Els motius d’aquest fenomen varien. A vegades hi ha dones que se n’adonen que estan embarassades quan ja ha passat el termini legal per a avortar en el seu país. En altres casos, el fetus presenta una malformació que els metges locals no consideren prou greu com per a justificar la interrupció de l’embaràs. Les principals rutes per a avortar són d’Alemanya als Països Baixos, de Portugal a Espanya i de França als Països Baixos.
Les dones no només viatgen a l’estranger per avortar. També s’ha constatat un augment de dones que demanen i prenen pastilles abortives pel seu compte en els països on el dret a l’avortament és molt restrictiu. Això passa fora del sistema sanitari oficial, deixant a les dones sense supervisió mèdica. Aquesta tendència és especialment evident en països com Polònia i Malta.
AVORTAMENTS A L’ESTRANGER
Carol McLoughlin, una dona irlandesa, ja tenia dos fills quan es va quedar embarassada una vegada més el 2022. Volia ser mare de nou, però les proves mèdiques van demostrar aviat que alguna cosa anava malament. No va ser, però, fins després de la setmana 12 d’embaràs –quan acaba a Irlanda el termini legal per a avortar a petició—quan li van comunicar que els òrgans del fetus no s’estaven desenvolupant. Degut al diagnòstic subjacent del fetus -síndrome de Down-, li van dir que hauria d’haver esperat que el cor del nadó deixés de bategar per a poder tractar-lo. “No podia suportar l’angoixa mental d’esperar que el meu nadó morís”, afirma. Carol va optar per viatjar a Londres (Regne Unit) per a interrompre l’embaràs.
Olga, una dona polonesa, ho va tenir clar des del principi: no volia ser mare. El seu país té una de les lleis de l’avortament més restrictives de tota la Unió Europea (UE). Així que quan es va quedar embarassada el 2019, no va dubtar a creuar la frontera. Va agafar un bus acompanyada d’una amiga, per avortar en una clínica d’Ostrava (República Txeca).
Als seus 30 anys, Juliana*, brasilera resident a Portugal, no volia tenir un altre fill. No tenia cap símptoma que indiqués que estava embarassada, tret d’algunes molèsties a l’estómac. Però en un moment determinat va començar a tenir nàusees, i va ser aleshores quan va descobrir que estava embarassada, amb 13 setmanes de gestació. Els avortaments a petició a Portugal només estan permesos fins a les 10 setmanes, així que la seva opció més senzilla era creuar la frontera cap a Espanya, on es pot avortar lliurement fins a les 14 setmanes.
“En el conjunt d’Europa, les dades mostren que Espanya és un dels països que rep més dones que viatgen per avortar”
En el conjunt d’Europa, les dades mostren que Espanya és un dels països que rep més dones que viatgen per avortar. Tot i aixó, algunes vegades són les pròpies dones espanyoles les que necessiten viatjar. Diana Dieste va ser una d’elles. Aquesta dona de 38 anys es va quedar embarassada a mitjan de 2023. Volia ser mare, però després d’un llarg període d’incertesa i manca d’informació, una prova va confirmar que el fetus tenia una malformació greu i incurable. La notícia va arribar a la setmana 30 d’embaràs quan l’avortament a Espanya només és legal si l’aprova un comitè clínic, un panell de metges. Aquest no va ser el seu cas. Va rebre una breu trucada en la qual se l’informava que el comitè havia denegat la seva sol·licitud. Per interrompre el seu embaràs va haver de viatjar a Brussel·les (Bèlgica).
Les històries de Carol, Olga, Juliana i Diana són també les de milers de dones europees, que han de continuar viatjant a altres països del continent per avortar. No s’ha de subestimar aquest fenomen: cada any, més de 5.000 dones creuen les fronteres dels seus països d’origen a causa de les dificultats als que s’enfronten per accedir als serveis d’avortament. L’any 2023, aquesta xifra era d’almenys 5.860. La dada es fa pública per primera vegada amb Exporting Abortion, una àmplia investigació transfronterera, coordinada pel mitjà espanyol Público, sobre l’accés a l’avortament a Europa, realitzada per periodistes de tot el continent i publicada per 11 mitjans de comunicació.
L’any més recent amb dades disponibles és el 2023, ja que la majoria dels països encara estan acabant les seves estadístiques de 2024. El patró es repeteix any rere any; entre 2019 i 2023, les dones es van desplaçar almenys 27.238 vegades a un altre país dins d’Europa per avortar, segons Exporting Abortion. Això equival al trasllat de tota una població d’una ciutat com Biarritz (França) o Windsor (Regne Unit).
La xifra representa només la punta de l’iceberg. Les dades només registren les interrupcions dutes a terme per residents de països europeus que han hagut de marxar per avortar en els Països Baixos, Espanya, República Txeca, Regne Unit (RU), Eslovènia, França, Bèlgica, Suïssa, Irlanda i Lituània, així com algunes dones poloneses a Alemanya i Àustria.
PERQUÈ LES DONES CREUEN FRONTERES?
Les raons per les quals les dones europees han de viatjar a un altre país per avortar són diverses. Moltes ho fan perquè la llei del seu país no ho permet, ja sigui perquè l’avortament està directament prohibit, perquè la legislació és extremadament restrictiva o perquè han superat el termini legal per a interrompre l’embaràs. Altres viatgen perquè prefereixen sotmetre’s a un mètode diferent que aquell que ofereix el seu país.
