Desenes de persones, alguns centenars, han omplert l’església de Sant Julià i Sant Germà i a mida que la missa ha anat avançant, també molta altra gent s’ha congregat a l’exterior del temple lauredià per fer costat a la família de Joan Carles Grau, de 53 anys, mort a primera hora de la tarda del dia de Meritxell, diumenge, “dia de festa grossa” com ha recordat el capellà i que enmig del dinar va deixar gelats a moltíssimes persones. Llavors un fallada cardíaca sobtada segava la vida d’en ‘Johnny’ i a mida que es va anar coneixent el fet la consternació va acabar convertint-se en majúscula.
I la commoció es palpava, és clar, aquest matí a Sant Julià. I també durant la jornada de tarda d’aquest dimarts, quan la sala de vetlles lauredianes va ser un reguer constant de persones que, en filada, esperaven per donar el condol als familiars de Joan Carles Grau (unes 600 persones han assistit al funeral i unes 3.000 van acudir a la vetlla, segons fonts fúnebres). Molts d’aquells que van acudir a la vetlla han tornat a acompanyar la família aquest dimecres a l’església, per donar l’últim adéu a en ‘Johnny’. Un comiat molt transversals. Perquè pel seu caràcter i per la seva feina, Grau es feia amb tothom. I no tenia gairebé mai un ‘no’ per a ningú.
Deia durant l’homilia Chisvert, manllevant unes paraules de la dona de Grau, que “si li demanaves la Lluna, el ‘Johnny’ te l’aconseguia”. Representant del món institucional -amb els membres lauredians del Govern especialment i també els cònsols de la parròquia entre molts d’altres-, dirigents i companys d’altres companyies elèctriques a banda dels de la mútua laurediana, molts amics i molta gent del poble s’han unit en l’adéu a un Grau a qui els seus germans (Emili, Sandra, Vicky) recordaven com el “més trapella”.
El mossèn lauredià s’ha fet ressò d’unes paraules de Vicky Grau en què al·ludia a la “infinitat de vegades” que els pares havien hagut de portar en ‘Johnny’ a urgències. Per caigudes múltiples. De petit, no parava quiet. De fet, de gran tampoc no gaire. Però de ben jove començaria anant en bicicleta, fins i tot amb algun braç enguixat, i després la seva passió per la velocitat, pel motor aniria pujant de to amb les motos i els cotxes. I amb la predisposició per ajudar tothom qui ho necessitava especialment en matèria tecnològica, per exemple.
Mossèn Pepe ha fet especial incís en la faceta de pare. En lloar la bona relació que tenia amb tothom i especialment amb la seva dona i els seus dos fills, a qui s’ha referit en més d’una ocasió directament durant l’homilia per demanar-los que tinguin present sempre “el papi” perquè des de l’eternitat els continuarà ajudant. Chisvert, referint-se a paraules bíbliques i també moltes vegades visiblement emocionat, ha fet una crida a “tenir calma” malgrat com costa d’acceptar “la partença”, més encara d’una persona jove i de forma inesperada.
Un emotiu comiat llegit en forma de poema (‘Le train de ma vie’ de Jean d’Ormesson) per un gran amic -i representant d’una empresa d’electricitat francesa- del finat i un tema musical de factura totalment moderna -un rap francès del grup Psy4 de la Rime- que Grau sovint compartia amb els fills i que gairebé sempre, en un moment o altre, li sonava al cotxe, han posat el punt final al funeral i han donat pas a una llarguíssima sessió de mostres de condol als familiars just a l’exterior de l’església.
Comentaris (3)