“Vinc a generar confiança en els polítics, en la capacitat ciutadana de cooperar per millorar la vida dels veïnats, les viles i el territori i a generar confiança tècnica”. Afirmació agosarada la que traslladava als mitjans de comunicació abans de començar la conferència. I encara més si es té en compte que en la seva època com a regidora de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona va tenir la valentia de denunciar un grans cas de corrupció. L’avalen 20 anys d’experiència en els quals, amb diàleg, participació i cooperació assoleix “no la millor solució del món, sinó la que hem pogut obtenir i que és més beneficiosa per a tothom”. El plantejament crida l’atenció: “generar pau social i evitar contenciosos administratius” tenint en compte totes les parts de la societat, també els més vulnerables, durant el procés d’elaboració, per exemple, d’un replantejament urbanístic. “La ciutadania és experta en la vida quotidiana dels seus pobles i viles i hi ha maneres que puguin dir les coses i ajudin als tècnics a equivocar-se menys”, assegura.
I això ja no passa per la famosa participació, “està passat de moda”, sinó per la cooperació. “I a Andorra us podeu permetre el luxe de fer-ne i ser punters”. En època d’individualismes, recuperar comunitat, perquè considera que serà l’única fórmula que permetrà fer front als reptes climàtics, socials i d’habitatge que es tenen per davant. “Utilitzar les reformes urbanes com a excusa per crear comunitat” perquè “és més important reconstruir vincles entre persones que construir edificis”.
González defuig dels processos participatius que acaben amb uns que guanyen i uns altres que perden. “Són tals els reptes que tenim que és millor teixir aliances”, i adverteix: “vinc de guanyar contenciosos perquè la ciutadania no ha participat. A Catalunya hi ha jurisprudència i els juristes creuen que això dona seguretat jurídica”. Per tant, millor escoltar-se tots i consensuar, perquè sinó tot acaba amb impugnacions, tribunals, suspensions, diners gastats i mentrestant la ciutadania sense millorar la seva vida.
“La ciutadania és experta en la vida quotidiana dels seus pobles i viles i hi ha maneres que puguin dir les coses i ajudin als tècnics a equivocar-se menys”, assegura
La seva aposta és la democràcia deliberativa, crear un parlament ciutadà. “Si el nostre cervell té dos hemisferis, hem de tenir dos parlaments, el Consell General i el Consell ciutadà i repartir la feina”. A partir d’aquí, caldria fer un mapa dels agents, establir qui hi ha en aquell espai on vols intervenir i veure qui ha de venir a parlar, “perquè sinó sempre venen els de sempre”. Després es genera “un ambient de cooperació i no de participació perquè sinó sembla que uns estan per sobre dels altres”: què fan les administracions, què fan els veïns, què fan els privats, els poders econòmics... “Intento que tothom tingui una funció complementària i per tant, tothom aporta una part de la visió”. Un cop fet això, entre tots es dissenya un procés, per exemple, com rehabilitar un centre històric (ara ho està fent a Olot), o la reforma de la Rambla de Barcelona. “Anem fent un camí on el més important és que ho fem junts” i el resultat “no serà el millor, sinó el que haurem pogut fer, però estarà reforçat” i així evites recursos, al·legacions i també corrupció perquè “quan hi ha una actuació massa privativa es veu i la pots evitar”.
Defensa que es dedica a l’arquitectura social, “perquè el que faig és reconstruir una societat”. Un concepte que reconeix que “si m’han convidat per explicar-lo és perquè segurament no s’ha fet” a Andorra, per això ha animat a provar-ho. Ho veu factible. “És possible, porto 20 anys fent-ho. Cal ser molt honest, molt transparent, però passem d’una jerarquia a certa horitzontalitat de reconeixement que som parts complementàries”.
I en el torn de preguntes, també, la seva visió sobre el que ha passat a Andorra. “Segurament hauríem hagut de fer prevenció, estudis de necessitats d’habitatge, polítiques prèvies de dimensionar, de quant ens cal construir, quant podem rehabilitar..” Però alhora també ha estat clara. També cal assumir que s’han comès errors i que potser tots plegats no hem fet prou per evitar-los. “A vegades una destrossa del territori genera més cultura urbanística que res més i llavors s’inicia el procés per enderrocar-ho”, ha exposat, apuntant que determinats edificis poden esdevenir “monuments a l’error perdut”, per recordar que cal fer comunitat per tenir més força i estar més actiu. “I aquí s’aconsegueix una cultura urbanística que com a primeres decisions decideixi quins edificis enderrocarà”. Perquè sí, potser hi ha qui sent frustració per determinades actuacions, “potser veieu edificis construïts i ara no hi podeu fer res, però els vostres nens els enderrocaran”. Al final es tracta d’utilitzar l’error en favor teu.
I una reflexió final: “Fa temps que anem equivocats. Construïm més però la gent que viu aquí no hi pot viure. Ho sostenim perquè ningú s’atreveix a fer el relat des d’un lloc de poder. Fa molt de temps que anem en contra del territori però l’urbanisme no és això, no és destrossar el territori, és ordenar-lo”. Ella, malgrat tot, segueix confiant en els polítics. “Crec que vindran noves generacions de polítics que estaran a l’alçada dels reptes que tenim”.
Comentaris (6)