“Una altra raó per la qual les dones a vegades van a l’estranger a avortar és la manca de centres mèdics o professionals que practiquin el procediment a la seva zona”
Una altra raó per la qual les dones a vegades van a l’estranger a avortar és la manca de centres mèdics o professionals que practiquin el procediment a la seva zona. Això pot veure’s agreujat per l’objecció de consciència. A quasi tots els països d’Europa, el personal sanitari pot invocar aquest dret, sigui per motius morals o religiosos, i negar-se a participar en interrupcions de l’embaràs. En alguns casos, els proveïdors al·leguen l’objecció de consciència degut a la pressió social dels seus col·legues, els seus superiors o fins i tot altres sectors de la societat. Això afecta dones com la Klaudia*, una eslovaca que, al cap de cinc mesos d’embaràs va descobrir que el seu nadó naixeria amb tumors que cobrien el seu cos. Malgrat que la gravetat del fetus li permetia accedir legalment a un avortament en el seu país, es va topar amb l’objecció de consciència del seu metge.
“Va ser una situació molt estranya. El metge em va dir que entenia que jo necessitava avortar i que no hi tenia res en contra, però no em podria omplir el formulari perquè el director de l’hospital insistia a aplicar l’objecció de consciència a tots els metges de l’hospital. I no volia que l’acomiadessin”, va explicar la Klaudia a l’equip d’Exporting Abortion.
Aquestes situacions provoquen que tot el personal dels hospitals capacitat per a practicar avortaments es declari objector de consciència, el que fa que aquests centres no puguin oferir el servei a totes les dones que ho demanen. Aquest fet crea autèntics deserts sanitaris a tot el continent. L’antropòloga Silvia De Zordo, investigadora principal d’Europen Abortion Acces, adverteix que “tot un centre hospitalari no pot fer ús de l’objecció de consciència”, ja que es tracta d’“un dret individual”. Critica que “l’abús de l’objecció de consciència” en alguns països es produeix perquè no hi ha supervisió ni sancions per als centres que incompleixen la llei.
“Viure en un país amb lleis més permissives segueix sense ser garantia d’accés a l’avortament”
A banda de tots aquests obstacles, viure en un país amb lleis més permissives segueix sense ser garantia d’accés a l’avortament. En aquests països, els problemes sorgeixen, la majoria de les vegades, en embarassos en els quals es detecten anomalies o malformacions fetals en una fase posterior. En la majoria dels esmentats països, la decisió final correspon a un comitè clínic format per dos o més metges que avaluen el cas. El resultat, però, pot variar en funció de la composició del comitè. Alguns metges es neguen a portar a terme la interrupció si no consideren que la malaltia és prou greu.
És el cas de països com Espanya. “El principal problema és la discrecionalitat d’aquests comitès”, explica Jordi Baroja, sotsdirector de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius de Catalunya. Segons aquest activista, el problema radica en la forma en què estan estructurades moltes lleis, que permeten l’aplicació de criteris subjectius. “És simplement una qüestió de costum”, afegeix, i subratlla que negar determinades interrupcions de l’embaràs és pura rutina. “Hi ha diagnòstics que mai seran aprovats per avortar en països com Espanya”. De nou, en aquest tipus de casos, les dones es veuen obligades a buscar alternatives a l’estranger.
LES RUTES
En resum, allà on la llei o els professionals sanitaris imposen límits a l’avortament, les dones es veuen obligades a viatjar. Tots els experts entrevistats arriben a la mateixa conclusió. “Prohibir l’avortament no soluciona res; només provoca turisme abortiu i una pèrdua de control per part de l’Estat i la societat”, afirma el Dr. Jozef Záhumenský, cap del II. Departament de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari de Bratislava-Ružinov.
“La principal destinació de les dones europees són els Països Baixos”
La principal destinació de les dones europees són els Països Baixos. Amb la llei de l’avortament més protectora, que permet interrompre l’embaràs fins a la setmana 24, gairebé la meitat (48,15%) de tots els avortaments recopilats per Exporting Abortion van tenir lloc allà. En els darrers cinc anys, dones d’altres països d’Europa han avortat als Països Baixos 13.114 vegades. I això, malgrat que els seus centres sanitaris només registren dades de pacients de Bèlgica, Alemanya, França, Irlanda i Polònia. Els avortaments practicats a dones de països com Espanya, Portugal i Malta no queden registrats.
Exporting Abortion també ha desvetllat els principals fluxos de circulació dins d’Europa, és a dir les rutes més transitades per les dones que es desplacen a l’estranger per avortar. La més freqüent és la de les residents a Alemanya que viatgen als Països Baixos. Cada any, més de 1.000 dones fan aquest viatge.
A Alemanya, l’avortament és legal fins a la setmana 12 d’embaràs. Alguns no saben que estan embarassades fins que és massa tard, i altres no aconsegueixen avortar en el termini fixat a la normativa i a les llacunes regionals en l’atenció a l’avortament. La doctora neerlandesa Gabie Raven, amb 30 anys d’experiència, va obrir una consulta a Dortmund (Alemanya) el 2022. Fa una comparació: “mentre que als Països Baixos la majoria dels avortaments s’efectuen en clíniques especialitzades, a Alemanya els practiquen sobretot ginecòlegs en consultes privades. Sovint, estableixen les seves pròpies normes”, explica Raven. “Alguns només ofereixen avortaments mèdics, altres es limiten a les seves pròpies pacients, mentre que n’hi ha que només presten els seus serveis fins a una determinada setmana d’embaràs”.
La complicada normativa i les llacunes de l’assistència nacional a Alemanya també fa que algunes dones vagin directament a països veïns dins dels terminis. “La gent d’Alemanya ens diu sovint que també podria haver-ho fet allà. A vegades encara són dins del termini de 12 setmanes. Però l’assessorament i el procediment són tan complicats que prefereixen venir a nosaltres des del principi”, manifesta Elles Garcia, metge de la clínica Bloemenhove, un centre sanitari neerlandès especialitzat en avortaments.
