, el cas ha tornat a arribar al Superior. Parramon i el seu lletrat han reclamat que s’anul·li la inhabilitació. Bàsicament, han posat en relleu que “no és ajustada a dret”, ja que en el moment dels fets, el Codi Penal en vigor, indicava que les penes accessòries no podien ser superior en durada a la principal.
Per això, i recordant que “tota resolució penal ha d’estar subjecta a la llei”, l’advocat defensor no ha dubtat a assegurar que, al seu entendre, “amb la seva interpretació, el Tribunal de Corts ha infringit la llei i això s’ha de corregir”. El mateix Parramon ha anat més enllà en la seva intervenció final, tot afirmant sobre el fiscal que “no està seguint el precepte de complir la llei”.
I és que el ministeri públic ha demanat que es mantingui la inhabilitació. Ho ha fet, però, sense entrar en el fons del recurs. S’ha limitat a esgrimir l’argument que la sentència en què es prohibeix al lletrat l’exercici professional durant cinc anys “és ferma i executiva” un cop decidit que s’entenia que havia desistit del recurs d’apel·lació. A banda, ha manifestat que els posteriors recursos al Constitucional i, fins i tot, al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, han estat refusats. Sobre aquest darrer, Parramon ha recordat que no es va acceptar a tràmit bàsicament pel fet que es va considerar que no s’havia esgotat la via nacional.