El cònsol massanenc ha assegurat sempre que la seva voluntat és acabar el mandat comunal i després… Déu dirà, encara que inicialment el seu projecte personal passa (o potser passava) per deixar durant un temps la política en segon terme i aprofundir en altres aspectes de la vida vital i professional que potser ha tingut més abandonats els darrers anys. Baró, però, és conscient que els cants de sirena hi són. I sap, també, que les pressions existiran. I fins a cert punt no les defuig. Encara que sigui per cortesia.
De fet, el cònsol de la Massana i la seva mà dreta en la majoria comunal, Raül Ferré, haurien estat dos dels assistents al sopar celebrat fa una desena de dies a un restaurant d’Arinsal durant el qual s’hauria certificat la voluntat de configurar una alternativa política d’abast nacional, el ‘pacte d’Arinsal’. Una solució intermèdia -intermèdia perquè recolliria desafectes d’una banda i l’altra- entre demòcrates i liberals. A banda de Baró i Ferré, a l’esmentat àpat hi haurien assistit els parlamentaris Josep Pintat, Josep Majoral i Carine Montaner, d’UL, i els massanencs Joan Carles Camp i Carles Naudi. També, com a mínim, Carles Verdaguer, formalment president de la formació parroquial laurediana.
El cònsol de la Massana, assistent a la reunió-sopar, és el pretès pels promotors de la iniciativa per encapçalar el projecte i ell és conscient de la pressió que rebrà perquè accepti l’encàrrec
Sant Julià i la Massana, doncs, serien els dos bastions de la nova formació de centre-dreta que estaria encara en una fase embrionària de la seva configuració i que, seguint la tradició andorrana, no acabaria de veure la llum en tots els seus aspectes quinze dies abans de les eleccions, parlant planerament, segons les fonts consultades. El que sembla clar és que hi hauria un nombre important d’independents que s’estarien arremolinant al redós d’aquesta tercera via i que els cònsols massanencs volen mantenir, almenys formalment, al marge CC per evitar trencaments abans d’hora.
La voluntat dels promotors de la iniciativa seria poder aconseguir un suport fort provinent d’una tercera parròquia. ¿Potser Escaldes? Per configuració històrica no ho hauria de ser. Però Toni Martí té el radar posat. Para compte des de fa temps a qualsevol moviment. I més encara quan sap que el seu successor natural, o la persona que ell preferia com a candidat, l’actual ministre d’Afers Socials, Interior i Justícia, Xavier Espot, dóna llargues com a mínim. Això fins i tot si no s’ha descartat ja. En tot cas, Espot no ho veu gens clar i no està disposat a pagar segons quins preus que se li podrien, metafòricament, demanar.
Sense Espot com a clar hereu perquè hereu no vol ser almenys per ara -si Martí hagués tingut candidat clar hauria convocat immediatament eleccions per evitar un major desgast-, el cap de Govern i suposadament encara líder taronja no vol saber res de Gilbert Saboya i tampoc no li fa cap gràcia passar el testimoni a Vicenç Mateu. D’aquí, fins i tot, que s’hagi tornat a posar a la palestra el nom del ministre de Finances, Jordi Cinca, com a candidable. Un globus sonda mediàtic per intentar veure com reacciona la ciutadania i davant les pròpies paraules del portaveu governamental negant que pretengui ser candidat. Ara, una negació tampoc no suposa res. Enlloc. I a Andorra, menys.
A manca de candidat clar vist que Espot dóna llargues en el millor dels casos, el cap de Govern ja ha sondejat també Baró, que per ara ha mantingut que vol concloure el seu mandat comunal
Però Martí no ha acabat de veure mai malament David Baró. Fins i tot al contrari, ja l’havia tingut en les seves travesses. El cap de Govern necessita, gairebé personalment, assegurar-se el relleu per assegurar-se, especialment, que no hi haurà un retrovisor ferm. És a dir, que passi el que passi no s’aixecaran les catifes que haurien de facilitar llum a la convulsa legislatura que ja ha entrat en la recta final. Ha de garantir-se un candidat fort en un doble sentit: que li asseguri la victòria i que sigui rotunda o com a mínim clara i, alhora, que sigui prou ferm com per no mirar al passat.
Estrasburg, on han coincidit els darrers dies els dos dirigents per assistir al Congrés de poders locals del Consell d’Europa, ha estat un escenari propici per fer un primer (o un segon o tercer) sondeig. Fonts consultades han assegurat que, a la seva manera, Toni Martí ja hauria estat avaluant la possibilitat de convertir David Baró en el seu nou hereu. Encara que sigui compartit. I portar la tercera via cap al carro demòcrata encara que això suposi haver de refundar alguna cosa nova.
De fet, els promotors d’aquesta tercera via -amb un Josep Pintat a la recambra com a candidat d’urgència o, si no, aspirant a un bon ministeri o fins i tot a la plaça de síndic- mai no han negat que poden acabar constituint una aliança amb DA. Queda temps, hi ha marge. I se’n diran i se’n veuran moltes. Però la calculadora de Toni Martí fa dies que treu fum i és, justament aquesta calculadora, la que acabarà decidint, almenys, quan caldrà citar-se amb les urnes. La dissolució? L’endemà mateix que tanqui un candidat que li convingui.