La segona ruta més habitual és la de les dones residents a Portugal que viatgen a Espanya. Són més de 500 cada any. Com en la majoria d’aquests fluxos, l’explicació està en les diferències legislatives i d’accessos entre països. Mentre Portugal permet l’avortament a petició fins a la desena setmana de gestació, a Espanya el límit arriba fins a la setmana 14. Exporting Abortion ha obtingut registres detallats, amb edats gestacionals incloses, de dones que van avortar en dues comunitats autònomes espanyoles: Andalusia i Catalunya. A la primera, el 68,33% de les dones portugueses que van avortar estaven embarassades de més de 10 setmanes. A la segona el percentatge s’elevava al 70,59%.
“Les principals rutes estan marcades per les lleis avortistes dels països”
Les principals rutes estan marcades per les lleis avortistes dels països i, òbviament, també per la proximitat geogràfica. Aquests dos factors expliquen les rutes d’Alemanya als Països Baixos i de Portugal a Espanya. El mateix succeeix amb la tercera i la cinquena de les rutes més freqüentades. En els dos casos es tracta de dones franceses: una mitjana de 526 viatgen cada any als Països Baixos per a avortar, i 454 a Espanya. Això equival a més de 2.000 franceses per cada ruta en els últims cinc anys.
Els terminis legals són la raó principal d’aquests desplaçaments de les dones franceses. Fins a principis de 2022, el país permetia l’avortament a petició fins a la setmana 12 d’embaràs. A partir del mes de març d’aquell any, el límit es va ampliar a 14 setmanes. A Espanya, la principal destinació de les franceses és Catalunya. Entre 2019 i 2023, un total de 1.793 residents franceses van avortar allà; el 92,64% ho van fer a la setmana 13 de gestació o més tard. Dit això, l’aplicació del nou límit l’any 2022 ha reduït el nombre de franceses que busquen avortar als Països Baixos o a Espanya. “El que volem és deixar d’obligar les dones a viatjar a l’estranger per avortar”, afirma Sarah Durocher, presidenta de l’ONG francesa Planning Familial. Per aquest motiu, l’associació està fent campanya per eliminar el termini legal “o almenys autoritzar l’avortament fins a un mínim de 22 setmanes”.
L’única excepció entre les 10 rutes més comunes que no implica països veïns és la de les dones poloneses que van als Països Baixos. Cada any, una mitjana de 479 dones viatgen d’un dels països més restrictius de la UE al més protector, malgrat la distància que els separa. De la capital del primer, Varsòvia, a la del segon, Amsterdam, hi ha dues hores de vol. En línia recta, les dues ciutats estan separades per una mica més de 1.000 quilòmetres, amb Alemanya pel mig, una distància semblant a la que separa París de Viena o Sofia de Kíiv.
També hi ha el cas d’Irlanda i el Regne Unit. Cada any, unes 240 irlandeses travessen al país veí per accedir a serveis d’avortament. Però no ho fan a Irlanda del Nord, on alguns serveis que s’ofereixen a la resta del Regne Unit són, tot i que legals, encara no estan disponibles. La ruta porta, sovint a Londres. Irlanda i Anglaterra no comparteixen frontera terrestre, però Gran Bretanya és el territori més proper a l’illa d’Irlanda. El nombre de persones que creuen ha disminuït des que Irlanda va votar favorablement a favor de permetre un accés més gran als serveis d’avortament el 2018, però moltes dones continuen veient-se obligades a viatjar per les restriccions de temps. “Són les més vulnerables els que continuen havent de marxar per accedir a l’atenció”, diu Ciara McHugh, coordinadora de la línia d’ajuda de la Xarxa de Suport a l’Avortament (ASN).
Tots aquests fluxos han estat verificats per Exporting Abortion després de recopilar dades i estadístiques oficials de 10 països. Els Països Baixos, Espanya, el Regne Unit, Txèquia i Eslovènia recullen informació sobre el país de residència de les dones que avorten a clíniques i hospitals del seu territori. Però altres fluxos habituals són impossibles de quantificar -no són dades completes i oficials- perquè els països que reben les dones no recullen aquesta informació i, per tant, no tenen registres d’aquest fenomen. Hi ha països que recullen les dades, però senzillament no els publiquen.
Aquestes situacions impedeixen saber més sobre els viatges de dones com ara les poloneses. Moltes opten per avortar a la veïna Alemanya o a la propera Àustria, però aquests dos països no porten un registre de quantes dones poloneses o d’altres Estats avorten a les seves clíniques. Per reflectir aquesta realitat, Exporting Abortion també ha inclòs xifres de Ciocia Basia i Ciocia Wienia, dos col·lectius feministes que ajuden les dones poloneses a desplaçar-se per a accedir als serveis d’avortament a Alemanya i Àustria, respectivament. Aquestes són les principals organitzacions que ajuden les dones poloneses que decideixen anar a aquests dos països.
“Cada any, unes 120 dones fan el viatge de Polònia a Alemanya amb l’ajuda de Ciocia Basia, i 85 van de Polònia a Àustria amb el suport de Ciocia Wienia”
Cada any, unes 120 dones fan el viatge de Polònia a Alemanya amb l’ajuda de Ciocia Basia, i 85 van de Polònia a Àustria amb el suport de Ciocia Wienia. Si hi hagués dades oficials completes sobre els dos fluxos, probablement figurarien entre les principals rutes. De fet, les dades recollides per Exporting Abortion mostren que les dones poloneses demanen avortaments a tots els països en els quals s’han recollit dades. Aquest fet només s’observa en el seu cas, i en el de les dones alemanyes.
