Els fets es remunten al setembre del 2018. La víctima va acudir al servei d’urgències amb un fort dolor al cap que feia dos dies que presentava i que, fins llavors, intentava mitigar amb analgèsics. Allà se’l va atendre però es va considerar que se’l podia enviar cap a casa perquè havia millorat, que anés a visitar al seu metge de capçalera i que, en tot cas, si empitjorava hi tornés. Llavors, i aquí rau la clau de tot, no se li va fer cap TAC al cap.
Els magistrats accepten la tesi, contundent, del pèrit judicial, i entenen que “l’actuació del facultatiu no es va ajustar a la lex artis ad hoc”
I, malauradament, sí que va empitjorar. Tant que va acabar sent traslladat a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida, on se li va detectar una hemorràgia interna. Vista la situació, va ser derivat al Germans Trias i Pujol, a Badalona. I allà es va trobar l’autèntic mal: l’home patia un aneurisma que, en no ser tractat, s’havia acabat trencant i derivant en múltiples infarts cerebrals. Se li va poder salvar la vida, però va patir, i encara pateix, fortes seqüeles.
Per això, la família va decidir portar l’afer davant la Justícia. I tant en primera instància, a la sala administrativa de la Batllia, com en segona, ja al Superior, se’ls ha donat la raó. La sentència ara coneguda analitza si el fet de no haver-li fet el TAC va acabar provocant que no se’l tractés a temps de l’aneurisma, una conclusió que s’entén correcta.
En primer lloc, recollint l’informe fet per un pèrit judicial: “Ha pogut existir mala praxis del metge d’urgències responsable (...) per haver menystingut les xifres de tensió arterial elevada i al no haver considerat que una cefalea refractària de 48 hores d’evolució en un pacient de 49 anys, no conegut o no clarament migranyós., és un signe d’alarma que requereix la realització d’una TC cranial urgent”. Els magistrats accepten aquesta tesi i entenen que “l’actuació del facultatiu no es va ajustar a la lex artis ad hoc”. És a dir, no va seguir el conjunt de pràctiques mèdiques acceptades per tractar el pacient.
A banda, a diferència del que defensava el SAAS, no hi va haver cap comportament de la víctima que pogués haver compromès el seu estat ni, tampoc, s’entén que es pugui atribuir cap responsabilitat al seu metge de capçalera. “L’única causa eficient de la patologia que pateix l’interessat és la manca de proves diagnòstiques aconsellades en funció de l’estat de salut que presentava i que haguessin permès adoptar les mesures de protecció necessàries”, assegura la sentència.
Per tot això, referma que cal condemnar el SAAS per aquesta negligència. A la vegada, també referma la sentència de primera instància pel que fa a la indemnització que, segons les fonts consultades, és força elevada. L’home, en aquest sentit, ja no pot treballar i ha de rebre una pensió d’invalidesa. Per això, la Justícia incorpora tant el rescabalament per les seqüeles que pateix com pels guanys que hauria tingut si hagués continuat podent treballar amb normalitat i que, ara, no percebrà.