En efecte, a partir de l’arribada de la guàrdia mòbil francesa a Andorra, comandada pel tinent coronel René Boulard el setembre del 1936, es va instaurar al país un major control de tothom qui corria pel Principat. Especialment aquells ciutadans espanyols que fugien de la guerra civil. D’aquells, especialment homes, que miraven de travessar com a França passant per Andorra. Com que els francesos no volien que el petit país fos un colador de refugiats, es va iniciar una campanya d’identificació de refugiats. I aquest control derivava en un salconduit.
Per al document, que servia perquè el seu titular es pogués quedar uns dies a Andorra i després tingués més facilitats d’accés a França, era necessària una foto. D’aquí les plaques de vidres i els set o vuit mil homes, però també dones i infants, que acabarien posant per als germans d’Areny-Plandolit, que no van deixar cap referència que ens ajudi a reconèixer qui eren aquestes persones que fugien d’Espanya i creuaven els Pirineus per arribar a França passant per Andorra.
Els Faus, els Sirvent… no són gaires -setze de vuit mil, per dir alguna cosa- entre el conjunt existent. Però són el doble des que l’arxiu històric andorrà va començar a difondre la història dels ‘anònims dels salconduits’. Des de l’arxiu tenen clar que “seguim treballant per treure aquestes fotografies de l’oblit i esperem publicar-les en línia ben aviat. Mentrestant, convidem a tothom perquè vingui a la sala de consulta i ens ajudi a identificar els seus familiars o coneguts i així poder desvelar aquesta part de la història”.
“Seguim treballant per treure aquestes fotografies de l’oblit i esperem publicar-les en línia ben aviat. Mentrestant, convidem a tothom perquè vingui a la sala de consulta i ens ajudi a identificar els seus familiars o coneguts i així poder desvelar aquesta part de la història”
Les fotos, poques, són individuals. La majoria són retrats en grup. I no sempre els retrats es coneixien entre ells. Sovint, ja fos pel volum de refugiats que aquell dia passaven per Andorra, ja fos per necessitats del fotògraf, s’esperava a tenir dues, tres, quatre persones per estalviar material. El procés per fer una fotografia en placa de vidre dista molt del que pot ser ara, al 2024, una fotografia amb un mòbil.
Amb tot, la metodologia per captar les imatges sense ombres a la cara era molt simple. Calia tenir present l’hora del dia i la ubicació. Per això, els d’Areny-Plandolit tenien tres ubicacions on fer les fotografies: a la façana de la casa Guillemó, a la façana del Quart d’Andorra la Vella mirant al nord i dintre de la farmàcia. Rarament feien fotos enmig del carrer o de la plaça per als salconduits.
El país dels Pirineus no es podia omplir de refugiats que suposessin un perill per a la supervivència dels habitants del Principat. Eren temps difícils de subministrament de queviures i era impossible allotjar tothom que hi arribava indefinidament. Tenien entre dos i tres dies per agafar forces i continuar el seu camí d’evasió. Tampoc França volia rebre refugiats a mansalva descontrolats. Per tant, a Andorra es feia el control previ. I se’ls retratava. Però aquells retrats no es van mai documentar. Fins ara, que es prova de fer-ho.