Les poloneses també viatgen a la República Txeca per avortar. Segons dades oficials, el nombre de dones d’aquella nacionalitat que demanen avortar a Txèquia ha augmentat de 194 el 2019 a 263 el 2023, però algunes d’elles han tingut problemes quan alguns metges no estan segurs de la interpretació de la llei txeca sobre estrangers, la qual cosa provoca que alguns hospitals els neguin el procediment.
MÉS A L’ESTRANGER QUE EN EL PAÍS
Per últim, Polònia és un dels pocs estats europeus on més dones avorten a l’estranger que dins del sistema sanitari nacional. Segons les estadístiques oficials, entre 2019 i 2023 es van practicar 4.244 avortaments en el país i dins de la legalitat. Durant el mateix període, Exporting Abortion ha documentat almenys 4.582 avortaments practicats a dones poloneses a l’estranger. Aquest fenomen també s’observa a les dones d’Andorra i Malta, que igual que les poloneses, tenen més avortaments supervisats a l’estranger que dins dels seus propis països. Això s’explica per les lleis molt restrictives d’aquests països, que encara avui, com continua sent el cas en Andorra, prohibeixen l’avortament per qualsevol motiu.
Polònia també té una llei extremadament limitadora, endurida encara més durant els anys d’influència i govern del partit d'extrema dreta PiS (Llei i Justícia), que va ocupar el poder del 2015 al 2023. El 2020, el Tribunal Constitucional polonès, influït per aquest partit, va declarar inconstitucional l’avortament en els casos en els quals és legal. La decisió judicial va commocionar el país i va desencadenar protestes a tot Polònia. El nou govern, dirigit per l'expresident del Consell Europeu Donald Tusk, ha promès no només revertir aquests revessos, sinó també impulsar una legislació que despenalitzi l’avortament en més circumstàncies. De moment, no s’ha aplicat cap reforma d’aquest tipus.
“El dret a l’avortament és objecte de constants batalles ideològiques entre els qui es disputen el poder als diferents països europeus”
El dret a l’avortament és objecte de constants batalles ideològiques entre els qui es disputen el poder als diferents països europeus. Com a conseqüència, el reconeixement del dret i l’accés al servei depenen sovint de la tendència política del partit al govern. Davant el creixent auge de l’extrema dreta al món i, en concret, a Europa, diverses iniciatives busquen fórmules per salvaguardar l’accés a l’avortament. Un exemple d’això és el que va fer França el 2023 en incloure en la seva Constitució la “garantia de la llibertat de la dona per accedir a la interrupció de l’embaràs amb la sol·licitud prèvia”.
Lisa Carayon, professora de la Universitat Sorbona París Nord, explica a Exporting Abortion que la mesura ha tingut un impacte més evident “a nivell de política internacional” que en termes de millor accés a l’avortament al territori. També ha estat un missatge per a tots els moviments feministes de la resta del món que lluiten contra els règims repressius”, afegeix, “dona esperança”.
Un dels esforços més destacats en aquest sentit és el moviment My Voice My Choice (MVMC), que ha recollit quasi 1,5 milions de firmes per llançar una Iniciativa Ciutadana Europea que insta la Comissió Europea a garantir l’avortament segur i accessible per a totes les dones d’Europa. La campanya demana que posi un marxa un mecanisme de finançament per a oferir atenció segura de l’avortament a totes les que no tenen accés a ell. “Les que tenen prou diners poden viatjar per avortar: sempre hi ha alguna manera de fer-ho. Però són els grups marginats i els que no s’ho poden permetre els que més pateixen”, afirma Veronika Povž, directora de comunicació de la campanya.
LES PÍNDOLES
Les dades recollides per Exporting Abortion confirmen que com a més estricta és la llei de l’avortament d’un país, més dones creuen les fronteres per a interrompre el seu embaràs. Hi ha dos mètodes: el quirúrgic i el mèdic. El primer conegut també com a instrumental implica que el metge realitzi un procediment per extreure el fetus, normalment amb un procediment conegut com a inspiració o succió. En el segon, la dona rep medicació -específicament píndoles- per a induir el final de l’embaràs. El mètode mèdic s’acostuma a pràctica en les primeres fases de l’embaràs, mentre que el quirúrgic és necessari en fases més avançades.
En alguns casos, quan l’embaràs està molt avançat, es fan servir els dos mètodes simultàniament. Tot i aixó, no tots els països ofereixen les dues opcions. Les dones dels països on només es permet l’avortament quirúrgic -com Eslovàquia- a cops prefereixen el mètode mèdic. A més a més, les dones d’aquests països o de països restrictius com Polònia, Malta o Andorra no només busquen avortar a l’estranger, sinó que a vegades opten per fer-ho al propi país, però fora del sistema sanitari. Això passa perquè moltes compren píndoles abortives, sigui mitjançant una ONG o en el mercat negre -normalment per internet-, i així poden interrompre el seu embaràs pel seu compte, sense haver de viatjar a l’estranger. Segons experts i organitzacions de dones, aquesta opció s’ha fet més comú en els darrers anys.
Fins al 2023, Malta era l’únic país de la UE que mantenia una prohibició total de l'avortament. Aquell any, es va introduir una única excepció: l’avortament és permès si la vida de la dona corre perill immediat. Tot i així, l’accés a aquest dret continua essent extremadament limitat. El govern maltès no ha publicat dades sobre l’accés a l’avortament, però Exporting Abortion, després de nombroses sol·licituds d'accés a la informació (FOI), va poder confirmar que, entre l’entrada en vigor de la nova legislació el juny del 2023 i el març del 2025, els metges del país només van fer cinc avortaments: un el 2023, quatre el 2024 i de moment zero en els tres primers mesos del 2025.
“Un nombre creixent de dones a Malta opta per comprar píndoles abortives en línia”
Al mateix temps, un nombre creixent de dones a Malta opta per comprar píndoles abortives en línia i fer-les servir per interrompre els seus embarassos per si soles, és a dir, sense supervisió mèdica. Des del 2020, s’han realitzat més de 2.000 enviaments de píndoles abortives a Malta, segons dades dels principals proveïdors de píndoles abortives -Women on Web i Women Help Women- obtingudes a través de Doctors for Choice Malta. Una anàlisi per a la investigació Exporting Abortion mostra que el nombre de píndoles s’ha duplicat en quatre anys, passant de 289 el 2020 a 590 el 2024. Les píndoles estan destinades a l’ús immediat de les dones malteses i no com a mesura de precaució per a un altre servei que ofereixen, conegut com a “subministrament anticipat”.
El 2021, Stephanie*, una maltesa de 25 anys, es va quedar embarassada inesperadament malgrat utilitzar anticonceptius. Quan es va adonar que estava embarassada, un parell de setmanes després, va decidir interrompre l’embaràs amb pastilles abortives. En un entorn d’il·legalitat, on professionals sanitaris han denunciat dones a les autoritats per prendre les pastilles, va comprovar que amb prou feines podia confiar en ningú durant el procés: ni al seu cap, ni als seus germans, ni al metge de capçalera.
Segons la professora Isabel Stabile, ginecòloga i fundadora de l’ONG maltesa Doctors for Choice Malta, menys dones viatgen per avortar perquè “és molt més fàcil aconseguir les pastilles al país”. La situació geogràfica de Malta -una illa al mig del Mediterrani- també influeix en la decisió de les dones de demanar pastilles i autogestionar-ne els avortaments sense viatjar. Segons Doctors for Choice, mentre que les pastilles abortives costen entre 80 i 120 €, viatjar per avortar costa entre 2000 i 3000 €. En altres contextos, les dones continuen optant per viatjar fins i tot si el seu objectiu és obtenir pastilles abortives.
Viatjar i les pastilles són dues cares de la mateixa moneda, i de vegades coincideixen. Aquest és el cas, per exemple, de les dones que viatgen a Àustria per accedir a un avortament amb medicaments, una ruta comuna per a dones de diversos països, com ara Eslovàquia. No obstant això, no hi ha dades oficials que quantifiquin aquests fluxos, ja que Àustria no recopila estadístiques sobre l'avortament.
La Táňa* és de Bratislava, Eslovàquia. Explica que es va quedar embarassada l’any passat i no volia ser mare. "Tan aviat com vaig saber-ho, vaig buscar en línia opcions per interrompre l’embaràs amb medicaments. Volia fer-ho amb pastilles, així que ni tan sols em vaig plantejar fer un avortament a Eslovàquia, ja que aquí això no és possible. Un dels primers resultats que va sorgir va ser una clínica a Viena. Em va semblar una bona opció i, com que és a prop, no m’ho vaig pensar dues vegades", indica a Exporting Abortion. La Táňa va prendre la primera píndola d’avortament a la clínica austríaca i li van donar una segona píndola per prendre a casa. Moltes dones que viatgen per a un avortament mèdic trien aquest mètode per evitar allargar la seva estada o haver de viatjar de nou.
LLEIS DESIGUALS
La legislació actual a Europa permet dividir els països en dos grans grups. D’una banda, hi ha els que encara criminalitzen l’avortament en totes o gairebé totes les circumstàncies, com Andorra, el Vaticà, Polònia, Malta, Liechtenstein o Mònaco. El Vaticà i Andorra són els únics països d’Europa on l'avortament continua totalment prohibit. El primer és la seu de l’Església Catòlica. Aquest últim és un microestat situat als Pirineus entre Espanya i França, amb una identitat profundament catòlica que influeix fins i tot en un dels seus dos caps d’Estat. Com a conseqüència, la majoria de les dones andorranes viatgen als països veïns per accedir als serveis d’avortament.
Cada any, una mitjana de 131 dones andorranes van a Espanya per avortar, segons dades verificades per Exporting Abortion. Quasi totes ho fan a Catalunya, la comunitat autònoma fronterera amb Andorra. En el cas de França, no s'ha pogut quantificar el flux, ja que el país no especifica el lloc de residència de les dones europees que avorten a les seves clíniques.
La situació d’Andorra és força singular. El país té dos caps d’Estat: el president de França i el bisbe de la Seu d’Urgell. Aquest doble lideratge revela la influència de l’Església en el país i en la seva legislació. A més, la Constitució, aprovada l’any 1993, reconeix el dret a la vida i el protegeix en totes les seves etapes, fet que s'interpreta com una prohibició absoluta de l’avortament. El Codi Penal inclou penes de presó tant per a les que practiquen avortaments com per a les dones que se'n sotmeten.
“En els darrers anys, el govern andorrà ha treballat per despenalitzar l’avortament i aprovar una nova legislació en la matèria”
En els darrers anys, el govern andorrà ha treballat per despenalitzar l’avortament i aprovar una nova legislació en la matèria. L’arribada d’un bisbe coadjutor (Josep-Lluís Serrano) que substituirà el bisbe Joan-Enric Vives i les negociacions en curs amb el Vaticà sembla que estan obrint el camí. “El Govern està treballant per trobar una alineació legal i institucional”, i “aquest treball s’està realitzant amb discreció, amb la intenció de completar-lo dins de l’actual legislatura” -que finalitza el 2027-, van dir fonts governamentals a Exporting Abortion. Fins aleshores, les dones del país no tenen pràcticament més remei que viatjar a l’estranger per accedir a l’avortament, independentment de les seves circumstàncies. La Gina* va ser violada quan només tenia 14 anys. Estava embarassada i no va poder avortar a Andorra. Va haver de viatjar a Barcelona (Espanya) en autobús, acompanyada de la seva germana. La Gina, que encara plora en recordar l’experiència, descriu la situació com “molt traumàtica. Em van violar i no volia tenir aquest fill”.
A diferència dels països que encara criminalitzen l’avortament, n’hi ha que han legalitzat la interrupció de l’embaràs a petició durant les primeres etapes de la gestació. És a dir, permeten que les dones avortin a petició -sense necessitat d'aportar cap justificació- durant un període que oscil·la entre les 10 i les 24 setmanes, segons els països. La majoria de les nacions europees entren en aquest segon grup.
Un cop transcorregut el termini legal establert per cada país, l’avortament es manté permès però només en circumstàncies específiques. Aquests solen incloure situacions en què la salut del fetus o de la dona embarassada corre un greu risc. En aquests casos, la decisió normalment es deixa als comitès clínics, formats com a mínim per dos metges, que avaluen si la condició d'alguna de les parts és prou greu com a per justificar un avortament.
Això és el que diu la llei. A la pràctica, però, l’accés a l’avortament, fins i tot quan sigui legal, encara està ple d’obstacles. “Tens la llei, que diu una cosa, i després tens la realitat, que ofereix una altra cosa”, subratlla Mara Clarke, cofinançadora de Supporting Abortions For Everyone (SAFE) i fundadora d’Abortion Support Network. “Si mireu Europa, a molts països sembla que la llei és perfecta, però després mireu a Itàlia, on s’avorta a petició fins a les 12 setmanes, però a la meitat sud del país, el 95% dels metges no practicaran un avortament”.
Fins i tot quan les dones es troben dins del termini legal per a l’avortament a petició, alguns metges es neguen a realitzar el procediment. Invoquen l’objecció de consciència -un concepte originàriament arrelat en l’exèrcit (negar-se a portar armes i matar)- que s’ha adaptat al context sanitari. “Aquest dret, en termes molt gràfics, és una moneda a dues cares, perquè si bé és un dret de qui l’exerceix, priva simultàniament una altra persona del dret al servei que se li denega. Al meu parer, sempre que el dret de la dona xoca amb els drets dels altres, és el dret de la dona el que acaba perdent”, explica José Antonio Bosch, expert jurídic espanyol en drets reproductius de les dones.
“Hi ha països on gairebé totes les seves regions es veuen afectades per l’objecció de consciència”
És el cas de les dones que viuen a l’Alentejo (Portugal), Orava (Eslovàquia) o Jaén (Espanya), on hi ha autèntics deserts sanitaris perquè no hi ha cap sanitari públic que practiqui un avortament. També hi ha països on gairebé totes les seves regions es veuen afectades per aquesta objecció de consciència, com Croàcia. Tot i tenir una llei que permet l’avortament gratuït fins a la 10a setmana d'embaràs, més de 200 dones croates van a Eslovènia cada any per interrompre l’embaràs, on es permet l’avortament en el mateix període de temps. "Malgrat la seva legislació, l’accés a l'avortament a la pràctica és limitat a Croàcia a causa de l’objecció de consciència de molts metges i hospitals. Moltes institucions sanitàries no practiquen avortaments i imposen barreres administratives addicionals. A més, hi ha una forta pressió social i religiosa contra l’avortament", expliquen des de l’Institut Nacional de Salut Pública d’Eslovènia a Exporting Abortion
Aquestes “barreres administratives addicionals” no són exclusives de Croàcia, sinó que estan molt esteses per Europa. Un dels obstacles més comuns sorgeix quan es detecten anomalies fetals. Atès que les proves mèdiques que poden identificar malformacions es fan més tard durant l’embaràs, és habitual que les dones no compleixin el termini per a l’avortament a petició. A partir d’aquest moment, la decisió d'interrompre l’embaràs depèn de tercers, concretament d’un metge o d’un comitè clínic.
Els criteris utilitzats per prendre aquestes decisions estan definits per la legislació de cada país, però en la majoria dels casos són extremadament poc concrets. La majoria dels països examinats no tenen una llista d’anormalitats considerades aptes per a la interrupció de l'embaràs. Una excepció és Eslovàquia. Tanmateix, alguns experts consideren que és bo no tenir una llista tancada d’anomalies, ja que això permet valorar cada cas de manera individual. Però la manca d’especificitat també porta a diagnòstics inconsistents per al mateix tipus de cas.
“El principal estàndard avaluat pels comitès clínics a Europa és si el fetus és incompatible amb la vida”
El principal estàndard avaluat pels comitès clínics a Europa és si el fetus és incompatible amb la vida. Altres criteris inclouen la gravetat de la malformació, si l’afecció és incurable, la dificultat per fer una vida digna o la coexistència de múltiples patologies. És en aquestes zones grises on les decisions dels comitès es tornen subjectives, la qual cosa porta a moltes dones a buscar l’avortament a l’estranger si se’ls nega l’atenció al seu propi país o s’enfronten a un procés llarg i pesat. Les decisions preses pels comitès clínics també contribueixen a fer que l’accés a l’avortament a Europa sigui més discrecional i més variable entre regions.
MÉS ENLLÀ D'EUROPA
Tot i així, malgrat la desigualtat que hi ha a tot el continent, algunes dones que viuen en altres parts del món s’enfronten a realitats encara més dures. Les persones que s’ho poden permetre viatgen a Europa per accedir als serveis d’avortament. Per exemple, entre el 2019 i el 2023, 86 dones residents al Marroc van avortar a Espanya, juntament amb 66 del Brasil i 56 dels Emirats Àrabs Units. En aquests tres països, l’avortament no només està prohibit en gairebé totes les circumstàncies, sinó que també està criminalitzat.
Al Marroc, una dona que avorta fora de les limitades excepcions de la llei s’enfronta a fins a dos anys de presó. Al Brasil, la pena és de fins a tres anys, mentre que als Emirats Àrabs Units, l’avortament intencionat fora de les excepcions legals pot comportar fins a cinc anys de presó.
En altres països, no hi ha cap base legal per a l’avortament, és a dir, encara que la vida de la dona embarassada estigui en risc, ha de continuar l’embaràs. La prohibició total de l’avortament a petició posa sota sospita els avortaments espontanis, amb les dones potencialment processades com si haguessin optat per avortar. Aquest és el cas d’Hondures, Filipines, República Dominicana i El Salvador. Les dones d'aquests països també han viatjat a Espanya per accedir a avortaments segurs, tot i que les xifres són més baixes. Per exemple, 21 dones d’Hondures i 16 dones filipines van viatjar a Espanya entre el 2019 i el 2023.El fenomen, a més, no només s’està produint a Espanya. El Regne Unit, per exemple, ha rebut 228 dones dels Emirats Àrabs Units entre el 2019 i el 2022. En el mateix període, 27 de Qatar, 27 saudites i 23 kuwaitians també van viatjar al Regne Unit per avortar.
UNA TENDÈNCIA A L'ALÇA
Es podria suposar que l’expansió de lleis més protectores sobre l’avortament als països occidentals i la creixent disponibilitat de píndoles abortives autogestionades significarien que menys dones necessiten viatjar per accedir a l’avortament. Però aquest no és el cas. Als Estats Units està passant el contrari. El 2022, la sentència històrica de la Cort Suprema dels Estats Units de Roe contra Wade, va eliminar la protecció federal garantida anteriorment per als drets a l’avortament. En el nou panorama legal, cada cop hi ha més dones que viatgen entre estats per avortar, segons informava The New York Times.
A Europa, la situació és similar. Cada any, almenys 5.000 dones creuen fronteres dins del continent per accedir a l'avortament. La xifra es manté constant any rere any, i fins i tot augmenta. L’any 2019 es van practicar 5.892 avortaments a dones europees en un país diferent del seu, segons dades recopilades per Exporting Abortion. L’any següent, enmig de la pandèmia, la xifra va baixar a 4.718. Des de llavors, ha augmentat constantment. Ara s’han assolit nivells previs a la pandèmia, i fins i tot potser s’han superat.
L’any 2023, Exporting Abortion va poder confirmar 5.860 avortaments d'aquest tipus, però les dades del Regne Unit i Bèlgica encara estan pendents de publicar, tot i que ambdues es van comptabilitzar el 2019. Un cop es publiquen i sumin aquestes xifres, el total superarà el nombre de fa cinc anys, possiblement arribant a més de 6.000.
QUAN ESCLATA LA GUERRA
Un factor que pot haver contribuït a aquest augment és la invasió russa d’Ucraïna. La guerra ha fet més difícil que les dones ucraïneses accedeixin als serveis d’avortament, forçant moltes d’elles a abandonar el país per obtenir-los a un altre lloc. El 2019, Ucraïna va registrar 74.606 avortaments. El 2020, amb la pandèmia, el nombre va baixar fins als 61.048 avortaments. Però en lloc d’estabilitzar-se o tornar als nivells previs a la pandèmia com en la majoria dels països, els avortaments han continuat disminuint. El 2023, n’hi havia 42.683.
La situació del país fa que menys dones puguin accedir a aquest dret dins les seves fronteres. Tot i així, el context també dificulta que moltes viatgin a l’estranger per avortar. El 2023, el ministeri de Salut d’Ucraïna va registrar nou avortaments que defineix com a “criminals”. Aquesta categoria inclou els avortaments realitzats per la mateixa dona o per altres persones alienes a una institució o centre mèdic. Dues dones van morir aquell any després d’un avortament fora d’un centre sanitari, una a Donetsk i l’altra a la província de Poltava. No s’havia registrat cap cas d’aquest tipus des del 2019.
“Els avortaments autogestionats a Ucraïna també han augmentat a causa de la guerra”
Els avortaments autogestionats a Ucraïna també han augmentat a causa de la guerra. Des que va esclatar, Avortament Sense Fronteres afirma haver ajudat almenys 4.500 persones d’Ucraïna a accedir a l'avortament, ja sigui dins d’Ucraïna o a altres països. Mentre que unes 60 dones van creuar la frontera per al procediment, la majoria van poder utilitzar píndoles a Ucraïna. A més, durant el primer any de la guerra, Women Help Women va proporcionar 40.000 paquets de píndoles a organitzacions feministes d’Ucraïna per distribuir-les a les dones necessitades sobre el terreny. Les dades de diversos països recopilades per Exporting Abortion mostren que més dones ucraïneses han viatjat per avortar a l’estranger el 2022 i el 2023, en temps de guerra, que en anys anteriors.
En alguns d’aquests casos, és difícil determinar si les dones viatjaven únicament per avortar o es van veure obligades a abandonar Ucraïna a causa de la guerra i, posteriorment, es van traslladar als països on estaven registrats els seus tràmits. La situació de les dones ucraïneses que han buscat refugi a l'estranger segueix sent complexa, amb incoherències administratives que sovint fan que sigui difícil determinar amb precisió el seu lloc oficial de residència.
En alguns països, com Polònia, els avortaments realitzats a dones ucraïneses amb estatus UKR -un estatus de refugiat específic per a ciutadans del país en guerra creat a Polònia- es registren per separat a les estadístiques. Segons aquests registres, hi va haver sis casos el 2022, entre un i cinc el 2023 -tot i que la xifra exacta no s'ha donat a conèixer a causa de la confidencialitat estadística- i altres sis el 2024. Aquestes xifres, obtingudes per Exporting Abortion a través d'una sol·licitud de FOI, mostren que algunes refugiades ucraïneses s’enfronten a lleis més restrictives i un accés limitat als països on ara viuen als serveis d’avortament.
EL CAS TXEC
Per altra banda, la República Txeca és un cas difícil. Com Suïssa, registra les dones que avorten al seu territori sense residència permanent, però les classifica per nacionalitat més que per país de residència. Són l'única excepció en el recompte d’Exporting Abortion: per a la resta de països, sempre s’han utilitzat estadístiques per país de residència. Com a membre de la UE i tal com s’indica a la seva llei, la República Txeca hauria de proporcionar atenció mèdica als ciutadans de la UE, independentment de si resideixen a la República Txeca o no. “Aquesta és una de les raons per les quals ens centrem en la ciutadania en els formularis de dades”, confirma Tomáš Májek, portaveu de l’'Institut d’Informació i Estadística Sanitària de la República Txeca.
Segons les seves dades, 478 dones d’Ucraïna van avortar a la República Txeca el 2023. Però l’Institut va començar a recollir les dades del país de residència de les dones aquell any com a pilot. Això encara no és definitiu a les seves estadístiques i no hi ha dades d’anys anteriors, per això Exporting Abortion ha mantingut aquesta excepció com a país per nacionalitat. Però segons aquestes noves dades, 258 dones d'Ucraïna van avortar a la República Txeca l'any 2023. La baixada de la xifra té sentit, ja que la resta podrien ser refugiades o dones que s'han hagut de traslladar a viure al país. Aquesta també pot ser la situació d'algunes de les 258 dones.
Les dones ucraïneses s’enfronten a dos problemes pel que fa a l’avortament a la República Txeca: no en parlen perquè està estigmatitzat. La inaccessibilitat financera també és un problema. Els refugiats ucraïnesos són socialment vulnerables i el cost mitjà d’un avortament a la República Txeca, al voltant de 220 euros, és un repte financer.
Per a la resta de països, la diferència entre nacionalitat i residència a les dades txeques del 2023 no és gaire significativa. Una altra discrepància, però, apareix en el cas d’Eslovàquia. Segons la nacionalitat, es registra que 169 dones eslovaques sense residència permanent han avortat a la República Txeca.
No obstant això, segons el país de residència, la xifra baixa fins a només 96. Atesa la forma en què es recullen les dades i el fet que algunes dones poden viure al país sense residència permanent, és difícil determinar amb exactitud quantes dones eslovaques poden haver viatjat a la República Txeca per a un avortament. Els eslovacs són la minoria nacional més gran de la República Txeca i algunes d’aquestes dones podrien viure a la República Txeca, però van mantenir el seu lloc de residència permanent a Eslovàquia, que és legal.
“Carol McLoughlin, va haver de transportar les restes del seu fetus de tornada a Irlanda amb el seu equipatge de mà”
En qualsevol cas, les dades d'arreu d’Europa mostren que els fluxos d’avortament transfronterers es deuen principalment a l’accés desigual al procediment. Un exemple clar són Bèlgica i els Països Baixos. Aquests dos petits països veïns tenen una mobilitat transfronterera important, amb persones que viuen i treballen fàcilment a banda i banda. No obstant això, com que l’accés a l’avortament és més fàcil i la llei holandesa ofereix proteccions més sòlides, unes 400 dones belgues viatgen als Països Baixos per a un avortament cada any, mentre que només 16 dones que resideixen als Països Baixos fan el mateix a Bèlgica. El patró és clar: les dones normalment no busquen avortar a l’estranger només per proximitat geogràfica, sinó per necessitat, ja sigui per restriccions al seu país d'origen o per accedir a millors serveis sanitaris en un altre lloc.
Lluny de casa, aquestes dones es queden sense el suport o els serveis que els seus estats haurien proporcionat si haguessin pogut accedir a l’avortament als seus països. Aquest va ser el cas de l’espanyola Diana, a qui se li va negar la baixa per malaltia a la qual hauria tingut dret després d’haver avortat. O per a la dona irlandesa Carol McLoughlin, que va haver de transportar les restes del seu fetus de tornada a Irlanda amb el seu equipatge de mà. Ella diu: “El trauma de la nostra experiència ha perdurat i haver de viatjar per a un acomiadament va empitjorar molt la situació horrible”.
*Alguns noms s’han canviat a petició de la dona
Aquesta investigació s’ha desenvolupat amb el suport de Journalismfund Europe
Exporting Abortion https://exportingabortion.com is a cross-border journalistic investigation coordinated by Público (Spain) in collaboration with European media and journalists from across Europe. The journalists who have participated in this investigation are, in alphabetical order: Joana Ascensão (Portugal - Expresso), Kristina Bohmer (Slovakia), Magdalena Chrzczonowicz (Poland - OKO.press), Mayya Chernobylskaya (Germany), Nacho Calle (Spain - Público), Maria Delaney (Ireland - The Journal Investigates), Joanna Demarco (Malta), Armelle Desmaison (France), Emilia G. Morales (Spain - Público), Bru Noya (Andorra), Apolena Rychlíková (Czech Republic), Órla Ryan (Ireland - The Journal Investigates), Sergio Sangiao (Spain - Público).
Publicat en els següents mitjans de comunicació:
Oko.press - Poland
Thejournal.ie - Ireland
Publico.es - Spain
Expresso.pt - Portugal
Altaveu.com - Andorra (by Bru Noya)
Dennikn.sk - Slovakia (by Kristina Bohmer)
Pagenotfound.cz - Czech Republic (by Apolena Rychlíková)
Amphora.media - Malta (by Joanna Demarco)
Taz.de - Germany (by Mayya Chernobylskaya)
Moment.at - Austria (by Mayya Chernobylskaya)
Mediapart.fr - France (by Armelle Desmaison)
Comentaris (7)